Comencem per allò que gairebé ni caldria dir, perquè de tan evident com és resulta sobrant. Però per si de cas, diguem-ho igualment. Ningú –però ningú- que llegeixi habitualment aquestes línies, pot deixar escapar l’oportunitat de veure representat a casa nostra un dels musicals més extraordinaris nascuts mai a Broadway. No feu com aquells barcelonins de fa 35 anys que quan aquest mateix espectacle es va presentar al mateix Teatre Tívoli o a on ara ha tornat l’obra representat llavors per una companyia nord-americana que actuava en castellà, més aviat van brillar per la seva absència. Quelcom que es va repetir també a Madrid, provocant que al final , el magistral muntatge que esgotava localitats cada dia a Broadway ( i que es va passar 15 anys a la cartellera, batent tots els rècords assolits fins aquell moment ), acabés entre nosaltres generant números vermells. Sens dubte, van fallar llavors els canals d’informació capaços de transmetre les dimensions del fenomen. Però ara, de canals d’informació (xarxes socials incloses ) en tenim per donar i per vendre… i per garantir que el Tívoli estigui cada dia tan ple com es mereix el fenomen.
ATENCIÓ AL RELLOTGE: TENIM LES 11 A TOCAR!
I evidentment, el fenomen del qual us parlo no és altre que aquest “A Chorus Line” amb el qual Antonio Banderas ha tingut la bona idea d’inaugurar el seu Teatro Soho Caixabank de Màlaga . Una proposta globalment magnífica ( tot i que parcialment se li puguin posar algunes objeccions) que Banderas codirigeix juntament amb la mateixa Baayork Lee que ja va formar part del muntatge original de l’obra, que coneix molt bé el seu singular procés de creació , i a la qual ha tornat un i altre cop al llarg d’aquests 45 anys. Una producció que funciona de forma admirable pel que fa al rigor i la intensitat amb què s’ha abordat el treball coreogràfic; cal no oblidar mai que som també davant el gran homenatge que un ballarí convertit en emblemàtic coreògraf i director –el fabulós Michael Bennett- li va dedicar a tots aquells companys i companyes de professió destinats – i encara, si hi ha sort i són escollits- a no sortir mai de l’anonimat de la línia del cor .I una producció que assoleix també resultats esplèndids quan es tracta del funcionament d’una potent orquestra que sap ser-li fidel a les orquestracions originals aconseguint així alhora que ens arribi tota la sonoritat musical del moment en el qual va néixer l’obra. I per a les persones que hem devorat des de sempre l’esplèndida partitura creada per Marvin Hamlisch mitjançant l’Original Broadway Cast de l’obra i tenim també molt present que aquest musical atemporal és alhora un musical profundament vinculat a l’època en la qual va néixer, resulta un veritable plaer de quina forma Banderas, Lee, i especialment el director d’orquestra Arturo Díez-Boscovich, han volgut preservar aquell so i aquells arranjaments amb esplèndids resultats. I també, una producció que compta amb una il·luminació prodigiosa , capaç de fer conviure en tot moment tal i com exigeix l’obra tant la individualitat dels personatges com la seva dimensió coral; tant el realisme fet llum nua d’una sessió de càsting convertida en entrevista íntima molt personalitzada, com la projecció dels somnis i desitjos dels entrevistats .Una il·luminació capaç també de saber potenciar tota la força expressiva del que bàsicament no deixa de ser un espai escènic buit , la buidor del qual es veu trencada de tant en tant per la irrupció dels reflexos proporcionats per una colla de grans miralls que evoquen aquells que trobem sempre a les sales on s’assaja una coreografia. Això, naturalment, fins que arriba el gran final, aquell moment absolutament sublim ( pell de gallina, cada cop que començo a escoltar les notes del tema “One, singular sensation””) en el qual els afortunats membres del càsting que han estat escollits se’ns presenten ja vestits amb tota la gala que requereix un gran espectacle de Broadway, i la buidor i els miralls deixen també breument pas al llampant element escenogràfic que s’espera en aquestes ocasions.
