No apte per a ànimes sensibles

Escrit per Ramon Oliver

03.14.2007

Ben cert, que Al Gore no para d’advertir-nos entorn als perills cada cop més evidents del calentament global. Però, sincerament: tinc que confessar que mai m’hagués imaginat que la cosa podia arribar tan lluny. I que, en ple mes de febrer, els nostres escenaris es posarien ben calents, i plens de cartells d’aquells que avisen que la nostra sensibilitat, pot quedar seriosament traumatitzada si ens decidim a veure l’espectacle. I això, mentre s’estrena als cinemes Shortbus, probablement la pel•lícula no porno amb més escenes de sexe explícit que mai s’ha filmat. Precisament, la irregular però imprescindible pel•lícula de John Cameron Mitchell (creador del sensacional musical de culte Hedwig y el centímetro cabreado) ens recorda com, malgrat les aparences, aquest món d’inicis del segle XXI tan sexualment alliberat en teoria, té poc a veure amb l’alegre fantasia d’alliberació sexual que va esclatar a la dècada dels 60. Ben cert, que el porno és més a l’abast de la mà que mai, que a la tele, es parla de sexe a totes hores, que estem informadíssims de com i amb qui s’ho munten els famosos, i que, allà on no arriba la realitat tangible, la xarxa virtual ve a compensar-ho. Però aquesta reconversió i potenciació industrial del sexe, potser no fa altra cosa que posar en evidència els mecanismes del que se serveix el sistema per a que, fins i tot, el plaer deixi de ser transgressor. I és així, com arribem a la sensacional Plataforma giratòria en la que Calixto Bieito ha situat les obsessions literàries de Michel Houellebecq. La veritat és que l’escriptor francès, per molt políticament incorrecte, misògam, repetitiu o exhibicionista que us pugui semblar, no deixa de ser un lúcid observador pessimista d’aquest món en el que ens ha tocat viure. A les seves novel•les, fins i tot les escenes de sexe (que són constants, i que omplen pàgines i més pàgines) acostumen a ser també escenes plenes de tristesa i insatisfacció. Recordeu, la mítica cançó dels Rolling Stones? Recordeu a Mick Jagger, cantant allò de que no pot arribar a la satisfacció, però que ho intenta un i altre cop sense parar? Les cabines porno dissenyades per Alfons Flores que no deixen mai de projectar la imatge estereotipada de l’orgasme perfecte; els paradisos turístics en els que el sexe es pot convertir en una atracció més dins d’un parc temàtic del plaer no pas tant diferent a qualsevol Disney Resort; l’atemptat terrorista que proporciona al turisme més perilloses emocions que el més arriscat esport d’aventura: tot, forma part d’aquesta insatisfacció permanent que el sistema intenta dissimular a través de petites satisfaccions programades. Bieito, organitza el seu magnífic espectacle com si es tractés d’un viatge cap al malson, i cap a l’evidència de que la felicitat, no passa de ser un mite que de vegades es presenta amb forma de miratge. Si aquest muntatge pot ferir sensibilitats, no serà pas pel seu sexe amarg, sinó per la seva forma d’escenificar la tristesa que provoca el malestar sense fi.

I ja que estem ficats en el tema, passem ara a una altra mena de malestar que, com avisa el TNC, també pot ferir sensibilitats: el malestar domèstic repetit un i altre cop en Temps real. Cal dir que aquest, és també el mes de les repeticions; la mateixa Plataforma, donant voltes i més voltes entorn a ella mateixa, i tornant un i altre cop a les pel•lícules porno i als karaokes, posa en evidència aquesta tendència tan humana a insistir, i repetir situacions i falses il•lusions.

