La felicitació arriba una mica a destemps; en realitat, molt a destemps, si tenim en compte que l’aniversari de l’homenatjat va ser el passat mes de març. Però mai no és massa tard, si del que es tracta és de retre tribut al més gran talent viu del teatre musical, oferint-li com està manat un gran concert ple a vessar de molts grans intèrprets del gènere, i celebrat al Drury Lane Theatre Royal, considerat al llarg de dos segles (fins a la construcció del veí Covent Garden Opera House; cal pensar que us parlo d’un espai que, amb totes les reformes i reconstruccions que volgueu, ha estat funcionant com a espai escènic des del 1663) com el més gran teatre de la capital britànica: encara ara, les seves 2.196 localitats distribuïdes en quatre nivells, transmeten una grandiositat aclaparadora. I el Drury Lane va ser precisament l’escenari triat per acollir el diumenge 25 d’octubre una gran gala benèfica els beneficis de la qual anaven adreçats a The Silver Line (una molt activa organització que proporciona ajuda telefònica a la gent gran) i en molt menor mesura, a la mateixa The Stephen Sondheim Society (que, amb el petit percentatge de guanys que els hi ha proporcionat el concert, pensa fundar el seu propi programa educatiu i posar en marxa l’Student of The Year Competition). I dit això i veient quina ha sigut l’organització que s’ha encarregat de posar en marxa la logística del concert i reunir el grapat de vells amics (fins i tot els més joves del grup es consideren com a tal) encarregats d’actuar al llarg de la vetllada, ja no cal ni que us digui que l’homenatjat en qüestió no ha sigut altre que Stephen Sondheim, que va complir les 85 primaveres el passat dia 22 de març.
Un diumenge en companyia de vells amics
La gala, com no podia ser menys, portava com a títol Hey Old Friends!, que per alguna cosa així és com es diu també una de les més celebrades cançons incloses al musical Merrily We Roll Along. I tot i no arribar al grau d’excel·lència propi de les vetllades veritablement antològiques, presentar algun desnivell interpretatiu (especialment, al llarg de la seva primera part), i haver acabat exhibint un cartell amb més absències de figures emblemàtiques del que hagués sigut desitjable, va suposar sens dubte una molt bona ocasió per poder gaudir d’un grapat de notables interpretacions a càrrec d’un selecte grup d’artistes que, en la majoria dels casos, acumulen a l’esquena un bon grapat d’espectacles sondheimians. I que en altres casos molt concrets (com ara el de Millicent Martin, o el d’una Julia MacKenzie que no va entonar ni una nota, i que actualment presenta un aspecte de iaia més proper al de la senyora Marple d’Agatha Christie que ha encarnat tants cops a la televisió que a la complexa bruixa a la recerca de l’eterna joventut i bellesa que va interpretar a l’estrena britànica d’Into the Woods), fins i tot van contribuir decisivament al seu moment a popularitzar encara més el nom de Sondheim entre el públic britànic: cal recordar en aquest sentit que tant Millicent (que actualment resideix entre les palmeres de Beverly Hills, i que no fa massa es deixava caure per algun episodi de Modern Family) com Julia eren ja presents a Side by Side by Sondheim , aquell mític espectacle amb forma de revista musical estrenat el 1976 i produït per un jove desconegut anomenat Cameron Mackintosh, ara mateix el productor de teatre musical més famós de tot el món; a tall d’exemple, sense ell potser mai no havien existit ni Cats, ni The Phantom of The Opera, ni Les Misèrables, ni Miss Saigon.
Però com sacralitzar en excés suposa sempre un perill inherent a aquesta mena d’actes, cal aplaudir la decisió de començar la celebració amb una bona dosi de cabaret musical a càrrec de Kit and McConell, un duet còmic ben popular (les seves actuacions al Festival d’Edimburg han sigut sempre molt celebrades) que va trencar el foc tot donant el tret de sortida de la gala amb notable humor respectuosament desmitificador, i que al llarg de la vetllada es va deixar caure per l’escenari en diverses ocasions. L’humor va donar també origen a un dels moments més brillants (i alhora, probablement també el més original d’un acte en el qual, com acostuma a passar en aquesta mena de coses, l’originalitat no va ser precisament una nota dominant) de la gala: aquell en què Martin Milnes i Dominic Ferris van assumir el repte de resumir en uns pocs minuts de no res ni més ni menys que trenta-tres grans temes del mestre, fent alhora que l’accelerat mix sonés de forma ben coherent. No és estrany que, tot i estar desposseït de l’aura llegendària de moltes de les altres estrelles convocades a l’acte, el tàndem s’emportés uns dels aplaudiments més forts de la nit! Val a dir que Milnes i Ferris porten ja un cert temps deixant constància per cabarets i sales de petit format del Regne Unit la seva habilitat a l’hora de revisar temes mítics de Broadway amb l’ajut d’una considerable dosis de comicitat, un piano molt ben afinat (el de Dominic) i una excel·lent veu (la de Ferris).
