El fracàs més car que mai havia tingut Broadway fins a la data. Així va passar a la història el musical Follies que l’any 1971 amb prou feines va aguantar un any en cartell i amb el que els productors van perdre 685.000 dòlars del total de 800.000 invertits inicialment. “Un dels fracassos més brillants que mai s’hagin escrit”, diu el productor Cameron Mackintosh. Han calgut diverses revisions i revivals per a que el públic –i sobretot la crítica- reconeguin el musical de Stephen Sondheim i James Goldman com un puntal del gènere i tot un monument a una era daurada del teatre musical, la de Florenz Ziegfield i les seves Follies. “Resulta que estàvem fem un èxit i no ens vam adonar fins al cap dels anys”, bromeja Ted Chapin, un dels actors del repartiment original.
Les Follies de Ziegfeld no eren més que una recreació a l’americana de les espectaculars revistes del Follies Bergère de París. De seguida es van fer populars a Broadway per les seves coristes de mesures perfectes (“glorificant la noia americana”, deia la marquesina), per les extravagàncies escenogràfiques (des de piscines amb fonts al mig de l’escenari fins a noies llençant pètals al públic enfilades en màquines voladores) , vestuari de fantasia i elegància hiper saturada. Els grans “quadres vivents” es combinaven amb esquetxos protagonitzats per còmics de referència com Fanny Brice o Will Rogers, i amb diferents peces musicals a càrrec d’alguns dels millors compositors del moment, com Jerome Kern o Irving Berlin.
img1
El dramaturg James Goldman tot just acabava de guanyar un Oscar per la seva adaptació cinematogràfica del seu èxit a Broadway The Lion in The Winter quan Sondheim va contactar amb ell a través del seu germà, el novel·lista William Goldman. Sense gaires embuts li va demanar col·laborar plegats en algun projecte futur. Goldman ja havia tantejat anteriorment el gènere del musical, i va ser ell qui l’any 1965 va mostrar a Sondheim un retall de diari anunciant una trobada d’antigues “noies Ziegfield”. No era pas un mal punt de partida per a un nou musical, tenint en compte el recent èxit de Funny Girl, el musical que narra la biografia de Fanny Brice en el context de les Follies de Ziegfeld.
The Girls Upstairs, amb direcció de Joseph Hardy i segurament produïda per David Merrick i Leland Hayward, era el títol provisional del llibret sobre el que van començar a treballar. Era una història que Goldman va voler impregnar d’aires txekovians i fins i tot incloure un tret fora d’escena (tal com passa a L’oncle Vània) i així convertir en sospitoses les dues parelles protagonistes en el que semblava ser un musical amb tints de Cluedo. El projecte es va quedar finalment sense productors i les desenes de revisions –unes trenta pel cap baix– van fer que Hardy abandonés definitivament el vaixell.
Explica Sondheim que va ser Mary Rodgers qui a finals dels anys cinquanta li va presentar a Harold Prince, el productor i director teatral que s’acabaria convertint en una part importantíssima –podríem dir-ne clau– del futur professional del compositor. Uns nous Rodgers i Hammerstein que van fer evolucionar el teatre musical americà a través de títols que van des de West Side Story passant per, entre d’altres, Company, A little night music, Sweeney Todd i, per descomptat, Follies.
img4
Tal era la fe que Sondheim tenia en aquest musical que va demanar a Prince un segon i definitiu impuls per dur a bon port tot aquell material que navegava sense rumb, encara que això signifiqués endarrerir l’estrena de Company, el nou musical en el que treballaven plegats. Hal va acceptar amb un parell de condicions a les que Sondheim no va posar objecció: ser-ne ell el director i posar-s’hi un cop estrenat Company. I així va acabar sent.
