Soc un home enormement talentós, i no serveix de res pretendre que no ho soc”. Així és com es va definir una vegada Noël Coward parlant d ‘ell mateix; com demostren els seus llibres autobiogràfics, Coward sempre va ser un dels temes preferits de Coward. I certament no té cap sentit intentar portar-li la contraria a Coward quan parla de les seves habilitats, coneix la seva ben provada multiplicitat creativa: Coward va triomfar com a autor teatral, guionista cinematogràfic, director, compositor, cantant i actor. De fet, aquest últim va ser el seu primer ofici; Noël -nascut el 1899- es va pujar per primer cop a un escenari quan només tenia 12 anys, i no vaig deixar mai d’actuar fins a la seva mort als 73.
Quan era així de jove, Coward ja se n’havia fet un tip d’actuar
I si aquesta autoreferencial sentencia inicial us ha fet gràcia, prepareu-vos: Coward es digne també de ser comparat amb Oscar Wilde – sens dubte, una de les grans influències de la seva obra-, pel que fa a la aclaparadora quantitat de frases enginyoses que va deixar anar a tort i a dret al llarg de la seva existència. Segur que dins d’ aquest Teló se n’escolen unes quantes. De fet, en té tantes que t’entra la temptació de callar-te tu, i deixar que tot ho digui ell. Però si en voleu més de les que surtin publicades en aquesta secció , no teniu més que fer una petita recerca ; us deixarà ben servits. I si voleu sentir-lo donant mostres del seu esmentat enginy i cantant mitjançant un grapat de grans noms de l’escena ( Derek Jacobi, Judi Dench, Stephen Fry…) no us cal més que gaudir d’aquest especial que la Noël Coward Foundation va penjar a youtube el passat 20 de setembre amb finalitats benèfiques
ALGUNES VISITES DESAFORTUNADES
Potser encara hi ha algú que s’està preguntant ara mateix a què ve això de posar-se a parlar en aquests moments de Coward? Bé: en primer lloc, cal dir que per parlar d’un talent privilegiat, mai no ens calen excuses. Més encara si tenim en compte que Coward no ha deixat mai de ser un autor constantment representat als escenaris mundials en general, i als anglosaxons en particular . Només cal recordar en aquest sentit la triomfal reposició de “Present Laughter” interpretada per un aclamat Andrew Scott – el molt singular capellà sexi de “Fleabag”- que es va estrenar el 2019 a l’ Old Vic de Londres , i es va convertir en un dels esdeveniments de la temporada. Un espectacle que, per cert, forma part dels enregistraments inclosos al cicle “National Theatre Live”. Tant de bo si el controlat retorn a la normalitat que viuen les nostres sales cinematogràfiques ens acaba també portant de tornada les projeccions d’aquests enregistraments. Podríem així gaudi d’una esplèndida comèdia de la qual, per cert, ja ens va fer gaudir el 2014 un bon amic de la casa. Va ser llavors quan Christian Machío – director de la companyia Cavall de Tramoia integrada per ex alumnes del Col·legi Sant Miquel de Barcelona -ens va oferir amb el títol de “Riures d’Avui” la seva pròpia versió de l’obra. I creieu-me que ho va fer amb un exquisit respecte envers l’esperit de l’original que ja voldríem haver trobat en altres companyies locals ben professionals quan s’han apropat a Coward a casa nostra en aquests darrers anys. I és que el britànic no va tenir gaire sort ni quan Paco Mir ens va oferir el seu poc encertat muntatge de “Vides privades” al Teatre Borràs fa ja dues dècades conservant l’època en la qual la més cèlebre obra de Coward va ser estrenada (1930) , ni quan va tornar el 2017 al mateix escenari en una versió de Juan Cavestany dirigida per Davis Selvas que es perdia per escenaris contemporanis tot perdent alhora tota l’elegant mordacitat de l’original. Res comparable, en qualsevol cas, amb el disbarat absolut que va perpetrar Marc Rosich (també al Borràs!; està vist que no hi ha química entre Coward i la sala de la Plaça Urquinaona) quan va intentar modernitzar el 2011 la magistral “Un esperit burleta” tot convertint-la en “Un fantasma a casa”: ni Mercè Comas se’n podia salvar dels desastre general!.
