Ja ho deia Irving Berlin a la lletra d’una cançó llegendària que s’ha convertit en veritable himne emblemàtic del món de la faràndula, i que a Carol López li serveix per posar-li un final musical a la seva nova comèdia Boulevard : There’s no people like show people . El que en el cas de Berlin ve a significar que t’ho miris com t’ho miris, no hi ha gent tant enrotllada com la gent que es dedica a apujar-se a un escenari i proporcionar-li plaer al públic, faci fred o faci calor, i siguin quines siguin les seves circumstancies personals. I que, en el cas de la brillantíssima i molt divertida obra de la Carol significa també que, alhora, no hi ha potser tampoc gent tant neuròtica, narcisista, insegura i egocèntrica com la gent de l’espectacle. Més ben dit: de neuròtics, narcisistes, insegurs i egocèntrics, se’n troben per tot arreu. Però de tant estar sempre anant d’un personatge cap a l’altre, i de tant exposar-se a la mirada de l’espectador, la gent que es dedica a aquest ofici fa mes visibles aquestes, de vegades ben contradictòries, qualitats.
La cançó de Berlin la canta aquest cop a l’escenari la “diva” Amparo Fernández, que ja tenia també el seu moment de lluïment cantat a Germanes. I que aquí interpreta a Rosa Maria, actriu consagradíssima de caràcter ben difícil (alguns companys i companyes de feina, i membres de la premsa fins i tot el qualificarien com “impossible”) a la que les ments més malicioses ja li han trobat paral•lelismes amb una també consagradíssima i magnifica actriu catalana.
Però que ja posats, també ens podria recordar per moments a la mateixa Margo Channing de l’extraordinària obra mestre de Mankiewicz Eva al desnudo. A la fi, també la Rosa Maria, com la mateixa Margo, comença a sentir pànic pel pas dels anys, i a comprovar que ha perdut definitivament el tren dels papers de la jove protagonista per convertir-se en la secundaria mare de la protagonista. En aquest cas, en la mare de la Tracy, noia de l’alta societat que a l’hora de passar per l’altar s’ha d’enfrontar als mateixos dubtes i maldecaps que la Tracy que protagonitzava Histories de Filadelfia, la comèdia clàssica i real que Carol López pren com a model de la fictícia Boulevard que estan assajant els actors de la seva obra. Ja sabeu que la Carol és des de sempre una bona cinèfila, i que les seves obres acostumen a anar també sempre plenes de referències cinematogràfiques.
El que ha canviat una mica és que en l’època en la que Carol estrenava al Lliure obres com V.O.S. o Last Chance, el resultat eren comèdies amb el seu puntet de Woody Allen passat pel cinema Indie. I que ara, li ha sortit una comèdia en la que George Cukor, es troba amb Cole Porter , mentre una productora, un director i un grup d’actors, intenten transformar la gasosa d’un mal assaig en bon “champagne” de nit d’estrena, i Björk – que també té el seu moment de glòria musical a l’espectacle– aporta la nota moderneta de la banda sonora. Tot, per acabar a la manera del Michael Frayn de Pel davant, i pel darrera, i convidar-nos a veure com es viu una escena de Boulevard que ja hem vist a l’escenari, quan ens situem a l’altre banda del decorat. És cert que Carol, que sempre ha demostrat una envejable capacitat per connectar amb el públic, sembla haver optat en aquest cas per un model de comèdia un pel menys original i més convencional que aquell amb el que ha experimentat en altres ocasions. I que, a Boulevard, no és produeixen aquells moments en els que la rialla, es donava la mà amb l’emoció i la sorpresa, que tant abundaven a l’estupenda Germanes. Però, hi ha una cosa inqüestionable: Carol domina el gènere com molts pocs dramaturgs de casa nostra saben fer-ho. I posseeix aquell Touch inconfusible amb el que podem reconèixer a primera vista l’estil d’un creador o creadora, per molt diferents que resultin les circumstàncies en les que es mouen els seus personatges. El Touch Carol, i la seva traça a l’hora de dirigir uns intèrprets plens també de talent i complicitat, fan de Boulevard un divertiment deliciós.
