És el que té navegar per les ben alimentades i del tot subvencionades aigües d’El Canal; arriba un moment en el qual, de tant contemplar la glòria del teu regne teatral i de tant sentir-te afalagat pels poderosos amics que t’has anat fent pel camí i han omplert la teva vida d’Esperanza (i que saben com d’útil resulta tenir en nòmina a la teva Cort un bufó ensinistrat que mai se’n riurà de tu perquè atens tots els seus capricis i fas que pugui viure com un rei), fins i tot te n’acabes oblidant del que signifiquen les paraules. I evidentment, això és el que li deu haver passat a un Albert Boadella que, després d’emprendre el camí del auto-exili daurat, sembla haver oblidat el que significa en realitat aquell crit reivindicatiu al qual li va saber treure el seu bon profit fa ara 38 anys. Llavors, la censura de l’espectacle La torna i l’empresonament tant de Boadella com de la resta de Joglars que havien participat en aquell muntatge per tal de sotmetre’ls a un Consell de Guerra en el qual una creació artística anava a ser jutjada a partir del Codi de Justícia Militar, va donar origen a una campanya que reclamava a crits el dret a la “Llibertat d’expressió”. Una campanya que Fabià Puigserver va saber transformar en imatge contundent, dissenyant per a ella un dibuix que de ben segur tots heu vist alguna vegada, perquè forma ja part de la història recent d’aquest país. Com de ben segur, tots heu sentit a parlar alguna vegada de l’espectacular fuga al millor estil Papillon que Boadella va organitzar quan es trobava internat a l’Hospital Clínic de Barcelona, i de les no menys espectaculars polèmiques que es van originar després, quan alguns membres de Joglars va acusar Boadella d’haver-se oblidat de la resta de companys empresonats, i d’haver-se atribuït una autoria en exclusiva de l’obra censurada que no li corresponia. Però aquesta, seria una altra història .
Per cert: ignoro si alguna vegada, i per allò de fer plegats unes quantes rialles, Boadella ha tingut l’ocurrència de posar-se a veure juntament amb les seves noves amistats el vídeo de La Torna, o d’aquell Alias Serrallonga en el qual, fen us de la seva llibertat d’expressió, Els Joglars oferien entre altres coses un retrat demolidor del rei Felip IV. M’agradaria saber si a aquestes amistats tan vinculades a la més il·lustre casta de la capital del Regne d’Espanya, aquells “pecats de joventut” del seu actual ídol, els hi fan tanta gràcia com l’aparició del mestre amb una estelada al cul. Una estelada que, evidentment, Boadella té tot el dret de posar–se a la part del seu cos que li vingui més de gust, encara que demostri així un notori mal gust: per això està la llibertat d’expressió. Potser algú pensi que ubicant l’estelada al noble forat en què l’ubica el director artístic dels teatres El Canal, cau en el més absolut ridícul. Però és que també fer el ridícul, entra dins dels drets que et dóna fer servir la llibertat d’expressió. Només faltaria! Ja posats, Boadella té alhora tot el dret del món a posar-se com una moto quan algun ésser vivent té la gosadia de qüestionar algunes de les seves sembla que inqüestionables actituds i trajectòries. I quan algú altre sotmet la seva es diria que sagrada persona a una bufonada que, a manera d’homenatge, segueix els paràmetres marcats pel Joglar en cap quan ha sigut ell qui ha exercit les funcions de bufó burleta d’altres personalitats potser no tan respectables com ell mateix, però també ben il·lustres i ben honorables. Però en aquest cas, sí que no en tinc cap dubte: veure al Joglar Boadella reaccionant com un nen emprenyat per què li resulta impossible acceptar el mateix tracte que ell dispensa o ha dispensat a altres i llançant els més variats improperis, resulta no solament un punt ridícul, sinó fins i tot un xic patètic.
Cal dir que, certament, abans que Boadella obrís la boca, ja li havien anat aplanant el camí diversos mitjans de comunicació i respectables plomes que van encendre els llums d’alarma tot just saber-se que un director anomenat Víctor Álvaro Al capdavant d’una companya de sòlida trajectòria anomenada Gataro que té la seva seu al Teatre Almeria de Barcelona, anava a estrenar un espectacle titulat UBÚadella amb les perverses intencions que un títol com aquest ja ve a suggerir. Aquestes coses, no cal ni veure-les, com de fet, no les han vist ni la persona al·ludida, ni la majoria (jo diria que la totalitat) de les respectables plomes amigues que han llançat el crit al cel, i s’han esquinçat les vestidures. Aquestes coses, per dir-ho amb paraules textuals del mateix Boadella, vénen a reafirmar que “en els darrers temps es poden esperar de Catalunya tota classe de disbarats i vileses per part de les administracions polítiques i el consegüent vassallatge dels mitjans que en aquest cas també han estat a l’altura”. Aquestes coses, són fruit de “l’expansió d’una demència generalitzada” per les catalanes terres, i Víctor Álvaro , encara que no es cansi d’expressar reiteradament la seva admiració pel treball artístic de l’emblemàtic joglar en cap, no és altra cosa que “un producte congènit d’aquest context degradat, actuant com un ‘tonto’ útil que ha fet quelcom original”. Per cert: només caldria comparar la noble modèstia del Teatre Almeria amb l’aclaparadora opulència dels teatres d’El Canal, per comprovar que el “vassallatge” a la catalana del qual s’acusa al director de Gataro, resulta força menys rendible que el “vassallatge” practicat a la manera cortesana (vull dir practicat a la Cort del Regne d’Espanya, no em malinterpreteu!).
