És el que tenen les grans bandes: tant et poden oferir un repertori farcit de memorables moments que ja formen part de la història del millor teatre musical com va fer la Banda Municipal de Barcelona al llarg d’una “Nit de Musicals” que – gràcies a Teatralnet- ens va fer viatjar al cor mateix de Broadway , com et pot oferir un grapat de partitures selectament clàssiques, com regalar-te un popurri de cançons dels Beatles. Les bandes no solsament en tenen quelcom de versió popular de les grans orquestres , sinó que posseeixen les seves pròpies regles de funcionament, i poden constituir també una bona metàfora del caràcter col•lectiu del món en què vivim , com ens ha deixat molt clar una de les propostes més notables del recent finalitzat Festival Grec. Res millor doncs que començar a repassar el que ens ha deixat aquest Grec a tota banda, tot passant acte seguit a la veu solitària que és a punt de quedar-se sense interlocutor emocional.
COM ACOMIADAR-SE DE LA VIDA SENSE PERDRE MAI EL RITME DE LA MARXA
Quines connexions poden existir entre el noctàmbul món dels cabarets decadents en els quals actuen artistes transvestits en edat de jubilació, i el món gairebé sempre molt més diürn i donat a moure’s a l’aire lliure de les grans bandes de música que omplen les celebracions públiques de trompetes i tambors? Doncs aquestes connexions existeixen. I els creadors d’En avant, marche!” les han trobat , perquè d’una forma conscient o inconscient , es pot establir un vincle entre el que ens mostren en aquesta estupenda proposta, i el que ens van mostrar a “Gardenia”, el seu anterior i memorable muntatge. Recordareu si vau veure al seu moment l’espectacle que els orígens de “Gardenia” es trobaven en un documental (“Yo soy así”) que ens tocava molt de prop, perquè recollia l’ambient irreemplaçable de la “Bodega Bohemia”, un local barceloní que cada nit s’omplia amb les actuacions de velles glòries oblidades que al seu moment havien tingut un cert protagonisme als escenaris del Paral•lel i del music-hall local. “Gardenia” construïa a partir d’aquelles imatges documentals un muntatge que resultava ser alhora festiu i commovedor, i que sense perdre mai de vista les plomes i el regust a cabaret, estava tota l’estona recorregut també pels efectes demolidors del pas del temps, l’anunci de la vellesa , la por a la solitud, i l’ombra de la mort.
En el cas d’ “En avant, marche!”, el punt de partida cal anar-lo a buscar a l’exposició amb el mateix títol que es va muntar l’any 2012 a la ciutat de Gant , per iniciativa d’un músic local vinculat des de sempre al món de les grans bandes de música. L’exposició- que recollia des de velles i centenàries imatges en blanc i negre fins a testimonis gràfics ben recents- estava concebuda com una mena de gran homenatge a aquest món, i a la seva capacitat per aglutinar al voltant dels instruments de vent i percussió característics de les bandes voluntats i personalitats del tot diferents disposades però a marxar al mateix ritme, i a formar així un tot indissoluble. I és que d’això es tracta; és tracta que la banda segueixi marxant i tocant. Es tracta de seguir cap en davant malgrat les caigudes que puguin haver-hi pel camí, malgrat les pèrdues, malgrat l’amenaça de la malaltia, malgrat l’evidència de la mort. Platel, Laecke, els ballets c de la b i el teatre NTGent ( els responsables del muntatge) volien fer-li com la mateixa exposició que els va inspirar un gran tribut a les bandes musicals i a la ja esmentada capacitat engrescadora al voltant d’un projecte comú que generen, deixant alhora en evidència la forma com aquestes bandes venen a constituir una bona metàfora del que significa l’esforç col•lectiu, i del que implica sentir-se part d’un grup, tot permetent que s’esborri una part de la teva individualitat en atenció a l’objectiu col•lectiu. I sense deixar de ser tot això, els hi ha sortit alhora un espectacle sensacional que (com “Gardenia”) funciona també com a metàfora sobre l’ésser humà enfrontat a la seva decadència i la seva finitud. I sobre els moments de desesperació i ràbia sense control als quals pot donar origen aquest enfrontament , i al llarg dels quals es diria que ni la presència de la banda serveix ja de res. I sobre aquells altres en què, per contra, la sensació de seguir formant part de la banda dels vius encara per una estona més sembla esmorteir una mica els pitjors temors. I sobre la forma com es preparen per viure el dol els membres de la banda més propers a qui és a punt de fer el seu mutis definitiu; intensíssima en aquest sentit l’escena de la majorette que intenta empassar-se amb la gola oberta les gotes d’aigua que escup cal el cel el seu vell amant, l’home estimat sobre el qual penja ja una inajornable sentència de mort.
