No hi ha cap dubte: que la Sala Tallers tanqui portes amb una obra titulada Groenlàndia i situada a la gèlida illa, té un inquietant component metafòric que ni el mateix Jordi Faura podia preveure, quan va començar a escriure aquest text programat dins el T6.
Llavors, encara ningú no podia imaginar el destí que l’esperava a la Sala Tallers en un breu termini; un destí marcat per dos anys teòrics de silenci que, tal i com van les coses, ves a saber tu quants anys reals de tancament, significaran de debò. Però la metàfora de Groenlàndia no s’acaba aquí; es diria que és tot el nostre teixit cultural, el que porta camí de transformar-se en una illa de gel en la que sobreviure, es fa cada cop més i més difícil. I si la Groenlàndia de debò, pateix per culpa del canvi climàtic inoportuns atacs de desglaç, la nostra Groenlàndia cultural, per contra, cada dia es congela una miqueta més.
De moment, en qualsevol cas, resulta gairebé obligatori passar per la Sala Tallers. I acomiadar-se com cal d’un espai que qui sap si tornarem a veure obert, pensant que igual ens estem acomiadant també d’un projecte (el T6) que potser estigui donant les seves últimes glopades.
UNA AVENTURA A LA RECERCA DE BRÚIXOLA
Ningú no ho diria, però Groenlàndia és un bon lloc per contemplar la caiguda de l’imperi Romà. És a dir: la caiguda d’una civilització occidental sostinguda en uns valors i una forma de fer les coses que no han canviat gaire des dels dies de l’antiga Roma. Així, és com ho veu Jordi Faura. I per això, li ha posat a la família petrolera d’aquesta història uns noms que remeten clarament al seu tarannà imperial: el pare, es diu César, la mare es diu Roma, i els seus fills bessons, responen als noms de Ròmul i Rem.
Aquest quatres personatges, venen a encarnar quatre arquetips característics de la nostra decadent civilització imperialista. César s’alimenta de plàstic i petroli, no veu a la natura altra cosa que pous latents d’or negre a l’espera de ser explotats. De fet, l’explotació dels recursos naturals del planeta i la glorificació del plàstic, constitueixen el seu credo i la seva fe.
Roma, la dona malalta que busca al nord del nord la seva curació, s’ha mogut sempre guiada per una mena d’hedonisme evasiu, perseguint el sol de viatge en viatge sense fer-se masses preguntes sobre els mars de plàstic que pagaven aquest viatges, i construint al seu voltant un univers egocèntric.
Ròmul s’ha transformat en insaciable Playboy caçador a la recerca del gran os polar que li serveixi per culminar la seva trajectòria com a depredador. I Rem, encarna la imatge del jove artista en crisi que s’ha quedat sense inspiració i sense rima: el seu èxit fugaç com a raper, sembla irrecuperable. I no tant per la manca de talent, com per la manca d’objectius personals i de seguretat en ell mateix. Per la seva banda, l’antropòleg Helmut, respon a un altre tipus d’arquetip: el de l’occidental fascinant per un món al que voldria pertànyer i al que creu de vegades que pertany, però al qual potser només pot apropar-se d’una forma superficial i equivocada.
Evidentment, també el món dels inuits, respon als arquetips. L’arquetip del vell xaman ple d’aquella saviesa que només pot emanar de la natura i la tradició. I el de la jove portadora de bondat i innocència encarregada de regenerar la vida mitjançant la maternitat. I l’arquetip del caçador (pare de la noia, fill del xaman) que sap que la caça, no pot ser altra cosa que un acte d’equilibri i necessitat, lluny de l’acte de reafirmació exhibicionista que suposa per algú com ara el Rèmol. És cert: al llarg de l’aventura que deixarà aquests exploradors flotant a la deriva en una mena d’immens iceberg, Faura ens mostra la manera com les circumstàncies imprevistes, van modificant el comportament i el pensament dels seus personatges. Però ni així, poden escapar del seu caràcter d’arquetips una mica massa evidents, una mica massa esquemàtics, una mica massa carregats de simbolisme.