Merdre i més merdre, encara!
Com és ben sabut, el vell Pare Ubú i la seva inseparable esposa, la Mare Ubú, nascuts a les acaballes del segle XIX gràcies al transgressor talent d’un Alfred Jarry que va fer de la parelleta una mena de versió grotesca del matrimoni Macbeth, han demostrat al llarg dels seus a la vora 120 anys d’existència una inesgotable capacitat d’adaptació. I és que des que el Pare Ubú va irrompre per primer cop a l’escenari deixant estupefacte al públic amb el seu inicial crit de “Merdre!” (no és estrany que el sempre escatològic i sempre donat a anar amb el cul a l’aire Boadella, se sentís atret pel personatge), Ubú se’ns ha presentat en les més variades circumstàncies. I com a mostra, només ens cal posar com a exemple les dues més recents visites amb pedigrí internacional que l’obra li ha fet a la nostra cartellera. El que ja de pas, em serveix per tornar per una estona al Festival Temporada Alta al qual tan merescuda atenció li he dedicat ja en anteriors Telons, i recordar que un dels espectacles més esperats d’aquesta edició ha estat precisament el muntatge de William Kentridge i la companya Handspring Puppet Ubú i la comissió de la veritat, estrenat a la Sud-àfrica de fa a la vora vint anys que tot just començava a guarir-se de les terribles ferides provocades per l’apartheid. I en aquell context, el polifacètic Kentridge i la companya de titelles que, amb els anys, acabaria triomfant al West End i a Broadway gràcies als prodigiosos equins de War Horse, van fer com han fet abans i després d’ells tants altres creadors escènics. I van recórrer als Ubú, per tal de convertir-los en veïns d’aquell Estat regit per la més estricta i brutal segregació. Lluny de somiar a ser rei de Polònia (com passa a l’obra original), el Pare Ubú d’aquest espectacle un xic inferior a aquell altre Woyzeck presentat pel mateix tàndem en una edició anterior del TA, s’ha transformat aquí en un torturador al servei del Règim que s’absenta de casa a les nits per tal d’exercir el seu sinistre ofici. Quelcom que a la Mare Ubú, desconeixedora de les activitats reals practicades pel seu maridet, li provoca injustificats atacs de gelosia: tant de bo, el Pare Ubú es dediqués a posar-li les banyes, en lloc de dedicar-se a maltractar sàdicament el cos dels opositors a l’apartheid, i intentar arrancar d’ells terribles confessions i delacions! Com ja ha quedat apuntat, i malgrat els seus encerts puntuals, aquest Ubú acaba resultant un muntatge descompensat, amb certa tendència a la reiteració, un discret ús de les titelles situat a notable distància del que aquest mateix equip ha demostrat poder fer en altres ocasions, i massa marcat pel pas del temps, que l’ha convertit en un espectacle testimonial amb molt valor arqueològic, tot i que amb un valor artístic potser lleugerament esmorteït. Però en qualsevol cas, aquest Ubú resulta una demostració aclaparadora d’aquella mal·leabilitat de l’obra a les més diverses circumstàncies a la qual em referia abans. I que va quedar també demostrada al Grec 2014 amb l’extraordinari Ubu Roi dirigit per Declan Donnellan. Si el vau veure, segur que recordeu el talent amb què el director de la companyia Cheek by Jowl, va saber situar els personatges de Jarry en un elegant context burgès plenament contemporani, convertint l’acció de l’obra en la fantasia venjativa de l’adolescent fill de la parella protagonista… Això, abans d’acabar mostrant amb humor salvatge i interpretacions prodigioses com el Sistema es mostra sempre capaç de fagocitar els més radicals somnis de rebel·lia, i acomodar-los a les seves exigències.