Els paranys de la publicitat
En el capítol de les notes més divertidament discordants de la vetllada, cal assenyalar la presència a l’escenari de Rula Lenska. I abans que us pregunteu qui és aquesta senyora nascuda a Polònia que es va presentar al Drury Lane lluint un cert aspecte de Drag Queen maquillada al millor estil Stefanie Powers (per moments, s’hagués dit que la diva s’havia escapat d’una representació de Kinky Boots, si no fos perquè Lenska està a anys llum de l’energia i el talent que mostren les Drag Queens d’aquest espectacle), us diré que estem davant d’un ben il·lustratiu exemple dels efectes enganyosos que pot produir la publicitat. I ara, digueu-me: oi que si engegueula tele i veieu un anunci en el qual una persona comença per dir el seu nom abans de vendre-us les qualitats del producte que està anunciant, encara que ni aquest nom ni aquest rostre us sonin de res, quedareu convençuts que es tracta d’algú ben conegut, i que sou vosaltres els que esteu badant perquè no el reconeixeu? Doncs això és exactament el que va passar amb Lenska, quan va aparèixer a la tele nord-americana de finals dels anys 70 anunciant una gamma de productes de bellesa capil·lar. Per aquella època, Lenska acabava d’interpretar un paper relativament secundari a la sèrie Rock Follies, que a Anglaterra havia assolit una certa popularitat, però que als Estats Units no havia vist ningú. Tan se val: la convicció amb què Rula pronunciava el seu propi nom al començament de l’anunci va portar a que el públic d’aquell país quedés automàticament convençut que es trobava davant una actriu molt famosa… i certament, va acabar gaudint d’una certa fama gràcies a aquest truc. Llàstima que alhora d’abordar Ah! But underneath (un dels molts temes de Follies que van sonar al llarg de la nit), Lenska no trobés cap mena de truc capaç de dissimular les seves limitacions vocals i coreogràfiques i el seu estatisme, compensat –això sí- per la bona feina que els ballarins van realitzar al llarg de tota la gala. Ells i l’orquestra dirigida amb força i precisió per Gareth Valentine, es van trobar sense dubte entre els punts forts d’una vetllada que, entre altres coses, li va proporcionar a Daniel Evans l’oportunitat de retrobar-se amb el Georges Seurat de la sublim Sunday in the Park with George, un paper que el va portar fa uns pocs anys a estar nominat als Premis Tony. Que li va permetre a Bonnie Langford marcar-se un Foxtrotple de sorprenents acrobàcies. Que ens va recordar perquè al seu moment Kim Criswell va ser considerada com la nova Ethel Merman; la força amb què va interpretar I’m Still Here va deixar palesa que la seva potència vocal (demostrada també fa uns pocs mesos quan va interpretar a la mare de Carrie en un espectacle del qual us vaig parlar al seu moment) continua intacta. I que va deixar molt clar qui ha de ser el protagonista d’una possible reposició de Company: després de l’emotiva i molt intensa versió que Michael Xavier (un dels més notables joves talents del musical britànic actual) va oferir de Being Alive, ja no cal perdre el temps fent cap mena de càsting. Tot i que altres joies sondhemianes rebessin un tractament un xic rutinari mancat de veritable força ( penso per exemple en el Send in the Clowns de Hadyn Gwynne o en el Losing my Mind de Charlotte Page), moments com els abans esmentats o com el torrencial The Last Midnight d’ Into the Woods a càrrec de Rosemary Ashe (notablement superior al que interpretava Maryl Streep a la versió cinematogràfica de l’obra) van deixar molt clar que aquesta gala potser no podia ser considerada com a excepcional, però n’anava alhora sobrada de qualitat. I sí, en sóc conscient: la majoria de noms dels quals us he parlat, no us sonen de res. Però (permeteu–me que em posi en pla divulgador) per alguna cosa disposem de Youtube: busqueu aquests noms per la xarxa, i us emportareu notables i estimulants sorpreses.