Cal dir, això sí, que el limitat interès del text queda per moments potenciat gràcies l’habilitat amb la que Faura dirigeix bona part de l’aventura, recolzat en el sòlid equip d’actors que integren la companyia del T6. Un equip tan sòlid i compacte que, inevitablement, de vegades corre el perill de presentar un mateix to interpretatiu, de la mateixa manera que els autors implicats en el projecte, misteriosament, també de vegades semblen contagiats d’un mateix to creatiu. El cas és que la direcció de Faura, l’escenografia d’Abel Coll i la il•luminació de Roc Laín, fan que l’aventura travessi paisatges resolts amb atmosfèrica brillantor visual que es transforma en el millor de la proposta. Encara que, paradoxalment, aquesta brillantor aparegui a l’escenari justament quan els nostres exploradors, entrin en la llarga nit dels cinc mesos sense sol que tenen per davant.
STRINDBERG: LES ANGOIXES INTIMES DEL TEATRE ÍNTIM
Ja que estem a Groenlàndia, tampoc ens costa tant fer una escapada cap a Estocolm, tot recordant alhora que ben al nord de Noruega, ens podem trobar també al Ibsen de Quan despertem d’entre els morts. Ibsen, sempre mereix una visita. Tot i que cal reconèixer que, en el cas del molt fallit espectacle que dirigeix Ferran Madico, la visita es fa més aviat feixuga.
Però no és de Ibsen de qui vull parlar ara, sinó d’un altre gegant del teatre nòrdic al qual el Teatre Lliure acaba de retre un ben merescut homenatge en forma de lectura dramatitzada de quatre de les seves obres, oferta dins el cicle Memòria europea. Ell naixement del teatre contemporani. I tenint en compte que les quatre obres en qüestió (totes elles, escrites per ser estrenades a aquell Teatre Íntim que Strindberg va fundar i dirigir a Estocolm) són textos gairebé inèdits als nostres escenaris, aquesta oportunitat, cal qualificar-la com a petit esdeveniment teatral.
Amb això de les lectures dramatitzades, passa una mica com amb les versions concert de les òperes. De vegades, pot ser que et trobis al Liceu un equip artístic sense ganes de complicar-se la vida, sense altra intenció que la de cantar el millor possible davant del faristol: aquest va ser, per exemple, el cas de Il Pirata de Bellini que es va presentar al Liceu a principis de gener, amb resultats musicalment molt notables.
Però de vegades, et pots trobar amb un equip artístic amb ganes de transmetre-li al concert un mínim d’estructura teatral i d’interpretació dramàtica: aquest va ser cas de la sensacional Iolanta de Txaikovski que van oferir al mateix escenari del Liceu i al mateix mes de gener el Teatre Mariinski, i una estupenda Anna Netrebko decidida a demostrar-nos que no calen decorats ni vestuari teatral, per tal de visualitzar la personalitat d’un personatge. Per cert que, en aquesta versió- concert, fins i tot es va prescindir dels faristols!
Evidentment, a les lectures dramatitzades de textos teatrals, no es prescindeix mai del llibret de l’obra: tampoc no es tracta d’això. Però la perspectiva amb la que cada director s’enfronta a aquesta mena de lectures pot resultar radicalment diferent. I de vegades, la intensitat teatral de la lectura no depèn per a res de la quantitat d’additius escènics que inclogui: recordo una memorable lectura dramatitzada de l’obra de David Hare El petó de Judes, realitzada al Romea fa justament deu anys, dirigida per Carles Canut i interpretada per Josep Maria Pou, Joan Carreras i Jordi Boixaderas en la que la simple lectura al voltant d’una taula, estava carregada d’una molt notable intensitat teatral.
Per contra, els directors d’aquest quatre Strindberg han optat per reforçar l’embolcall escènic de les lectures, cadascú d’ell amb el seu propi estil. Juan Carlos Martel, se les ha tingut que veure a La tempesta amb un Lluís Pasqual que es quedava curt tant a l’hora de projectar la veu, com a l’hora de marcar l’entonació dramàtica del seu personatge; quelcom encara més evident quan resulta que tens al teu costat un Jordi Boixaderas capaç fins i tot de convertir la lectura d’un fullet d’instruccions en una lliçó d’art dramàtic.