Quelcom que el magnífic actor Wim Opbrouck –veritable bèstia escènica al voltant del qual s’estructura tot el muntatge- ens deixa molt clar des que es dirigeix per primer cop a nosaltres tot fent una reveladora referència a “L’home de la flor a la boca”, l’esplèndid monòleg per a dos actors (el que parla i el que escolta) escrit per Pirandello que fa uns anys va interpretar Lluís Soler ( i que fa encara més anys, es va convertir en un dels espectacles emblemàtics del gran Vittorio Gassman). Al text de Pirandello, un home desconegut li comença a parlar al seu veí de taula a un cafè. I li acaba explicant que porta a la boca una flor letal; la del càncer que l’està devorant. També en aquest cas, l’acte social de la comunicació sembla assumir la condició d’únic bàlsam possible que pot alleujar l’angoixa de qui parla.
Però que no decaiguin els ànims: sense perdre mai el sentit de l’humor, la banda continua marxant i tocant. I al segon acte de l’espectacle, la dansa contagiosa i esplèndida d’Hendrik Lebon aconsegueix transformar-ho tot en una gran festa de comiat amb rampells de disbauxa coreogràfica: els seus duets amb Wim resulten en aquest sentit difícilment oblidables. Ara, sí. Ara el músic que ben aviat deixarà ja de tocar cap instrument està preparat per a la seva darrera desaparició de l’escenari, mentre tota la Banda Municipal de Barcelona i tota la resta de la companya, situada en posició frontal, ens ofereix una última ocasió per a comprovar com inevitablement, el moviment natural de tot gran crescendo deriva sempre cal al silenci final. I aquest gran crescendo i aquest rotund final, proporcionen un moment veritablement commovedor; un final digne de l’extraordinària proposta que ens acaba d’oferir aquesta banda de grans creadors.
QUAN LA VIDA PENJA D’UN FIL…TELEFÒNIC
Una habitació buida, constitueix sens dubte una bona metàfora d’una vida que és a punt de quedar-se buida perquè és a punt de perdre l’únic que en aquest moment la pot fer sentir viva. Qui sap: si la persona supera el dol, és possible que l’habitació es pugui tornar a omplir. Però de moment, el que resta en ella són només les petjades de l’ésser estimat que és a punt d’abandonar-la. O- per ser més exactes- que de fet ja ho ha fet, encara que la persona abandonada es vulgui encara seguint engantxant al fil de l’esperança. En aquest cas, al fil d’un telèfon. El fil del qual depèn aquest darrer contacte en el qual s’ha dipositat una absurda esperança de reparació, sí que es mostra ben present encara a l’habitació buida. El fil, i les sabates que calça el cos absent; aquestes sabates que són ensumades, llepades i besades com si del mateix cos estimat es tractés. Però res més. Cap altra cosa tindria aquí sentit, perquè cap altra cosa té ja sentit a l’existència de la protagonista ( o el protagonista; tot i que aquest monòleg ha sigut des de sempre una prova de foc que ha temptat a les més grans actrius, en aquests darrers anys diversos actors s’han apropat també a l’obra) del cèlebre text de Jean Cocteau a partir del qual el magistral director Ivo van Hove ens mostra la faceta més intimista del seu talent, després d’haver-nos enlluernat amb l’èpica shakesperiana de les “Tragèdies romanes” i amb l’espectacularitat ideològicament polèmica de “ The Fountainhead”.
