Les passions del mestre Sondheim

Escrit per Ramon Oliver

09.22.2010

Segur que moltes i molts de vosaltres, ja ho sabeu: enguany, el gran Stephen Sondheim, el veritable reinventor d’un teatre musical que ell ha sabut conduir cap els seus nivells mes alts de sofisticació i complexitat, ha complert vuitanta primaveres. I amb molt bona forma; d’això us en puc donar constància després d’haver-me trobat al mestre assistint a la segona prèvia de la seva obra Passion, que acaba de ser admirablement recuperada pel teatre Donmar Warehouse de Londres.

I després d’haver-lo vist aplaudir “a rabiar”, gairebé amb el mateix entusiasme i la mateixa emoció amb els que, ara fa quinze anys, el geni va aplaudir a Barcelona el muntatge de Sweeney Todd, dirigit per Mario Gas. Curiosament, en aquella època mes d’una vegada va córrer el rumor – o potser, senzillament, més d’un aficionat va convertir els seus desitjos en rumor- de que Gas, tenia al cap l’idea de dirigir aquesta Passion que, llavors, acabava de guanyar un munt de Premis Tony.

I, naturalment, en aquell moment, ningú hagués pogut imaginar pel personatge de Fosca cap actriu millor i mes adient, que la estupenda Vicky Peña. Ja posats a especular, Mònica López, hagués pogut ser també una perfecta Clara. El cas és que, des de llavors han passat unes quantes coses en el terreny del teatre musical. No necessàriament bones. I no només en aquesta Barcelona que, un cop, va somiar en convertir-se en una mena de capital mediterrània del gènere. Què lluny queden aquells temps en els quals espectacles com el mateix Flor de Nit de Dagoll Dagom, que ben aviat recuperarà en forma de concert extraordinari la mateixa Teatralnet en la que ara esteu ficats, marcaven l’alt nivell que podia arribar a assolir el musical autòcton! I en el que espectacles com l’esmentat Sweeney Todd, feien pensar que aquí havia, no solament prou talent com per abordar una obra mestra del gènere de manera insuperable, si no també prou públic com per convertir una peça gairebé desconeguda per a la gran majoria d’espectadors en un veritable gran èxit popular. I si això que esteu llegint us sona repetit és perquè, fa poc mes d’un any, arrel de la reposició del fabulós Sweeney de Gas, ja ho comentàvem des d’aquest mateix lloc.

Lamentablement, les coses no solament no han canviat des de llavors, sinó que, amb contades excepcions, segueixen consolidant-se en una mateixa direcció ben diferent. Aquí i a tot arreu: malgrat que una visita al West End o a Broadway ens pugui seguir deixant bocabadats, cada cop són més les veus d’alarma que, des del mateix món escènic anglosaxó, alerten sobre la tendència progressiva a la banalitat, al reciclatge de concursos televisius i a la utilització desmesurada de música pop i rock preexistent en la que està caient el gènere.

A aquest pas, correm el perill de que el llegat de Sondheim quedi limitat a la reposició puntual de les seves obres mestres en períodes d’exhibició limitada. Mentrestant, els hereus del mestre interessats en treballar amb el seu mateix grau de compromís artístic, van quedant cada cop més relegats als circuits de l’off off off. O condemnats a reciclar-se i adoptar postures més acomodatícies i obertament comercials.

PASSION AL DONMAR

Però no ens posem dramàtics, per que, encara ens queda la possibilitat de ficar-nos en un avió, i comprovar tota la maduresa, i tota la capacitat per analitzar les relacions humanes de la que es capaç el musical amb aquesta mateixa Passion que Sondheim va crear amb col•laboració amb el llibretista James Lapine (el mateix de Boscos Endins i Sunday in the Wark with George) i que va néixer com a conseqüència del impacte que li havia causat al nostre compositor la (d’altre banda) força irregular pel•lícula d’Ettore Scola Passione d’Amore (Entre el Amor y la Muerte). La veritat és que, personalment, sempre m’ha semblat que l’adaptació cinematogràfica de la notable i única novel•la d’Iginio Ugo Tarchetti es trobava entre els treballs menys estimulants d’un Scola un pèl atacat aquí tant d’esteticisme com d’efectisme.