La tradició de Broadway marca que quan el segon acte d’un espectacle musical es troba ja molt avançat , s’imposa introduir aquell impactant moment coreogràfic o aquella gran cançó que defineix un personatge i permet lluir-se a qui l’interpreta. A Broadway , aquesta mena de gran número és conegut com “the 11 o’clock number” , perquè quan els espectacles començaven a les 20.30 h ( ara, l’horari s’ha avançat) , aquesta era més o menys l’hora en la qual feia la seva aparició; just a temps per esborrar de l’espectador la memòria de les possibles caigudes de ritme que hagués patit l’espectacle , i fer-lo sortir del teatre ben entusiasmat. Doncs “One” podria ser perfectament un d’aquests números enlluernadors que li donen impuls final al segon acte. Això, si no fos perquè som ficats en un espectacle que no té segon acte, donat – quelcom ben insòlit a un musical l’any 1975, i encara gens habitual ara mateix – que no té entreacte. I si no fos perquè aquí d’estrella tampoc no en tenim cap, ni falta que ens fa . Amb els integrants d’aquesta línia de cor , en tenim més que suficient . Cal tenir en compte en aquest sentit que ni el mateix Zach – el director del futur espectacle que ha de seleccionar ara qui podrà formar part de la “chorus line”- és l’estrella de l’espectacle, encara que sigui Antonio Banderas qui l’interpreti ( a casa nostra ho fa Pablo Puyol), com va passar a Màlaga. El personatge de Zach resta en gran mesura invisible; durant la major part de la funció no és altra cosa que la veu que pregunta o marca indicacions des del fons de la platea buida del teatre en el qual s’està realitzant l’audició, per tal que sigui sempre la colla d’aspirants la que s’emporti el veritable protagonisme de la proposta .
DISTORSIONS DE LA GRAN PANTALLA
Aquesta era precisament una de les traïcions que perpetrava la versió cinematogràfica de l’obra que Richard Attenborough va filmar una dècada després de l’estrena de l’espectacle, un cop va quedar descartada la possibilitat que el mateix Michael Bennett es fes càrrec del projecte. De fet, els estudis Universal van mostrar-se interessats en adquirir els drets de l’obra fins i tot abans que aquesta arribés als escenaris, ensumant-se ja el seu enorme potencial. I en aquell moment, Bennett , a més a més d’implicar-se en produir-la, estava també destinat a dirigir-la. Però Bennett – probablement intuint ja llavors amb bon olfacte que la teatralitat extrema del material tenia difícil traducció cinematogràfica- , va voler filmar quelcom diferent a una fidel adaptació. Al seu guió, la sessió de càsting es convertia precisament en l’audició convocada per tal de triar el cos de ball que participarà a la versió cinematogràfica de “A Chorus Line”; un plantejament que va ser rebutjat del tot per la productora. Finalment, i després de donar moltes voltes, el projecte va acabar en mans d’un Attenborough que després de la pluja d’Oscars rebuda per “Gandhi”, vivia el seu moment de màxima glòria. Per cert que Attenbourgh és el responsable que Madonna – que llavors es trobava a un pas de convertir-se ella mateixa en tota una mega estrella- no formés part del repartiment de la pel·lícula . Sembla ser que quan es van organitzar a Nova York els càstings per participar en el rodatge en la pel·lícula , la noia va fer una prova de ball que no va convèncer gaire al senyor director . El cas és que Madonna a banda, ben aviat va quedar demostrat que el també excel·lent actor (recordeu-lo a “Jurassic Park”) , no era la persona més adient per portar al cinema l’obra. De fet , en va tenir prou amb unes declaracions desafortunades per guanyar-se les antipaties d’algun membre destacat del repartiment original de la peça . Quan, a una entrevista televisiva, Sir Richard va definir-la com “La història d’un grup de nois i noies que intenten entrar al món de l’espectacle”, l’actriu Kelly Bishop que havia interpretat el personatge de Sheila al muntatge original, no podia creure el que estava escoltant. “¡Quina ximpleria !” , va exclamar la Kelly, mentre – segons les seves pròpies paraules- feia esforços per no aixecar-se i llançar la tele per la finestra. Evidentment, Sr Richard no havia entès res: aquesta és justament i per contra “una obra sobre ballarins veterans intentant trobar el que potser sigui un últim treball abans no sigui massa tard per seguir ballant”.
