I cal desitjar que la bona notícia amb caràcter d’urgència ( CAL ALLIBERAR JA EL PROPER DIJOUS 13 D’OCTUBRE D’ALTRES COMPROMISOS !) que anuncia aquest titular no es converteixi en un fet solitari. I que ben aviat, la programació d’espectacles escènics a les nostres sales cinematogràfiques assoleixi com a mínim nivells prepandèmics, i fins i tot , els superi. Val a dir que , pel que fa al món de l’òpera , aquest retorn ja fa temps que es va posar en marxa; sense anar més lluny, el novaiorquès MET (que des que es va declarar l’estat de confinament i al llarg de tot un any, va estar emetent diàriament una òpera enregistrada de forma gratuïta) arrenca la seva nova temporada amb una nova producció de “Medea” signada per David McVicar, un director les posades en escena del qual acostumen a no defraudar mai, tot movent-se entre el respecte a les convencions i la seva latent transgressió. O que aquesta, es podrà veure en directe als cinemes Yelmo el dissabte 22 d’octubre. Cal remarcar que una mica més tard, el 19 de novembre , arribarà l’estrena mundial de “The Hours”, l’adaptació operística d’una esplèndida novel·la de Michael Cunnigham construïda al voltant del món de Virginia Woolf que, fa ara dues dècades, ja va donar lloc a una estupenda pel·lícula de Stephen Daldry . Ara, Kevin Puts li ha posat música a aquell relat que connecta tres dones de tres èpoques diferents, tot seguint el fil de la memorable jornada al llarg de la qual es desenvolupa “La senyora Dalloway”, un dels cims literaris de la Woolf. I les tres dones que us trobareu al MET seran ni més ni menys que Joyce DiDonato, Renée Fleming i Kelli O’Hara; com saben molt bé els bons aficionats al teatre musical, aquesta última és també una gran estrella del gènere acostumada a triomfar als escenaris de Broadway. Al llarg de les properes setmanes, el MET retransmetrà també representacions de dos grans clàssics verdians , “La Traviata” i “Don Carlo”. I mentre tant, la cadena Cinesa recuperarà l’enregistrament del muntatge de la pucciniana “La Bohème” dirigit per Richard Jones que ens permetrà sentir-nos espectadors privilegiats gaudint d’una vetllada al londinenc escenari de la Royal Opera House situat al Covent Garden.
Tres protagonsites excepcionals sota l’ombra de Virgina Woolf
UNA ADVOCADA QUE BAT RÈCORDS
Però deixem ja de banda els teatres d’òpera, per tal de ficar-nos de cap en els jutjats en els qual triomfa una advocada que, paradoxalment, li deu en gran mesura la seva fama actual al seu molt recent passat criminal. Si heu seguit de forma addictiva la sèrie “Killing Eve”, ja sabeu del que parlo. Però per si de cas no esteu al cas , ara entrarem en detalls. Tot i que , abans , cal insistir en la urgència que presenta el tema. El passat 7 d’octubre , els Yelmo Cinemes Icària van acollir amb les entrades esgotades la projecció oferta pel londinenc National Theatre Live de l’obra de l’autora australiana Suzie Miller “Prima Facie”, interpretada per una colossal Jodie Comer . I el dijous 13 a les 20 hores , els Icària us donen una segona oportunitat que cal saber aprofitar, en cas que us passés per alt el primer passi. Dit sigui entre nosaltres, i que ningú s’ho prengui com un retret: en masses ocasions, ens havíem trobat abans de la pandèmia sales mig buides dins de les quals es projectaven espectacles de molt alt nivell que mereixien omplir les sales de gom a gom. Així doncs, dóna gust veure que aquest cop ( i probablement gràcies al reclam que implica saber que et trobaràs a la pantalla la Comer, oferint-te al llarg de cent minuts un monòleg que li permet exhibir totes les seves portentoses qualitats interpretatives) , s’han complert les millors expectatives imaginables. Quelcom que, d’altra banda, ve a reafirmar a casa nostra l’atractiu que presenta aquest enregistrament realitzat al West End que, quan es va projectar als cinemes britànics el passat estiu , va superar totes les recaptacions obtingudes mai per cap altre enregistrament d’un espectacle teatral. Per fer-nos una idea utilitzant la comparativa: aquest merescut gran èxit del cinema català que és “Alcarràs”, porta fins ara recaptats uns 2.300.000 €. Doncs , només comptant amb un nombre limitat de projeccions, la taquilla de “Prima Facie” va acumular 4.470.000 de lliures esterlines, superant així el rècord que fins ara ostentava “Fleabag”. Per cert: sabeu que la Phoebe Waller-Bridge de “Fleabag” , va ser precisament la guionista en cap de la primera temporada de “Killing Eve”, donant-li així forma televisiva ( tot partint de les novel·les que li havia dedicat abans Luke Jennings) al personatge de Villanelle que, un cop ficat sota la pell de Jodie Comer, , s’ha transformat en la nostra assassina favorita? Doncs ara, la Comer se’ns presenta lluint la típica perruca que exhibeixen els representants del sistema judicial britànic quan els hi toca defensar un cas als jutjats. I val a dir que entre els clients que acostuma a defensar amb notable astúcia l’advocada interpretada per la Comer, es troben molts acusats d’aquells que el moviment Me Too enviaria directament a la garjola gairebé prescindint de cap judici, de tant evident com sembla la seva culpabilitat. Ben aviat, serà el públic nord-americà el que podrà jutjar també aquesta obra amb la qual, la Comer debutarà alhora als escenaris de Broadway. Però ara, tenim nosaltres la possibilitat d’emetre ja un judici sobre ella.