Ivo van Hove ( que d’aquí no res estrenarà a Broadway el seu muntatge de “Panorama des del pont”, considerat per la crítica britànica com una insuperable obra mestra de la posada en escena) , a l’hora d’apropar-se a “La voix humaine” , ho ha volgut fer remarcant d’una banda aquesta nuesa de l’espai escènic que visualitza de forma aclaparadora la solitud angoixosa a la qual s’enfronta la/el protagonsita. I de l’altra, remarcant també que el fet d’escolar-nos en la intimitat d’aquest personatge fa de tots nosaltres una mena de “voyeurs”. Bé: ja ho sabem que com espectadors teatrals i/o cinematogràfics, ens passem la vida exercint el “voyeurisme” diguem que artístic que ens permet ficar-nos en les vides alienes sense infringir cap norma legal sobre el respecte a la privacitat de les persones. Però cal reconèixer que en alguns casos , aquest “voyeurisme” resulta encara més evident. I el monòleg de Cocteau per a dues veus ( la que escoltem i la que no podrem escoltar mai perquè correspon a les paraules que l’amant pronuncia a l’altra banda del fil) és sens dubte un d’aquests casos. Davant nostre, tenim a la persona abandonada tan nua d’artificis protectors com la mateixa habitació imaginada per van Hove. L’angoixa, el nerviosisme, la desolació , la ràbia, la tristor, el gest altiu defensiu que apareix de cop, la mirada submisa que ataca també de cop com si amb ella fos encara factible canviar alguna cosa, la reacció desesperada …tots aquests sentiments poden passar desapercebuts si la veu sap dissimular-los enfront la veu del interlocutor absent. Però a l’espectador no se li escapa ni un detall del desgavell emocional que sacseja a la persona que parla i parla i escolta i escolta com si en això li anés la vida, perquè realment en això, li va la vida. El director, situa doncs aquest cos i aquesta veu dins una habitació amb gran finestral que nosaltres contemplem des de fora, una mica com si fóssim uns veïns tan xafarders com ho era el James Stewart de “La finestra indiscreta”. I qui cregui que, a diferència del que passava a l’obra mestra de Hitchcock, dins d’aquesta habitació no s’està cometent una mena de crim, que s’ho pensi dues vegades: també aquí ‘s’està practicant mitjançant les paraules una mena d’assassinat. També aquí, pot ser que tot acabi amb la presencia d’un cadàver. O en el millor dels casos, d’algú que se sent durant un temps com un cadàver, perquè sent que li han robat allò que donava sentit a la seva vida.
Així, amb aquestes premisses, serem testimonis amb el telèfon de per mig (i en aquest sentit, tan se val si es tracta d’un vell aparell fix com els que existien quan Cocteau va escriure el text com d’un mòbil última generació; l’efecte devastador no canvia en absolut) de l’última conversa entre una dona i l’home que ha sigut el seu amant i el seu gran amor al llarg dels darrers cinc anys. Per moments, el que ens mostra el finestral ens pot evocar també una mica l’atmosfera d’aquells quadres d’Edward Hopper en els quals la solitud apareix sempre desoladorament emmarcada. I el que veiem darrera el finestral abocat al buit, és aquesta habitació convertida en metàfora de l’ànima de la seva habitant en la qual ni la llum ni el temps responen tampoc a criteris realistes: com podrien fer-ho, quan la realitat ha esdevingut ja quelcom completament irreal, perquè ha desaparegut d’ella precisament allò que li donava sentit?. A l’esplèndida Halina Reijn li toca moure’s al ben mig d’aquest temps distorsionat en què els silencis neguitosos són seguits de paraules que s’atropellen les unes a les altres, en un intent desesperat que l’estimat en capti tots els matisos. De vegades, mostrant falsa seguretat i enteresa. De vegades, exhibint totes les ferides i tota la vulnerabilitat. Sovint, mentre paraules i silencis es barregen amb els sorolls que venen del carrer quan s’obren els grans finestrals, ressons de Beyoncé i paraules cantades per Paul Simon que ens parlen també de l’esquinç de l’abandonament. Aconseguirà aquesta persona abandonada superar el seu dol? Ivo van Hove sembla dubtar-ho. I – en el que podria ser una altra referència hitchcockiana que remet aquest cop a l’abismal caiguda que provoca “Vertigo”- deixa al final una finestra oberta que sembla un punt de no retorn. No sabem si a Cocteau li hagués agradat aquest gir suïcida que sembla prendre així la seva obra. Però dubto que aquest muntatge i la seva intèrpret, no haguessin despertat igualment la seva admiració.