I cal donar-li la raó a la Kelly: només cal fixar-se per això en la mitja d’edat que tenen els personatges d’una obra que , com és ben sabut ,té el seu origen en una sèrie de sessions d’entrevistes a ballarins professionals no estel·lars ( els coneguts com a “gypsies” de Broadway) que en la majoria de casos portaven ja un grapat d’anys anant d’audició en audició. Aquestes entrevistes ja estaven en marxa quan un dels organitzadors va tenir l’idea de convidar a Michael Bennett com a oient… sense imaginar-se que Bennett s’acabaria fent l’amo absolut del projecte i donant-li forma com a espectacle. Un grapat dels participants en aquelles sessions van acabar participant alhora en el muntatge de l’obra, veient en alguns casos com les seves històries personals s’integraven en un llibret en el qual, per cert – i de forma no oficial- Neil Simon també hi va deixar algun que altre toc de comèdia. Això sí: els participants en aquelles sessions que finalment no van ser inclosos, no van quedar tant contents. De fet, alguns d’ells fins i tot van intentar portar el tema als tribunals. Tot i que finalment, la identificació entre el geni de Bennett i la seva gran obra mestra hagi acabat sent total : sigui com sigui , “ A Chorus Line “ li pertany de totes totes. Però tornem al cinema , per deixar constància de les gens satisfactòries modificacions que va patir també l’extraordinària partitura de Marvin Hamlisch, amb eliminacions , adicions i canvis de sentit que va deixar bocabadada la legió d’admiradors incondicionals d’una obra que havia adquirit ja dimensions mítiques. Per posar un exemple aclaparador que va molt en la línia del que apuntava la Kelly, aquí tenim el sensacional “What I Did for Love” que , d’alguna manera, vindria a ser el número “11 o’clock” de l’obra. S’apropa el final, i després de viure una situació d’aquelles que conviden a pensar sobre el propi futur, els membres del càsting , atenent les preguntes d’en Zach, es veuen obligats a plantejar-se què farien a la vida si ja no pugessin ballar més . I llavors arriba aquest tema , aquest “El que he fet per amor” que es refereix al vincle visceral que mantenen amb un ofici que els hi proporciona ben poca seguretat, i unes perspectives de futur tirant a limitades. Però és la passió pel que fan i volen seguir fent sigui com sigui, la que els ha portat fins aquí, sense penediments de per mig. Quan s’hagi acabat, s’haurà acabat. I en cert sentit, potser sigui desolador. Però en un altre sentit, restarà la convicció d’haver fet el que calia fer ,d’haver seguit les passes que els hi marcava la passió. Quan a la pel·lícula, el tema es converteix pràcticament en una cançó romàntica sobre l’antic amor que havia unit a la Cassie ( la gran ballarina de l’obra que va estar a tocar de transformar-se en estrella) i en Zach, ens queda clar que realment a Sir Richard i al seu equip, se’ls hi ha escapat l’essència de l’obra.
Però és que quan tens a Michael Douglas com a protagonista i li dediques constantment tots els plans possibles, te n’estàs oblidant també del tot dels protagonistes de debò que tens ara a l’escenari. En qualsevol cas, ni l’estrella va poder evitar que mentre la gent continuava fens llargues cues esperant amb ànsia una entrada de retorn per veure l’espectacle , el públic li va donés l’esquena a la seva versió fílmica, convertint-la en un dels grans fracassos econòmics de la temporada. Per cert, i a tall de curiositat: sabeu quin va ser el musical que li va treure a “A Chorus Line” el rècord Guiness de permanència a la cartellera de Boradway? Doncs ni més ni menys que “Cats”. I no cal ni recordar com de desastrosament li ha anat la taquilla , a la versió cinematogràfica de l’obra de Lloyd Webber… Queda demostrat un cop més que allò que funciona a l’escenari, no té sempre perquè funcionar a la pantalla. Dit això , tampoc és cosa de fer-li fàstics totals al cel·luloide d’Atenborough… encara que només sigui per gaudir de l’espectacularitat del seu “One” final farcit a vesar de ballarins i ballarines.
