Les vigoritzants vitamines teatrals de Temporada Alta (2)

Escrit per Ramon Oliver

11.28.2013

L’HOME ELEFANT BUSCA UNA MICA DE COMPANYIA

Era inevitable: a la sortida de la representació de Bienvenido a casa, l’espectacle de la
companya uruguaiana Pequeño Teatro de Morondanga, tothom va acabar fent alguna referència o altra a Per davant…i pel darrera, el sensacional vodevil de Michael Fryan. I això que no poden existir dos espectacles més diferents que aquella comèdia que porta dècades divertint al món, i aquesta tragicomèdia inclassificable que, tal com ha assenyalat la premsa des del mateix moment de la seva estrena, podria molt bé semblar-se a un malson de David Lynch representat a l’estil de Veronese o Tolcachir. Amb una diferència bàsica i ben significativa. Es diria que l’autor i director Roberto Suárez, comparteix en aquest sentit idees amb l’argenti Mariano Pensotti, el creador de Cineastas.
Pensem en la rigorosa austeritat escènica de Veronese o Tolcachir (allò
de presentar totes les obres fent servir gairebé el mateix decorat tronat i el mateix sofà
comprat als encants vells), que tan útil i productiva ha resultat en uns temps de crisi
que, a l’Argentina, van començar durant els dies del corralito, i que ha servit per a què una nova generació d’autors donessin a conèixer el seu treball mitjançant muntatges
que requereixen una despesa mínima i es poden representar (i sovint, es representen)
a la sala d’estar d’un domicili particular.
Tot això, ha estat i continua estant molt bé. Però, com assenyala Pensotti, presenta també el perill de l’excessiva uniformitat , i de vegades, s’està ja caient en aquest perill. Pensotti , com Suàrez, es poden permetre el luxe de trencar esquemes, i fer servir complexes estructures escenogràfiques i logístiques que, curiosament, quan són despullades al llarg de la representació, podrien passar per un d’aquells escenaris bàsics dels quals parlàvem abans: quan els pisets de Cineastas es queden buits, o quan contemples el tresillo al voltant del qual tenen lloc tants moments de Bienvenido a casa, hi pots reconèixer fàcilment els seus orígens. Però l’embolcall, ha canviat ja radicalment.

Com passa també a Per davant… i per darrera – i aquest, és l’únic punt de contacte
entre les dues propostes- l’espectacle de Suárez ens permet assistir a una representació
teatral situant-nos en primer lloc al pati de butaques ubicat davant de l’escenari.
Això, per passar després a seure en un espai situat darrere un lateral de l’escenari, i
ser testimonis del que està passant aquí dins mentre els actors segueixen amb la seva
funció a l’escenari central. Les dues accions donen lloc a dues representacions que,
habitualment (al Temporada Alta, es va fer en aquest sentit una excepció), s’ofereixen
en dies diferents.
A la primera, ens hi trobem un grup de persones tirant a molt desesperades que han fet una mena de pacte de suïcidi. Per a què tot resulti rodó, només hi falta aquí el germà amb síndrome de Down d’un dels personatges. Però quan un altre dels integrants del grup va a buscar-lo a la institució on es troba tancat, comet un petit error. I enlloc seu, es porta cap a casa a l’home elefant en persona (o, en tot cas, a un succedani seu que s’hi assembla molt).
En qualsevol cas, aquest altre home elefant, dóna senyals inequívocs de tenir moltes ganes de relacionar-se amb els integrants del grup i de viure, ara que algú l’ha tret del cau on es trobava ficat. Paradoxa de les paradoxes: al final d’una obra que es va desenvolupant amb una saludable voluntat de passar-se per alt les lleis de la narrativa convencional, ell serà l’únic cadàver que resti a l’escenari, l’únic suïcida del grup, la resta del qual ha acabat optant per fugir per cames del decorat mortal.
Ens fiquem ja al segon escenari? Ara, podem escoltar de lluny el que passa a la
representació de l’obra, però entre bambolines. Els tècnics i els actors, ens han ofert una
calorosa benvinguda. I, d’alguna forma, s’ha estès el rumor que tots els nostres dubtes
sobre el que vam veure a la jornada anterior, quedaran aquí completament aclarits.
De fet, la cosa no va ben bé així. Però sí que, i amb forma de rampells, se’ns anirà
revelant una altra veritat que no té tant a veure amb l’obra que es representa com amb
la companyia que l’està representant. Sembla que el magnífic actor que feia el paper
d’home elefant, va passar fa poc a millor vida. I que això que veiem, és gairebé una
funció d’homenatge. I que aquell actor, va acabar patint una identificació malaltissa
amb el personatge digna de la que va patir Bela Lugosi quan es creia el compte Dracula,
no sortia mai de nit, i dormia ficat a un taüt. I que la resta de companys de l’actor
difunt, van tenir més a veure amb el seu precipitat final de què ens puguin fer creure
les seves paraules plenes de tristor. I que ara, tenen a un nou actor que pot acabar
anant pel mateix camí, si li donen una bona empenta en aquest sentit.
Comenceu ja a veure els paral·lelismes que existeixen entre l’estranya història que s’explica (o no) des de l’escenari, i la que intuïm darrere l’escenari, mentre contemplem entre l’horror i la
rialla els moviments d’un home elefant autòmat que faria molt bon paper al museu dels
autòmats del Tibidabo? L’espectacle de Suárez – divertit, inquietant, desconcertant,
imaginatiu, de vegades una mica descompensat, i sempre, tècnicament brillant – acaba
adoptant l’aparença d’un ambigu joc sobre el teatre i els seus paranys, i sobre els
fascinants perills de la identificació. Per lluitar contra ells, aquí tenim un muntatge no
del tot rodó (de vegades, els temps no semblen del tot mesurats, i es produeixen certes
arítmies) però si sempre suggerent. I sempre prou trencador per anar trencant les
diferents expectatives que el públic es pot fer sobre el que està veient.

