Ho teníem pendent (teníem pendent el tercer lliurament que havia promès dedicar-li), li devíem i s’ho mereix. Més encara, si tenim en compte que el nefast 2020 estava destinat a ser també l’any en el qual s’anava a celebrar el centenari d’una fita fonamental a la seva carrera: una celebració que com tantes altres coses, ha tingut que ajornar-se a l’espera de temps millors i menys vírics. Com de ben segur heu ja endevinat si sou habituals d’aquesta secció, us estic parlant de Noël Coward, que enguany ha tornat a estar present a la nostra cartellera gràcies a “Els Somnàmbuls” , l’estupenda comèdia de Llàtzer Garcia inspirada en la seva obra “Design for Living”. L’estrena d’aquell espectacle es va transformar doncs en l’excusa perfecta per tal de recuperar la trajectòria d’un sensacional dramaturg, actor, music i director que ara fa precisament cent anys , quan ell en tenia tot just vint, es va presentar per primer cop al West End de Londres amb una obra titulada “I’ll Leave It to You”. Aquell text que -com va ser habitual al llarg de tota la seva trajectòria- ell mateix havia escrit i protagonitzat , es va estrenar a un teatre que llavors portava el nom de New Theatre, i que ara ( des del 2006) porta el nom de The Noël Coward Theatre. Quelcom que ja dona bon testimoni de la consideració amb la qual es segueix tractant el talent i la personalitat d’un creador la petjada del qual segueix fent-se evident a l’obra d’autors aparentment ben allunyats del seu estil.
L’ara tancat Noël Coward Theatre acollia les representacions de “Dear Evan Hansen” abans de l’esclat de la pandèmia
Abans, recordàvem el cas de Llàtzer Garcia. Però ara, podríem recordar també el cas de l’Edward Albee de “La cabra, o qui és Sylvia?”, la magnífica tragicomèdia que ha tornat a la cartellera quinze anys després de la seva estrena mitjançant un muntatge dirigit per Iván Morales. En l’anàlisi crític de l’obra escrit per Ashley Gallagher i publicat per l’Edward Albee Society, Gallagher assenyala de quina forma la primera escena de l’obra està escrita “engrandint exageradament les maneres de Noël Coward”. I quan contemples de nou aquesta escena, t’he n’adones que la definició de Gallagher s’ajusta molt bé a la forma com Albee ens presenta la parella formada pel Martin i la Stevie. Certament, aquest brillant diàleg ple d’agudes rèpliques davant d’un gerro de flors que aviat patirà les conseqüències de les bestials revelacions que són a punt de sortir a la llum, podria encaixar perfectament en qualsevol gran comèdia de Coward. Començant pel que fet que , vulguis o no vulguis, “La cabra” és també la història d’un triangle que en Martin voldria transformar si pogués en un peculiar i bestialment civilitzat “ménage à trois” . I com ja vam veure en el cas d’aquells somnàmbuls que despertaven de cop del seu somni triangular, a l’obra de Coward es fa sovint evident allò que no hi ha dos sense tres . O si cal, sense quatre.
Fixem-nos per exemple en el cas de “Vides Privades”, un dels més grans èxits de la trajectòria de Coward. A la comèdia ,l’Amanda i en Elyot porten tres anys feliçment divorciats, després d’haver compartit durant cinc anys un matrimoni feliçment turbulent en el qual les baralles i la passió es repartien sempre el paper protagonista . Ara , tots dos comparteixen la seva vida (en aparença, de forma ben feliç) amb altres persones. I mira tu si és casualitat – tot i que ja sabem que les casualitats no existeixen- , resulta que tots dos han acabat anant a passar la lluna de mel al mateix hotel de Deauville , i per acabar-ho d’adobar tenen habitacions contigües i gairebé comparteixen terrassa. No cal ni dir que l’Amanda i en Elyot venen a ser una il·lustració perfecte d’aquell “ni amb tu ni sense tu” que tan sovint determina la complexitat emocional de moltes relacions amoroses. I ja que “La cabra” ha tret a col·lació el nom d’Albee , no resulta sobrant recordar el cas de la Martha i en George de “Qui té por de Virginia Woolf?” , sempre disposats a estirar una mica més la tibantor de la corda que els lliga amb retrets i insults que resulten difícilment tolerables per a qui els contempli des de fora.