Marta Marco i David Selvas, al muntatge de “Vides Privades” presentat per La Brutal
EL SOMNAMBULISME EMOCIONAL
I així és com arribem a l’excusa que justifica tornar a parlar de Coward. Una bona excusa, cal afegir, ( tan bona que després d’aquest primer Teló vinculat a l’estrena de la qual us parlaré, en vindrà un altre dedicat a repassar una mica tota l’obra de Coward) perquè aquest cop sí som davant un espectacle que , tot i ser-li infidel a bona part del que va escriure Coward, sap ser-li notablement fidel a l’esperit que es mou entre les paraules de Coward. I la fidelitat i la infidelitat, i la relativitat que poden arribar a tenir aquests dos conceptes, hi juguen també un paper fonamental en aquesta obra en particular, i en el teatre de Coward en general . De vegades ser aparentment infidel és la millor forma de ser-te fidel a tu mateix/a, i fins i tot de ser-li fidel a aquella persona a qui li ets infidel . Com a mostra, aquí tenim al trio protagonista d’ “Els somnàmbuls” , l’obra que Llàtzer Garcia ha escrit tot partint de “Design for Living”, un dels cims de la trajectòria de Coward. I també, una de les obres de l’autor que més escàndol van provocar en el moment (1933) de la seva estrena. Tot i que Coward , sense sortir-se’n mai d’aquell teatre que mostra bones maneres a l’abast del gran públic, sempre va saber alhora com transgredir sofisticadament aquestes bones maneres, suggerir comportaments susceptibles d’escandalitzar un xic, i deixar caure com qui no vol la cosa alternatives de vida tan poc convencionals com ho era ell mateix.
El trio d’amics i més que amics, a punt d’enfrontar-se al seu primer round
En aquest cas en concret (salteu cap a l’altre apartat, si no voleu rebre ni el més petit spoiler del que es planteja a l’espectacle d’en Llàtzer), una alternativa de vida que inclou la possibilitat de viure l’amor entre tres. No per res, Llàtzer considera que la comèdia de Coward a la qual s’apropa prenent-se totes les llibertats que ha considerat oportú en té quelcom de crítica contra la institució de la parella. Per cert que ( i ara sí que arriba un spoiler total) Llàtzer deixa aquesta possibilitat apuntada, però evita pronunciar-se sobre la seva realització efectiva . Coward, a l’original – i en una escena final que va ser la que més ampolles va aixecar entre els moralistes de torn- fa que el teló vagi baixant lentament mentre els tres protagonistes de l’obra, compartint la intimitat d’un elegant sofà ( i ells dos, lluint sengles pijames propietat del marit de la seva tan estimada amiga comú; però no cal que us preocupeu per aquest quart element que en realitat no compta per a res ), se n’enriuen pels descosits de tots el límits que estan deixant darrera seu. I accepten d’una vegada per totes que aquesta convivència a tres dins la qual la bisexualitat tampoc està descartada, és l’únic disseny de forma de vida (recordeu que l’obra porta el títol de “Design for Living”) que respon als seus veritables desitjos. L’únic que els pot fer sentit feliços, fins i tot encara que les convencions del món exterior ( les paraules que deixa anar el marit de la dona en aquest moment , malgrat ser ell mateix un model d’hipocresia o justament per això mateix, són una bestreta del que els hi pot caure damunt d’ara en endavant ) intentaran amargar lis la festa de la convivència .
EL BIGOTI DE JEAN MOREAU
Però el final que ens presenta Llàtzer , tot i deixar la porta mig oberta, deixa alhora oberta la possibilitat que la porta s’acabi tancant del tot, i que s’imposi la impossibilitat de fer realitat la rialla compartida entre tres. Quelcom que podria semblar una paradoxa, si tenim en compte que els seus personatges ( que enlloc de moure’s entre París, Londres i Nova York com ho feien els sofisticats personatges de Coward, ho fan sense cap mena de sofisticació entre Girona, Barcelona i Madrid) no estan fets a les normes socials que imperaven fa gairebé 90 anys. I malgrat tot, malgrat que el seu estil de vida sembli no estar subjecte a les dependències d’altres temps, aquestes dependències i aquests límits i aquests conceptes institucionals sobre la vida en parella, i aquesta gelosia que pot deixar sorprès quan se la reconeix a ella mateixa la persona que sempre ha presumit de no ser gelosa, continuen aconseguint que les coses resultin ben difícils , quan es tracta de trencar segons quins esquemes. En aquest sentit , resulta ben significatiu el capítol cinematogràficament francès que Llàtzer Garcia li ha incorporat a l’obra.