Ubú amb barretina a la Polònia casolana
Parlant de titelles, cal recordar que el 1978, en plena transició, poc després que les ciutats i els teatres s’omplissin d’adhesius i cartells demanant la llibertat d’expressió i l’alliberació de Boadella i la resta de Jogalrs, la companya La Claca va omplir l’escenari del Gran Teatre del Liceu amb les titelles, les màscares i els decorats que Joan Miró va dissenyar per a Mori el Merma, una altra variació lliure de l’obra de Jarry. I, donat el moment en el qual va néixer, no cal ni dir que en aquell espectacle avui llegendari que va donar la volta per diverses capitals mundials (es va arribar a representar al Centre Pompidou de París i al Riverside de Londres) el Merma es movia per un país en el qual Miró i La Claca van voler plasmar una imatge ben identificable de l’Espanya franquista.
Ubú (disfressat aquest cop com a Merma) continuava doncs demostrant la seva capacitat per practicar la catarsi de forma més o menys col·lectiva. I com sabeu molt bé, tot el que és catàrtic, en té sempre quelcom de terapèutic. Així doncs, perquè no utilitzar el personatge de Jarry amb finalitats terapèutiques que poden resultar molt útils a l’hora de millorar la salut mental dels nostres governants, enfrontant-los a la pitjor versió d’ells mateixos per tal d’eliminar neures i inseguretats? I de rebot, tots en podem sortir beneficiats, perquè ja sabem que a la curta o a la llarga, les neures dels nostres governants també poden acabar tenint serioses repercussions entre els seus governats.
Doncs, aquesta va ser precisament l’estupenda idea que va tenir Albert Boadella a l’hora de crear l’any 1981 Operació Ubú, l’espectacle estrenat al Teatre Lliure que,amb el temps, donaria també lloc a aquell altre Ubú President no menys memorable. I com sabeu molt bé, el pacient d’aquella teràpia ideada en la ficció pel distingit Doctor Oriol, no era altre que l’Excels President que tant s’assemblava a l’Honorable President de tots conegut que ocupava la Generalitat des de feia llavors encara escassos mesos. I que, per cert, la seguiria ocupant al llarg del que els seus detractors (entre els quals, el Joglar Major del Regne ha ocupat des de sempre un lloc ben destacat) ben bé podrien definir com una eternitat d’anys que han deixat marques vergonyoses en aquest país. Val a dir que el recurs terapèutic ha sigut quelcom força habitual al llarg de la trajectòria de Joglars: molt dels seus espectacles – incloent-hi el recent Vip dirigit per Ramon Fontserè- segueixen una estructura que parteix o bé d’un grup de teràpia o bé d’un grup que està realitzant una mena de “treball de camp” (com ara, el dels antropòlegs arribats des del futur de M7 Catalònia). I val a dir també que sovint, Boadella n’ha extret d’aquest recurs resultats admirables; només us cal buscar l’enregistrament de Ubú President per comprovar-ho.
I aquest és també el recurs que utilitza Álvaro, fent així del tot palès que l’espectacle que tant ha irritat Boadella i que tan profundament ha ofès a Fernando Savater, no deixa de ser alhora un veritable homenatge a les tècniques i les lliçons magistrals de teatre que ha ofert Boadella en tantes ocasions i al llarg de tants anys. Però el cas és que encara que a Boadella li agradi molt portar a teràpia a les seves bèsties negres, no li fa gens de gràcia que algú suggereixi que potser també UBUadella en va necessitant d’una mica de teràpia, d’una mica de reflexió i auto anàlisi. I – ja posats- d’una mica més d’humor: el suficient per a poder riure’s de tant en tant d’ell mateix. O com a mínim, el suficient per a admetre que algú se’n rigui i ens vulgui fer riure tot partint de les seves fragants contradiccions, de la seva evident disparitat entre la forma d’aplicar teràpia correctiva i burleta a una part de la casta dels poderosos i mostrar-se servilment indulgent amb aquella altra part de la casta dels poderosos a la qual li rius totes les gràcies, perquè t’obsequien amb tots els privilegis. Més enllà de les seves bones qualitats però també dels seus puntuals desequilibris, el molt honest espectacle de Gataro ha portat a taula indirectament un tema que va més enllà fins i tot de la figura de Boadella. I aquest tema, és el de la molt humana però també molt preocupant manera amb què modifiquem immediatament la nostra forma de valorar comportaments i conceptes segons ens afectin a nosaltres o afectin només als altres. El de la nostra forma d’exigir per a nosaltres la invulnerabilitat, mentre exigim alhora que ningú sigui invulnerable a les nostres crítiques i judicis. El de la nostra forma de creure que la llibertat d’expressió es converteix immediatament en calumnia manipulada quan l’altre l’exerceix sobre nosaltres, mentre que la considerem un dret intocable quan som nosaltres els que en fem ús.