I que ningú vegi, en aquest títol, una al•lusió als problemes del senyor Zapatero per seguir transmetin, amb la que està caient, i ara que fins i tot s’ha guanyat les antipaties dels mitjans que li eren més fidels (com poden canviar les coses i les amistats de tota la vida, per una llei de no rés), aquell bon rotllo que s’havia transformat en la seva principal característica i fins i tot semblava per moments el seu succedani d’ideologia. Ni tampoc cal veure cap referència al President Montilla, que, probablement, ben aviat tindrà entre les mans uns retalls d’Estatut amb els que serà impossible fer un vestit una mica digne: ja cal que anem pensant quin nom li podem posar al TNC, per que això de Teatre Nacional de Catalunya, segur que resulta molt anticonstitucional. Tampoc penso ara mateix en el President del Barça, probablement més il•lusionat en convertir-se en la nova llum del independentisme que en els gols que marqui el seu equip. Ni en els presidents passats o futurs de consells culturals tan avançats que, fins i tot, semblen entrar en crisis abans de començar a funcionar. Ni en els de molt respectables institucions culturals que representen el bo i millor de la nostra societat civil amb més seny. I que ara es senten assenyalades per culpa de que un dels seus representants més nobles, el Senyor Millet, ha demostrat com aquest mateix seny i la bona musica, es poden posar al servei del robatori a gran escala practicat a la catalana, amb sobrietat i classe. Com si no tingués mèrit i no vingués a demostrar un cop més la gran empenta del poble català, això de poder robar al mateix nivell que ho fan els més selectes delinqüents del món de les finances! Sincerament: crec que el Senyor Millet, es mereix entrar per la seva gesta en el club dels Catalans Universals.
Però, com us deia al principi no és de tots aquest presidents, necessitats ara mateix d’una mica de recolzament, dels que us volia parlar. Entre altres coses, per què la cartellera teatral de Barcelona no està tan interessada en ells, com en aquells altres presidents, ficticis o reals, que tenen o han tingut la seva residència a la Casa Blanca.
De fet el despatx Oval està tan present als nostres escenaris que fins i tot crec que aquest és el moment ideal per plantejar se un muntatge amb cara i ulls (si la veu veure, cal que us oblideu de la destrossa que va fer Ricard Reguant amb aquesta obra mestra) d’Assassins, el magnífic i demolidor musical de Sondheim protagonitzat pels grans magnicides de l’historia dels Estats Units. Tota una demostració de fins a quin punt, el fracàs del somni americà, viscut en primera persona, es pot convertir en la més perillosa de les armes.
Cal dir que el President Charles Smith que s’ha inventat un David Mamet més aviat poc inspirat, i que ha convertit en protagonista de la seva farsa NOVIEMBRE, no li té tanta por a un possible atemptat, (sembla ser que la seva presidència, ha resultat tan ridícula, que ni es mereix un final tan dramàtic) com a allò altre a que li haurien de tenir por tots els presidents de totes les nacions; (fins i tot, les que no tenen Estat) a passar pel càrrec sense haver sabut mai com guanyar-se l’admiració i el respecte del seu poble. En això, el babau i fictici Smith, si s’assembla a l’intel•ligent i real Richard Nixon que protagonitza NIXON- FROST, el brillantíssim text de Peter Morgan que Alex Rigola dirigeix de forma no menys brillant (i en una doble versió, dos muntatges diferents de la mateixa obra) al Teatre Lliure. Nixon sempre es va preguntar per que, fins i tot quan l’encertava, i feia coses que la nació hagués pogut valorar positivament, la seva capacitat de seducció popular seguia sent infinitament menor a la d’un Kennedy que, fins i tot quan s’equivocava, despertava passions col•lectives. I és clar, així van acabar les coses: la presidència del seductor John Fitzgerald, va acabar amb un d’aquets magnicidis reflectits a ASSASSINS. La nació quedava traumatitzada, però un nou mite, havia