BENNETT ENS PERMET FER UN LINK AL BROADWAY D’ARA MATEIX
Però tornem al Tívoli , tot recordant que uns dies abans de l’estrena de “A Chorus Line” , s’estava representant en aquesta mateixa sala “West Side Sory”, un altre musical llegendari que al seu moment també va trencar motlles. Doncs resulta que quan Michael Bennett (que va néixer el 1944, i va morir per culpa de la SIDA 44 anys més tard) era encara com qui diu un adolescent que només havia actuat a funcions tirant a escolars a la seva població natal de Buffalo, , Jerome Robbins en persona el va triar per interpretar el personatge de Bobby John a la gira de “West Side Sory” que va recórrer els Estats Units i va arribar també a territori europeu. Quedeu-vos amb aquesta dada : després entendreu el perquè.
I seguim gaudint de “A Chorus Line”, sense deixar per això d’assenyalar també encara que sigui de passada els punts més febles del brillant conjunt. Començant per un punt feble que a hores d’ara potser ja ha deixat de ser-ho . Em consta que quan l’espectacle es va estrenar al flamant i recent inaugurat Teatre Soho, la sonorització era impecable i el contingut de totes les lletres de les cançons, perfectament comprensible. Però la nit de l’estrena barcelonina, les coses no sempre van funcionar igual de bé. Quelcom que, com us deia, potser ara, un cop fetes unes quantes funcions amb la sala plena de públic, s’ha pogut esmenar. D’altra banda, cal constatar que mentre l’apartat coreogràfic funciona amb nota, es diria que de tant tenir cura de la dansa ( i com passa sovint a casa nostra) , no ha hagut prou temps per potenciar com cal l’apartat vocal a l’hora d’interpretar les cançons ( aquí es fan perceptibles algunes irregularitats en el repartiment ), i que encara hi ha hagut menys temps per aprofundir en l’apartat de la interpretació purament actoral, que és el que presenta més mancances . I deixeu-me dir també que a la Cassie de Sarah Schielke li falta un punt per a que el seu solo dansat ( el memorable “The Music and the Mirror” que constitueix un dels cims de l’obra) doni el pas que separa la bona execució d’una coreografia llegendària , de l’electritzant descàrrega de passió per la dansa que la mítica Donna McKechnie exhibia a l’original. Tot plegat, en qualsevol cas – cal insistir que estem parlant d’una proposta imprescindible- no desmereix la força del conjunt i la intensitat que mostra en tot moment el repartiment d’aquest espectacle que quan va arribar a la cartellera novaiorquesa ( primer al Public Theatre d’on ha sortit també “Hamilton”, i després al Shubert Theatre on va establir residència al llarg de tres lustres) es va convertir alhora en un dels espectacles més extraordinàriament innovadors mai creats a la The Great White Way, l’altre nom amb el qual és conegut el barri teatral per excel·lència de Nova York. D’altra banda, el barri teatral per excel·lència que segueix exercint juntament amb el West End de Londres una major influència en tot el que es fa i es desfà a la vida teatral dels escenaris de mig món. Fins i tot aquells escenaris i aquella mena de creadors teatrals que semblen ben distants del model Broadway/West End, el tenen sempre en compte a l’hora de presentar-se com a alternativa. I sovint, i tot i haver nascut originàriament a espais ben alternatius a aquest model, acaben integrant-se també una mica en ell i enriquint-lo. Aquí teniu sense anar més lluny el cas d’Ivo van Hove , que després d’haver triomfat allà mateix– i a tall d’exemple- amb les seves reinterpretacions de dues obres d’Arthur Miller (“Les bruixes de Salem” i “Panorama des del pont”) nascudes també per aquells mateixos carrers, acaba d’estrenar amb recaptacions milionàries i màxima expectació precisament (aquí teniu ja la connexió) el seu muntatge de “West Side Story” situat conceptualment i visualment a considerable distància de l’imaginari amb el qual acostumem a associar tan mític títol.
