La veritat: no sé, perquè el Grec s’ha entossudit en presentar el seu espectacle de cloenda, la Nausica de Maragall, com si es tractés d’una veritable tragèdia. Precisament, si alguna cosa caracteritza al text, és la seva absoluta mancança de clímax tràgic. Això i l’evidència que, per molt que es posés a fer teatre, Maragall tenia ànima de poeta. No m’agrada gens faltar-li al respecte a un clàssic tan respectable, però la veritat és que una mica més de força dramàtica hagués ajudat a que la trobada entre l’heroi cansat de retorn a casa (l’Ulisses) i la joveneta filla del rei dels feacis (la Nausica) hagués resultat menys ensopida del que ara resulta. Aquest, és un d’aquells espectacles que et produeixen l’incòmoda sensació d’estar contemplant un producte cultural ple de dignitat i noms il•lustres, però buits de veritable vida. Ni la sempre exquisida Sílvia Bel, pot aquest cop trencar la fredor emocional, i la sensació de culta monotonia que s’apodera del muntatge. I que, ben mirat, pot servir gairebé com a metàfora del que, en línies generals, ha estat el Festival d’Estiu d’enguany, aquest Grec més aviat tirant a gris.
Deixant de banda les excepcions, (Bieito, Cheek by Jowl, Barysnhikov) la manca d’espectacles engrescadors ha resultat gairebé aclaparadora. De fet, tinc que reconèixer que no m’ha convençut ni tant sols la molt elogiada versió de la Metamorfosis kafkiana que ens ha presentat mà a mà la Fura dels Baus i Javier Daulte. Cert que, com sempre, la Fura utilitza de forma molt brillant els elements audiovisuals de l’espectacle. Però, de vegades, per crear imatges que, si les veiéssim al cinema, qüestionaríem amb ganes. Serveixi com exemple aquell moment en el que la càmera comença a donar voltes entorn a dos dels personatges de la història, en el pitjor estil Claude Lelouch de Un hombre y una mujer (dabadabada). I cert que el geni de Daulte, ens proporciona unes quantes sorpreses amb la seva dramatúrgia. Sense entrar en detalls, per si encara no heu vist el muntatge (que tornarà a ser al Lliure d’ací poc), hi ha una escena memorable situada a la platja d’un cinema, i el final (amb escarabat de Kafka inclòs) és d’antologia. Però Daulte, no sempre li treu tot el suc possible a les seves escenes familiars entorn al monstre que tenim tancat a l’habitació. I, fins i tot, suggereix una mena de trauma amorós del protagonista que és a punt de caure en una banalització del malson.
Mira tu per on, amb els Vells temps de Pinter / Rosa Novell, m’ha passat ben bé el contrari. El muntatge, no ha convençut pràcticament a ningú. Però a mi, m’ha semblat una versió gairebé modèlica, dirigida per Novell amb una atenció especial per a que cap de les suggerències del text, se’ns passi per alt. Un text fabulós, cal dir-ho. I un text que, com passa sovint a Can Pinter, en va més ple d’incerteses que de respostes. La temptació, a la que Novell es resisteix fermament, seria la d’intentar aclarir situacions, i oferir resolucions. Pinter, domina com ningú, això de situar-nos al ben mig d’una comèdia dramàtica, i anar-nos desmuntant pas a pas mecanismes d’una forma implacable, fins a fer-nos entreveure (però només entreveure) inferns domèstics plens de terribles presagis. L’arribada d’una vella coneixença, i la forma com aquesta visita farà saltar espurnes de catarsi mentre els personatges es llencen a la cara veritats llargament amagades, forma part essencial del drama burgès. Però, amb Pinter, no hi ha lloc per a la catarsi, ni per a què se’ns revelin secrets que, un cop verbalitzats, semblen restablir l’equilibri. La vella amiga, que torna dels Vells temps ens deixarà en aquest cas amb moltes més preguntes de les que teníem al començar la representació, i aquest és precisament el gran encert de l’obra i del muntatge (rigorós i excel•lentment interpretat) amb el que se’ns presenta. Podrem recuperar aquesta petita joia del Grec a la Sala Muntaner?
Mentre esperem, i mentre ens arriben les primeres estrenes de la propera temporada, tenim dos espectacles força estimulants per anar fent boca. Al Versus, us esperen els Freakies d’Amaranto, una colla d’Indignos nascuts sota la influència de la més genuïna Performance.
I al Romea, teniu a les cinèfiles criatures de La Strada. Qui dubta, que els personatges de Fellini, han sigut sempre també veritables freakies en potència? El cas és que Xicu Masó i Gerard Vázquez (que és l’autor de l’adaptació) se n‘en surten força a l’hora de donar-li vida escènica a uns éssers que van irremeiablement units al record de la seva imatge fílmica. Allà a on Fellini, hi posava com a teló de fons les carreteres d’una Itàlia plena a vessar de misèria (i no solament econòmica) Masó hi posa un espai gairebé buit utilitzat amb intel•ligència, i presidit per un únic gran element escenogràfic. Una plataforma quadrada i giratòria, damunt la qual el motocarro de Zampono dóna voltes sense parar, però també sense arribar mai enlloc. El humor, l’emoció i el patetisme, ens l’ofereixen els tres intèrprets d’aquesta història cruel transformada en un espectacle sensible i molt eficaç.
Parlant de cinema; no espereu trobar al Versus res semblant a aquells inoblidables Freaks fílmics. Els performers, no exhibeixen en aquest cas cap mena de l’alteració física, deixant de banda els quatre pèls contats de la dona barbuda, i la tremenda perruca (aquí, si que n’hi ha, de pèls) de la dona nana. I, si heu llegit a algun lloc que aquest espectacle és interactiu, tranquil•litzeu-vos: la interactivitat de la proposta, no us obligarà mai a aixecar-vos dels vostres seients. Això si; tindreu l’oportunitat d’empastifar la cara d’un actor amb un pastís; esteu avisats, per si us ve de gust. Com ja van demostrar amb Tazón de sopa china (o hacer el gilipollas), la gent d’Amaranto va sobrada de sentit del humor negre i càustic. De vegades, la seva xerrameca resulta excessiva, i un pèl massa òbvia. Però les seves imatges (que inclouen un singular simulacre de porno hardcore i una festa musical estiuenca ben a la vora d’una piscina) són força imaginatives, i ens recordem que, si busquem monstres de fira només ens cal donar-nos un bon repàs a nosaltres mateixos.