Recordeu que vam deixar sense acabar aquell Teló esquinçat en el que li donaven un bon repàs a la cartellera de teatre musical del Londres Olímpic? Doncs, és cosa de rematar el tema, ara que arriba una època especialment propicia per gaudir d’alguna que altre escapada nadalenca, acomiadar-se per sempre més del pont de la Constitució (ja sabeu que l’any que bé aquest dia no serà festa laboral; i si presentem tots plegats un recurs al Tribunal Constitucional?) o començar a mirar-se el calendari de 2013 amb ganes de buscar un forat per fer una sortida de cap de setmana. Per cert: ara que estam celebrat el 70e aniversari de l’estrena de Casablanca, cal recordar aquella frase mítica que es diuen Bogart i Bergman abans de separar-se: “Sempre, ens quedarà Paris”. Paris, ara ho veurem, pot ser també un lloc ideal per recuperar allò que ens hem perdut al West End.
CANTANT SOTA LA PLUJA AMB BARRET DE COPA
A més a més de ser teatrers, sou també cinèfils amb esperit vintage? Doncs llavors, ja sabeu que no us poden perdre per res la triomfal nova versió escènica de Singin´ in the rain i la també molt exitosa primera versió teatral de Top Hat, dos espectacles que -no cal ni dir-ho- tenen com a punt de partida dos musicals mítics que representen també dos moments ben diferenciats de l’edat d’or del Hollywood clàssic. Top Hat (Barret de Copa), va arribar a les pantalles el 1935. I va significar un dels cims absoluts de la carrera conjunta de Fred Astaire i Ginger Rogers, la parella de ball preferida pel públic d’aquella Gran Depressió que, ara mateix, ens sembla més propera que mai.
Fugir de la dura realitat econòmica era possible per una estona, gràcies a aquestes divertides, optimistes i elegants comèdies de la RKO que tenien sempre com a escenari els més sofisticats decorats a l’estil art déco. Per cert que cal reconèixer que també l’excel•lent i molt dinàmic muntatge teatral de Mattheu White, sap treure-li un gran profit a l’art déco escenogràfic.
Un cop creat l’embolcall perfecte, només resta omplir-lo amb un grapat de gloriosos temes de Irving Berlin. Molts més temes, per cert, dels que es podien escoltar a la pel•lícula; els musicals de Astaire i Rogers, eren en realitat més aviat comèdies farcides amb uns quantes cançons i números de ball. Però com aquestes cançons han acabat esdevenint clàssics de la música popular i aquests números de ball donaven lloc a coreografies antològiques, el que menys recordem ara d’aquelles pel•lícules és precisament la comèdia en la que es sustentaven.
I cal dir que, també en aquest sentit, l’espectacle que es pot veure a l’Aldwich Theatre fa un bon treball: malgrat la seva relativa mala fama, el guió de Top Hat resulta molt eficaç i els seus embolics argumentals i les seves confusions d’identitat donen lloc a un divertiment que sense assolir mai la sofisticació de l’alta comèdia, no deixa mai tampoc de produir situacions de molt bona comèdia.
Top Hat i la versió teatral de Singin’ in the rain de la que ara parlarem, tenen en comú una altra cosa, a banda dels seus llegendaris orígens cinematogràfics: els dos espectacles, evidentment, tenen del tot assumit que el públic que seu al teatre vol trobar-se a l’escenari quelcom molt semblant al que es va trobar a la pantalla; fins i tot, si els vestits dels intèrprets de l’obra són iguals als que lluïen els actors de la peli, doncs millor que millor. Però, alhora, els dos espectacles saben fugir de la fotocòpia excessiva, i defugir de la comparació perillosa. Es tracta de veure el mateix, però de reconèixer alhora la diferència amb personalitat pròpia.
I com a mostra, aquí tenim el cas de Tom Chambers; el simpàtic protagonista masculí de Top Hat no solsament balla amb un estil diferent al de l’inimitable Astaire, sinó que, quan actua, crea també un personatge amb trets prou personals com per a que t’acabis oblidant de Astaire.
Si Top Hat representa el model RKO dels anys de la Depressió, Singin’ in tthe rain representa el model Metro Goldwyn Mayer dels anys d’abundància econòmica que vivia la pròspera Nord-amèrica postbèl•lica de la dècada dels 50. Va ser durant aquest anys quan la Metro va crear el seu propi departament especialitzat en cinema musical que funcionava gairebé com un petit estudi ficat dins el gran estudi. Sota la direcció del gran Arthur Freed (precisament, l’autor de les lletres de la cèlebre cançó que dóna títol a la pel•lícula) aquest departament de cinema musical es va transformar gairebé en una màquina de producció d’obres mestres del gènere, entre les quals, Singin’ in tthe rainocupa un lloc d’honor.
De fet, i encara que al seu moment la pel•lícula no obtingués ni la popularitat extrema ni el beneplàcit crític global d’altres obres de la productora (només cal recordar en aquest sentit l’entusiasme i la pluja d’Oscars amb els que havia sigut rebuda Un Americà a Paris dos anys abans), avui en dia la majoria d’enquestes consideren l’obra de Kelly i Donen com el millor musical de la història del cinema. I és clar: amb opinions així encara es fa més difícil, veure aquest material insuperable trasplantat a un altre mitjà.
