No ens acalorem, que la vida, són quatre dies, i no paga la pena, passar-se’ls ficat al mig d’acalorades discussions que poden acabar com si res a bufetades. Parlar, intercanviar idees, poder fins i tot entrar en saludable contradicció dialèctica amb l’altre; d’això, tot el que vulgueu. Però posar-se dels nervis, i voler convertir cada diferència d’idees en una baralla, això, si que no. Traduït a llenguatge molt prosaic, més o menys, això és el que li ve a dir Descartes a Pascal gairebé des del primer cop que el jove matemàtic convertit en rabiós jansenista que ja, ni li fa cas a les matemàtiques, obre la boca. A Descartes, no li fa cap vergonya, reconèixer que es pot passar tranquil•lament deu hores al llit sense sentir cap mena de culpabilitat, gaudint dels llençols tant o més a gust (en realitat, força més a gust) que si hagués dedicat aquestes hores a reflexionar sobre la força analítica de la raó. Però a Pascal, si que li fa vergonya, que un mestre com l’autor de El discurs del mètode, pugui perdre el temps així, i sense sentir-ne cap mena de remordiment. Així les coses, no cal ni dir que Jean Claude Brisville, l’autor de El encuentro de Descartes con Pascal joven, es mira a Descartes amb una complicitat que, amb el cas de Pascal, es transforma en oberta antipatia amb el seu puntet de llàstima. I és que, si a Pascal, li sap greu, i li provoca certa ràbia, que Descartes, resulti un personatge tan relaxat en els seus costums i en la seva fe, a Descartes, el que li sap força greu, és que Pascal, malbarati el seu evident talent, i el posi al servei d’un integrisme jansenista que no anuncia res de bo; ni per aquest malaltís teòleg, ni per als que acabin patint les conseqüències de la seva intransigència. Descartes, dorm molt i bé. Pascal, dorm poc, i malament. Descartes, no se n’oblida mai, de viure, pel fet de saber que ha de morir. Pascal, no veu a la vida altre cosa que la mort. Més ben dit, també veu a un Déu intolerant que, nascut de l’angoixa de la mort, exigeix la mort de les idees que no girin exclusivament al seu voltant. Aquest Déu de Pascal, es podria transformar fàcilment a escena en Un Déu salvatge a l’estil Reza, si no fos perquè, aquest cop, a Pascal li toca compartir escenari amb un bon jan com Descartes, que no està per la labor de començar també ell a fer salvatjades. Descartes, el que voldria, es prendre’s un bon vi amb aquest noi pel qui sent admiració i a qui, en altres temps, fins i tot, va arribar a poder veure com un possible continuador de la seva obra. I en lloc d’això, es troba amb un neuròtic enrabiat i ple de pretensions místiques amb qui resulta ben difícil, mantenir una conversa una mica raonable. Però, això si, ell, se l’escolta, com saben escoltar els grans filòsofs, i els gran actors com Josep Maria Flotats: amb resignada paciència no exempta d’un toc d’ironia, i amb un aire benvolent que, en cap moment, vol ocupar el lloc del paternalisme. Entre altres coses perquè, -això, el filòsof, ho veu tan clar des d’un bon principi com tots nosaltres– si Descartes tingués que adoptar un fill, aquest Pascal, seria l’última opció. És curiós; el primer cop que vaig veure actuar a aquest bon actor que és Albert Triola, el que més em va cridar l’atenció, van ser els seus ulls sempre amb un punt d’exaltació. Potser aquest ulls, han tingut alguna cosa a veure, a l’hora de que Flotats, l’hagi triat per interpretar a l’exaltat Pascal. Quelcom que Triola, fa amb convicció, però també amb el seu puntet d’innecessari excés. En qualsevol cas, Triola no està ficat aquí en un duel interpretatiu, com aquell que van mantenir fa molts anys Flotats i Juanjo Puigcorbé a Per un si, o per un no, i en el que la partida, acabava en tables. Aquí, les cartes, estan un pèl més marcades, i els mateixos trets del personatge que interpreta, fan que el protagonisme, estigui fora de discussió. El joc, li pertany per complert al raonable, simpàtic, i divertit Descartes. I el joc, el guanya Flotats demostrant fins a quin