Es pot començar, fent la recomanació d’un espectacle encara no vist? Jo crec que sí que es pot fer quan l’espectacle en qüestió es recolza en un text tan colpidor i tan potent com La nit just abans dels boscos, l’extraordinari monòleg de Bernard – Marie Koltés que ara recupera el Teatre Tantarantana. I que fa uns pocs mesos va passar com una exhalació pel Teatre Lliure, mitjançant un muntatge de Patrice Chéreau (co-dirigit amb Thierry Thieû Niang) que cal qualificar com un dels grans esdeveniments escènics de la temporada que ara s’acaba.
El gran Chéreau i el gran Roman Duris (una interpretació incommensurable construïda a cops de matisos i més matisos i impregnada d’emotivitat) ens van recordar llavors quina demolidora i contundent vigència segueix mantenint el teatre de Koltés, escrit sempre tot fixant la mirada en els personatges que es mouen al llindar de la marginalitat, de la solitud més desesperada, del rebuig o el menyspreu generalitzat.
Koltés escrivia els seus textos poèticament esfereïdors en el si d’una Europa opulenta que es creia invulnerable i que no podia o no sabia fer altra cosa que girar el cap, quan pel seu camí es creuava un estranger incòmodament ansiós de comunicar-se amb nosaltres com el que protagonitza aquesta obra. O un camell i un client (tot i que mai arribem a saber què ofereix l’un i què busca l’altre) com els que es mouen entre les ombres de En la solitud dels camps de cotó, aquella altra peça fonamental del teatre contemporani amb la que Koltés ens recordava que, en el nostra sistema, la transacció comercial ha esdevingut el fonament de gairebé tota forma de comunicació.
Va ser Koltés qui va deixar dit en aquesta obra: “El desig d’un comprador és la cosa més malenconiosa que existeix; quelcom que es contempla com un secret que només demana ser penetrat”. Ara, l’Europa opulenta d’altres temps mostra unes fissures que ja no es poden maquillar i una necessitat de rescat (i no solament econòmic) tan imperiosa com la de l’anònim desconegut xerraire d’aquest monòleg. I ara (potser, més que mai), aquest estranger indefinit compleix la funció de mirall: cada cop més i més persones es poden veure reflectides en el seu rostre. Així doncs, cal que a la vostra agenda –probablement plena ja de nits de Grec- li feu també un forat a la nit de Koltés: el director Joan Castells i l’actor Isaac Serrano, s’encarregaran que les paraules d’aquest estranger al qual Chéreau va situar al llit d’un hospital després d’haver rebut una brutal pallissa, ens arribin fins el moll de l’os.
EL COMPROMÍS, ES UNA COSA DEL TOT QUOTIDIANA
Una de les coses que més m’agraden (i en aquesta obra, m’agrada gairebé tot) de Celobert, és el fet que David Hare no es deixi mai encegar pels seus propis i ben coneguts interessos ideològics. I això, és quelcom força més difícil del que pugui semblar.
Vulguis o no vulguis, un creador tendeix sempre a deixar ben plasmades les seves simpaties ideològiques en tot allò que fa. I si aquest creador treballa amb elements narratius tendeix també sovint a dibuixar personatges que vinguin a donar-li la raó, que actuïn d’una forma que vingui a justificar el seu propi ideari.
No ho dic necessàriament en pla crític: un creador ha de sentir-se prou lliure com per, si li ve de gust, ser fins i tot tendenciós; té tot el dret del món a demanar-nos que valorem la seva obra des de un punt de vista qualitatiu, encara que ens pugui irritar el que defensa o ens pugui molestar que ho faci d’una forma tant evident.
Dit això, i parlant a un nivell molt general (hi ha excepcions d’aquelles en les que la potència de l’obra és tal que no t’importa combregar amb rodes de molí) sempre acostumo a sentir-me més proper a aquelles obres que tenen molt present l’ambigüitat i la contradicció que forma part essencial de la naturalesa humana, que a aquelles altres que parteixen de les certeses inqüestionables.
I el David Hare de Celobert es mou precisament en aquest terreny. No cal ni dir que el compromís polític de Hare es troba més proper a les decisions que pren la Kyra d’aquesta obra, que als arguments que defensa en Tom. Però Hare, se n’està molt de sacralitzar o demonitzar les actituds de l’una o de l’altre.
I ja que, per moments, podria semblar la heroïna d’aquesta història, comencen assenyalant algunes de les febleses de la Kyra. La seva defensa del treball anònim i poc lluït que està fent ara a l’escola d’un barri marginal de Londres, se sosté en uns arguments ètics del tot inqüestionables, del tot dignes de ser defensats. Però tampoc es tracta d’ocultar (i per moments ella cau en la temptació de fer-ho) que la decisió que la va portar cap a aquesta escola té molt de fugida personal i un punt important d’intent de redempció de culpes.