El rap del pare fundador
En aquests moments, anar a Nova York i no intentar (les entrades estan del tot esgotades, i la revenda vola per les altures a preus astronòmics) veure el musical Hamilton, és com anar a Nova York i no fer-li una visita a l’estàtua de la Llibertat. O pitjor encara: si t’entusiasma el teatre pots passar de Miss Liberty (que al cap i a la fi, sempre es trobarà al mateix lloc), però no pots passar de veure –encara que sigui provant sort en el sorteig de 10 localitats diàries a 10 dòlars cadascuna que es realitza a la porta del teatre, i que segons testimonis presencials s’ha convertit ja en una veritable i multitudinària festa ciutadana –l’espectacle que ha sobrepassat els límits de l’esdeveniment escènic per transformar-se en veritable esdeveniment social. I del qual alguns privilegiats molt ben endollats i una mica aprofitats, han pogut ja gaudir per partida doble: penso en el president Obama, que poc després d’haver ingressat en la llista d’addictes a Hamilton, no ha dubtat en repetir visita; la notícia va aparèixer a tots els mitjans de comunicació fa uns pocs dies. I convertir en noticia d’abast nacional el fet que un president vagi al mateix teatre per segona vegada, ja dona idea de fins a quin punt Hamilton s’ha convertit en el must del moment, en allò sobre el qual tothom vol dir la seva, si no vol quedar en evidència.
Hamilton era fins ara el cognom de Richard Hamilton, un dels pares fundadors de la pàtria nord-americana, el creador del seu sistema financer, i també un dels grans impulsors d’una Constitució que gairebé dos-cents quaranta anys després d’haver sigut redactada, continua demostrant ser força més vàlida que altres constitucions més recents i que ens queden més a prop. Però a partir d’ara, si et va això del teatre musical, Hamilton és per damunt de tot el títol de l’obra que està revolucionant el gènere de la mateixa manera que aquells pares de la pàtria van revolucionar la vida política de la colònia en la qual residien, i van iniciar el camí per tal de convertir-la en una nació sobirana destinada a exercir un poder gairebé universal. I és el títol de l’espectacle que segons la crítica (que ha esgotat adjectius hiperbòlics) i segons tothom qui ja l’ha vist, està destinat a emportar-se tots els premis de la temporada: enguany, gairebé seria millor que els competidors es retiressin voluntàriament de la competició, perquè sembla que no hi tenen res a fer. I tot, gràcies a una proposta que té la gosadia d’apropar-se a tan venerable personatge històric i als seus no menys il·lustres companys d’aventura fent servir el hip-hop com a columna vertebral d’una partitura musical en la qual, com assenyalava el crític del Time Out, “després de declarar el seu amor absolut envers l’espectacle, ens hi trobarem també referències al R&B o al BRITpop. Però en la qual ressona alhora amb força la sang llatina que corre per les venes del seu creador (considerat també com un lletrista excepcional), i el seu tribut al legat del millor musical clàssic. I qui és, aquest creador tan aclamat? Doncs Lin-Manuel Miranda. I perquè us parlo d’ell ara? Doncs, en primer lloc, per informar-vos d’aquest Hamilton que Cameron Mckintosh (sí; el mateix productor del qual us parlava fa una estona) pensa estrenar a Londres com més aviat millor. I en segon lloc, per donar-vos la bona notícia que ara mateix podeu gaudir a la capital britànica de In the Heights, l’obra anterior de Lin-Manuel, que no serà Hamilton, però que és també una meravella que presenta unes evidents connexions musicals amb Hamilton, i que l’any 2008 li va proporcionar ja a Miranda 4 Tony (inclòs el de millor musical de la temporada), un Grammy i una nominació al Premi Pulitzer. Com podeu comprovar, el fenomen Hamlton no respon a cap mena de casualitat .
Un barri en el qual la salsa i el hip-hop comparteixen ritmes
El barri del qual us estic parlant es diu Washington Heights, es troba ubicat a la que està considerada com la part més alta de l’illa de Manhattan i –tornant als revolucionaris dies de Hamilton- si porta aquest nom és perquè aquí va situar la seva caserna el futur primer president del Estats Units quan lliurava per aquesta zona la guerra contra l’exèrcit anglès: no per res el cèlebre pont de Washington és el referent visual més emblemàtic d’aquest veïnat, i –per cert- apareix també als pòsters de l’espectacle del qual ara us parlo. Un parell de segles després d’aquelles batalles, Washington Heights és un barri habitat majoritàriament per ciutadans nascuts a la República Dominicana i pels seus descendents, tot i que en ell també hi conviuen persones que pertanyen a altres comunitats de parla hispana, com ara la mateixa comunitat porto-riquenya de la qual descendeix el novaiorquès Lin-Manuel Miranda. Això si: els orígens socials de Lin-Manuel –fill d’un prestigiós assessor que ha contribuït a dissenyar la campanya de diversos polítics ben coneguts- es troben força allunyats dels que mostren els personatges d’aquest obra que el seu autor va començar a crear als 19 anys (ara en té 35). De fet, Miranda va presentar la primera versió (en va acabar fent 5, abans de trobar la que li semblava més adient) de l’espectacle quan encara era un estudiant universitari, i després que l’obra fos acceptada pel grup de teatre estudiantil de la universitat de Wesleyan. I ja llavors va definir la seva estructura musical com una barreja “entre rap d’estil lliure, bachata i salsa. El que. dit de pas, potser talli una mica a aquells i aquelles de vosaltres poc donats als ritmes salseros. Creieu-me: jo també era un dels vostres. Fins que he visitat In the Heights, i la seva demolidora barreja entre aires tropicals, formes musicals urbanes nascudes als barris amb majoria afro-americana i temes melòdics i balades directament deutors de l’esperit de Broadway ha desmuntat del tot les meves defenses.