Aquí no estem pas parlant, com en el cas de Top Hat, d’un bon guió molt agradable amenitzat amb un grapat de memorables escenes de ball. Aquí estem parlant, ja per començar, d’un guió perfecte; una tan divertida com intel•ligent, irònica i alhora commovedora evocació de l’època en el que el cinema mut va deixar pas al cinema All Talking, all singing, all dàncing, deixant també al seu pas un munt de carreres trencades d’actrius i actors que no van resistir aquest procés de transició. I estem parlant també d’una col•lecció antològica de números musicals senzillament perfectes, tan quant quan es tracta d’evocar el to informal d’un espectacle de vodevil (Fit as a Fiddle), com quan es tracta de reconstruir la grandiositat d’un gran muntatge de Broadway (The Broadway Ballet), de reivindicar les virtuts insuperables d’una bona rialla (Make’ Em laugh), o de trobar la melodia i el punt fugaç de felicitat que s’amaga darrera el moment més quotidià (Good morning, o l’emblemàtica Singing in the rain).
Amb plena consciència que aquest és també, i gairebé per sobre de qualsevol altre consideració, un musical sobre el món del cinema, el director Jonathan Church situa tota l’acció del seu espectacle dins un gran plató cinematogràfic; un recurs que permet les transicions ràpides que exigeix el muntatge i que, -i més important encara- fa que no perdem mai de vista ni el referent mític del que partim, ni el món del que viuen i al qual necessiten per respirar aquest personatges.
També en aquest cas, Church disposa d’un protagonista que ni vol ni pot emular les acrobàtiques coreografies de Kelly: Adam Cooper era ja un molt prestigiós ballarí clàssic, abans d’incorporar-se al ritme dels musicals del West End. I la seva, és una composició carismàtica i del tot singular, fins i tot quan (de vegades, no queda altre remei) segueix pas a pas els passos de l’original. I també en aquest cas, el muntatge troba la forma de reproduir allò que és irreproduïble tot marcant alhora la diferència, el tret personal que fa que tot, sembli una mica diferent.
Des que Singin´ in the rain va ser adaptada al teatre per primer cop, sempre s’ha tingut present que per crear l’impacte buscat entre el públic, la pluja en directe damunt l’escenari resultava un efecte especial del tot imprescindible. Però el muntatge de Church té molt clar que no es tracta simplement d’acumular més litres per metre quadrat que ningú altre: no es tracta tant de la quantitat d’aigua que cau, sinó de la forma com cau. A l’espectacle del Palace, la pluja cau a bots i barrals, és cert. Però a més a més, ho fa tot creant una mena d’implicació total amb el públic que afecta tant a aquells espectadors seguts a les primeres files de platea i susceptibles de rebre damunt seu un bon xàfec, com a aquella altres que es troben situats a les files més altes del dress cercle: el moment de comunicació entre públic i intèrprets, s’imposa a la reconstrucció de les imatges inoblidables, sense intentar mai tampoc trair les o substituir-les a la memòria.
L’espectacle, genera la seva pròpia dinàmica contagiosa. I al final, te’n pots anar cap a casa tan convençut que Singin´ in the rain és una obra mestra cinematogràfica que ningú no pot superar des d’un escenari, com convençut alhora que acabes de veure un muntatge teatral vibrant, ple d’energia, i també ben difícil de superar en els seus propis termes.
“MAI NO CAMINARÀS SOL”, EN VERSIÓ ORIGINAL SUBTITULADA
¿Algú de vosaltres ha commemorat el mig segle West Side Story tot assistint a la projecció especial de la pel•lícula que ha tingut lloc als cinema Aribau, precisament la sala que es va inaugurar amb l’estrena d’aquesta pel•lícula llegendària?
Després d’aquella estrena, West Side Story va ocupar la pantalla gegant d’aquesta sala magnífica dissenyada per l’arquitecte Pedro Ricart i l’estudi d’interiorisme de Bonamusa – Tomàs al llarg ni més ni menys que de dos anys: 96 setmanes d’èxit apoteòsic que fins i tot va originar una mena de culte (és sabut el cas d’espectadors que anaven a veure la pel•lícula de Wise i Robbins com a mínim un cop per setmana), i que va trencar aquell vell malefici segons el qual el cinema musical estava sempre condemnat al fracàs a la ciutat de Barcelona.
El cas és que, si us han quedat ganes de més West Side Story i de comprovar què tal funcionen aquestes cançons sensacionals i aquests coreografies hipnòtiques representades a un escenari, només us cal fer un viatge ràpid cap a París. I recuperar al Théâtre Châtelet la versió de l’obra dirigida i coreografiada per Joey McKeely que ja es va poder veure fa uns anys el Sadler’s Wells de Londres; un espectacle electritzant, sense altre escenografia que dues grans estructures mòbils que visualitzen aquestes escales de sortida d’incendis genuïnament novaiorqueses que formen també part de l’imaginari col•lectiu associat a la pel•lícula.
