Té raó Bernat Puigtobella en el seu text de presentació de l’obra de Tracy Letts Agost: aquesta obra s’hagués pogut titular també Les Tres Germanes, com la memorable peça d’Anton Txèkhov que, ben aviat, podrem recuperar al Teatre Lliure dirigida per Carlota Subirós.
No em pregunteu el motiu –algú altre hauria d’escriure un dia un assaig sobre el tema- però el cas és que les obres de ficció amb grups familiars en els que ens hi troben a tres germanes han sigut sempre força abundants. I sovint han produït resultats artístics ben estimulants. Que me’n dieu, per exemple, de les tres filles d’El Rei Lear?
I sense ànims de ser exhaustius (si ens poséssim a buscar ens sortirien més exemples que bolets) i sense sortir-nos de l’àrea d’influència més o menys txekhoviana, aquí tenim el cas del Woody Allen de Hanna y sus hermanas o de la Carol López de Germanes.
El cas és que les tres germanes de Tracy Letts podrien protagonitzar una obra amb el mateix títol que la de Txèkhov. Però difícilment podrien sentir-se còmodes si visquessin a l’univers teatral de Txèkhov. Això per molt que aquestes dones també tinguin el seu origen en un món rural o per molt que també somiïn de vegades en fugir a la gran ciutat.
Les germanes a l’estil Txèkhov es mouen sempre en aquests territoris en els que, encara que passin coses, sembla que mai no passi res important; un territori de frustracions quotidianes, idealismes que es van diluint poc a poc, tristesa callada i avorriment assumit d’una forma més o menys conscient.
Però les germanes a l’estil Letts no tenen la paraula “avorriment” al seu diccionari. Ni tan sols saben el que significa això d’avorrir-se. Elles formen part d’aquesta forma de fer literatura, teatre, televisió, o cinema que Hollywood va definir com bigger than life.
Els seus conflictes i misèries poden ser els mateixos que els de qualsevol mortal. Però la seva forma de presentar-se sempre ha de resultar més gran que la vida mateixa. La representació juga amb el realisme. Però el desborda per tots els costats. I això sense que els conflictes deixin mai de semblar reals. És curiós: ara que tenim miolant per la cartellera la gata de Tennessee Williams podíem posar-nos a recuperar alguns dels retrets que la crítica més seriosa de l’època li feia sovint al teatre de Williams. I ens trobaríem acusacions que assenyalaven la manca de realisme d’aquests personatges seus tan extrems, ficats sempre en situacions i arguments al llindar de l’excés hiper-dramàtic. I malgrat tot, avui en dia resulta difícil imaginar retrats teatrals de la cultura i la societat nord-americana més exactes i més brutals que els que ens van deixar amb les seves obres gent com ara Williams. O com Eugene O’Neill o Arthur Miller, per posar com exemple dos autors que han sigut citats com a referència clara del teatre de Letts.
També ells, des de posicions estètiques o ideològiques diferents a la de Williams, van recórrer sovint al bigger than life per commoure’ns amb els seus texts.
‘CULEBRÓ DE QUALITÈ’
Malgrat el Pulitzer, el Tony i tots els premis que vulgueu, hi ha qui ha trobat, tant a casa nostra com al seu mateix país d’origen, que l’obra de Letts acumula masses disfuncions i secrets familiars. I que tot plegat no deixa de tenir un cert aire a fulletó televisiu tocat d’un punt de “qualitè”. Però aquí, entraríem en la mateixa consideració un pèl classista que porta de vegades a tractar amb menyspreu un gènere tan fascinant i que tantes obres mestres li ha regalat a la cultura occidental, com ara el melodrama.
Com si, posem pel cas, els millors melodrames fílmics de Douglas Sirk (sens dubte, un dels creadors que més i millor partit li va saber treure al concepte bigger than life) no fossin també alhora memorables disseccions sobre la condició humana i les seves febleses!
Així les coses, Agost pot ser vista com una mena de versió reciclada dels grans drames familiars del millor teatre nord-americà clàssic, recorreguda constantment per un brillantíssim sentit de l’humor. O també com un culebró sintetitzat en el que revelacions, secrets, crits i confessions, adopten per moments l’estil d’una sit-com accelerada.
Però del que no hi ha cap dubte és de que Agost significa una esplèndida aportació del bigger than life al teatre contemporani. Una obra que enganxa te la miris com te la miris; tant si la veus pendent de reconèixer les múltiples referències a títols i arguments il•lustres que et surten a cada pas, com si t’interesses només per tafanejar la intimitat d’aquests personatges tan ben dibuixats, com si vols veure en tot plegat una mena de gran metàfora sobre la institució familiar o la nació americana.
Per cert: fins i tot, el que no veieu aquí bàsicament altre cosa que un bon “culebrò”, haureu de reconèixer que la magistral direcció de Sergi Belbel, treballa una mica en direcció contraria a la d’aquest gènere televisiu que tan bé coneix. Belbel, li atorga tanta força i tanta credibilitat a les diferents accions que tenen lloc a les habitacions de la seva imponent casa escenogràfica, com als grans clímax dramàtics que tenen lloc a l’escenari central de la llar. Et convida així a potenciar una mirada dispersa, i a reconèixer la quotidianitat que es mou al voltant de tanta eclosió de bigger than life.
Belbel compta per això amb un repartiment extraordinàriament sòlid i admirablement homogeni. I compta amb dues actrius disposades a oferir una exhibició aclaparadora de recursos: una Emma Vilarasau pletòrica de talent i de matisos (només cal veure com passa de la vulnerabilitat ferida,al contundent Aquí mano jo amb el que acaba el segon acte) i una Anna Lizaran en pla devoradora bèstia escènica capaç de menjar-se amb una sola queixalada tot l’aparell escenogràfic del muntatge.