En general, i donada també la precipitació nerviosa amb la que va dir el seu text Bea Segura, La tempesta ha acabat resultant la pitjor resolta d’aquestes lectures. Per contra, el mateix Pasqual omplia La casa cremada d’actors amb megafonia i objectes i més objectes, transformant la seva direcció de la peça gairebé en un petit exercici èpic de lectura dramatitzada, dominada per la sempre imponent presència de Pere Arquillué.
El Pau Carrió de La sonata dels espectres i el Pau Miró de El pelicà, van acabar creant una mena de singular díptic presidit per la figura d’Elvis Presley (de debò: la seva foto exercia funcions d’imatge patriarcal al llarg de les dues lectures) i dominat per un estil més afí al llenguatge escènic de la modernitat. En el cas de Carrió, omplint la proposta de cançons del pare Elvis interpretades en directe. En el cas de Miró, accentuat maliciosament els aspectes més còmicament grotescos d’aquest drama sortit de mare i protagonitzat per una mare devoradora que és El pelicà.
Diferencies estilístiques a banda, aquestes quatre notables lectures ens ha servit molt bé per recordar quines van ser les obsessions que van perseguir a Strindberg al llarg de tota la seva turmentada existència, i quines són les raons per la quals, el seu teatre apareix encara com un gran percussor no solament d’alguns dels temes recurrents de tot el teatre del segle XX, sinó també, de moltes de les grans ruptures narratives que va viure aquest mateix teatre.
Strindberg dibuixa un univers escènic marcat pel fracàs repetitiu al que semblen abocades totes les relacions sentimentals (els inferns matrimonials de La tempesta o El pelicà), pel pes insuportable de les herències familiars contaminades de podridura (a La casa cremada, les parets amaguen, literalment, les vergonyes en les que s’ha sustentat la fortuna familiar) el malaltís retorn al passat ple de rancúnia i/o desitjos encoberts de venjança ( la mateixa La casa cremada) o el desengany infal•lible al que es veuen abocats els somnis de joventut (La sonata dels espectres).
Tot, ficat sempre dins decadents espais domèstics posseïts per una mena de mòrbida atmosfera irreal: en aquestes obres escrites en els últims anys de la seva vida, el naturalisme d’altres temps sembla haver fugit ja per complert. Ara, tot resulta més abruptament expressionista i més carregat de dens simbolisme.
I la coneguda misogínia del nostre autor, sembla també haver derivat cap a un sentiment generalitzat de decepció que es diria engloba a tot i a tothom. Strindberg, de fet, no reserva ni un moment d’esperança per a cap dels protagonistes d’aquests quatre texts. En el millor dels casos, acabaran com el personatge del funcionari públic jubilat de La tempesta, reconeixent que la solitud absoluta és el més beneficiós i tranquil•litzador dels estats. I en el pitjor, acabaran com els germans d’El pelicà, reconeixent que només les flames d’un incendi, els poden alliberar de l’ombra destructora de la seva mare.
SOMIANT A ESCÒCIA I SOMIANT A BARCELONA
Els personatges de Midsummer , la comèdia una mica musical de David Greig estrenada al Tantarantana, i els deSomni, la comèdia guarnida amb unes quantes cançons que es pot veure a La Seca, tenen orígens comuns. En el cas de l’obra de l’autor escocès, la cosa no resulta tan evident: malgrat que l’autor reconeix el seu deute envers El somni d’una nit d’estiu, l’argument del seu romàntic divertiment, va per lliure.
En el cas de l’obra de l’autora catalana Mercè Vila Godoy, el vincle amb Shakespeare, si que queda molt clar: les tres parelles amb possibilitats d’intercanvi que protagonitzen l’original, guarden els seus bons paral•lelismes amb les tres parelles que protagonitzen aquest altre divertiment. I, per si això fos poc, resulta que aquest sis personatges es troben assajant Piram i Tisbe, un drama passional i romàntic inspirat en Ovidi i susceptible de provocar moltes rialles que juga un paper fonamental a la magistral comèdia shakesperiana.
