I per començar, res millor que una bona catàstrofe organitzada per Agrupación Señor Serrano
Per si de cas estéu tot just ara tornant de vacances, i encara no us heu adaptat a les noves/velles circumstàncies: ja sabeu que si voleu donar-li un bon cop de mà a aquest procés d’adaptació, no hi ha res millor que pensar en les coses bones que us depararà allò que els francesos anomenen la rentrée, un terme que ha acabat també quallant força en el nostre panorama cultural. Però si no heu fet vacances aquest mes d’agost, es pot dir que, pel que fa al teatre, us trobeu en les mateixes condicions: la sequera escènica estiuenca convida també a esperar amb candeletes aquest retorn de la normalitat teatral. Doncs entre les més estimulants propostes d’aquests primers dies de “normalitat”, no us podeu perdre si no els vau veure al seu moment els tres espectacles de l’estupenda Agrupación Señor Serrano que el Teatre Lliure de Montjuïc recupera breument del 22 al 25 de setembre en forma d’intens “cicle Serrano”. Si encara queda algú que no ha sentit a parlar mai de tan imprescindible agrupació, ha de saber que a l’escenari es trobarà un univers interactiu ple a vessar de projeccions, imatges videogràfiques creades en rigorós directe, elements propers a la performance, brillants textos al servei de no menys brillants idees, i maquetes, moltes maquetes. Gairebé sempre habitades per ninots i ninotets; molts ninots i molts ninotets. Com ara, la multitud d’ossets i més ossets (tots ells de gominola) que es passegen pels paisatges de Katastrophe. I als quals els hi caldrà més paciència – ser de gominola ajuda força a ser pacient- que la que va demostrar Job, per tal d’encarar-se a la sèrie de desgràcies naturals i no tan naturals que cauran damunt d’ells. Agrupación Señor Serrano es mostra implacable amb els ossets, amb la mateixa fredor amb què sovint la mateixa natura es mostra també implacable amb nosaltres mateixos. Però no ens escudem darrera la natura, quan es tracta de parlar de les catàstrofes: encara que aquesta ens envia amb tota la patxoca del món terratrèmols, tsunamis, allaus i tornados, l’ésser humà tampoc es queda mai curt a l’hora de fer-la grossa i deixar al seu pas una reguera de víctimes. I de fer-ho exactament amb la mateixa patxoca, amb la mateixa indiferent crueltat amb què actua la natura. Els Serrano, doncs, mentre fan patir a dojo als pobres ossets i els sotmeten als més variats i destructors experiments, es pregunten tant sobre la violència desencadenada per la natura com sobre la violència desencadena pels humans. I es pregunten també quins elements de connexió podem trobar entre allò que va passar a Pompeia per culpa d’un volcà, allò que va passar a Auschwitz per culpa d’una ideologia genocida, i allò altra que va passar a Txernòbil per culpa de l’energia nuclear. Això si: el camí cap el caos absolut que us farà emprendre Señor Serrano en va tan ple d’imaginació, enginy i humor, que fins i tot us oblidareu del negre panorama que dibuixa. Al cap i a la fi, no és això precisament el que fem tota l’estona els humans? No ens passem l’estona mirant cap a una altra banda, i fent veure que aquesta crueltat i aquesta capacitat destructora no va amb nosaltres? Sempre, és cosa dels altres.