Aquesta coreografia és tot un homenatge al Godard de “Bande à part”, barret inclòs
Us he dit abans que aquest tres no visiten París, com sí ho feien els tres de Coward. Però això és només relativament cert, perquè el nostre autor s’inventa un flashback en el qual ens explica com va anar la primera trobada del trio d’amics. I per visualitzar-ho , tira mà de dos cims absoluts del cinema de la Nouvelle Vague que es mouen precisament pels carrers de París . No cal ser cap Amic de les Arts (recordeu l’homenatge que el grup li retria al seu tema “ Jean-Luc”) per reconèixer la petjada de Godard i la seva meravellosa “Bande ä part” , una pel·lícula per a la qual Tarantino sent tan justificada veneració – la comparteixo totalment- que va decidir posar-li a la seva productora el nom de A Band Apart. Qui hagi vist mil cops la inoblidable corredissa amb la qual que els tres protagonistes travessen el museu del Louvre en un temps record, identificarà també de seguida la no menys memorable coreografia ( batejada pels seus intèrprets com el ball de Madison) que es marquen a un bar en un moment que constitueix un joiós pur esclat de vida , i que en Llàtzer reprodueix al seu muntatge. I si en aquesta escena Laura Pujolàs llueix l’inconfusible barret que lluïa Anna Karina a les imatges filmades per Godard, el seu bigoti pintat la transforma alhora en alter ego de la Jeanne Moreau d’aquella altra admirable “Jules et Jim” filmada per François Truffaut. Però ara fixem-nos en l’altra cara de la moneda. Que en el cas de la pel·lícula de Godard, amaga una trama criminal en la qual l’amistat a tres bandes no sempre resulta tan sincera com sembla. I que en el cas- encara més significatiu pel que fa a la situació que planteja l’obra que ara ens ocupa- de la pel·lícula de Truffaut , ens acaba mostrant la deriva dramàtica que pren l’amor a tres bandes després de la seva festiva arrencada. Truffaut, per cert, s’havia basat en una novel·la d’Henri-Pierre Roché força autobiogràfica . I la tràgica resolució del llibre, sembla il·lustrar prou bé com devien anar les coses al triangle que van mantenir l’autor, la seva esposa, i el també escriptor Franz Hessel. Dit ras i curt: el miratge de la possibilitat s’acaba transformant per a Jules, Jim i Catherine en una amarga impossibilitat; la impossibilitat de lliurar-se de la xarxa de pesos feixucs que contamina una relació que per moments van imaginar lliure de prejudicis. Als tres protagonistes de Noël Coward els deixem just quan la rialla sembla capaç d’imposar-se a tot. Als tres protagonistes de Llàtzer Garcia els deixem per contra amb la rialla congelada i el rostre més aviat seriós i un xic espantat , sospesant fins a quin punt podrien ser o no ser capaços de tirar cap en davant si prenen una decisió triangular.
“EL GÈNERE HUMÀ CONSTITUEIX UNA VERITABLE DECEPCIÓ”
Aquest cop, la cita no la deixa anar Coward parlant en primera persona , sinó que la pronuncia un dels personatges d’aquesta obra que l’autor va escriure per a l’actor Alfred Lunt, per a l’actriu Lynn Fontanne, i per a ell mateix. Poca broma: durant dècades, Lunt I Fontanne – parella a la vida real, i també als escenaris- van formar part de la reialesa de Broadway. La seva compenetració era tan gran, que es va fer llegendària la manera que tenien d’anar-se replicant l’un a l’altre pràcticament trepitjant-se les frases però sense permetre mai alhora que aquestes no fossin sempre perfectament intel·ligibles per al públic. Coward i aquest parell es coneixien des dels dies en els quals cap dels tres havia triomfat encara. I es van fer la promesa de treballar junts quan l’èxit els hi arribés finalment. Resulta fàcil imaginar-se (llàstima que no en tenim cap filmació enregistrada) la química explosiva que devia córrer per la sala quan “Design for Living” es va presentar a Broadway el 1933. I per cert – tot sigui dit de passada- que l’excel·lent complicitat interpretativa que exhibeixen Genís Casals, David Cal i Laura Pujolàs a l’espectacle estrenat a l’Escenari Joan Brossa constitueix sens dubte l’imprescindible punt fort damunt del qual es recolza en gran mesura tota la proposta. Més encara, si tenim en compte que l’autor/director de la mateixa, no els permet relaxar-se amb l’ajut de cap element escenogràfic. Tret d’un molt implicat tècnic de taula que de vegades es converteix en distanciador quart personatge anònim, aquí no hi ha ni el famós sofà amb possibilitats triangulars de Coward. El que hi ha és un espai circular més buit que si Peter Brook hagués passat per ell, i prou íntim com per a que qualsevol espectador situat a alguna de les quatre grades que l’envolten se senti també part del trio.