punt la seva de vegades tan polèmica dicció, es transforma en un recurs expressiu de primer ordre. Com, aquesta forma de remarcar el text amb un gest no exempt de complicitat saludablement exhibicionista, ajuda a l’hora de definir un personatge, i de transformar en moviment la seva filosofia de la vida. I això, només està a l’abast dels actors excepcionals que saben crear el seu propi estil ben definit i que, malgrat no oblidar-se mai d’ell, saben també com posar sempre aquest estil al servei de cada nou personatge. Veure actuar a Flotats –i ja sé que aquesta afirmació, pot provocar arcades als qui li sou al•lèrgics- és sempre un plaer. I de fet, es converteix també en el màxim plaer d’aquest bon espectacle. Com, i tornant a aquell ‘Déu salvatge’ al qual abans, hem fet menció, és també tot un plaer, comprovar fins a qui punt, quatre intèrprets en estat de gràcia, poden fer que un text que ja has vist representat anteriorment amb el mateix muntatge, i sota la mateixa direcció, millori notablement. Ho deia fa un any, i ho repeteixo ara: Un Déu Salvatge, no és Art. No arriba, als nivells d’intel•ligent sofisticació i complexitat pessimista servida amb lleugeresa d’aquella obra mestra que, ara per ara, continua sent el millor que ha escrit Yasmina Reza. Però Un Déu Salvatge no deixa per això de ser una molt bona comèdia, tan plena de pessimistes conclusions sobre l’espècie humana i la seva forma de relacionar-se com ho estava aquell Art al que, en alguns aspectes, tant s’assembla. De fet, resulta evident que tot el teatre de Reza, es presenta com un seguit de variacions construïdes al voltant d’uns mateixos temes, amb una forma molt similar, i amb un fons, ben comú. Però la Yasmina Reza de Un Déu salvatge, és, per exemple, clarament superior a la Yasmina Reza de Una comèdia espanyola. Potser no és doncs cap casualitat, que aquesta obra, s’hagi convertit en el seu més gran èxit comercial des de l’època d’Art. I, si les qualitats del text, ja eren evidents a la versió castellana de l’obra, ara ho son molt més. I és que ara, Tamzim Townsend i el seu magnífic quartet, es prenen el text amb prou calma com per a que els efectes hilarants d’aquesta reunió de pares, no amaguin excessivament l’amargor de tot el que està passant a escena. Les dues parelles que intenten parlar civilitzadament sobre la baralla amb agressió física d’un dels participants que han protagonitzat els seus fills, deixen veure aquí amb molta més nitidesa la seva brutal fragilitat. Les seves neuròtiques reaccions, poden semblar ridícules, però mai, no semblen pallassades, com sí passava (i, segons testimonis que han vist l’espectacle recentment, passa encara més ara) al muntatge que van protagonitzar (i força bé, per cert) Maribel Verdú i Aitana Sánchez Gijón. No cal canviar de decorat, ni d’il•luminació, per a que, aquí, tot tingui un ritme gairebé imperceptiblement diferent. I per a que tot, resulti igual de divertit, però força més patètic i proper.
Parlant de proximitat, de patetisme i d’actors admirables que et fan sentir sempre ben bé entre ells ¿que me’n dieu, d’aquesta versió lliure de Casa de nines que el gran Veronese, ha reconvertit en El desarrollo de la civilización venidera? Tot i que, després d’haver vist uns quants muntatges de l’argentí, ja saps el que t’espera, no deixa mai de sorprendre’t, aquesta forma de fer teatre tan singular, tan colpidora, tan lluny de cap mena d’emfatisme, tan radicalment allunyada també del luxe escènic; probablement, no corri pel món cap director tan capaç de reciclar un i altre cop decorats fets pols i difícilment reciclables, com el mestre Veronese. La Nora de Veronese (cal no oblidar que, ben aviat, tindrem al Lliure la seva particular Hedda Gabler) no s’assembla a cap altre Nora de les que hem pogut veure als nostres escenaris. Però, com passa sempre amb Veronese quan juga a re inventar-se personatges i autors clàssics, és alhora radicalment fidel a les seves essències. Curiosament, aquesta Nora contemporà