I al brillantíssim text de Caryl Churchill Una còpia, la clonificació, s’acaba convertint en la solució científica a aquesta necessitat de repetir errors, amb l’estúpida esperança de que, quan els repetim, podem rectificar-los; la trobada de Salter (aquest pare irresponsable que parla sempre com el més responsable dels humans, perquè no pot assumir la pífia absoluta en la que ha convertit la seva paternitat) amb les diferents versions del seu fill (excel•lent, el duel interpretatiu entre Andreu Benito i els clons de David Selvas que passen per l’escenari) n’és una prova inqüestionable. A Una còpia, ens trobem 4 salons idèntics repetits a un mateix espai. A Temps real, ens trobem 4 cuines idèntiques, situades al mig d’un espai (la Sala Tallers del Nacional) que mai havia resultat tan ben aprofitat i tant físicament intens com en aquest potent muntatge de Magda Puyo. És cert, que potser el text d’Albert Mestres, a força de ser arriscat, pot semblar una mica pretensiós. I a força de tornar a repetir sempre la mateixa situació (tot i que amb constants modificacions) pot semblar per moments un ple embafador. Però, francament: un, ja en tenia ganes de que el Projecte T-6, s’obrís a espectacles com aquest, amb ganes de jugar-se-la, amb capacitat per plasmar físicament l’angoixa del terror quotidià amb intèrprets que es deixen la pell a cada representació per tal d’explorar els límits en els que viuen els seus personatges. Potser, el resultat global no sembli del tot convincent. Però, després de tants espectacles gairebé inútils (el més recent, la ensopida fins l’avorriment història de La Indiana) s’agraeix que el TNC faci la seva contribució a l’hora de trencar esquemes escènics.

I, segurament, vosaltres agraireu també que, després de tant sexe més carregat de fàstic i violència que de plaer, passar a una cosa més lleugereta, encara que també susceptible de ferir alguna que altra sensibilitat: la d’aquells espectadors que no suportin la idea de passar-se tot un espectacle contemplant el cos nu de 8 actors ben bé sense res que posar-se a l’escenari, i cantant a tot pulmó. No, això no és Sonrisas y lágrimas. I tampoc Grease: només us cal comparar l’escena de dutxa d’aquest musical a pèl. Però, si el tema de la roba no us preocupa, cal reservar una estona per aquest espectacle petit, però francament gratificador. Ple de cançons senzilles, però que s’escolen ben a gust. D’intèrprets que canten força bé, i d’altres que no arriben a donar la nota, però saben com dissimular-ho gràcies al seu bon ofici com actors. Disposat a obrir-se a tota mena de públic, el muntatge barceloní d’aquest musical que porta 7 anys representant-se a Nova York, i que, musicalment, sona o Off Broadway en estat pur, han eliminat la cançó més obertament gai de la partitura (la d’altra banda, molt divertida i plena de ritme Muscle Addiction). Però no hi ha dubte: si les campanyes publicitàries, funcionen en la direcció correcte, aquest espectacle hauria d’originar també visites massives des del gaixample. De moment, que quedi constància que aquests nois que gasten tan poc en vestuari, venen a relaxar una mica la tensió sexual que es viu a altres escenaris de Barcelona.

I venen a recordar-nos que aquest, és també un bon mes pels aficionats al musical: després de la fantàstica visita de Barbara Cook a la Sala Gran de Liceu (una lliçó, la forma com aquesta senyora transmet tota la complexitat i la melangia de les lletres escrites per Stephen Sondheim), ha passat també pel Foyer la veu privilegiada de Karen Mason, una altra d’aquestes dives de Broadway que, gràcies a la programació de la Sala Gran, s’han convertit també en visitants habituals de Barcelona. Però, tornem al nostre tema.

I acabem amb un fabulós joc d’ambigüitats sexuals que us recomano de totes, totes. Feia temps que la Compañía Nacional de Teatro Clásico, no em feia passar una estona tan agradable com amb el seu notable muntatge de Don Gil de las calzas verdes. He de confessar que, de vegades, els clàssics del Segle d’Or, em semblen un pèl sobrevalorats. I, de fet, (i ja posats a entrar en el sempre odiós tema de les comparacions) la lleugera comicitat d’aquesta molt ben escrita comèdia de Tirso de Molina, queda lluny de la complexitat present a les millors comèdies shakesperianes. Però, fins i tot així, us asseguro que us ho passareu molt bé amb els embolics transvestits de don Gil, i amb la claredat i l’elegància amb la que els actors de la companyia reciten els seus ve

Author