Ja que Sondheim ens ho posa tan fàcil, per què no juguem a fer com fan els protagonistes del seu excepcional Merrily we roll along, i anem tirant cap a l’ahir tot sabent el que sabem ja de l’avui? Vejam, a veure què passa. Situem-nos per exemple, al 1996, l’any en el que el Musical Més Petit es va presentar per primer cop entre nosaltres, tot convertint el seu espectacle Tu, jo, ell, ella… i Webber… i Schönberg… en un èxit fulminant. A l’any 96, encara hi havia la sensació de que Barcelona podia convertir-se en quelcom semblant a la capital mediterrània del teatre musical. Més o menys, el lloc que ara mateix ocupa Madrid, però millorat. Aquí, havíem demostrat que podíem fer musical autòcton de nivell, al millor estil Dagoll Dagom. I havíem demostrat que no ens calia recórrer a les franquícies universals de muntatges multitudinaris. Podíem agafar un clàssic del nivell de Sweeney Todd, i fins i tot, deixar bocabadat al mateix pare del invent. En els moments més eufòrics del petit però sorollós boom del musical a la catalana, fins i tot els més optimistes van arribar a imaginar un futur molt proper en el que els turistes farien cues per veure els nostres espectacles, cues comparables a les que fan des de sempre al West End. Què n’erem, d’optimistes, llavors! I què bo, ens hagués semblat al 96, un muntatge de Merrily… com el que ara presenta El Musical Més Petit! Una gent que comença fent això, només pot anar cap amunt. Però ara som al 2006. Han passat 10 anys, i aquells principiants, són ja uns veterans. I a ells, se’ls hi pot exigir un Merrily… una mica més madur, una mica més conscient de l’amargor del pas del temps, que el que se’ls hi podia exigir a aquells nois del 96. Ara, ja no es tracta de descobrir a Sondheim, sinó d’oferir-lo al nivell que el mestre es mereix. Dol, llegir als diaris acusacions de superficialitat que, si fem justícia, no es mereix pas l’original, sinó el muntatge que la companyia ens presenta. Sap greu, que un material com aquest, quedi en gran part desaprofitat. Que la companyia li afegeixi una coreografia gairebé ridícula, però deixi passar per alt la càrrega emocional de temes com Not a day goes by o Kike it was. Que es negui a presentar-nos l’aspecte de joguina trencada que haurien d’oferir-nos els personatges tot just començar l’obra, i que no vulgui evidenciar la gran tristor amagada sota la diversió. I sap greu que part de les lletres de Sondheim, es perdin per culpa d’una sonorització sovint, no massa lluïda. Però, i encara que sembli contradictori, també sap greu que el públic no ompli de gom a gom les representacions. No es tractava de que nosaltres, érem més receptius que ningú a un musical adult que escapa dels tòpics? Doncs, potser no.
El que si fem, és omplir de gom a gom el Victòria, seduïts per la gomina i els engrescadors temes musicals de Grease. I cal alegrar-se de l’èxit d’aquest espectacle digne, presentat amb una bona direcció musical, i ple de coreografies prou enèrgiques com per reconèixer en elles l’esforç de Coco Comín, i les ganes de moure’s de la companyia. Però, si miréssim cap en darrera, recordaríem que Ricard Reguant havia assolit als 90, amb la seva excel•lent versió de Germans de sang, un nivell com a bon director de musicals que no ha tornat a repetir des de llavors. Fins i tot, si un intenta oblidar coses com Las Corsarias (i cal fer-ho, per raons terapèutiques), es troba cara a cara amb muntatges com els de 7 novias para 7 hermanos (una mediocritat mig salvada gràcies a les escenes de ball) o Cantando bajo la lluviaç (gairebé, un crim artístic perpetrat contra una de les grans obres mestres de la història del cinema musical). És ben cert, que Reguant, a més d’una excel•lent persona, és un gran coneixedor i admirador del gènere musical al que ha dedicat la major part de la seva carrera. Però no és menys cert que, massa sovint, els seus espectacles, no li fan justícia ni ajuden massa a reconèixer les qualitats d’aquest mateix gènere. A Grease, per sort, les populars melodies, l’eficaç escenografia de Paco Azorín i el ritme escènic, dissimulen una mica les mancances interpretatives i el poc carisma d’un repartiment ben necessitat d’una direcció clara i intensa. Una direcció que, fins i tot, cau amb errors d’aquells que, inconscientment, acaben deixant més a la vista les insuficiències dels actors. Voleu un exemple? L’escena de l’autocine. Si poses davant del públic una gran pantalla per la que desfilen imatges emblemàtiques del cinema fantàstic de sèrie B dels anys 50, és gairebé inevitable que aquest mateix públic, acabi més pendent del que passa al cinema que del que fan els actors. A no ser que aquests, siguin monstres escènics capaços de captar totes les mirades.
Monstres, com ara la gran Vicky Peña. A ella, i a la seva íntima (uns didàctics i esplèndids textos introductoris de Damià Barbany i un piano, és tot el que necessita per enlluernar-nos) revisió de la carrera i la música de Kurt Weil, li devem el millor espectacle musical vist a Barcelona en moltíssim temps. A Vicky, la haurien d’anar a veure, com a mínim, tots els estudiants de teatre musical que corren per l’Estat de les autonomies. Cal oblidar-se de triunfitos i succedanis, i recuperar aquesta dimensió del musical com a teatre cantat (i no teatre amb cançons incorporades) en la que ni una paraula pot prescindir del seu sentit dramàtic. I cal recordar, sense anar més lluny, com a l’hora d’escriure una cançó com Send in the clowns, Sondheim va adequar la tonalitat de cada nota a la potència vocal de l’actriu que anava a interpretar la cançó dins del musical A little night music. Del que es tractava era, no que l’actriu es deixés la gola fent esforços inútils, sinó de que la melangia i la ironia del tema, arribés nítidament al públic. Per cert; si miréssim cap en darrera, ens trobaríem a la Vicky, ficada encara en la pell de la senyora Lovett de Sweeney Todd, en un moment en el que, el futur del musical a casa nostra, passava per les mans i el talent de Mario Gas. Ara, Gas prou feina té perquè no li cremin el Teatro Español a Madrid quatre fatxes enfurismats com per posar-se a fer un nou musical. Se’n recorda encara, que no fa tant de temps, reconeixia el seu desig per dirigir el memorable Follies?