Encara que no ho sembli , també “La cabra” d’Albee té alguna cosa de Coward
Però mai del tot disposats a provocar que la corda s’acabi trencant amb tanta tibantor, ben conscients de la seva mútua dependència.
Curiosament i significativament, quan Elizabeth Taylor i Richard Burton portaven ja pràcticament una dècada divorciats ( al 1983) , tots dos van decidir protagonitzar una reposició de l’obra de Coward que va ser destrossada per la crítica, però va omplir els teatres de gom a gom… i va donar peu a la mena d’especulacions que cabia deduir d’una trobada com aquella. Potser s’anava a encendre un cop més la flama de l’amor , com els hi passava als personatges que interpretaven a l’escenari? De fet, va quedar pal·les que no era ben bé així quan Richard Burton es va prendre mentre es representava l’obra uns dies de descans per tal d’anar-se’n cap a Las Vegas a casar-se amb una altra dona. Però en qualsevol cas, la maniobra publicitària estava garantida. I també estava garantit el fet que d’alguna manera la Liz i en Dick havien format durant molt de temps un matrimoni ( en realitat , dos; el primer divorci va donar pas a un segon casament del tot fugaç) que presentava certs paral·lelismes ( tot i que en el seu cas, potser encara més sobreactuats) amb el que presentaven l’Amanda i en Elyot a l’escenari : en Dick i la Liz havien compartit un matrimoni apassionadament farcit de dependències , disputes violentes, alcohol i diamants a dojo , i un amor destructor i indestructible alhora. Per cert: qui tingui curiositat per saber com van anar les coses entre aquests dos al llarg dels mesos de representació de “Vides Privades”, que no es perdi el telefilme “Burton i Taylor” protagonitzat per Helena Bonham-Carter i Dominic West, tot un festí per a mitòmans .
la Liz i en Dick es van retrobar per tal de reviure de la mà de Coward aquells temps en els que formaven la parella amb més glamour del món del cinema
UN DUET INSEPARABLE
I ara toca recordar que quan l’obra es va estrenar el 1930, Coward la va interpretar al costat de Gertrude Lawrence, la seva gran amiga i còmplice habitual durant un bon grapat d’anys. I sens dubte , una de les més grans estrelles sorgides de l’escena britànica al llarg del segle XX. Els bons aficionats al cinema musical, recordaran que Julie Andrews es va posar sota la seva pell al biopic “Star!”, un tan sumptuós i notable com maleït musical que al seu moment (1968) es va convertir en un fracàs comercial d’aquells que fan època… per culpa, molt probablement , d’unes expectatives del tot equivocades. A “Star!”, la Fox tornava a reunir Julie Andrews amb el director Robert Wise, el tàndem que tres anys abans li havia proporcionat a l’estudi el seu triomf més aclaparador gràcies a “The Sound of Music (Somriures i llàgrimes) ”. Però la trajectòria de Lawrence tenia ben poc a veure amb la de la Maria von Trapp d’aquell altre encisador espectacle familiar, i la Fox no va poder o no va saber transmetre-ho : potser la por a perdre un sector del públic, va acabar provocant que acabés perdent tots els sectors. El cas és que si recupereu aquest film tan poc vist en el qual , lògicament, Coward hi té també el seu bon protagonisme interpretat amb tot el carisma que li correspon al personatge per un Daniel Massey nominat a l’Oscar per la seva creació , us trobareu una ambiciosa pel·lícula de gran pressupost farcida de brillants números musicals . Una pel·lícula que ens permet recórrer la carrera de Lawrence des del dies en els quals ( i una mica com li va passar a la mateixa Julie) actuava en família a londinencs locals de Music Hall tirant a tronats, fins els anys en els quals es va convertir en una de les grans reines de Broadway protagonitzant obres tan glorioses com ara la memorable “Lady in the Dark” amb música de Kurt Weill. La pel·lícula acaba justament amb una exuberant recreació del tema “The Saga of Jenny” pertanyent a aquella obra. I , això sí , per tal de donar-li un final feliç a la història s’estalvia explicar-nos que Gertrude va morir poc després d’haver estrenat amb èxit novament aclaparador i al costa d’un llavors gairebé desconegut Yul Brynner “The King and I” , un altre clàssic del teatre musical signat pels mateixos Rodgers i Hammerstein que anys més tard crearien “The Sound of Music”. Per cert que poc abans de morir, Gertrude va exigir que a la façana del teatre on es representava l’obra s’hi destaqués també el nom de Brynner: tan gran era el prestigi de la Lawrence , que fins aquell moment només ella gaudia d’aquell privilegi. Qui conegui la versió cinematogràfica d’ “El rei i jo”, recordarà sens dubte aquell moment en el qual el rei de Siam i la institutriu Anna es posen a ballar el tema “Shall We Dance”. Doncs la millor amiga de Coward, va voler ser enterrada justament amb el vestit color xampany que lluïa a l’escenari mentre interpretava aquesta emblemàtica coreografia .