Marlon Brando i l’home-maó
Us trobeu entre el molt nombrós grup de persones que cada mes ha de fer front a l’hipoteca de casa seva (o per ser més exactes, d’allò que anomeneu casa vostra però que en realitat, no ho es pas del tot?) Doncs heu de saber que teniu un deute. Ara em direu que lamentablement, això ja ho sabeu més que bé. Però és que no em refereixo al deute que heu contret amb el vostre banc, sinó del deute contret indirectament amb la persona que pràcticament es va inventar el nostre sistema hipotecari, el gran constructor de l’època victoriana Sir John Brickman. Criat a la ciutat de Manchester, Brickman constitueix un exemple modèlic d’aquesta mena de persones que han sabut fer-se a si mateixes malgrat haver nascut entre les més miserables circumstàncies, i han sabut alhora convertir-se en model a seguir per qualsevol esperit emprenedor. De ben jovenet, Brickman ja va aprendre que provocar bons incendis en les zones més econòmicament depauperades de la teva ciutat, ajudava d’allò més a potenciar el mercat immobiliari , i et podia proporcionar la petita fortuna capaç de permetre’t emprendre empreses encara més ambicioses. Fixeu-vos en el seu cognom: traduït a la nostra llengua, Brickman voldria dir L’home maó. Amb un cognom així, no és estrany que el nostre home aixequés la seva llegenda maó a maó. Primer, calant foc a edificis que quedaven reduïts a esquelets de maó. I després, construint cases barates per a gent barata ,naturalment contractant la mà d’obra més barata, i comprant els maons més barats. Era o no era un visionari , el gran Brickman? I és clar: fer fortuna amb tanta baratura, t’atorga immediatament un gran prestigi social. Per desmentir el tòpic segons el qual la societat victoriana era una societat altament classista, només cal prendre com exemple aquest constructor a qui Sa Majestat la Reina no va dubtar en nomenar cavaller. I com Sir John era de naturalesa generosa, va voler fer extensibles les seves idees sobre el món de l’habitatge i el seu finançament a tothom qui el va voler escoltar. Per això, l’Agrupación Señor Serrano el considera el veritable pare del nostre sistema hipotecari, millorat amb els anys per altres ments privilegiades que, sota la inspiració del mestre, van aprendre a treure-li encara més profit a aquell primer invent.
La ignorància de Google
Arribats a aquest punt, ja imagino que entre vosaltres es troben moltes ànimes inquietes que s’han començat a preguntar com era possible que fins ara, no haguessin sentit a parlar mai d’aquest tal Sir John Brickman. Fins i tot és ben possible que alguns i algunes d’aquestes ànimes inquietes us hagueu precipitat ràpidament cap a Google, a la recerca d’una mica d’informació sobre el personatge. Si és així, ja haureu comprovat que fins i tot a la molt informada xarxa, l’existència del gran Brickman continua sent un misteri ignorat. És per això mateix, pel que Agrupación Señor Serrano considera que ha arribat ja el moment de fer un biopic sobre el gran home que posi fi a tant de silenci informatiu. I ha considerat també que no existeix millor actor per encarnar a Brickman que un altre geni que es troba a la seva mateixa alçada: el geni de Marlon Brando. De fet, no seria estrany que el paper li proporcionés a Brando un tercer Oscar. I ara no em vingueu amb el petit detall que Brando porta ja mort uns quants anys: l’art produeix mites immortals, i Brando pertany sens dubte a aquesta categoria. Així doncs, ell serà l’encarregat de donar-li vida a aquest Sir John Brickman que encara que no surti a la Wikipedia, és tan real com aquell Charles Foster Kane al qual Orson Welles va dedicar la seva primera pel·lícula. I ell , serà el molt especial protagonista de Brickman Brando Buble Boom, que aquest és el títol de tan serrana proposta.
A la peli que es munten els Serrano , per no faltar de res no hi faltarà ni el Marc Antoni de Juli César: indubtablement, algú com Brickman sempre en té també quelcom de shakesperià. I com Brando és per si mateix tot un personatge, també la biografia personal d’aquell “padrí” que buscava paradisos perduts pels Mars del Sud s’acabarà fonent per moments amb la biografia del constructor pel qual el paradís només es podia trobar als seus edificis. Tot plegat, sense descuidar la part arquitectònica d’una proposta que ens permetrà assistir en directe a la construcció i destrucció de cases sense l’ajut de cap dispositiu tridimensional: al cap i a la fi, la tecnologia dels Señor Serrano continua sent molt més artesanal que virtual; com apuntava The New York Times en la seva molt merescudament elogiosa crítica de l’espectacle, aquesta proposta en té també alguna cosa de gran lliçó de bricolatge.
Visitant la llar de l’enemic públic número 1
Parlant de cases: el cicle Señor Serrano ens permet també ficar-nos en aquell habitacle que durant uns anys es va transformar en el cau en el qual residia el dimoni en persona, el terrorista més buscat de tots els terroristes que s’han fet i s’han desfet, l’enemic públic número u del món occidental i del nostre Sistema en general i dels Estats Units en particular, l’home que va fer caure les torres que havien esdevingut precisament tot un símbol d’aquest Sistema. Cal dir més? Cal precisar que estem parlant d’Osama Bin Laden? El que sí cal que us digui és que, en aquest cas, jo tinc tantes ganes de visitar la llar del Senyor Osama com vosaltres mateixos, perquè al seu moment, em vaig perdre les representacions d’un espectacle que va rebre opinions d’allò ben entusiastes.