LA PEL·LÍCULA QUE EM MUNTO AL CAP
En cert sentit, es podria dir que el Suárez de Bienvenido a casa, funciona en direcció
contraria al Pensotti de Cineastas: mentre el primer se serveix de la logística
escenogràfica per acabar reduint al màxim la narració, el segon ho fa per acabar
omplint l’escenari de narracions i més narracions. Mentre el primer s’apropa a aquelles
formes d’expressió escènica que relativitzen el paper que l’argument ha d’ocupar dins
el relat, el segon reivindica per activa i per passiva el paper que juguen tots els relats
argumentals que ens arriben des del món de la ficció a l’hora de construir el nostre
propi relat vital. Encara que de ben segur que Suárez deu estar d’acord amb Pensotti,
quan el director insisteix a recordar-nos el gran pes que juguen totes les formes de
cultura de les que ens alimentem dia darrere dia (siguin quines siguin aquestes formes)
a l’hora de construir la nostra pròpia personalitat. Pensotti, parlant en primera persona,
comença per reconèixer fins a quin punt la seva mateixa creativitat, no és en gran
mesura altra cosa que el reciclatge de la creativitat que s’ha trobat en aquelles obres i
persones a les quals admira. I partint d’això, Pensotti es pregunta fins a quin punt ens
projectem en les ficcions (les que hem creat, o les que hem viscut com a espectadors o lectors) , o són més aviat les ficcions, les que ens van modulant i donant models
d’identificació als quals intentem apropar-nos com més millor. I per intentar donar una
estimulant resposta (potser impossible) a la pregunta, Pensotti construeix un magnífic
espectacle protagonitzat per quatre directors de cinema i les respectives ficcions potser
no massa ficcionals. Un espectacle que es desenvolupa en dos plans diferents; una
estructura superior (el piset de dalt) en què veiem les accions que formen part de les
pelis d’aquests quatre directors, i una estructura inferior (el piset de baix) en què se’ns
presenten les seves autèntiques peripècies vitals. I el tràfic escènic al qual dóna lloc
aquest enrenou d’arguments encreuats podria resultar caòtic, si no fos perquè Pensotti i
els seus excel·lents actors, no ho permeten mai. Ben al contrari: gràcies a les respectives
veus en off d’aquests actors (que mentre vigilen que nosaltres no ens perdem, intenten
també no perdre’s ells entre tant moviment i tant canvi de personalitat, convenientment
ajudats per un tècnic omnipresent que es mereix alhora el més entusiasta aplaudiment), i a la seva mil·limetrada coreografia de moviments, sempre ens trobem perfectament
ubicats. I és així com podem passar constantment com si res del director de grans èxits
comercials que acaba de descobrir que pateix una malaltia terminal i que vol
transformar la seva nova comèdia romàntica en una mena de delirant testament
biogràfic destinat a la seva filla de dos anys, a la documentalista de prestigi que se’n
serveix del seu nou documental sobre el cinema musical soviètic per intentar fugir d’un
matrimoni en oberta decadència. I del director alternatiu fins a dir prou que es guanya la
vida al McDonalds mentre filma una sinistra peli sobre un segrestat pallasso de
MacDonalds, a la jove directora revelació sense idees que accepta per encàrrec filmar
una història sobre el retorn d’un desaparegut, i acaba trobant-se cara a cara amb
l’oblidat fantasma del seu pare desaparegut. Tot, presentat a ritme frenètic, amb humor i
enginy (impagables, les escenes de musicals marxistes que conclouen amb una revisió
de Cats a la russa) no exempt dels seus apunts dramàtics, i ben farcit de constants
reflexions sobre aquells vincles entre la realitat i la ficció que prenem com a model de
realitat, dels què us parlava abans. Decididament, Pensotti és capaç de vendre’t
qualsevol pel·lícula, i de portar-la fins i tot al festival de Cannes, sense necessitar ni
filmar-la: deixant de banda un petit ordinador, aquest és un espectacle en què el món del
cinema té una presència constant, però en què no veiem mai ni projeccions ni grans
pantalles.

Author