I tampoc es tracta de negar que la forma que va triar la Kyra a l’hora de separar-se del Tom s’assembla un xic a la covardia: això per no parlar del mal causat al fill del Tom amb la seva desaparició sobtada i el seu silenci posterior. És clar que, posats a autojustificar-se, la Kyra pot presentar també un argument de pes; la forma com el Tom ha jugat a desvetllar el secret de la seva relació i ha tornat a presentar-se com el gran manipulador en el que pot transformar-se quan vol. Com ens quedarà molt clar al llarg de la intensa nit del seu retrobament, el Tom i la Kyra s’han fet sense voler-ho (com a mínim, sense tenir-ne consciència) molt mal mútuament i s’han seguit estimant d’una forma apassionada malgrat aquest mal, els anys que han passat sense veure’s i les distàncies cada cop més abismals que separen la seva forma de veure la vida.
I és per això mateix que Hare divideix en dos temps molt exactes la dinàmica d’aquest retrobament. Com l’amor profund i la passió resulten una evidència inqüestionable encara que la Kyra vulgui crear un mur al seu voltant, el primer temps culminarà amb l’eclosió de sentiments que reclama el Tom. Però com les diferències a l’hora de valorar la forma com s’entenen els nostres rols socials i l’estil de vida amb el que ens identifiquem, resulten del tot insalvables en aquesta parella per molt que en Tom vulgui relativitzar aquests aspectes, el segon temps culminarà amb la necessitat d’imposar la raó al sentiment que reclama la Kyra.
Hare presenta aquests dos temps construint un text poderós que els hi permet als dos antics amants no ja exposar les seves raons i els seus sentiments més arrelats, sinó deixar molt clar com els hi agradaria poder trobar en l’altre una fissura que els fes sentir còmodes, que els fes creure que encara és possible construir quelcom en comú.
Però Hare, ens recorda també tota l’estona que el veritable compromís personal no es troba (o com a mínim, no es troba de forma exclusiva) en els grans posicionaments i les grans paraules, sinó en la possibilitat real de crear un llenguatge comú a la quotidianitat. I aquí rau el veritable problema de la història d’amor entre la Kyra i el Tom. Que la historia pugui tornar a funcionar o que s’enfonsi definitivament, a la llarga no dependrà tant de les actituds i les paraules amb les que aquests dos es plantegen el seu compromís amb la vida, com de la possibilitat real d’enfrontar-se a la relació amb prou honestedat com per no voler fer servir les diferències per tan de ferir, irritar o manipular a l’altre.
Són o no són capaços d’arribar a aquest punt, els protagonistes del text de Hare? Val la pena que ho descobriu vosaltres mateixos, gràcies a aquest espectacle que Josep Maria Pou dirigeix amb la mateixa intel•ligència i força que fa servir per interpretar-lo i en el que Roser Camí assoleix moments de veritat escènica veritablement commovedors: un duel amorós i dialèctic de molta alçada, al servei d’un text molt savi que renuncia a qualsevol temptació discursiva per tal de recordar-nos que no existeix compromís públic que no passi pel compromís privat.
UN COR QUE NO ACABA DE SABER CAP ON VA
Parlo del cor del President Macià. O, més ben dit, parlo de l’espectacle que Ivan Fox i Anton Tarradellas li han dedicat a aquest cor aventurer que, un cop separat del cos que l’havia contingut en vida, va tenir que fer molts quilòmetres per tota Europa i amagar-se als més insòlits amagatalls.
Al voltant d’aquest cor, Fox i Tarradellas han construït La balada dels històrics anònims, un muntatge disposat a recuperar un racó poc conegut de la nostra memòria històrica i exposar-lo d’una manera aparentment poc convencional, intentant que el resultat no es faci feixuc, i que la resolució escènica toqui diversos ressorts. Això implica revisar els fets amb un punt constant d’ironia i unes quantes notes d’humor. I crear un collage que relacioni l’aventura viatgera del cor amb les desventurades històries que van viure els paisatges propers al cor al llarg de la nostra guerra civil o de la posterior Guerra Mundial. I implica també introduir a l’escenari càmeres de vídeo que recorren petits espais escenogràfics i diversos objectes carregats de valor simbòlic.
En aquest aspecte, la proposta et fa sentir per moments com si et trobessis al ben mig d’un d’aquells espectacles que programava el Radicals Lliure i que sovint eren capaços de crear-te inversemblants i lúdics itineraris virtuals o, fins i tot, fer-te recórrer mig Europa en tren de joguina.
Però, lamentablement, i malgrat les bones intencions, el cor del President no arriba tan lluny. La dramatúrgia falla per tots els costats. La complicitat del tàndem d’intèrprets desperta una simpatia inicial, però ben aviat es revela reiterativa i deixa massa a la vista les limitacions dels actors. La barreja entre desmitificació i homenatge es fa confusa. I la proliferació d’elements escènics i afegits videogràfics, de vegades sembla més l’intent de dinamitzar una mica l’estructura d’un espectacle que per molt humor que hi posi mai t’acaba d’enxampar, que no pas un recurs creatiu plenament integrat.