Cal afegir que Coward va estrenar la seva obra primer a Nova York perquè va donar per fet que els censors britànics es mostrarien més durs amb la situació que planteja el text que els empresaris nord-americans. L’entusiasme de la crítica va aplanar el camí, i finalment Coward va poder exhibir l’obra sense modificacions a la capital britànica l’any 1939. Per aquella època, per cert, el públic anglès havia gaudit ja de l’adaptació cinematogràfica de la comèdia , que es va salvar pels pèls de les severes restriccions censores introduïdes poc després pel tristament cèlebre Codi Hays. Un codi per culpa del qual Hollywood es va veure obligat a adoptar una forçada moralitat (tant pel que fa als continguts, com pel que es refereix a les imatges, i no solament en el terreny de la sexualitat) que es va prorrogar al llarg de dècades. De fet, es pot considerar que el Codi no va quedar definitivament relegat fins que els intensos canvis socials dels anys 60 van fer saltar totes les costures censores.
Les paraules potser no siguin de Coward, però el Ménage a trois de la pel·lícula continua sent igual de transgressor
El cas és que si tenim en compte que aquella adaptació cinematogràfica – que a l’estat espanyol es va estrenar amb l’infame títol d’ “Una mujer para dos”(no em negareu que avui en dia aquest títol no passaria cap clivatge )- va anar a caure a mans de l’extraordinari mestre de la comèdia Ernst Lubitsch, podríem creure que Coward es devia haver sentit ben afortunat. Més encara, si tenim en compte que la pel·lícula – que malgrat el que us he explicat abans no se’n va lliurar de ser condemnada per la Lliga de la Decència- estava interpretada ( i molt bé, per cert) per Gary Cooper, Fredric March i Miriam Hopkins. Doncs, no. Per contra, Coward més aviat es va sentir força dolgut, i teòricament ( ves a saber tu el que va fer d’amagatotis) , ni es va molestar en anar a veure la pel·lícula, d’altra banda , un film excel·lent molt ben rebut pel públic. Però s’entenen les raons d’aquest rebuig: Lubitsch va contractar com a guionista al cèlebre Ben Hecht, l’autor juntament amb Charles MacArthur de l’estupenda comèdia “Primera Plana”. I Hecht n’estava alhora prou segur del seu propi talent com per canviar-li a Coward la pràctica totalitat dels diàlegs originals. De fet, Noël va arribar a fer broma afirmant que “m’han dit que a la pel·lícula resten tres de les meves línies originals, coses així com ara “passem la mostassa” “. Curiosament , tot i que a l’espectacle de Llàtzer Garcia es preserven moltíssimes – però moltíssimes- més línies de l’original de les que preservava la pel·lícula, la mostassa ha caigut del menú, i ha estat substituïda per maionesa. I un quadre de Matisse, ha donat pas a un gravat original d’El Corto Maltés: no costa gaire imaginar que aquests personatges als quals Llàtzer Garcia situa un xic per sota de l’esglaó social que ocupaven els de Coward , estiguin més fets a i tinguin més possibilitats d’adquirir una obra d’Hugo Pratt que un quadre del mestre fauvista. De la mateixa forma que -mitjançant un canvi d’allò que se’n diu molt nostrat- s’entén que el xerès ( es ben coneguda la devoció que els britànics senten pel sherry) hagi deixat pas a la ratafia. Tan sa val, perquè les dues begudes donen origen a la mateixa brillant rèplica sobre com d’absurdes poden semblar algunes paraules… o potser , totes les paraules… o potser, un bon grapat de totes les coses a les quals els hi donem una importància desmesurada perquè som incapaços de relativitzar-les i situar-les al seu punt just dins l’absurd global d’una existència que, malgrat tot – en això Coward i Garcia estan també d’acord- sempre paga la pena ser viscuda.