I ho ha fet comptant amb la coreografia d’Anna Teresa De Keersmaeker, nom cabdal de la dansa contemporània ben allunyat també dels paràmetres amb els quals vinculem les resolucions coreogràfiques espectacularment vistoses que –induïts pel tòpic- et venen d’immediat al cap quan dius el nom de Broadway ( o – situant-nos a la banda de la costa cinematogràfica- , quan penses en un musical de la Metro-Goldwyn-Mayer).
SI BUSQUES TAXI, VIGILA QUI ÉS EL TAXISTA
“A Chorus Line”, és sens dubte l’obra musical que més commoció va crear i que en molts sentits, més va revolucionar aquell Broadway de mitjans dels anys 70. I per entendre el perquè d’aquell impacte, cal també entendre quin era el context en el qual es movia llavors un Broadway que es trobava una mica a cavall entre varies opcions. I per cert que de “cavall” de l’altre se’n consumia també força per uns carrers en els quals sovint els teatres havien cedit el pas a decrèpits cinemes X a les portes del quals no era estrany trobar-te el Ionqui de torn gaudint sense complexes del viatge que li acabava de proporcionar el seu camell. Aquell Broadway es movia llavors entre el legat que venia a representar el seu nom, els aires de renovació que li estàven insuflant creadors com ara el tàndem format per Stephen Sondheim i Harold Prince, les transgressions puntuals capaces d’originar cert escàndol i intensa polèmica com ara l’estrena de “Jesus Christ Superstar”, i l’evidència d’una depauperada economia i una evident decadència que havia començat a causar estralls per totes les cantonades al voltant de Times Square. El Broadway al qual em refereixo, és aquell pel qual condueix de matinada l’al·lucinat i insomne Travis de “Taxi Driver”. El mateix que molt més recentment ha reflectit David Simon a “The Deuce”, l’excel·lent sèrie que, movent-se entre professionals del sexe , proxenetes i activistes d’un moviment LGTB a punt de ser sacsejat per l’epidèmia de la SIDA, explica el boom d’un cinema porno cada cop més allunyat dels circuits de la clandestinitat, i més a prop d’acoblar-se a les estructures empresarials de qualsevol gran industria. El mateix Broadway i la mateixa Nova York en la qual va néixer l’any 1977 el fenomen representat per la discoteca Studio 54. Un recent documental sobre aquell espai mític d’existència un xic efímera que va ser també objecte de rèplica barcelonina ( al mateix lloc que abans havia estat el Teatre Espanyol i ara respon al nom de BARTS) , ens recorda com de perillós resultava passejar-se ( com a mínim, tan perillós com passejar-se per una 42nd Street que s’assemblava ben poc a aquella imatge del carrer que ens havia transmès Busby Berkeley des de Hollywood) per la zona on va obrir portes tan llegendari local, abans que Liza Minnelli, Elizabeth Taylor , Truman Capote o Andy Warhol – això, per esmentar només uns pocs noms de l’inacabable llista de “celebrities” que van traspassar les seves portes-, es convertissin en clients habituals del local . Un local ,d’altra banda, decorat també amb molta teatralitat per dissenyadors acostumats a moure’s pels teatres de Broadway.
Només cal fixar-se en aquest sentit en les semblances que presenta l’emblemàtic i ben lluminós ventall decoratiu situat a l’escenari de la discoteca, amb la mateixa escenografia final de “A Chorus Line”. O en el fet que després de l’estrena de “Sweeney Todd”, els propietaris del local decidissin incorporar-li un espectacular pont flotant directament inspirat en l’escenografia original de l’espectacle.