És una llàstima, perquè l’intent sembla honest i voluntariós. Però el cert és que allò que, sobre el paper, volia presentar-se com una dinàmica forma de revisar la historia sense caure en la saberuda conferència escenificada, s’acaba revelant com una feble anècdota teatral mancada de força escènica i de direccions clares.
L’HUMOR DE CAPRI, VIST DES DE LLUNY
Que em perdonin els responsables de Joan Pera Capri; segur que aquesta no era pas la seva intenció. Però el cas és que a mi aquest espectacle concebut com una mena d’homenatge a un dels còmics més populars que ha tingut mai Catalunya em sembla fet amb una certa mandra que, a la llarga, fins i tot acaba rebaixant molt i molt l’efectivitat de l’homenatge.
I això no té res a veure amb les rialles que pugui provocar: ja sabem en aquest sentit que Joan Pera té prou carisma, prou química amb el públic i prous recursos còmics com per fer riure sempre al seu espectre incondicional i fins i tot per arrencar-li unes quantes rialles al que no ho és tant.
Però, més enllà d’això, aquest és un espectacle que dóna per fetes masses coses i que, d’altra banda, i encara que sembli contradictori, deixa també a la vista per moments la desconfiança del material que es té entre mans.
M’explico. Per començar, la col•lecció de monòlegs de Capri que ens presenta Joan Pera dóna per fet que tothom sap perfectament qui era Capri, quin tipus d’humor feia servir, com es vinculava aquest humor a l’època en la que va viure i de quina manera aquest humor, si funcionava tan bé al seu moment, era perquè reflectia de forma distesa la forma de ser, les fílies i les fòbies del català mig d’aquell moment.
No: no es tracta pas de fer a l’escenari un estudi antropològic dels acudits de Capri, ni un biopic, ni un assaig històric. Es tracta senzillament de donar-li a aquests monòlegs un mínim rerefons biogràfic i situar-los mínimament en el context en el que van néixer.
Entre altres coses perquè, -siguem sincers- no tots aquest monòlegs suporten igual de bé el pas del temps, ni tenen suficient força còmica com perquè no puguem percebre que reflecteixen actituds, comportament i reaccions que sovint sonen anacròniques.
Vulguem o no vulguem admetre-ho, una part de l’humor contingut en aquest monòlegs mostra ben a la vista la seva data de caducitat. Però aquesta data la podríem passar per alt molt més fàcilment si tinguéssim ben present al cap la efectivitat que presentava el producte en el moment de la seva creació.
I aquí és on entre el tema de la desconfiança (no sé si del tot conscient) envers el material: quan Joan Pera comença a fer aportacions pròpies al voltant d’aquests monòlegs o fins i tot té la necessitat d’inventar-se’n algú de nou, és com si deixés entreveure que l’espectacle no té del tot clar fins a quin punt és efectiu el material original. I és que, si li volem fer justícia a Capri, ens cal una mica de background.
NORMA DESMOND S’ESCOLA AL ATRIUM LAB
Hi ha qui fins i tot desconfia de l’existència (misteriosa, però sembla ser que mínimament documentada) de Margarida Trosdegínjol, l’autora oficial de l’obra Els desgraciats que acaba de passar pel cicle Atrium Lab.
Hi ha qui li atribueix al director Ivan Morales (Sé de un lugar) una part d’autoria del text molt més gran que la que ell vol reconèixer. D’altre banda, qui tingui bona memòria i sigui bon cinèfil, haurà reconegut al llarg de la representació frases de la pel•lícula El resplendor, cites intel•lectuals de textos de Pasolini al voltant de la cultura i, fins i tot, una molt agraïda referència al Billy Wilder de Sunset Boulevard.
A la funció, el pallasso Viches, per animar una mica al pallasso Bergonzini, li diu en el millor estil Norman Desmond que no és pas el seu art el que s’ha tornat petit; és la mirada de l’espectador, la que s’ha empetitit.
I la frase de Wilder passada per Morales té un sentit metafòric molt clar en el context en el que l’escoltem: si fa més de cent anys una autora catalana avui oblidada era capaç d’escriure un text potser imperfecte, però tan radicalment ple d’apunts macabres, atmosfera malaltissa, humor latent negríssim i vocació avantguardista potser del tot inconscient, vol dir que alguna cosa s’ha empetitit també al nostre teatre, pel que fa a la gosadia escènica.
En el circ amb apunts de canibalisme on té lloc l’acció sense gairebé acció de Els desgraciats (i en el que Morales hi fica també i de forma molt coherent al Ricard III de Shakespeare) fins i tot s’intueix ja l’ombra del teatre de l’absurd i d’aquest personatges beckettians perpetuant condemnats a la immobilitat, i la crueltat vivificadora d’un Artaud.
Potser la senyora Trosdegínjol no va escriure tot el que es diu i tot el que passa a aquest escenari. Però entre el que ella va deixar escrit i el que la aportat Morales, el cert es que ha acabat sortint un notable espectacle sorprenent, inquietant, neguitosament divertit i interpretat amb força visceral per Jordi Vilches (més que un actor, tot un personatge per si mateix) i Bruno Bergonzini.