nascut. I la de Nixon va acabar amb una forçada dimissió. La nació quedava traumatitzada però mirava amb indignació al causant de tanta vergonya pública. Però, tornem a Smith. Donat el moment en el que Mamet va escriure el seu text és fàcil trobar en ell trets i conductes que ens poden fer pensar d’alguna manera en el tragicòmic (el que li va fer a aquest món, va ser tràgic; però ell, no va poder evitar mai, semblar una figura còmica) President Bush a qui, per cert, teníem tantes ganes de perdre de vista, que, gairebé es podria dir que ens hem oblidat d’ell a tota velocitat. I aquí podríem comparar el que ha fet Mamet, amb el que van fer Paco Zarzosa i el mateix Rigola, fa tres anys, amb Arbusht. En aquell cas, la sàtira i el sarcasme, funcionaven amb una sagnant precisió. El President resultava ridícul i feia el ridícul. Però mai, deixava per això de ser perillós. Mai, ens oblidàvem de les conseqüències dels seus actes, i dels seus deliris pseudo-místics d’ex-alcoholic que ha vist la llum de la salvació. El President de Mamet és senzillament ridícul. Exageradament ridícul. Però gens perillós. Tot el que passa en aquest despatx oval s’apropa tan hiperbòlicament a la pallassada que, pel camí, es perd gairebé per complert la capacitat d’utilitzar la comèdia com un arma de comicitat massiva capaç de reflectir amb humor els mecanismes del poder polític o la mediocritat mesquina a la que poden arribar els poderosos.
En diuen que, llegida, l’obra de Mamet, té una certa gràcia. Caldrà reconèixer en tot cas, que demanar-li a Mamet una mica de gràcia, es demanar-li ben poc, a l’autor d’obres com American Buffalo o Glengarry Glen Rose.; Escenes com la de l’indi Dwight Grackle, fent l’indi a la Casa Blanca, gairebé es troben més a prop del sentit de la comicitat a l’estil Ozores, que de la fina ironia plena de paranys demostrada quan vol pel creador de Speed The Plow o Un matrimoni de Boston. En una cosa, sí estic d’acord, amb els admiradors del text ;ni el millor Mamet, se n’hagués sortit dignament, amb un muntatge tan ple de barroer histrionisme com el que ha dirigit José Pascual. No sé, però m’ho imagino, el que feia a Broadway Nathan Lane amb el personatge del President Smith: Lane, és un magnífic actor. Però també, una de aquestes estrelles acostumades a passar-se dos pobles a la primera que el deixen sol a l’escenari. I aquí, les possibilitats de passar-se, són moltes i variades. Però, fes el que fes Lane a Broadway no m’ha agradat gens, el que han fet Santiago Ramos i els seus companys al Teatre Goya. Això fa massa gust a efectista telecomèdia desesperada per guanyar-se les rialles fàcils del públic.
No cal ni dir que, comparat amb Smith, l’ex-president Nixon, fins i tot després del Watergate i de les inqüestionables barbaritats que es van produir al llarg de la seva presidència, sembla un model de dignitat. Però és que, aquest s’està convertint precisament en un dels grans encerts habituals en l’escriptura de Peter Morgan, quan aquesta es dedica a descriure als seus adversaris politics. Aquí, es trobava el gran encert del seu guió per The Queen. Un guió en el que mai deixaves de veure les idees republicanes i el tarannà progressista del qui l’havia escrit. Però en el que alhora, la figura de la reina Isabel II, quedava reflectida amb la dignitat que es mereix tot esser humà ple de contradiccions obligat alhora a encarnar un rol simbòlic al que no se li pot permetre mai que evidenciï res de contradictori. Morgan, s’ha apropat amb la mateixa precisió, evitant sempre la caricatura fàcil o la reducció a l’estereotip, a la personalitat del matrimoni Blair, (tant a la mateixa The Queen, com a la aclamada i televisiva The deal). O ens ha deixat captar l’ambigua capacitat de seducció d’un monstre carismàtic com Idi Amin, a la pel•lícula El ultimo Rey de Escocia. Serà interessant, veure que fa el nostre autor amb l’agent secret amb llicencia per matar més famós de l’historia: ell serà el guionista del proper lliura