Ja m’explicareu què us sembla la programació del Grec de enguany i si heu notat o no canvis substancials derivats de la nova direcció del festival d’estiu. De moment, tinc com a mínim una cosa clara; a hores d’ara, el Grec pot presumir ja d’haver co-produït un espectacle antològic que, a més a més, tots podreu recuperar a partir del proper mes de novembre: serà llavors, quan l’extraordinari 2666 de Bolaño / Rigola torni al Teatre Lliure. I, si us plau, que ningú es talli un pèl per culpa de les cinc hores de representació que li esperen. Us puc ben assegurar que aquestes cinc hores que passen com si res per l’escenari, resulten addictives. I a més, que no hi ha temps pel cansament: Rigola ha buscat per a cadascun dels cinc llibres que integren el gran llibre inacabat de Bolaño, resolucions visuals completament diferents, tot i que la cohesió interna de l’espectacle, acabi resultant aclaparadora. De fet, aquest és un muntatge que estava necessitant Rigola per a no caure en el cansament (lleuger, però perceptible) en el que havien començat a caure alguns dels seus muntatges més recents. Aquí trobareu el característic estil Rigola portat al seu gran màxim de perfecció i creativitat. I, alhora, veureu com aquest estil, s’enriqueix amb noves formes i reptes. Ja em direu, si no és un repte començar un espectacle maratonià com aquest amb una primera part en la que l’escenografia es redueix a una taula, una pissarra i un gran teló negre. Clar que el primer repte al que s’han enfrontat Rigola i Pablo Ley (l’altre culpable d’aquesta adaptació sensacional) és el de transformar les més de 1100 pàgines d’un llibre en el que ni tan sols hi ha diàlegs en un material teatral tan intens, divertit, angoixant (atenció als cadàvers i als acudits masclistes que us esperen al quart acte) i emotiu (la història final d’Archimbaldo et deixa amb el cor en un puny) com aquest. Prepareu-vos per conèixer els horrors de Ciudad Juárez (que, a l’obra, es transforma en la ciutat de Santa Teresa) el proper novembre.
Però ara, no us quedeu asseguts a una cadira i esperant. Aprofiteu bé el temps i busqueu on sigui una entrada per acomiadar-vos de Manon al Liceu, i en companyia del magnífic Rolando Villazón i de la fabulosa Natalie Dessay. La vareu veure convertida en una inoblidable Ofelia a Hamlet? Doncs, ara podeu comprovar com l’equilibri perfecte entre tensió dramàtica i intensitat psicològica de la veu demostrat llavors, no era cap casualitat. Natalie, és allò que se’n diu una intèrpret total d’òpera, amb un concepte totalment contemporani del que ha de ser una interpretació operística tan atenta a la intensitat del que es canta com a la que transmeten el cos, el rostre i el gest. I en perfecte sintonia amb un director escènic que demostra també el seu talent per convertir tot el muntatge en una visualització de la psicologia de Manon i de les contradiccions del seu món intern. A David McVicar (un dels nous directors – estrella de l’escena operística britànica) se l’ha rebut aquí amb una certa indiferència. Però el seu espectacle, tan atent a mostrar com els afectes de Manon i dels que l’envolten, responen a una teatralització de les emocions, quedarà com un dels millors de la temporada operística.
I ja que estem entre monstres sagnats, potser és el moment de recordar que el Grec s’ha inaugurat amb un magnífic espectacle de dansa titulat precisament Sacred Monsters. Ho reconec: tinc certa feblesa per Akram Khan, des de que el vaig veure per primer cop al Mercat de les Flors fa un parell de temporades, tot deixant clar que un pot ser un mestre en dansa tradicional índia (en concret, en la dansa del Kathak) i, alhora, presentar-se com a imatge de contemporaneïtat renovadora. La veritat és que si juntes a un ballarí hipnòtic com ara Khan i a una excepcional ballarina clàssica reciclada des de la modernitat com ara Sylvie Guillem, el resultat ha de ser fascinant gairebé per força. Ja posats, només els hi recriminaria a aquests dos talents una cosa: la tendència excessiva a la xerrameca (d’altra banda, evident també en altres persones i companyies dedicades al món de la dona). I sovint, el que s’explica, no és ni de lluny tan divertit ni tan interessant ni tant original com el que es balla. Tant se val: els monstres sagrats, ens van deixar bocabadats.
En canvi, els ballarins de la Cloud Gata Dance Theatre of Taiwan, només ens van deixar gèlidament admirats amb el seu Moon Water avalat per crítiques entusiastes arreu del món. Si, és cert: la tècnica dels ballarins resulta més que brillant. I això de barrejar a Bach amb el Tai-Txi i de fer conviure el gest de les arts marcials amb els moviments perpètuament sinuosos de la companyia (moviments perfectes, però un pèl massa repetitius) mentre l’escenari es va omplint d’aigua i reflexos estèticament impactants, està molt bé. Però el resultat final, no emociona, no t’implica, no evita la sensació de virtuosisme mancat de sentiment.
Ja posats en temes de dansa, aprofita les darreres representacions al TNC de Mies, un espectacle que sap com transmetre amb molt de rigor visual, però també amb molt d’humor coreogràfic i juganer, el diàleg que s’estableix entre les persones i l’arquitectura de Mies Van der Rohe. Potser, a la coreografia de Toni Mira, li manca un puntet d’originalitat. Però la intel•ligència de la proposta i la bellesa de les imatges que passen per l’escenari, ho compensen.
Lamentaria molt que haguéssiu deixat passar de llarg el memorable Il ventaglio de Goldoni / Ronconi / Piccolo di Milano, admirable demostració de com un objecte d’aparença neutra (el ventall al que fa referència el títol) pot convertir-se en allò que Hitchcock anomenava el McGuffin argumental: una excusa qualsevol per a que els desitjos, les pors i les mediocritats d’un grup de personatges, se’n facin patents als espectadors, fins i tot encara que, per a ells, continuïn sent latents. Al text, s’està parlant constantment d’allò del que, en realitat, no es parla mai a l’escenari; aquest escenari que Ronconi sacseja amb una impressionant tempesta metafòrica que acaba per emportar-se el decorat, encara que els personatges continuïn parlant com si res.
Acabem amb una constatació: la telefonia fixa continua tenint una força teatral que, ara per ara, no acaba de trobar la telefonia mòbil. Fa quatre dies, la versió operística amb la que Poulenc li posava música al monòleg telefònic de Cocteau La veu humana ens deixava encara commocionats. Però la colla d’addictes al mòbil del Party line de Marc Rosich, m’han avorrit gairebé tant com els addictes de l’obra que Belbel li ha dedicat al tema. Què li ha passat, al brillantíssim creador de Copi i Ocaña, al purgatori? Parlant de Copi, a que ve de gust, trobar-se a Pavlovsky fent un monòleg del transgressor geni argentí al Grec?