Hi ha un fragment molt maco a La Plaça del Diamant (i ara, estic parlant de la magnífica novel•la que inspira l’ambiciós muntatge amb el que el TNC ha volgut llençar la casa per la finestra) en el que Colometa evoca el moment de la proclamació de la República com un moment en el que l’aire fresc feia olor a fulla tendra. La Colometa, no pot parlar des de l’emoció revolucionària o la reflexió política, perquè li resulten completament alienes. Ella, és sempre un subjecte de la història, mai qui la fa moure. I per això, quan es refereix a un esdeveniment històric d’aquestes dimensions no ho fa pensant en les seves conseqüències, sinó en una peculiar sensació física que li quedarà marcada per sempre més. Però quan la nostra Colometa escènica (una notable Silvia Bel que es creix i es creix a mida que l’espectacle avança) diu això mateix al mig d’aquest espectacle que juga a la superproducció, però que, sovint, perd la jugada, te n’adones ràpid de l’abisme que separa aquestes paraules, del que acabes de veure a l’escenari. Tant d’enrenou, per això? Si la República no era capaç de mobilitzar més que a quatre gats que mouen la bandera tricolor com si fossin extres de Les Miserables i d’una d’aquestes pel•lícules històriques i sèries televisives local en les que tothom té aspecte d’anar sempre molt ben polit, no és estrany que es perdés la guerra. Per a mi, el problema de l’espectacle de Casares, no rau en el fet de que vulgui apostar per l’espectacularitat, una opció tan vàlida com la sobrietat absoluta que va elegir Joan Ollé a l’hora de oferir la seva versió del tema. Per a mi, el problema rau en que la distància que hi ha entre allò que es vol fer, i allò que realment, s’ha pogut fer, resulta per moments insalvable. Les imponents estructures escenogràfiques (cal plànyer als esforçats tramoistes que es tenen que passar l’estona girant i capgirant aquests més aviat feixucs elements mòbils) no transmeten mai la sensació realista del barri de Gràcia que s’està intentant evocar. Les escenes de masses, no resulten mai prou concorregudes, i el moviment escènic, no té mai prou intensitat com per fer-te sentir l’eufòria o el pànic dels moments històrics que s’estan reconstruint. Ni les bombes, cauen amb la força impactant que t’hauria de deixar el cos neguitós. L’ambició èpica, li va gran a aquest espectacle que guanya punts quan tot es fa més petit, més domèstic, més d’acord amb les dimensions de les limitades perspectives de la nostra Colometa. Però (i dic un cop més), el problema no és tant en els mitjans, com en la forma com aquests s’apliquen.
Us posaré un exemple. Fins fa pocs dies, s’estava representant a la Donmar Warehouse de Londres Parade, un extraordinari musical de Jason Robert Brown, el mateix autor de qui el Versus estrenarà ben aviat el seu espectacle Cançons d’un nou món. L’obra, es basa en un cèlebre cas d’assassinat i fals culpable (jueu, per a més senyes) que va commoure i provocar intenses polèmiques a la Nord Amèrica de l’any 1916, i en el que hi van jugar un paper fonamental les ferides encara obertes del vell sud derrotat a la Guerra Civil que havia tingut lloc 50 anys abans. La Donmar, és un espai petit, que no permet els luxes escenogràfics als que ens té acostumats el musical, però en el que mai no els trobes a faltar. Als muntatges de la casa, la imaginació i el talent, fan innecessari qualsevol altre accessori. A Parade, un gran mural ensenya de la Confederació, feta pols com a conseqüència de la guerra, les humiliacions patides i el pas del temps. El mural presideix tota l’acció. En el moment en el que els fantasmes d’aquest Vell Sud, veuen la possibilitat d’aixecar el cap i venjar-se del passat, la il•luminació d’aquest mural, canvia per complert, i els colors esvaïts, tornen a guanyar tota la força d’abans. Amb aquest simple i magistral efecte de llum, n’hi ha ben bé prou per deixar ben palès l’orgull recuperat que està en joc en el drama i les conseqüències tràgiques i la injustícia radical a les que donarà origen aquest orgull.