Amb això, i amb unes poques projeccions gegants de fotografies en blanc i negre del Nova York dels 50, en hi ha més que suficientment per crear un muntatge d’enorme intensitat, i de gran força coreogràfica: fins l’1 de gener, us esperen al Châtelet els jets i els sharks les dues bandes rivals que es barallen seguint el ritme frenètic d’una partitura de Leonard Bernstein plena de jazz, de mambo i de simfonisme al més pur estil Broadway. Això, mentre Maria i Tony, la Julieta i el Romeu d’aquesta història, intenten superar l’odi dels seus parent tot dient-se l’un a l’altra les paraules d’amor que va escriure per a ells un Stephen Sondhem recent aterrat a Broadway.
En qualsevol cas, i fins i tot si no teniu temps o possibilitats d’arribar a aquesta cita, consultar la programació del Châtelet, significa exposar-se a perilloses temptacions que poden resultar irresistibles. Jo, posats a pecar, pecaria ben a gust. I reservaria ja una data lliure entre el 18 i el 27 de març per tal de recuperar l’excepcional Carousel de Rodgers i Hammerstein que l’Opera North va presentar al Barbican de Londres fa uns pocs mesos.
I ara, si feu cas d’aquest consell i aneu a veure l’espectacle, cal que esteu ben avisats. Quan a l’escenari comenci a sonar el tema You never walk alone, no vull sentir a ningú dient: “Mira tu, estan cantant la cançó de la Marató contra el Càncer, estan cantant Mai caminaràs sol!”. I encara menys, vull sentir a ningú afirmant que Rodgers i Hammerstein van copiar l’himne del Liverpool. Encara fa uns pocs dies de res, una bona part dels periodistes teòricament ben informats que donaven la notícia de l’enregistrament del tema interpretat per Glaucs i Menaix a Truà, es limitaven a assenyalar els vincles esportius del tema (a més a més del Liverpool, molt altres clubs s’han servit de la cançó com a himne encoratjador), sense recordar per a res els seus veritables orígens teatrals. Que no són altres que aquest fantàstic musical estrenat l’any 1945 del qual la companyia ara instal•lada al Chatêlet ofereix una versió amb trets operístics tan memorable per que fa al seu apartat musical (que bé sona, la gran orquestra que omple el fossar del teatre!) com per les seves colpidores resolucions escèniques.
Començant pel prodigiós fragment inicial, aquell en les que sona el cèlebre vals de Carousel, mentre l’escenari es va omplint de cavallets de fira ambulant llançant-se a tot galop al seu moviment circular. La direcció de Jo Davies enriqueix aquest moment, tot regulant-nos amb un molt personal pròleg que ens condueix cap a la infància de Billy, l’inquiet, atractiu i un pel destructiu protagonista de la historia. Abans que els cavallets reals ocupin l’escenari, Billy contempla en braços del pare les ombres projectades d’aquests cavallets. I l’escena adquireix així un marcat to oníric, i un cert aire nostàlgic amb el seu caràcter d’evocació del passat perdut. La imatge d’aquest Billy contemplant l’ombra dels cavallets sense poder pujar encara als cavallets, sembla estar marcant també el caràcter marginal del personatge.
I el fet que el pal central de l’atracció de fira, hagi sigut substituït per un tronc d’arbre que s’enfonsa en les seves arrels, no fa altre cosa que redimensionar encara més els elements simbòlics de la historia.
Gran encert també el que té Davis quan s’enfronta al fragment més difícil de l’obra; especialment, mirat amb els ulls del molt escèptic públic contemporani. Parlo d’aquell moment en el que Billy, després del seu suïcidi, es troba de cop a les portes del cel i en presència d’un alt dignatari celestial disposat a permetre-li que torni un dia a la terra per tal d’intentar remeiar alguns dels seus més greus errors vitals. Davies, enfront tan perillosa escena, opta per reconvertir el cel en un plató cinematogràfic, presentar l’emissari del cel com si fos el director d’una producció de Hollywood i deixar que Billy contempli la solitària infància de la seva filla com qui contempla una vella pel•lícula en blanc i negre desgastada pel pas del temps, i projectada damunt la fusta, la matèria omnipresent al lluny de tot l’espectacle. L’Opera North aconsegueix amb recursos com aquests el que semblava impossible: situar el seu muntatge al nivell d’aquell altre del tot antològic que Nicholas Hytner va dirigir al National fa un parell de dècades.
Parlant de musicals excepcionals: seguim repassant la programació del Châtelet. Deixem de banda Street Scene, l’obra mestre de Kurt Weill amb muntatge de The Òpera Group / Young Vic de Londres; en aquest cas no ens cal viatjar, perquè aquest espectacle passarà pel Liceu. Però seguiu atents: el dilluns 15 d’abril, arriba a París el més parisenc dels grans musicals de Sondheim; el 15 d’abril, el Châlelet estrena Sunday in the park with George. Us resta encara algun forat lliure, a la vostra agenda d’escapades?