El cas és que, recent sortida del gran èxit de L’any que ve serà millor (i aquest cop, implicant-se encara més en el resultat final, perquè a més a més de dirigir l’espectacle és també l’autora del text) Mercè Vila Godoy pren Shakespeare com excusa per presentar-nos una comèdia agradable, indubtablement simpàtica, puntualment divertida i força ben interpretada. Però també, una comèdia una mica prima, plena de personatges esquemàtics, situacions més aviat previsibles i “guarniments” escènics més o menys efectius, però lleugerament repetitius: a tots, ens encanta la música, i a tots, en resulta divertit veure com els actors d’un espectacle deixen per uns moments l’escenari central i es posen a tocar la bateria o la guitarra elèctrica, mentre ens canten un tema cèlebre com bonament saben fer-ho: fins i tot a les lectures de Strindberg i com dèiem abans, el rei Elvis s’escolava a l’escenari fent servir aquest recurs. Però el recurs, comença a estar ja molt vist. I no tothom el sap manejar tan bé com ho fan, posem pel cas, Àlex Rigola o Carol López, quan tenen un bon dia.
Somni, en els seus millors moments, transmet allò que se’n diu una certa sensació de lleugeresa escènica amb bona capacitat per connectar amb l’espectador. I evidentment, sap com fer un bon us del potencial dels seus intèrprets. Especialment, com és fàcil d’imaginar, d’una Alba Florejachs el talent còmic de la qual només corre un seriós perill: el de la repetició d’una mateixa fórmula; Alba pot acabar sent massa un personatge en si mateixa, a qui veiem imposant-se als personatges que està interpretant. Però de moment, podem seguir gaudint del seu inqüestionable talent. Fins i tot, quan ha de pronunciar rèpliques que tendeixen a l’humor fàcil i ja molt vist: aquí tenim com a exemple el moment Raffaella Carrà del seu personatge.
I és que Somni és gairebé sempre una comèdia descompensada, que passa com si res de la sortida brillant a la frase més aviat obvia. I és també un espectacle que comet el gran error de voler tornar a Shakespeare quan gairebé ja ens aviem oblidat d’ell, i havíem donat per fet que El somni… original només era un petit punt de partida. Però el cas és que, quan ja teníem ben assumit que aquests personatges formen part de la nostra quotidianitat urbana més prosaica i casolana, va l’autora, i fica de per mig el recurs shakespearià de l’encanteri màgic que desferma embolics sexuals i desvetlla desitjos ocults. I això, implica donar-li a l’obra un gir de 360º, i deixar-la precipitadament situada a un lloc desconegut. La gràcia de l’invent, s’evapora en aquest final forçat. I aquest somni, acaba semblant un somni d’aquells que s’interromp abans de temps per culpa d’un despertador empipant.
Però tornem al principi, anem-nos cap a la bonica ciutat d’Edimburg, en la que el Bob i la Helena viuran el seu peculiar i descontrolat somni d’una nit d’estiu amb molta pluja de per mig. Això mentre sona com a musica de fons el Boys don’t cry de The Cure (la cançó emblema del Tantarantana; recordeu que la sala va estrenar fa poc una obra amb aquest mateix títol en el que el tema, no deixava de sonar) i, ja, de pas, la parelleta agafa de tant en tant la guitarra per obsequiar-nos també amb alguna cançó original.
Midsummer és un divertiment senzill en aparença, però indubtablement ben estructurat. Un divertiment que barreja amb també aparent simplicitat els tòpics habituals a qualsevol comèdia romàntica, la crisi dels 40, una història de gàngsters de tercera, una boda condemnada al fracàs (on s’ha vist, que funcioni bé una parella que s’ha conegut a Internet; com a mínim, la Helena té claríssim que aquesta relació té els dies comptats). Tot això, mentre els seus únics protagonistes (aquí, un pletòric Carles Alberola, i una brillant Helena Fortuny) comencen a tirar cap en davant un d’aquells idil•lis entre persones incompatibles que, de vegades, donen millor resultat del previst: només cal pensar en la parelleta d’Smiley. En qualsevol cas, i acabin com acabin el Bob i la Helena, ens han fet passar una molt agradable estona en companya de dos personatges molt creïbles.