Com es nota, a tots els nivells, això de la maleïda crisi! Només cal veure el bar soterrani que Sebastià té muntat a la novíssima versió de Terra Baixa que ha dirigit Hasko Weber: aquí, no hi entra mai cap client. O, per ser més exactes, aquí només hi entren (més que rés, per tafanejar, fer safareig i petar la xerradeta) els personatges secundaris essencials de l’obra de Guimerà; uns personatges que consumeixen més aviat poc, per no dir que rés. El Xeixa, perquè ja ve borratxo des de casa seva. La Nuri, perquè es molt joveneta i, tal i com la vesteixen a aquest muntatge, sembla més aviat una noia de botellón de dissabte per la nit. L’Antonia, perquè té més ganes de passejar les seves corbes davant els ulls d’en Xeixa, que de seure a taula amb un cubata. (tot i que la veritat és que, en aquest local d’austeritat minimalista, les taules, més aviat brillen per la seva absència). I la Josepa perquè en realitat només va al bar perquè ha vist molts muntatges de Bieito, i de Rigola, i de Castorf, i sap que, en un clàssic com aquest (encara que es tracti d’un clàssic nostrat i amb barretina) sempre cal algú altre que, de tant en tant, agafi el micròfon, i es posi a cantar en anglès una cançó com, per exemple, la memorable Come Rain or Come Shine d’Harold Arlen i Johnny Mercer, de la que la estupenda Àngels Bassas, ofereix una interpretació tant brillant, com innecessària.
Però, al que anàvem: el cas es què, en el bar d’aquest espectacle en el que, com està manat, tampoc hi falten pistoles aparegudes del no rés com si fossin bolets (sense anar més lluny, la Nuri, se’n troba una pel carrer com si rés) o capellans amb vocació mafiosa i aspecte de mafiosos de pel•lícula barata (Mingo Ràfols, posant la seva millor cara de dolent) de negoci, no se’n fa gens ni mica. És clar que, amb la quantitat d’escales que cal baixar per prendre una copa en aquest claustrofòbic local (el simbolisme d’aquesta escala a l’hora de marcar distancies entre la terra alta i neta, i la terra baixa i corrupte, es comparable al de la rampa que Fabià Puigserver utilitzava al seu cèlebre muntatge) i amb el perill que té tornar-la a pujar amb unes quantes copes de més, no m’estranya que el negoci, no funcioni. I tampoc crec que sigui cap gran negoci, això d’haver cridat a un prestigiós director alemany com ara Hasko Weber, per fer una feina que, sense anar més lluny, el mateix Calixto Bieito, hagués pogut resoldre molt millor. I això, que l’idea de convertir Manelic en un negre africà i sense papers, en va ben plena de possibilitats; no està gens malament, això d’establir un paral•lelisme entre la marginació del pastoret aïllat a qui tothom veu una mica com un estrany, i l’estranger indocumentat a qui es permeten menysprear fins i tot, aquell que, en cert sentit, és poca cosa més que una altre propietat d’aquest amo Sebastià que, en el muntatge de Weber, vesteix com si fos un senyoret de plantació sud-americana o un cantant de tangos. I aquí Joel Joan interpreta amb una intensitat que, particularment, em sembla més histriònica que passional; a l’escena en la que, bidó de benzina en mà, Sebastià, està a punt de convertir l’escenari en una gran foguera, Joel s’apropa perillosament a la mirada del típic psicòpata de pel•lícula de terror. Això si; la seva lluita cos a cos amb Manelic, resulta veritablement memorable: en aquest moment d’excel•lent teatre, si que es pot palpar de debò, l’intensitat brutal de l’enfrontament. Moments com aquest, o interpretacions com la de Roser Camí, (la seva mirada trista, que es torna un xic esperançada quan vol creure en la possibilitat d’una vida reconstruïda, transmet magníficament el contradictori món intern de la Marta) introdueixen a l’espectacle una emotivitat que es troba a faltar massa sovint al llarg del muntatge.