Així doncs, aquesta vegada només us poc parlar d’A House in Asia, per referències. El que sí us puc dir és que la visita que Señor Serrano realitza a la casa Bin Laden, segueix una mica les passes d’aquella que va realitzar la directora Kathy Bigelow a Zero Dark Thirty (La noche más oscura), una tan notable com polèmica pel·lícula que seguia pas a pas l’operació organitzada mà a mà per la CIA i l’US Navy Seal que va permetre primer localitzar l’amagatall pakistanès del líder d’Al Qaeda, i després, acabar amb la vida d’aquest, i emportar- se cap a casa (en aquest cas, cap a la base militar situada a la població afgana de Jalalabad) tan cobejat cadàver. Per seguir amb les implicacions cinèfiles, val a dir que Agrupación Señor Serrano no dubta a explicar-nos tot plegat seguint un llenguatge proper al dels westerns clàssics, aquells en els quals ningú no dubtava que els cowboys representaven la bona gent, mentre els indis estaven condemnats a ser sempre els dolents de la peli. Bé o no de gust, ficar-se en aquesta casa asiàtica en la qual sembla ser que fins i tot hi trobarem alguna que altre referència a les obsessions que provoca això d’anar a la captura de balenes blanques; només cal pensar en el capità Ahab…
L’amenaça dels ocells que tenen com a cap una pilota de golf
A tot això, us estareu preguntant què té a veure tot el que porto parlat sobre Agrupación Señor Serrano amb la segona crònica al voltant del festival Grec 2016 que promet el títol d’aquest teló. Doncs, molt senzill: resulta que Señor Serrano va aprofitar precisament l’estiuenc festival barceloní per presentar la seva nova proposta; un espectacle memorable que es fa dir Birdie, i al qual ja cal que li aneu seguint la pista per recuperar-lo a la primera ocasió que se us presenti. Com ja heu vist, lamentablement Birdie no està inclòs en el cicle del Lliure. Però, començant per la ja confirmada propera presentació al festival Temporada Alta, de ben segur que, entre les moltes representacions internacionals que realitza la gent d’Agrupación, troba algun altre forat per tornar a casa nostra.
I ara us vaig a fer una confessió personal imagino que compartida amb una multitud d’altres cinèfils de totes les generacions i de tots els indrets: un dels meus terrors infantils preferits, me’l va proporcionar sent encara ben petit l’Alfred Hitchock d’Els ocells (The Birds), aquell memorable malson ornitològic que ens venia a demostrar fins a quin punt la simple presència d’uns quants ocellets reposant tranquil·lament damunt un cable elèctric a plena llum del dia, es pot convertir en una neguitosa amenaça de l’horror que està a punt d’assaltar-nos des del cel. D’això anava sovint el cinema del gran mestre: de la forma com la por desestabilitzadora que de cop mostra la nostra fragilitat i les nostres inseguretats, es troba sempre a l’aguait, esperant fer la seva aparició darrera les més quotidianes aparences. Pocs creadors (i ara, no parlo només del cinema) han sabut transmetre amb tanta precisió el desordre pervers que amaga sempre l’aparença d’ordre, el miratge de l’equilibri personal que s’enfonsa en la misèria quan la passió ensenya el nas en qualsevol de les seves formes, la fissura encoberta que oculta la personalitat més aparentment sencera. I (això, com us podeu imaginar , ho vaig entendre una mica després d’aquella primera visió infantil), Els ocells és una mostra abassegadora de tot el que us porto dit: els ocells, no són al cap i a la fi altre cosa que aquell McGufin que serveix per deixar al descobert les repressions i els vincles contaminats que mostren els personatges centrals de la història. Per cert, que Hitchcock es va avançar també més d’una dècada a l’Spielberg de Tauró a l’hora de mostrar com el terror modifica el comportament d’una comunitat teòricament idíl·lica que resideix al més idíl·lic dels paisatges. Dit tot això, ara arriba Agrupación Señor Serrano i ens pregunta què poden tenir a veure aquells ocells hitchocknians que en el sinistre últim pla de la pel·lícula prenien una dimensió veritablement apocalíptica, amb els actuals moviments migratoris de la humanitat. I la resposta, la trobareu a Birdie.