I, de forma casual, posen encara més en evidencia les mancances i la pedanteria de Una comèdia espanyola, l’obra de Yasmina Reza que ens situa també dins d’un assaig teatral, i en la que un grapat de estereotipats personatges, deixen anar un munt de reflexions tòpiques sobre l’ofici d’interpretar. Amb Carol, fins i tot quan els personatges actuen d’acord al topic que esperem d’ells, continuen semblant-nos criatures ben creïbles de carn i ossos. I se n’estan prou de dir bajanades sobre el teatre; inclòs quan pronuncien alguna frase feta ho fan amb gràcia i ingeni.
Parlant d’ingeni: el d’Oscar Wilde no acaba mai de brillar com cal, a la funcional versió de Un marit ideal dirigida per Josep Maria Mestres. I si remarco la funcionalitat del muntatge és perquè em sembla que aquesta ha sigut una característica buscada molt conscientment pel director de l’espectacle. Al TNC, Mestres, amb El ventall de Lady Windermere, es va permetre el luxe (fins i tot recolzat per alguns dels mateixos intèrprets que ara es reuneixen també aquest cop a l’escenari) de deixar respirar l’ironia de Wilde, de situar-la en el seu ambient precís, i amb el ritme elegant que l’hi escau. Al Goya, Mestres té presa per fer-nos riure, per a què trobem ràpid el paral•lelisme entre les corrupteles polítiques d’ahir, i les d’ara mateix, i per a què reconeixem de seguida els trets característics d’uns personatges que, de vegades, semblen lluitar contra les mateixes paraules que pronuncien, per tal de presentar-se a l’escenari sense cap mena d’ambigüitat. No té manies a l’hora d’explotar les capacitats còmiques d’un actor com Joel Joan, i proporcionar-li moments de lluïment en els que Joel es llueix, perquè pot, però en els que el muntatge sembla anar també per un camí que poc o res te a veure amb Wilde. Funcional (i tirant a horrible) pot semblar també el decorat en el que té lloc el primer acte: un decorat que permet estalviar-se uns quants extres a l’escenari però que, alhora, impedeix per complert que ens sentim com si fóssim a una gran festa a una mansió de sobri luxe britànic situada al May Fair de Londres. I funcional (tot i que, una mica massa vist) pot resultar també ficar trucades de mòbil i SMS allà on abans i havia cartes indiscretes i notes comprometedores. Es podria dir que tanta funcionalitat ha demostrat ser ben efectiva si tenim en compte que Un marit ideal, s’ha convertit en un dels grans èxits de la temporada. Però jo, n’estic segur que l’èxit hagués pogut resultat tant o més aclaparador, si Mestres, no hagués tirat tan obertament per la via més fàcil. I si els seus excel•lents actors, haguessin pogut actuar amb una mica més de la subtilesa que ara els hi manca als personatges. Si, en definitiva hagués confiat una mica més en Wilde, i no hagués sentit la necessitat de baixar el nivell del mestre, per tal de fer-lo més “popular”.
Qui s’ha deixat aquest cop de fer comèdia, fins i tot encara que ens presenti la seva obra com una comèdia sobre sexe i teatre, és l’Albert Espinosa de El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals. I és que malgrat els moments puntuals d’humor, Espinosa ens fica aquesta vegada en una sofisticada trama en la que fins i tot hi cap la parapsicologia i la ciència ficció còsmica. I en la que un pintor amb poders psíquics paranormals intenta complir una promesa feta a la mare morta i a ell mateix, i pintar el sexe. Tot, presentat dins un muntatge en el que la musica en directe – musica d’un excel•lent quartet amb cadències jazzístiques – hi juga també un paper important. Espinosa té aquest cop la gosadia d’intentar buscar noves vies per presentar el seu imaginari sense caure en l’ombra de reiteració que començava a pesar en els seus més recents espectacles, i introduint una atmosfera enigmàtica i més obertament dramàtica, que també resulta una novetat al seu teatre. Això sense renunciar per res a la seva inconfusible v