Així de segura es mostra encara la brillant advocada encarnada per Jodie Comer: el seu dit acusador assenyala el domini que té sobre els mecanismes judicials
EN CATALÀ. SI US PLAU
Dediquem-li unes línies a la Villanelle, perquè la noia s’ho mereix. Per molts motius. Però també perquè , fins i tot encara que sigui una assassina a sou que no gasta miraments quan es tracta de liquidar una víctima, sap que fins i tot a l’hora de matar cal respectar les llengües autòctones. I no ens enganyem: patim tant per la salut del català, i estem tan acostumats a que la nostra llengua sigui marginada i menyspreada per totes bandes, que fins i tot ens emociona que una ment criminal com la Villanelle la faci servir quan entra a una botiga de Girona , tot i saber que a la vida real, cada cop resten menys botiguers del principat que facin ús del català. El cert és que , fa un parell d’anys, es va armar cert rebombori , quan va arribar aquell ara ja mític ( estem parlant també de mítica casolana, esclar) episodi de la tercera temporada de “Killing Eve” en el qual la Villanelle es desplaça cap a Girona (tot i que , en realitat, els exteriors estiguin filmats a Barcelona i els interiors a un plató de Londres), entra a una botiga d’espècies , i té una conversa en català amb la botiguera, abans d’enviar-la a l’altre barri (aquell que no es localitza ni a Girona ni a Barcelona) amb la sang freda amb que ella acostuma a fer aquestes coses. I és que la Villanelle és així: poliglota com la que més, i una professional de cap a peus que exerceix el seu ofici liquidador de forma impecablement desapassionada, encara que després li vulgui demostrar a l’Eve del títol que també es pot apassionar quan toca fer-ho. Alhora, aquesta Villanelle que a la tercera temporada fixa la seva residència a un esplèndid i ben modernista pis barceloní amb passat almodoravià pel qual potser tots , totes i totis estaríem disposats a matar , és una camaleònica addicte als estilismes que sempre trobar la millor forma d’anar vestida per a matar, dotada d’una complexitat caracterològica del tot irresistible. És ben cert que després d’una primera temporada decididament magistral i plena d’originalitat i d’una segona quasi al mateix nivell, el tercer lliurament de “Killing Eve” va començar a mostrar evidents signes de feblesa que van acabar donant lloc a un quart tram força decebedor, malgrat el sempre excel·lent equip interpretatiu, i la sempre acurada factura visual. Però de tot això te n’oblides, cada cop que Villanelle/Comer es fan seva la pantalla , lluint accents i modelismes, viatjant sempre d’un lloc cap a un altre del Vell Continent , i aconseguint en tot moment que aquesta comèdia negre amb tocs d’intriga criminal i de pel·lícula d’espies farcida d’evident cinisme (i no exempta dels seus moments de deliri romàntic perpetrat pel menys romàntic personatge imaginable ) no s’assembli a res del que portes vist fins ara .