Així sonaven la Gertie i en Noël quan cantaven plegats
I així sonava Julie Andrews interpretant un dels temes més emblemàtic de la Gertie
Però tornant al tema de les parelles que acaben formant triangles, cal recordar també que per a que es produeixi aquesta triangulació, no cal ni que estiguin vius tots els seus integrants. Coward ho va demostrar amb molt enginy a “Un esperit burleta”, un altre d’aquells clàssics seus que als països anglosaxons estan sempre a punt de tornar a la cartellera. Però com a casa nostra, l’esperit porta cert temps sense aparèixer, podeu recórrer a l’excel·lent adaptació cinematogràfica de l’obra que va dirigir David Lean – també el director de “Lawrence d’Arabia” o “Doctor Zhivago” va ser un còmplice habitual i gran amic de Coward- amb Rex Harrison , Constance Cummings i Margaret Rutherford com a protagonistes. Per culpa d’una mèdium un xic despistada, l’escriptor Charles Condomine – també ell, feliçment casat en segones núpcies – s’ha trobat instal·lat a casa el fantasma de la seva difunta primera dona. I la morta, creieu-me, no està gens disposada a tornar al limbe d’on s’ha escapat així com així, sinó que més aviat mostra una declarada disposició a recuperar allò que considera ben seu. L’humor amb el qual Coward condueix el divertiment, no deixa d’evidenciar alhora el gairebé dramàtic carrer sense sortida en el qual es troba situat aquest triangle , de la mateixa manera que les malifetes d’aquesta difunta tan viva, no deixen d’evidenciar que els vincles que la uneixen amb aquest vidu que ja no ho és tant, resulten indestructibles : que es prepari la nova dona, perquè no hi té res a fer! El cas és que entre fantasmes i mèdiums, Coward torna a parlar-nos com ho va fer tantes vegades al llarg de la seva obra de la facilitat amb que es pot esmicolar la nostra idea de la felicitat, de la fragilitat de la vida en parella , de la possibilitat d’explorar terrenys menys convencionals. I d’aquella insatisfacció que ronda sovint pel cap de forma més o menys inconscient…, però que no s’acaba de concretar fins que et trobes al menjador de casa un fantasma del passat, o coincideixes a un hotel amb el teu o la teva ex. O fins que comences a parlar amb un desconegut o amb una desconeguda mentre esperes el tren , i et vas retrobant casualment amb aquesta persona, fins que quedes ja amb ella durant un breu període de temps que, malgrat la brevetat, t’haurà ja canviat per sempre més la vida. Doncs anem cap a l’estació on té lloc un d’aquests encontres .