A la llarga, la bona idea del Manelic negre, acaba més aviat desaprofitada. I la de convertir tota l’obra en un llarg “flashback” en el que Marta, rememora els aconteixements que van tenir lloc deu anys abans, es revela accessòria; un pastís que lluny de mostrar-nos una dona alliberada o enamorada, (aquesta, sembla ser la intenció dels responsables del muntatge) ens la presenta lligada sense remei al dramatisme dels seus records. Ben cert: aquesta Terra Baixa, evita caure en el desgavell general en el que queia el muntatge de Tiefland, l’òpera d’Eugen d’Albert inspirada en l’obra que va passar fa uns mesos pel Liceu. Però, malgrat els seus encerts aïllats, es queda en reinterpretació fallida. Més pendent de ficar com sigui a escena uns recursos estilístics de la modernitat que ja no resulten tant moderns, que d’oferir una mirada veritablement nova, però tant intensa com la del vell melodrama, d’aquests personatges que tant familiars ens resulten. Serà que el que val per Shakespeare, no val per Guimerà?. O serà, simplement, que a Weber, aquest món de pagesos i masies, li queda massa lluny com per readaptar-lo amb una mica més de malicia?
Per cert: que jo sàpiga, encara no hi ha cap director que hagi tingut la gosadia de posar-se a “actualitzar” els esperpents de Valle-Inclán. I això, que, ben mirat, l’Espanya d’avui en dia, pot resultar sovint tant esperpèntica com aquella que mirava amb els seus ulls cecs el Max Estrella de Luces de Bohemia. Els que si han tingut la gosadia de convertir l’obra de Valle en material operístic, han sigut el Liceu i el compositor Enric Palomar, amb uns resultats que, si bé, difícilment, poden provocar l’entusiasme, si que en van ben plens de notables qualitats. De qualitat, és la partitura de Palomar, en la que es poden reconèixer influencies de musica tradicional de Galicia, notes gairebé dignes d’Stravinsky, i moments musicals que fan pensar en la mateixa Salomé d’Strauss; a la fi, cal no oblidar que, aquest esperpent, ens proposa una negre i molt lliure versió grotesca d’aquell drama bíblic que Oscar Wilde i Strauss van transformar en una obra sobre el desig desesperat, letal, i total. Palomar, en els seus moments més inspirats, (l’opera, presenta evidents desnivells) sap com fer que la seva partitura soni a Valle-Inclán. De la mateixa manera que Alfons Flores, sap com visualitzar l’univers del mestre i crear un immens espai escènic ple de taules de billar, arbres secs i terra que, paradoxalment, s’adequa a la perfecció al caràcter intimista d’un drama “grandguignolesc” i sanguinolent centrat en tres únics personatges.
Afeixeu-li a tot això les excel•lents interpretacions d’aquest trio protagonista, aquí, Palomar, obliga sovint a anar fins el límit de les seves capacitats vocals, i tindreu el molt digne espectacle d’alta qualitat del que parlàvem abans. Clar que, un cop vist, queden obertes algunes preguntes sense respostes. Per que, malgrat la “teatralitat” de la musica, i la fama d’un llibret que segueix amb fidelitat el text original, resulta gairebé impossible entendre les, d’altre banda, difícilment contables paraules de Valle? Per que, fins i tot, quan els resultats son bons, sovint l’opera contemporània deixa una sensació més propera a la del treball ben fet que cal fer, que a la de l’obra intensa nascuda de la passió, o la necessitat creativa del compositor?. De fet, és una evidencia que l’opera contemporània, es presenta bàsicament com un producte culte per a minories que té poc a veure amb aquell caràcter de producte destinat a un ampli sector de públic que presentava l’opera d’altres temps. El que, de fet, no és bo ni dolent: senzillament, és una evidència que cal constatar. Més constatacions. La primera, segur que moltes i molts de vosaltres, no la compartiu gens ni mica. Però, ho confesso: i a mi, personalment, em sembla que la formula Albert Espinosa, comença a produir un cert cansament i a necessitar una certa reforma (potser, la dissolució de la companyia Los Pelones, després d’aquest espectacle, faci que les coses, vagin en aquest sentit). I això, no significa per a rés negar-li el talent i la simpatia a l’autor de No me pidas que te bese, porque te besaré. S