Si bé Goldman va partir d’un anunci al diari, Prince hi va sumar una imatge que l’obsessionava. La foto de l’actriu Gloria Swanson, amb gest dramàtic enfundada en un elegant vestit de nit enmig de les runes del Roxy Theatre de Nova York, derruït a començaments dels anys seixanta: “Runes a plena llum del dia, això és sobre el que ha de tractar l’espectacle”, va dir Prince, qui volia donar més volada a l’argument, anar més enllà de les dues parelles protagonistes i eliminar tota la trama detectivesca de l’assassinat.
img2
Alguns historiadors teatrals asseguren que les Follies de Ziegfield de la post-depressió van deixar de tenir interès quan el públic nord-americà va perdre la innocència. Sota aquesta nova premissa, Sondheim i Goldman creen un musical que parla de Broadway, sí, però sobretot parla de com el pas del temps devasta somnis, il·lusions… i vides. Un teatre en runes era l’espai ideal per a aquest record borrós, entre el somni i el miratge d’un temps passat. Els personatges compartirien l’escenari amb els seus propis records, el passat hi seria ben present durant tota la funció, fins al punt que la revista Time va definir Follies com el “primer musical Proustià”.
Els capvespres d’un estiu de 1970 a Mallorca eren testimonis de com avançava la creació de Follies, títol definitiu amb el que Prince va reemplaçar The Girls Upstairs i amb el que en realitat feia un múltiple joc de paraules: les “follies” podien remetre, efectivament, als espectacles de Ziegfeld, però també a la paraula anglesa “folly” (“sense sentit”) o a la paraula francesa “folie” (“bogeria”). Sigui quina fos l’accepció triada, Sondheim i Prince eren apunt d’emprendre un projecte que esdevindria una autèntica bogeria amb un resultat, segons es miri, força ruïnós.
Mentre Prince treballava al llarg del dia, Sondheim s’estimava més compondre de nit i així, a l’hora de sopar, era el moment en que els dos creadors intercanviaven les idees i la feina feta. Encara sense un final clar i amb la majoria dels números al tinter, l’estiu a Mallorca passava amb Prince eliminant i reordenant escenes mentre Sondheim integrava les cançons amb la història. L’argument finalment mostra una trobada d’antics companys d’escenari al mateix teatre on trenta anys enrere havien viscut dies de glòria i que ara és a punt de ser enderrocat. Una festa macabra, un darrer i decadent encontre per mostrar-nos malèvolament els camins que no vam agafar. De nou, com passava a Company, som davant d’un “musical concepte”, a estones fins i tot abstracte, gràcies també a l’espai no realista que estava dissenyant Boris Aronson.
Follies té lloc a Broadway, a Nova York, i musicalment l’espectacle recrea l’evolució musical de la ciutat al llarg del segle XX. Algunes de les melodies que composa Sondheim tenen ecos de Cole Porter, Gershwin o Irving Berlin, sobretot cap al final de la funció, amb un so pastitx que a vegades fa servir de forma irònica, especialment en el tema Buddy’s Blues. En canvi la música dels personatges –de l’actualitat dels anys setanta- té un cert aire a “night-club” novaiorquès, molt de jazz per fer-los parlar dels seus problemes i esprémer al màxim tota la part psicològica, com si estiguessin buidant el pap amb un somrient barman a l’altra barra de la barra.
La gens menyspreable suma de 800.000 dòlars (de l’any 1970) va ser el pressupost necessari per posar en marxa Follies. Elements com més d’un centenar de vestits, quaranta d’ells plens d’ampul·loses robes, perles i coronats amb plomes, o una escenografia que de manera màgica passava d’un ruïnós escenari buit a tot el glamur i elegància de les Follies originals de Ziegfield, incrementaven sense dubte les factures finals de la producció. Harold Prince confirmava així la seva reconeguda incapacitat per fer espectacles “econòmics”. Tampoc ho devien ser les nòmines de figures com Dorothy Collins, Alexis Smith, Yvonne De Carlo i diverses aparicions puntuals d’actrius originals del Broadway dels anys quaranta, com Ethel Shutta o Mary McCarty. No és que els personatges de Follies estiguessin fets a mida per a elles, és que directament eren elles explicant les seves pròpies històries del passat.