ENTRE LES VIES D’UN AMOR IMPOSSIBLE
Aquesta estació acull una de les millors i més triates pel·lícules romàntiques de tots els temps
Va ser també Lean qui va dirigir “Breu encontre “, un dels cims absoluts del cinema romàntic de tots els temps, i un d’aquells títols que apareixen sempre a qualsevol llistat que reculli les millors pel·lícules britàniques de la història. El film – del qual Sophia Loren i Richard Burton en va interpretar un oblidable remake televisiu a la dècada dels 70- tenia com a origen una peça curta de Coward que formava part del cicle “Tonight at 8.30” , integrat per deu obres d’un sol acte ( tot i que una d’elles va caure del programa després d’una única representació ) que es representaven en tres sessions independents. Totes les peces estaven interpretades ( a veure si ho endevineu ) pel Noël i la Gertie. I en la majoria d’elles dominava la comèdia, sovint guarnida amb uns quants temes musicals. Una de les poques excepcions era la peça “Still Life”, que tenia com a escenari la cafeteria d’una petita i ben british estació de tren en la que venien a coincidir l’Alec (metge de professió) i la Laura (mestressa de casa) , dues persones més o menys de mitja edat feliçment casades amb altres persones, i – per cert- totalment allunyades d’aquells aires sofisticats amb tocs snobs que reconeixem en tants altres personatges de Coward. Allò que se’n diu gent ben corrent , d’aquella que si te la mires mentre estàs esperant el tren, intueixes que porta una vida ordenada sense masses sotracs emocionals de per mig, i també sense un excés d’expectatives . Quelcom que quan es va estrenar la pel·lícula tot just acabada la Segona Guerra Mundial , agafava també altres connotacions: l’Alec i la Laura ( interpretats de forma commovedora per Celia Johnson i Trevor Howard) venien alhora a representar una mica de forma latent aquesta classe mitja del poble britànic que començava a gaudir de nou de la tranquil·litat mentre s’instal·lava en els grisos dies d’una llarga postguerra. Però la tempesta emocional en la qual s’estaven endinsant aquests dos entre cafetó i cafetó tot parlant de la seva tranquil·la quotidianitat, era d’aquelles que t’acaben calant fins als ossos. I la seva renuncia final a viure una aventura en el sentit clàssic de la paraula, anava molt més enllà de la imposició moralista: el moralisme , com ja ha quedat pal·les , tenia poc a veure amb un Coward que , per la seva condició d’homosexual en uns temps en els quals la llei britànica encara podia condemnar-te a la presó pel simple fet de ser gai, sabia massa bé el mal irreparable que provoquen els moralismes.
Per cert que el realisme tan esplèndidament capturat per les imatges de Lean , quedava del tot travessat per la fantasia cap a la qual ens porta el sacsejament emocional a la meravellosa adaptació escènica i musical que en va fer la directora Emma Rice ,mitjançant un muntatge que ens permetria entrar a un cinema dels anys 40 com aquell al quan van també l’Alec i la Laura en una de les seves cites.
Benvinguts al cinema d’Emma Rice!
I un cop ets dins d’un cinema , ja se sap que una pantalla és una finestra oberta a totes les possibilitats: , l’ambient de l’estació quedava sovint esmicolat per aquesta irrupció dels sentiments que literalment et pot fer sentir que estàs volant per damunt del teu decorat vital. Quelcom que Rice plasmava amb tanta imaginació com la que feia servir alhora per mostrar-te tot el dolor contingut en un final que visualitzava allò que Lean no et mostra a les seves imatges. Més enllà de la renuncia , Rice assenyalava la continuïtat indestructible d’aquest breu encontre.
Coward, després de l’èxit aclaparador de la pel·lícula dirigida per Lean , va recuperar també per al cinema “The Astonished Hearth” ,una altra de les peces que integraven el cicle “Tonight at 8,30” . I malgrat que el resultat final – en qualsevol cas, una bona pel·lícula de Terence Fisher- no sigui tan convincent i que la mateixa interpretació de Coward resulti discutible , també el cor sorprès al qual fa referència el títol connecta per complert amb tot el que portem dit. Aquest cor pertany a un prestigiós psiquiatra que, per si no heu caigut encara, està molt feliçment casat . Fins que un dia la dona li presenta a qui havia estat durant anys la seva millor amiga. I , complint fil per randa aquella cita bíblica del Deuteronomi que el mateix doctor acostuma a citar sempre -segurament intuint que potser algun dia ell mateix l’experimentaria en primera persona- El Senyor el colpeja “ amb la bogeria, la ceguesa i l’estupor del cor” fins conduir-lo cap el suïcidi quan l’abandona l’amant. En clau tràgica, aquí tenim de nou aquella irrupció del tercer element i aquella desestabilització de l’ordre convencional que tan sovint es presenta a l’obra de Coward amb la lleugeresa de les bombolles contingudes a la copa de xampany que ens bevem mentre fem comèdia. L’aparent lleugeresa que podem reconèixer per exemple en el cèlebre actor que protagonitza “Present Laughter”, un títol extret d’una cançó de l’obra de Shakespeare “Nit de Reis” que convida a gaudir dels plaers del “carpe diem”. Però al llarg de l’agitada trobada amb aquest actor ben egocèntric i ben obsessionat amb l’èxit que presenta trets encobertament autobiogràfics (encara que Coward es veies obligat a transformar totes les seves aventures i desventures amoroses homosexuals en relacions heterosexuals; per sort, el més recent muntatge londinenc de l’obra ja s’obre a la bisexualitat ) , descobrirem que amb exercir el “carpe diem” no en hi ha prou, quan de tant en tant t’assalta la por al fracàs , i la crisi de la mitja edat t’obliga a girar el cap cap el passat.