Aquest és el fantàstic piset que Villanelle s’ha buscat a Barcelona : evidentment, quants ets una assassina a sou, no tens problemes d’habitatge
A PRIMERA VISTA
Però ara cal oblidar-se de la Villanelle. I centrar-se en aquesta magnífica Jodie Comer que, casualment ( o potser no tant?), l’any passat protagonitzava també la pel·lícula de Ridley Scott “El último duelo”, tot partint d’un cas real que va tenir lloc a la França del segle XIV ,per tal de mostrar-nos des de diferents perspectives (allò que es coneix com l’efecte “Rashomon” , des que Kurosawa va filmar la seva sensacional pel·lícula en la qual uns mateixos fets eren presentats des de diferents punts de vista) una violació que, segons qui te l’expliqui, pot semblar un acte de consentiment. És ben probable que si el Jacques le Gris del segle XIV ( el responsable de l’agressió patida pel personatge interpretat per la Comer) hagués viscut al segle XXI, s’hagués buscat una advocada com aquesta que a la primera escena de “Prima Facie” se’ns presenta exhibint ben a gust tots els recursos interpretatius dels quals se n’ha de servir una persona dedicada a l’advocacia , si vol entabanar com cal el jutjat popular que té davant seu. I portem masses anys veient pel·lícules , sèries i obres teatrals o llegint novel·les que tenen una sala de judicis com a escenari central, com per a no saber que l’ofici d’advocat, se’ns serveix molt sovint de l’ofici interpretatiu per tal d’aconseguir demostrar la innocència dels seus defensats. Igual com sabem que un/a advocat/a defensor/a, no té perquè posar-se a valorar si el seu defensat o la seva defensada menteix o diu la veritat: en hi ha prou en que la persona defensada asseguri ser innocent. Cal no barrejar l’ètica amb el codi legal. Cal no oblidar mai que la persona que exerceix l’advocacia defensora, no es pot erigir en el jutge suprem que dictamina si la conducta de la persona defensada és o no és punible: aquí, ‘l’única cosa que importa, és saber si el ministeri fiscal disposa de prou proves com per a demostrar la culpabilitat del defensat. I si no és així, i si a sobre el defensat defensa la seva no culpabilitat, no li correspon a l’advocacia posar-se a emetre judicis.
La Comer del segle XIV
La protagonista d’aquesta història així ho ha entès sempre fins ara. I prou li ha costat ,arribar fins on ha arribat, i fer-ho alhora sent tan jove com és. Els seus orígens molt humils i el seu context familiar, no feien presagiar un èxit personal tan contundent. Té tot el dret a sentir-se’n ben orgullosa, i a exhibir amb humor el seu orgull en la ja esmentada primera escena ; una escena que Comer resol admirablement amb aquell bon coneixement de les estratègies de la simulació que tan bé domina per la seva banda la mateixa Villanelle. Què gràcies a la seva estratègia elaborada a partir del seu bon coneixement de les estratègies alienes, ara corre pel món un agressor sexual més susceptible de repetir demà mateix el mateix tipus d’agressions per les quals ara ha estat jutjat? Això, és quelcom que a ella, no li toca dilucidar.
Arribats a aquest punt, potser us heu preguntat què significa aquest “Prima Facie” al qual fa referència el títol de l’obra. Doncs es tracta d’un terme que, judicialment parlant, remet a allò que es percep a primera vista; aquella primera impressió que pot acabar determinant la nostra visió d’un fet. I en pocs temes hi juga un paper tan fonamental aquesta percepció a primera vista, com en aquells que tenen a veure amb la barrera que separa una agressió sexual/violació, d’un acte que s’ha realitzat previ consentiment. Això ho sap molt bé la nostra advocada. I a això s’haurà d’enfrontar, quan l’obra de Suzie Miller ( ella mateixa, una australiana autora teatral que ha estudiat advocacia i està casada amb un respectable senyor jutge; evidentment, sap del que parla) , la situï en aquella altra banda de l’espectre judicial en la qual seuen les víctimes.
El molt guardonat i molt ben engreixat text de la Miller , es va endinsat amb notable perícia per un territori en el qual es van fent evidents les trampes en les quals ens poden fer caure i poden fer caure als jutges i als jutjats aquestes impressions a primera vista; unes impressions potser necessitades d’una profunda revisió a nivell legislatiu. Més qüestionable resulta el to discursiu que l’autora adopta al llarg del tram final de l’espectacle: llavors , tot allò que havia anant fluint de forma contundent a través d’una dramatúrgia prou ben resolta , deixa pas a la proclama. I paradoxalment, la contundència previsible del discurs, li resta força a la intensitat amb la qual ens havia arribat fins llavors allò que vol transmetre’ns l’obra. Són els perills inherents a aquesta mena de decisions creatives que acaben supeditant la creativitat a l’obvietat. Però constitueixen en aquest cas un mal menor. Els aspectes més qüestionables de ‘obra queden finalment absolts de culpa, donada l’habilitat que ha mostrat el text fins llavors. I l’esplèndida actuació de la Comer, la potent escenografia dins de la qual acaben jugant un paper final fonamental els expedients arxivats de casos com aquest que omplen a petar les prestatgeries dels jutjats, i la magnífica direcció de Justin Martin que controla al mil·límetre la progressió dramàtica de l’espectacle, fan la resta: serveixi com exemple la sensacional escena de la violació ( o no ho va ser pas? ; el membres del jutjat hauran de decidir) , i el gran aiguat que cau damunt l’escenari per tal de fer-nos sentir tan molls com la mateixa protagonista: en casos com aquest, cal mullar-se.