Pel que sembla els atacs de pànic de Harold Prince els dies abans de l’estrena eren habituals i coneguts entre el sector teatral de Nova York. I no pas perquè bona part del material no estigués enllestit i s’intentés assajar a un estudi del Bronx amb les lletres i partitures arribant cada matí al darrer moment. Aquest cop l’histerisme es va apoderar de Prince per la complexitat tècnica que suposava viatjar a escena del present al record i viceversa, transformant en qüestió de segons un espai en color en un altre en el blanc i negre. Un espectacular efecte cinematogràfic que no acabava de funcionar i fins i tot resultava confús per als mateixos actors quan els dos universos es solapaven. Els actors del repartiment original recorden les funcions prèvies a Boston com un autèntic caos.
img3
Precisament a Boston encara es va ser a temps de reescriure diàlegs, eliminar escenes, refer lletres de cançons cada nit a l’habitació de l’hotel i fins i tot modificar el pròleg en la darrera funció: un dels temes eliminats (“All Things Bright and Beautiful“) en versió instrumental i amb fantasmagòriques orquestracions a càrrec de Jonathan Tunick ens descobria els esperits del passat i alhora introduïda a l’arribada dels convidats a la festa. Decisions en les que el coreògraf Michael Bennet –també al darrere de Company i futur director de A Chorus Line i Dreamgirls– hi va tenir molt a veure.
La relació Bennet-Prince va ser complicada durant tots els assajos de Follies i és que el primer no ho veia clar des del primer moment. El problema sembla ser el mateix que un any enrere havien experimentat amb Company. El públic habitual dels musicals de Broadway no estava acostumat a un final tan seriós, a diferència del públic teatral o fins i tot operístic. Convertir Follies en una òpera va ser precisament un dels suggeriments que Bennet va fer a Sondheim abans d’arribar a Nova York. Això o enviar el llibret a un altre gran dramaturg del moment, Neil Simon, per a que el revisi de dalt a baix.
Harold Prince va vetar qualsevol d’aquests suggeriments mentre l’obsessionava no poder trobar cap moment en tota la funció on poder fer un entreacte. Algú es va adonar de que la funció no tenia cap pausa i malgrat intentar col·locar sense èxit un descans després del “Who’s That Woman” o del “Too Many Mornings”, l’espectacle va arribar sense entreacte a les funcions prèvies de Nova York, on la reacció del públic no era ni de bon tros l’esperada per l’equip que cada nit observava des del fons del pati de butaques del Winter Garden. Una remor constant d’estossecs i xiuxiuejos que descoratjarien al productor més segur.
img5
“La frontera del teatre musical americà és on són ara Harold Prince i Stephen Sondheim”, publicava la revista Time en la seva crònica de l’estrena de Follies. La crítica es va dividir entre defensors i detractors d’un espectacle que alguns consideraven ple de carències –sobretot argumentals- i innecessàries referències musicals a un passat que més valia oblidar: “Els números pseudo-antics ens recorden a números que ja havíem oblidat… per alguna bona raó”, deia el New York Times que malgrat tot reconeixia el mèrit de la partitura per sobre del llibret.
Follies es va haver de conformar amb una única temporada en cartell -unes 500 funcions- amb la sala a mig gas i sovint amb espectadors que repetien, ja fos per divertir-se veient com Yvonne De Carlo s’inventava la lletra de “I’m still here” o com Ethel Shutta incorporava de collita pròpia una puntada de peu a un gat imaginari durant la cançó “Broadway Baby”.
Tot i els esforços es feia impossible recuperar els 84.000 dòlars setmanals (un 70% d’ocupació) que calien per alçar cada nit el teló i pagar a temps a la companyia i patrocinadors, amb qui Prince necessitaria forçosament recuperar la confiança si volia comptar amb ells en propers projectes. Explica un dels protagonistes, John McMarthin, que a la darrera funció Sondheim se li va presentar al camerino. “Puc seure?”, li va demanar. Els dos van estar plorant en silenci durant deu minuts.
Set premis Tony i el Drama Critic Circle Award a millor musical va suposar sense dubte un bàlsam tot i que incapaç d’aconseguir realitzar la gira prevista i de reparar segons quines destrosses: Harold Prince i Michael Bennet mai més van tornar a treballar plegats.