Però, posem un altre exemple enlluernador d’optimització de recursos. Fixem-nos en Kalkwerk, l’ absolutament fora de sèrie muntatge de Krystian Lupa que acaba de passar per Temporada Alta. Quants cops, no ens hem trobat al cinema, ficats dins de pel•lícules que, per fer-nos creure que som dins d’una al•lucinació, malbaraten caríssims efectes especials digitals o no digitals i, finalment, l’únic que t’acaben provocant, és alguna que altra rialla involuntària? Recordeu la recent 23, probablement, l’única pel•lícula amb la que Jim Carrey m’ha fet riure ben a gust? (i això que el noi, estava convençut aquest cop d’haver fet una cosa molt seriosa i molt angoixosa). Doncs, Lupa, en té prou amb un to obsessiu que va canviant d’intensitat, un parell de presències fantasmals, i un lleuger moviment d’elements escenogràfics, per provocar-te un calfred i ficar-te de cap dins el cap del seu malaltís protagonista.
Ja posats, el Sergi Belbel de A la Toscana, tot i fer servir una escenografia una mica més sofisticada, tampoc necessita massa més, per transmetre’t el caos mental i el ball constant entre realitat i fantasia que porta de corcoll a aquest Jordi Boixaderas instal•lat en un estat de crisi permanent.
Però deixem-nos de crisi, deliris i bombes, que ens estem posant molt tensos, i es dóna per suposat que quan s’apropa el Nadal, tots teniu ganes d’espectacles festius i familiars. I potser també, de musicals: no oblideu que, si les coses van bé i les obres s’acaben a temps, aquest Nadal, el podrem celebrar estrenant nou teatre (el Teatre Gaudí de Barcelona) ni més ni menys que en companyia de Sondheim, Déus del teatre, somriueu. Però, de moment, imagineu-vos que teniu que triar un espectacle i que esteu dubtant entre la milionària Mamma Mia!, o la modesta opereta Ruddigore que ens presenta la desconeguda companyia Egos al Versus Teatre. Bé: ja sé jo el que heu triat. Però l’opció, no és la més correcta. Feu-me cas; comenceu per Gilbert & Sullivan. Deixeu-vos convèncer per les qualitats d’aquest petit muntatge ple d’humor negre, estètica gòtica artesanal i imaginativa, bones veus preocupades de que s’entengui fins a l’última lletra del que estan cantant, i un sentit del ritme modèlic. Mentre esperem endinsar-nos pels boscos de Dagoll Dagom, anem fent boca amb aquest brillantíssim entreteniment, tornant una mica al tema d’abans, un cop més l’austeritat (en aquest cas, ben lúdica) s’imposa a l’exuberància (en tants casos, un pèl ensopida).
I acabem tirant la casa per la finestra, i visitant l’illa grega en la que regnen Nina i les seves Dinamos. Per cert, que Roser Batalla i Muntsa Rius, són de lluny el millor d’un muntatge que, això sí, sembla obrir-li definitivament les portes de casa nostra a aquests grans musicals de franquícia que, fins ara, ens passaven gairebé sempre de llarg. Està molt bé que, Mamma Mia!, ompli de gom a gom el Barcelona Teatre Musical que tan sovint s’ha estavellat contra la indiferència del públic. I està molt bé que els ABBAdictes (ho confesso; no vaig ser-ho ni durant els meus anys adolescents) donin bots com a bojos cada cop que reconeixen en la veu de Nina, una de les seves melodies preferides. Això, és una fet i, com a tal, cal prendre-se’l. El que no treu per a reconèixer que, al divertiment, li manca enginy i una mica més d’esforç interpretatiu per part de la major part dels integrants de la companyia. Que les coreografies, estan molt plenes d’eufòria, però d’originalitat, en tenen més aviat poca. I que l’escenografia, no és precisament un prodigi d’imaginació, encara que (això si) les llums, estiguin molt ben posades, i el llampant vestuari, resulti molt eficaç. Per molt lletges que resultin les comparacions, sempre han estat un dels meus entreteniments preferits.
I, mentre estava envoltat de Mamma Mia!, no podia deixar de pensar en el muntatge de Hairsplay que s’acaba d’estrenar a Londres, i en el que un Michael Ball sensacional (amb ell s