In the Heights és un espectacle essencialment coral, tot i que el personatge d’Us Navy (que a Broadway interpretava el mateix Miranda, i que a Londres defensa amb la mateixa convicció i similar talent Sam Mackay) faci una mica les funcions de fil conductor que ens va introduint a la resta de protagonistes de l’obra i ens transmet alhora la seva “filosofia” vital. Cert: a les diferents histories que s’aniran entrecreuant a l’escenari sota l’atenta mirada de la iaia, la abuela Claudia capaç de robar la funció cada cop que passa per l’escenari (memorable, el tema Paciencia y fe en el qual explica des de la vellesa la seva joventut com a immigrant d’origen cubà subjecte als desitjos de la seva pròpia mare, i que des de llavors no ha fet altra cosa que somiar en retornar a la terra natal) no us hi trobareu exactament res de nou. Però es que les intencions de Miranda i de la llibretista Quiara Alegria Hudes, no passaven pas per inventar res en aquest sentit, sinó per dibuixar un tros de vida de barri. Un fresc humà del tot creïble en què conviuen les històries d’amor, els conflictes entre pares que esperen que els seus fills (o filles) visquin la vida que ells no han viscut i fills (o filles) que potser tenen somnis molt diferents als dels seus pares, tics discriminatoris (curiosament, aquí el personatge més discriminat és l’americà de soca rel que no parla ni una paraula d’espanyol, i que un bon pare hispà no pot acceptar de cap manera com a gendre) que perviuen entre el bon rotllo, i intents de portar l’American Dream fins aquella dimensió casolana en la qual s’acaba descobrint que potser les ànsies de viatge cap a les arrels no eren altra cosa que un auto engany, perquè potser les veritables arrels es troben ja en aquest barri obstinat en sobreviure encara que de vegades la realitat li posi les coses difícils.
Tot plegat, presentat amb una energia coreogràfica senzillament enlluernadora, protagonitzat per un repartiment que vessa energia i sensualitat portades fins al límit inclòs en els escassos (molt escassos) moments en els quals els intèrprets s’estan quiets, i farcit d’esplèndides partitures que porten també fins al límit la seva fusió entre la vocació rapera i les cadències tropicals. També en aquest cas, sense oblidar els clàssics: les referències a West Side Story resulten en aquest sentit més que evidents, sense que d’altra banda, l’espectacle de Miranda li degui res al que van crear Robbins, Bernstein i Sondheim. Per cert que també Sondheim va declarar la seva admiració per Miranda, quan els productors de la més recent reposició de WSS li van encarregar al futur autor deHamilton traduir a l’espanyol part de les lletres originals de Sondheim per tal de donar-li a l’espectacle un to més clarament hispà.
In the Heights es va estrenar l’any passat al mateix Southwark Playhouse en el qual ara s’està representant una molt divertida i dinàmica versió escènica de Xanadu de la qual ja us parlaré en un altra moment. Però enguany, l’espectacle s’ha traslladat al molt singular i força més ampli King’s Cross Theatre, que si porta aquest nom és perquè està ubicat en terrenys que pertanyen a la mateixa estació de King’s Cross, objecte des de fa més d’una dècada d’una espectacular i encara no finalitzada reforma digne també de visita encara que no es tingui que viatjar en tren. De fet, el teatre ocupa una estructura de caràcter efímer que va ser creada per acollir dins d’ella les representacions de The Railway Children, un espectacle infantil capaç de deixar embadalit qualsevol adult amb aficions ferroviàries, perquè el seu espai escènic inclou una màquina de tren de vapor de debò que es mou per les mateixes vies que podreu veure parcialment si us animeu a fer una visita a In the Heights: si planegeu una escapada londinenca amb criatures, heu de saber que les dues propostes són perfectament combinables. En qualsevol cas, el muntatge de l’obra de Miranda ocupa només la meitat d’aquest llarg espai longitudinal, i es desenvolupa en una plataforma central amb el públic dividit en dues grades. Però en hi prou amb aquesta plataforma i amb els senzills elements escenogràfics que ens visualitzen els punts neuràlgics de la vida “comercial” del barri per a sentir-se de tot integrats a Washington Heights, compartir al llarg de dues hores i mitja la vida dels seus veïns, deixar-se arrossegar per la intensitat del seus balls, i gaudir d’un espectacle del tot sensacional.