SEXE A NOVA YORK
El documental sobre Studio 54 evoca també el clímax de llibertat ( tant pel que fa a la sexualitat, com pel que es refereix al consum de substàncies no precisament massa legals) deutor de l’època que es respirava entre les llegendàries parets d’un espai que abans havia estat sala d’espectacles i estudi de la CBS …i que des de fa més de dues dècades acull la programació de la prestigiosa Roundabout Theatre Company. I aquell clímax de llibertat ens serveix per recordar també en aquest sentit que estem parlant de la Nova York que encara gaudia dels aires alliberadors propiciats pels anys 60, i encara no patia la dramàtica ressaca d’aquells altres anys 80 al llarg dels quals la revolució conservadora de Reagan va venir a coincidir amb la plaga de la SIDA interpretada des dels sectors més ultres de la societat com una mena de càstig diví en resposta a tant “llibertinatge” .
Com passa sovint amb aquells espectacles trencadors que han acabat assolint l’estatus de clàssics, el pas del temps ens pot fer oblidar l’element de ruptura que aportaven al seu moment. Però fixem-nos per exemple en les confessions personals que fan la colla de ballarins que s’han presentat al càsting al voltant del qual s’estructura “A Chorus Line”. Escoltades avui en dia, les referències sexuals contingudes al text o la forma com alguns dels personatges parlen de la seva homosexualitat, no ens criden gens l’atenció, ens resulten (sortosament) del tot habituals. Però menys d’una dècada abans de l’estrena d’aquest espectacle, hagués resultat impossible escoltar-les a un escenari de Broadway. I al 1975, encara resultava també ben poc freqüent escoltar-les en un espectacle no alternatiu, destinat a un públic majoritari. De fet, quan 10 anys després es va filmar la pel·lícula de la qual ja us he parlat, bona part d’aquestes referències a la sexualitat o al caràcter gai d’alguns dels personatges, van quedar suprimides o suavitzades per tal d’intentar no perdre certs sectors de públic potencial .El cert és que – per recordar com una cosa porta a l’altra- sense la colla de “hippies” poc donats a visitar la perruqueria que va irrompre al Broadway de 1967 exhibint amb orgull el seu voluminós “Hair” , mostrant fugaçment el seu cos nu ( encara que fos entre tenebres, allò no s’havia vist mai per aquells escenaris ) i parlant de la seva sexualitat amb una desinhibició tampoc mai escoltada, potser tampoc els aspirants a formar part d’una “A Chorus Line” haguessin pogut parlar de la manera com ho fan.
De la mateixa manera que sense el qüestionament al qual van ser sotmeses institucions sagrades com ara el matrimoni al llarg de l’alliberadora dècada dels 60, potser Sondheim i Furth no haguessin pogut crear mai “Company” , l’obra estrenada l’any 1970 que va suposar el punt de partida d’aquella mena de musicals conceptuals que no responen a l’esquema tradicional d’un argument en progressió, i que va ser acusada des de certs sectors conservadors de ser un atac encobert contra el matrimoni . I cal no oblidar que Michael Bennett , l’extraordinari creador d’aquest altre cim del teatre musical conceptual que és “A Chorus Line”, havia estat precisament també el coreògraf de “Company”. Poc després, Bennett signaria també la coreografia i la co-direcció de “Follies” . I no me’n puc estar d’assenyalar que un dels temes més cèlebres que Sondheim va composar per aquella obra mestra , porta el títol de “Broadway Baby”. I està cantat per una dona madura ( o directament , una dona gran com ara l’Assumpció Balaguer que interpretava el personatge al muntatge dirigit per Mario Gas) que segueix presentant-se un i altre cop a qualsevol càsting del qual en tingui noticia, esperant encara aquell impossible paper que faci realitat els seus somnis. Aquesta “Broadway Baby” que ens canta plena de patètic humor des de la trista habitació en la qual l’espera un gat tan solitari com ella mateixa, i que busca encara – desesperadament però amb un xic de no menys patètica esperança- l’atenció d’un productor que es fixi ella, podria haver estat perfectament en els seus anys de joventut l’integrant d’un càsting com aquest que Michael Bennett ens presenta a !A Chorus Line”. I mentre vosaltres us feu amb una entrada per veure l’espectacle ( ja esteu trigant massa) , què us sembla si ho deixem aquí, amb el compromís de tornar a parlar de Bennett ( un personatge com ell, s0ho mereix) i de l’obra d’aquí uns dies? Continuarà.