COM SI FOSSIM A CASA SEVA
A arribat l’hora de prendre un te amb Noël a la Guildhall
Tal i com diu Stephen Sondheim “la destresa verbal i l’habilitat en la construcció de Coward són evidents en tot el que va escriure, però només en algunes de les seves obres i pel·lícules surt a la superfície la seva profunda compassió per les classes mitjanes baixes, de les quals es va escapar”.
Per la seva banda, Simon Callow pensa que “la seva crida a Anglaterra va ser immediata i visceral; fins i tot en els seus moments més frívols semblava parlar per Anglaterra. El que ell trobava absurd, tothom ho trobava absurd; el seu obert patriotisme galvanitzava la nació. Un es pregunta si aquests admiradors haguessin rigut tant si haguessin sabut que un ateu homosexual del tipus més militant els entretenia i animava”.
I Stephen Fry comenta que “no et pots convertir en Noël Coward com si res . Si ets un home d’estil com ell, pot semblar que ho ets com si res. Tot semblava tan natural, tan digne, tan lleuger a les seves mans! Però passa com amb un cigne: tota aquesta gràcia serena que mostra la superfície, està desmentida pel rem furiós que hi ha per sota”.
Com podeu veure, la complexitat del personatge és molta. I també, la rica diversitat d’una obra que seguim identificant massa sovint amb una lleugeresa desmentida sense anar més lluny per alguns dels títols ja esmentats. Per posar un nou exemple: sabeu vosaltres que Coward va guanyar un Oscar honorífic per “In Wich We Serve”, una pel·lícula co-dirigida ( naturalment) per David Lean que tot i la seva trama romàntica era per damunt de tot un film bèl·lic filmat en temps de guerra que clamava a favor de la unitat nacional enfront l’enemic? I cal afegir que , tot i perdre l’Oscar a la millor pel·lícula derrotada per “Casablanca” , els crítics de Nova York la van situar per damunt del mític film de Michael Curtiz.
Doncs acabem tornant al principi, perquè després de l’ajornament pandèmic, Londres es disposa a obrir el proper dia 14 de gener la gran exposició commemorativa que es mereix aquell debut de Coward als escenaris de la ciutat abans esmentat. Cert; amb els temps que corren i donada l’actual situació vírica en la qual es troba el país, no és cosa d’arriscar-se a posar la ma al foc. Però en teoria, des del dia 14 de gener i al llarg de sis mesos (fins el 18/7), l’edifici victorià on s’allotja la Guidlhall Art Gallery acollirà la mostra “Noël Coward: Art & Style”, que ens permetrà fer el tafaner en el món Coward com mai abans havia estat possible. A l’exposició podrem llegir cartes personals que mai havien sortit dels calaixos del seu escriptori , i contemplar peces de roba que portaven massa temps sense sortir de l’armari. Allà ens hi trobarem partitures originals d’algunes de les seves més populars cançons, i també un dels vestits que lluirà Judi Dench a la nova versió cinematogràfica de “Un esperit burleta” que s’estrenarà al llarg del 2021. Això, sense oblidar-nos d’un grapat d’esbossos escenogràfics de les seves produccions teatrals, i d’un munt de fotografies i pintures amb signatures tan il·lustres com ara les de Cecil Beaton, Oliver Messel o Doris Zinkeisen, deixant de banda les realitzades pel mateix homenatjat. Qui pot dubtar que un cop s’inauguri l’exposició, el nom de Coward tornarà un cop més a fer-se ben present als mitjans de comunicació? De ben segur que sigui on sigui, el seu esperit burleta i ateu , es torna llavors a omplir de merescuda vanitat.
Aquest smoking lluit per Coward a la pel·lícula “Boom!” que va interpretar precisament al costat de Taylor i Burton , serà també present a l’exhibició