I una mica incapaç de transmetre en imatges totes les torbadores corrents passionals i tot el pessimisme radical que es mou pel relat. Per sort per a nosaltres, Sondheim si va saber detectar en aquest material elements prou colpidors a nivell personal (al seu moment el mestre fins i tot va arribar a dir que aquest era el musical en el que havia introduït més referents autobiogràfics) com per transformar-lo en una intensa obra de cambra.

Una obra construïda al voltant de l’obsessió amorosa i la seva ambigua capacitat per crear alhora miratges de felicitat i malsons amb conseqüències (auto) destructives. Una obra sobre l’amor com a fatalitat que no atén a raons ni arguments. Com canta el personatge de Fosca a l’extraordinari tema Loving you: “Estimar-te, no és pas una elecció. Estimar-te, no està sota el meu control. Estimar-te, és el perquè, de totes les coses que faig”.

Una obra també sobre com l’amor pot adoptar rostres radicalment diferents per tal d’enxampar-nos. Al capità Giorgio, l’enamorat i melancòlic protagonista masculí d’aquesta història, l’amor se li presenta en primer lloc amb el lluminós rostre de Clara, la dona bonica i desitjable (i també casada), que sembla capaç d’omplir totes les fantasies romàntiques; la dona amb la que comparteix una passió tant física com emocional, capaç de fer creure que cal altre cosa al món pot transmetre tanta felicitat com aquest vincle.

Però després el capità Giorgio s’haurà de veure les cares amb el rostre mes terrible de l’amor; el rostre de Fosca (el simbolisme dels noms resulta aquí gairebé elemental) la dona eternament malalta, la dona lletja i no desitjable; la dona que, malgrat tot, i com a bona histèrica que és (una histèrica gairebé de manual de les teories freudianes) sap com fer de la seva histèria la seva gran arma de seducció.

Aquest és precisament un dels grans encerts del muntatge de Jamie Lloyd i de la interpretació d’Elena Roger, la cada dia mes en alça diva argentina a la que, ben aviat, veure’m fent d’Evita a Broadway al costat del “Che” Ricky Martin.

Lluny de remarcar la lletjor del personatge amb capes i mes capes de maquillatge dignes d’un muntatge de La Bella y la Bestia, i lluny de fer de Fosca una constant ànima en pena, Lloyd i Roger, deixen entreveure des de bon principi la sensualitat encoberta d’aquesta dona. Deixen ben a la vista la seva tremenda capacitat manipuladora. No impedeixen mai que Fosca deixi anar de tant en tant un somriure maliciós que dona constància de fins a quin punt controla el joc de la seva estratègia de seducció.

I quan el record de Clara es fa massa fort mitjançant les cartes que la bella li envia al seu també bell estimat, Fosca es fica de per mig amb una fortalesa física que sembla desmentir la feblesa constant en la que viu el personatge.

¿Algú ha caigut en la temptació de creure que aquesta, es un altra obra sobre com, amb tenacitat, perseverança i amor incondicional, la bellesa interior s’acaba imposant als miratges d’una bellesa exterior que, de vegades, pot resultar tan enlluernadora com incapaç de donar-se del tot? Au, va, baixeu de la figuera: l’extraordinària –i també, ben obsessiva- partitura de Sondheim, la demolidora dialèctica emocional de les seves lletres i l’aclaridor muntatge de Lloyd, s’encarregaran ràpid de desfer del tot el possible error.

