Recordeu, la memorable pel-lícula de Lubitsch Ser o no ser? Recordeu, que el protagonista d’aquella meravella, és un famós actor que, quan comença a recitar el cèlebre monòleg del Príncep Hamlet, comprova estupefacte com sempre hi ha un espectador que s’aixeca de la butaca, i se’n va? Doncs, imagino que igual d’estupefactes es devien de quedar els actors de Wooster Group, quan van presentar dins el Grec la seva peculiar versió de Hamlet. Amb una diferència; en el seu cas, el públic no va esperar fins al monòleg; s’hagués fet massa tard. De fet, les desercions massives, es van començar a produir als cinc minuts de representació. El que, ben mirat, convida a fer una reflexió, si tenim en compte que una nit d’estrena, es suposa que el teatre és ple de gom a gom de professionals que saben molt bé a on s’han ficat, i que els hi donarà la companyia que actua per a ells. Com és possible, llavors, que el judici fulminant es realitzi de forma tan fulminant? Serà que, com aquesta gent ve de fora (el Wooster, és un grup de prestigi a Nova York) no cal guardar les bones maneres? Ho dic perquè, quan el rotllo és local, ja poden avorrir-se fins i tot les pedres, que ningú s’aixeca de la butaca; cal quedar bé amb els col-legues. Però, al que anàvem: el Hamlet del Wooster, i la seva rigorosa forma d’interactuar amb les imatges del mític Hamlet interpretat al 1964 per Richard Burton, pot, si voleu, resultar fred i esgotador. Però no es mereix precisament el menyspreu.
I l’homogeneïtat i qualitat interpretativa demostrada per la companyia, ja la voldria Lluís Pasqual per a la seva versió de Hamlet. En aquest muntatge, els desnivells interpretatius grinyolen tant, i la intensitat emocional vola tant baix, que inevitablement Hassalta pregunta: A on és, la passió del Pasqual d’altres temps? A on, el seu control absolut dels recursos dels seus actors? Aquí, tens, sense anar més lluny, a una Marisa Paredes, passant per l’escenari com si fos un tràmit entre una pel•lícula i una altra pel•lícula. Cert, que Eduard Fernández construeix un príncep personalíssim, i fa de ell un histrió singular i notable. Cert que, quan Orella, Lizaran i Fernández coincideixen a l’escenari, hi ha alguna que altra espurna de màgia. Cert que la sobrietat escenogràfica de Paco Azorín, és efectiva, i que la idea de convertir el fantasma del pare en un terrible esperit militar, resulta suggestiva. Cert, que aquest no és el Hamlet anèmic de Lluís Homar. Però estem parlant de Lluís Pasqual, i tot això és ben poc per un talent com el seu. Com és ben poca cosa aquesta gris La tempestad en la que, quan Orella i Lizaran no són a l’escenari, tot s’enfonsa sense remei.
I ja que estem parlant de creadors de casa nostra en hores baixes, baixem una mica més, per parlar de dos actors / autors que també han estrenat al Grec. Del Pau Miró de Plou a Barcelona, Happy Hour o, fins i tot, de l’irregular però estimulant Bales i ombres, cal demanar alguna cosa més que aquest Somriure d’elefant que ha transformat la Biblioteca de Catalunya en un balneari. Per cert: aquesta transformació (gentilesa d’Oriol Broggi) és, de lluny, el millor de l’espectacle. Clar que Broggi, és també el culpable d’haver-li demanat a Miró que estirés excessivament una idea més o menys suggestiva, fins a convertir-la en un muntatge de durada convencional. La idea, és la que veiem a la primera escena. Tota la resta, no va enlloc, i ni les coreografies amb les que es guarneix el moviment dels actors, ni les intervencions de les infermeres, ni la bonica nit de pluja amb la que se’ns obsequia, poden esborrar aquesta impressió.
Tampoc va massa més lluny l’Anitta Split, suposada comèdia i suposada faula entorn a un país que s’ha quedat sense tele per culpa de la guerra. Manel Dueso, parla de les arrels beckettianes de l’obra. Jo, la veritat, només hi vaig trobar un cert aire a pel•lícula de Kusturica, potser per la seva forma de jugar grotescament amb elements tragicòmics, pel seu voluntariós optimisme al mig del caos, i perquè l’imaginari país en el que transcorre l’acció, té alguna cosa de balcànic. Però Josep Julien, no se’n surt, i les bones intencions del seu text, no funcionen ni des del humor, ni des de la voluntat de fer una metàfora irònica.
I, ja que som a la guerra, apropem-nos a la de Troia, present a través de Homes, Iliada de Baricco, una mena de lectura dramatitzada plena de noms de prestigi (Marta Marco, Boixaderas, Lluís Soler), i en el fons, un altre espectacle de tràmit, sense força ni capacitat per fer-nos vibrar.
Estem sent massa durs? Pugem el llistó, per recórrer els laberints de Teatro de los Sentidos, aquest cop a la recerca de El eco de la sombra. És bonic, l’itinerari? Doncs si, és bonic, suggestiu, imaginatiu i brillant… sempre que no l’hagueu fet mai abans. Si ja l’heu fet en altres propostes de la companyia, és possible que comenceu a detectar certa tendència a repetir efectes i idees, i una mica de mandra a l’hora de treure-li profit a la figura de Andersen i als seus contes; a la fi, aquest, és un espectacle-homenatge creat per celebrar el bicentenari de l’escriptor. Cal insistir en que una cosa és tenir un estil molt definit, i saber com posar-lo al servei de cada nova proposta, i l’altra és tenir un estil que s’esgota en ell mateix. Teatro de los Sentidos, té el perill de caure en aquesta temptació.
Ben al contrari, Calixto Bieito i els britànics de Cheek by Jowl, entrarien de ple en el primer apartat. Bieito, sempre ho ha dit, pot semblar molt arrauxat, però, en el fons, és un director absolutament fidel als autors que passen per les seves mans. L’Ibsen de Peer Gynt, n’és una nova demostració. La faula èpica, el viatge iniciàtic de l’heroi egocèntric que viu en un món de trolls i mentides, es converteix en mans de Bieito en un malson ple de ràbia i energia en el que no hi ha més luxúria, caos ni disbauxa, que la que apareix al text original.
La disbauxa, o per ser més exactes, la pura bogeria barrejada amb la pura passió, i amb totes les seves ambigüitats, domina també l’escenari a l’esplèndid The Changeling presentat pels anglesos. Un cop més, l’estil Cheek by Jowl se’ns presenta en tota la seva austeritat límit: un espai escènic buit (només Peter Brook, ha sabut treure-li tant de profit al Mercat de les Flors), una prodigiosa il•luminació en el que la raó, s’amaga per racons foscos, i la bogeria, omple de llum l’espai, i uns actors excepcionals que saben com, fins i tot quan no es veu, un gest pot servir per definir per complert l’actitud d’un personatge. I les veus, aquestes veus insubstituïbles del gran teatre anglès! Aquí, no se’n va anar ningú.