“Què perquè bec xampagne fer esmorçar?”, és pregunta Coward. “És que potser no ho fa tothom?”. Sens dubte , un bon costum a imitar
El que es segur – amb les begudes dolces, ja se sap- és que la ratafia pot donar origen a una absurda borratxera encara més desinhibida que les que provoca el xerès. L’autor – que en tot moment condueix la comèdia amb prou encert com per a crear una notable proximitat amb els personatges i aconseguir que fins i tot quan parlen de la manera més cowardiana sonin del tot creïbles – se’n serveix d’aquesta borratxera per fer patent allò que al text original es mou sempre de forma latent. Desapareguts la resta de personatges de Coward ( inclòs aquell marit abans esmentat que, en qualsevol cas, s’ho munta prou bé gràcies a Llàtzer per fer una oportuna aparició) , la comèdia es concentra del tot en el triangle protagonista. I potser precisament per concentrar-se tant en ell i deixar-lo tan despullats d’altres artificis , el deixa també més desemparats a l’hora de prendre aquella mena de decisió dràstica que capgiraria del tot el seu disseny de vida.. Tot i que , i tornant al punt de partida d’aquest apartat , al cap i a la fi també aquesta sofisticada amargor es troba ja a l’obra d’un Coward l’aparent superficialitat del qual no en va tenir mai res de superficial. És també Llàtzer Garcia qui ens recorda de quina forma defensava la seva obra el mateix Harold Pinter que proclamava alhora el seu entusiasme pel teatre de Samuel Beckett i conduïa els seus propis textos cap a terrenys experimentals plens de risc. Pinter no es va cansar mai de dir que darrera les formes rupturistes del seu teatre bategava tot el legat d’aquell teatre britànic considerat sovint amb lleugeresa tan tradicional com el te de les cinc de la tarda. Com en el cas del menyspreat i sovint magistral Terence Rattingan, Coward va ser de vegades menystingut pels rebels representants de la generació dels Angry Young Men, decidits a portar a la picota tot allò que els hi recordés la decadència del vell imperi. I potser no van saber adonar-se’n de l’elegant punt subversiu introduït –amb bones maneres, cal insistir- per alguns d’aquells autors als que van donar per acabats abans d’hora. Tornem a la cita inicial, a les paraules que pronuncia un dels personatges de la comèdia de Coward, evidentment en un moment d’hores baixes… o d’alta lucidesa …. “El gènere humà constitueix una veritable, ben dolenta decepció. I això em provoca fàstic. De vegades pot semblar que progressem, però realment no és així. . Pot semblar que ens situem per damunt del llim primitiu, però no ho fem. Aquest llim segueix aferrat a nosaltres, als nostres cabells, als nostres ulls i les nostres ànimes. Hem inventat algunes coses que fan una mica de soroll. Però no hem inventat res important que ens proporcioni tranquil·litat, que esmorteixi el so dels nostres crits i ofegui les nostres confusions psicològiques ”. ”. Doncs després d’aquesta exhibició de superficialitat, no queda altra que córrer cap a la nevera per destapar – si mes no- el millor cava que tinguem reservat per a les grans ocasions. I acabar aquest primer lliurament Coward amb un grapat d’altres rèpliques extretes de la mateixa obra que us donen una bona idea del seu esmolat enginy .
“L’èxit és molt més perillós que el fracàs, veritat? Davant d’ell ha de ser fort doblement, vigilant i prudent ”.
“La vida és un viatge de plaer … una excursió barata”.
“Cal preservar la il·lusió que anem a algun lloc. Encara que estiguis donant voltes i més voltes dins la gàbia com si fossis un conillet d’índies ”.
“Nosaltres tenim les nostres pròpies decències. La nostra pròpia ètica ”.