Per cert: mira si fa temps que la veig actuar i mai havia caigut en que la Lizaran pot ser tan bitxo com la més perversa Bette Davis. Aquí el fantasma de Miss Davis se m’ha aparegut com a mínim en un parell d’ocasions: una baixada d’escala en la que la Violete de Lizaran sembla la Margot de Eva al desnudo dient allò de Cordeu-vos els cinturons, que aquesta nit hi haurà tempesta i un moment clau en l’argument de l’obra, en la que et fa pensar en l’implacable Regina de La Lloba (The Little foxes).
Cal dir-vos encara que amb un text i un muntatge com aquest i amb interpretacions com les que veureu aquí, Agost s’ha transformat ja en un dels espectacles del tot imprescindibles de la temporada?
CIRERES…
I ara passem d’una obra amb tres germanes que no en té res de txekhoviana, a una obra de Txèkhov que, de vegades, no ho sembla del tot. Passem dels horitzons d’Oklahoma a les estepes de la Gran Mare Rússia on ens esperen els personatges de L’hort dels cirerers. Això sí: els personatges hi són. Però la seva melangia, les seves inquietuds, el seu neguit costa ja força més trobar-los en el muntatge que Julio Manrique ens ofereix d’aquesta peça absolutament genial i commovedora.
Llàstima que l’emoció sigui precisament un dels elements absents d’aquest espectacle. Manrique, fins ara, ens havia deixat constància del bon feeling que manté amb el teatre nord-americà d’ara mateix. I ens havia ofert muntatges notables (i en alguns casos memorables) de brillants textos de David Mamet i Neil LaBute.
Potser per això mateix a l’hora d’enfrontar-se al seu primer Txèkhov, ho ha volgut fer també “a l’americana”. I ha recorregut a una versió de David Mamet que, ja per començar, no li fa del tot justícia a l’original.
D’altra banda, Manrique s’ha quedat fixat en el fet que Txèkhov batejés com a comèdia la seva darrera obra mestra. I no ha volgut recordar que quan Txèkhov parla de comèdia no està parlant precisament d’un divertiment a la recerca de la rialla del públic.
Manrique sí que, per moments, busca de forma oberta, si no la rialla, sí com a mínim el somriure. I s’esforça per crear amb el públic una complicitat forçada, picant-li l’ull amb cops sobtats de distanciament que li haguessin provocat al bon doctor Txèkhov un bon ensurt i al director Stanislavski una bona esbroncada o una atac de feridura.
I no vull dir amb això que Manrique no es pugui permetre oblidar-se de les lliçons d’ Stanislavski. El que vull dir és que, de vegades, el seu espectacle sembla moure’s en direcció contrària a la que es mouen els personatges originals de Txèkhov.
Sense cap intenció de crear mala maror tenint en compte que Selvas es també membre d’aquest repartiment, només cal veure l’eficàcia amb que en David se’n servirà de certs recursos de la modernitat per dirigir el seu muntatge de La Gavina, amb la impostura amb la que es presenten aquí aquests recursos.
Posem un exemple: Manrique utilitza en diferents moments la musica de Leonard Cohen, no tant com a complement narratiu, sinó com a substitució; eradica la melangia del seu espectacle, però afegeix la banda sonora d’un cantautor essencialment melancòlic.
Per ser del tot justos; cal afegir que el de Manrique no és exactament un mal espectacle. Aquí hi ha correcció general, moments brillants i recursos escènics utilitzats amb habilitat. Però això es mou a massa distància de les expectatives obertes per la trobada entre Manrique i Txèkhov.
El director falla tant a l’hora de transmetre’ns les claus íntimes d’un univers Txèkhov involuntàriament banalitzat, com a l’hora d’assolir aquella coherència en el repartiment que ell mateix s’havia marcat com a objectiu primordial.
Doncs, no: aquí, els desnivells són del tot evidents. Com ho és la diferència d’estils interpretatius que veiem a escena. I també la inadequació d’alguns d’aquests actors o actrius al seu personatge. Començant per una Montse Guallar que inevitablement m’ha portat a enyorar d’allò més (tornem a ella) a l’Anna Lizaran del magnífic espectacle que Lluís Pasqual va dirigir a partir d’aquest text al Lliure de Gràcia. I que, si ho recordeu, el director va aprofitar per oferir-nos una mena de metàfora sobre la nova etapa que el Lliure era a punt d’iniciar a Montjuic.
… I TRETS
I si hem començat amb una obra que sintetitza hores i més hores de grans tragèdies familiars americanes, acabem ara amb una altra que sintetitza hores i més hores de trames policíaques vistes i llegides a una infinitat de pel•lícules, sèries televisives o novel•les negres com el carbó, també gairebé sempre, genuïnament americanes.
I no us perdeu Pluja constant, un bon text de Keith Huff, que en segons quines mans, podria deixar massa a la vista convencions del gènere excessivament tòpiques. Però que en mans d’un Pau Miró amb un control absolut de la situació es transforma en un espectacle electritzant.
Com electritzant resulta també l’estupenda interpretació de Joel Joan, amb tots els respectes per la molt estimable però inevitablement més opaca que ofereix Pere Ponce. A la fi, el Joey de Ponce ha de moure’s sempre en tons més apagats i guardant-se molts asos a la mànega.
Però el Denny de Joel Joan, transpira tota l’estona el seu caràcter primari. Visualitza en tot moment el perill, l’arrogància, la feblesa, la seguretat petulant o la incertesa absoluta per els que es mou segons el cas -i de vegades, tot a l’hora- aquest policia que sembla també de la família: amb diferents noms l’hem vist actuar al llarg dels anys en infinitat d’històries i d’ambients similars als d’aquest fals doble monòleg.