Migren les aus i migren els humans
Recordeu aquella memorable escena de The Birds en la qual Tippi Hedren seu tranquil·lament al banc d’un plàcid jardí escolar situat en un no menys plàcid entorn natural? Recordeu com, mentre sonen les veus infantils de l’escola que es troba al costat i tot convida a la calma, les barres fixes de la zona de jocs que es troba tot just a la seva esquena, es van omplin d’ocellots i més ocellots d’amenaçadora presència? Només quan el mirallet amb l’ajuda del qual s’està retocant el maquillatge li mostra la imatge d’aquests ocellots, Tippi pren consciència del perill silenciós que s’ha anat acumulant darrera seu, i que l’espectador ha percebut tota l’estona. Però de debò són els ocells, els que desencadenen el pànic? I si els ocells no hi fossin? Tal i com ho veia Hitchock (i com la seva admirable obra transmet molt bé), tant hi faria, perquè la por de la qual ens està parlant, és la por interior que arrosseguen aquests personatges. Com us deia abans, els ocells no vindrien a ser altra cosa que un d’aquests McGufin que omplen tota la seva filmografia: l’excusa, la circumstància, l’element patent que fa sortir cap a la superfície el que importa de debò, els terrors i les febleses latents de les quals no en volem saber res.
I ara, observem la premiada fotografia que ocupa un lloc central a la proposta de Señor Serrano; una imatge captada per José Palazón a Melilla fa un parell d’anys en la qual l’alta tanca que separa la ciutat amb nacionalitat espanyola del territori marroquí s’ha omplert d’estranys ocellots amb forma d’immigrants. Mentre tant, aliens al drama que s’acumula darrera seu, uns jugadors de golf que es troben al camp ubicat justament al costat de la tanca, intenten ficar la piloteta al forat; segur que si heu vist l’ocell amb cap de piloteta que Agrupación Señor Serrano utilitza com a logo visual del seu espectacle, ara ja enteneu el seu perquè. Però fins i tot si no teniu presents ni les imatges de la pel·lícula ni la de la fotografia, crec que se us ha fet ja ben visible la connexió que existeix entre elles. I ha sigut la creativitat d’una Agrupación Señor Serrano disposada a recordar-nos com sovint veiem imatges però no ens parem a mirar-les de debò i a llegir el que ens estan explicant, la que ens ha fet palesa aquesta inquietant però ben reveladora connexió. Quelcom aconseguit mitjançant el seu admirable espectacle.
Altres espectacles i altres creadors s’entossudeixen en seguir presentant-nos propostes en les quals el discurs políticament correcte ho domina tot; propostes que permeten que l’espectador diguem-ne que “conscienciat” se’n torni cap a casa sent conscient d’haver complert amb el seu deure cívic. Ha fet el que tocava. Ha tornat a escoltar allò que calia tornar a escoltar. Però, quin és l’abast real d’aquesta mena de propostes?I quin és l’efecte real que ens provoca veure dia darrera dia imatges envers les quals anem creant una mena d’immunitat emocional que mai no reconeixeríem en veu alta?
Doncs llavors, arriba la gent d’Agrupación Señor Serrano. I et proposa mirar de debò aquestes imatges a vista d’ocell i llegir de debò allò que porten escrites. I crear connexions entre la por que provoquen els invasors ocells d’Hitchcock, i la por que provoquen aquests altres ocells humans enfilats a una tanca que potser, malgrat la seva aparença un xic indefensa, pretenen en realitat envair-ho tot i deixar-nos fins i tot sense els nostres camps de golf. I et recorda de pas que la història del món és, ha estat i continuarà sent una història de perpètues migracions; migren les aus a la recerca d’una mica de calor, i migren els pobles a la recerca d’una mica de seguretat, d’una mica de menjar, d’una mica de futur. Per visualitzar aquesta mena de moviment constant, la gent d’aquesta estupenda Agrupación se n’està prou de deixar anar discursets; no necessita altra cosa que omplir el terra amb centenars i més centenars de petis ninotets que formen una massa en la qual els nadons que encara no han après a posar-se dempeus comparteixen marxa amb tota mena d’espècies animals i humanes de totes les edats i de totes les èpoques conegudes, des que la vida va fer acte de presencia al nostre planeta. Totes aquestes espècies, formen la massa que enfila cap a la tanca. I aquesta massa, vista a certa distància, pren també forma de gran ocell. Capaç de provocar com qui diu tempestes dins un got d’aigua i de construir fascinants paisatges visuals i humans amb un mínim de recursos utilitzats amb un màxim de talent, la gent d’Agrupación Señor Serrano vola molt alt en companya d’aquest Birdie buit de retòrica i discursos, i ple d’imaginativa i veritable capacitat de reflexió.