Això no és pas un musical sobre bellesa interior “versus” bellesa exterior. Això és un musical sobre l’amor que fa com a mínim, tant mal com bé; l’amor esfereïdor que combat utilitzant tota mena d’estratègies; (no diuen que a l’amor i a la guerra, tot s’hi val?) del punt de no retorn al que condueix la passió, quan aquesta, és total i totalment absorbent, i es presenta com una emoció que exigeix xuclar la vida sencera. Només cal veure com acaba aquesta història, amb Fosca morta i Giorgio convertit en una mena de cadàver en vida enganxat per sempre mes a la força terrible dels esdeveniments amorosos que ha viscut.

‘INTO THE WOODS’ AL MIG DEL PARC

Per cert; d’això no en vaig ser testimoni, però diuen que el mestre va sortir també molt content del muntatge d’Into the woods que ha dirigit el jove talent de Timothy Sheader a l’Open Air, el teatre situat a Regent’s Park que ell mateix també programa. I en el qual, i per no sortir-nos del tema musical, ha presentat als darrers estius una versió de Gigi senzillament immillorable i un muntatge de Hello Dolly! del qual, diu meravelles tothom qui va tenir la sort de gaudir d’ell.

¿Recordeu que molt abans que Dagoll Dagom ens oferís la seva notable versió d’Into the woods (a casa nostra Boscos Endins) l’obra va ser a punt de presentar-se al Grec sota la direcció (un cop mes el seu nom) de Mario Gas? Llavors ens vam quedar sense saber que hagués fet el nostre director amb un entorn natural tan adient per l’obra com ara el de l’amfiteatre de Montjuïc.

El que és indubtable, és que no es pot fer res millor el que ha fet Sheader a l’hora d’integrar l’entorn natural del Regent’s Park dins el seu espectacle. Tan integrada està la natura, tan ficat està el bosc real dins la representació, que fins i tot, es pot caure en la temptació d’oblidar-se que aquí hi ha una magnífica estructura escenogràfica de Soutra Gilmour, que es sustenta en un fantàstic entramat de tarimes que, de vegades, entre tanta vegetació, semblen invisibles. I del qual surgeixen meravellosos mongetars creats amb paraigües verds i terrorífiques gegantes nascudes del reciclatge que parlen amb la veu poderosa de Judi Dench.

Però, mitjançant una il•luminació del tot prodigiosa, el bosc entès com espai real es transforma també aquí en el bosc entès com espai metafòric on s’amaguen tots els nostres desitjos i totes les nostres pors. On es troben els llops que ens terroritzen però que, alhora, en fan obrir les ganes de rebre una bona queixalada, un pèl luxuriosa i molt salvatge. On les iaies bones poden deixar anar els seus instints mes sàdics i les princeses amb “rastes” i cascos de música poden reconèixer que el seu príncep no les acaba d’omplir del tot. I on els nens solitaris es poden amagar quan els crits dels pares fan que casa seva sembli un infern i els cal un bon refugi en el que només hi tinguin cabuda la seva fantasia i els seus amics de ficció.

Aquesta és una altra troballa de l’espectacle de Sheader: convertint el narrador de l’historia en un nen que, com els protagonistes de La Nit del Caçador, troba en el bosc tant la protecció com l’amenaça i que es passa el segon acte de l’obra (aquell en el que totes les il•lusions dels contes queden neutralitzades o anul•lades per la crua realitat) ficat en un sac de dormir, li dona una nova dimensió a l’obra que contribueix a remarcar encara més les intencions de Sondheim i Lapine.

Aquest nen que juga amb els personatges que ell mateix es crea i amb els ninots que els representen i que acaba sent devorat per la seva pròpia ficció (no oblidem que, a l’obra, el narrador mor a mans de la geganta) no fa altre cosa que evidenciar de quina manera els contes amb els que hem crescut són una projecció de tot el que ens espanta i tot el que ens sedueix. Començant és clar, per la por a créixer, a perdre les persones que estimem i que ens protegeixen, i a quedar-nos ben sols mentre caminem boscos endins.

Author