Us ve de gust fer una nova escapadeta a Londres, i potser fins i tot apuntar-vos a l’agenda uns quants títols d’espectacles imprescindibles que encara sigueu a temps de recuperar, si per casualitat us esteu preparant per aterrar a la capital britànica al llarg dels propers mesos? Doncs, després de la crònica hivernal que us va anar arribant gota a gota mitjançant Telons anteriors, aquí teniu una crònica primaveral en la qual inevitablement (em sap greu) haig de començar parlant-vos d’una proposta del tot irrecuperable perquè va passar pel Royal Abert Hall en un vist i no vist: dues úniques actuacions condensades en una única jornada; dues representacions de Follies en versió concert, organitzades amb l’excusa de l’aniversari del mestre. Com qui no vol la cosa, Stephen Sondheim va complir 85 anys el passat mes de març. I si quan en va complir 80, el Royal Albert Hall li va oferir com a homenatge un gran concert ple de lluminàries escèniques provinents de les dues bandes de l’Atlàntic, aquest cop li ha presentat com a tribut la fugaç recuperació d’una de les seves més grans obres mestres, també en aquest cas interpretada per un planter enlluernador d’estrelles tan habituals als escenaris del West End com als del mateix Broadway en el qual té lloc tota l’acció de Follies. Però és que si vau veure al seu dia el muntatge de l’obra que va dirigir Mario Gas i que va passar per Madrid i per Peralada, ja recordareu que a Follies, Broadway no es limita a ser un decorat: tota l’obra està concebuda en gran mesura com una mena d’apassionat homenatge al Broadway d’altres èpoques barrejat alhora amb aquell punt de dolorosa ironia tan característicament sondhemià. Som l’any 1970, a un vell teatre de Broadway que és a punt de ser enderrocat per tal de transformar-se en un gran aparcament. Això, després d’haver seguit l’itinerari que havien seguit tants altres vells teatres de Nova York abans de la seva defunció definitiva i que, de fet, si ens posem més casolans, també van seguir un bon nombre de sales que ens queden molt més a prop; allò de passar d’acollir representacions escèniques a convertir-se en un palau del cinema, viure de vegades la seva bona època com a sala de ball, per acabar de forma decadent passant pel seu període com a sala X , o reconvertir-se en un bingo d’aquells en els quals cantar “línia” equival a haver tocat el cel amb la punta dels dits. I som a la festa que l’antic empresari que tantes nits de glòria li va fer viure a aquesta sala ha organitzat, per tal que els artistes que havien triomfat en altres temps en el seu escenari es retrobin en aquest mateix espai per darrer cop. I per tal que, inevitablement, s’enfrontin als seus fantasmes de joventut: uns fantasmes decidits a recuperar tot el seu protagonisme i -especialment en el cas de les dues parelles al voltant de les quals gira l’espectacle- a recordar-los a aquests personatges l’enorme distància que separa la seva neuròtica i frustrant existència actual de la qual havien imaginat en aquells ja una mica llunyans dies.
Entre el vodevil i el vaudeville, hi ha un veritable abisme
Ara bé: quin és el Broadway al qual s’apropa Follies? No entrarem avui en detalls sobre l’obra que, d’altra banda, podeu trobar recuperant a l’arxiu d’aquesta mateixa secció l’article que li vaig dedicar a l’espectacle quan es va estrenar el muntatge de Gas. Però cal recordar que al llarg de la vetllada s’aniran alternant els números evocatius magistralment concebuts per Sondheim a partir del pastitx que ens van cantant els convidats reunits a la festa (ara una cançó que sona a Gershwin o a Porter; ara una referència a l’opereta a l’estil de Lehár; ara un número musical còmic d’aquests que només podríem trobar a un espectacle tipus vaudeville, un gènere del qual us en parlaré força d’aquí a una estona…), convivint amb els temes que en lloc de remetre a les actuacions que havien realitzat aquests artistes en aquest local, remeten al seu propi present sovint ple de desencís. Això fins a arribar a Loveland, veritable genialitat escènica en què els temes de Sondheim i el llibret de James Goldman ens situen (tant a nosaltres com als seus personatges) en un terreny a mitjan camí entre la brillant fantasia onírica i el malson, i en el qual es confonen els lluentons i les plomes del gran número de revista amb les misèries d’un ara i avui que convida a l’atac de nervis amb uns quants fàrmacs antidepressius de per mig.
Follies és un d’aquells rars espectacles que no admet ni podrà admetre mai el canvi temporal. Trobar-te al príncep Hamlet vestint roba de carrer i vivint a una cort d’Elsinor en la qual tothom porta un mòbil a la butxaca? Cap problema: els conflictes polítics i familiars amb els quals se les ha de veure el príncep de Dinamarca són del tot atemporals. I ja posats, també ho són els conflictes emocionals amb els quals se les hauran de veure els personatges de Follies al llarg de la fantasmagòrica nit que els espera. Però, per contra, el seu backstage sonor, l’apartat musical i les referències a la mena de show bussiness al qual es va dedicar aquesta gent, resulten inamovibles. El Broadway de Follies és aquell Broadway dels anys 40 que es trobava també a un pas de viure canvis radicals. No és cap secret que l’imaginari gran Weissmann de Follies, l’empresari teatral que ha posat en marxa aquesta vetllada festiva amb un punt de funeral que s’acomiada de tota una època, està dissenyat a imatge i semblança del mític i ben real gran Ziegfeld, l’empresari teatral que al llarg de vàries dècades, va enlluernar el públic de Nova York amb les seves sumptuoses revistes musicals. Unes revistes que n’anaven plenes a vessar de cors de noies amb cames inacabables lluïnt vestuaris tan luxosos com els decorats pels quals es movien, grans talents còmics com ara el del genial W.C. Fields o el d’aquella Fanny Brice que va acabar inspirant un musical de Broadway titulat Funny Girl gràcies al qual Barbra Streisand va fer el salt definitiu cap a l’estrellat, o llegendes nacionals com ara el cèlebre vaquer Will Rogers, que feia meravelles amb el llaç, i que, moltes dècades després, també acabaria servint com a punt de partida d’un popular musical inspirat en la seva figura (The Will Rogers Follies, protagonitzat per Keith Carradine).
Paradoxalment, Ziegfeld va posar també el seu granet de sorra a l’hora de contribuir a destruir el Broadway que ell mateix representava. L’any 1927, Ziegfeld va produir l’estrena al seu propi teatre de Show Boat, l’obra de Jerome Kern i Oscar Hammerstein II que , d’alguna manera, cal considerar com una peça fonamental en el naixement del musical entès a la manera com ara entenem el gènere. Certament, les operetes genuïnament britàniques de Gilbert i Sullivan (per cert: no us perdeu el proper dia 19 la retransmissió en directe des de l’ENO de Londres i a diversos cinemes de Catalunya de The Pirates of Penzane amb direcció de Mike Leigh; l’expectació que ha originat aquest muntatge és enorme) o genuïnament centreeuropees de Strauss o Lehár, havien assolit ja sovint un èxit notable als escenaris de Broadway. Però aquest cop, es tractava de l’arribada d’una obra amb ritmes genuïnament nord-americans inspirada alhora en un genuí best-seller literari també autòcton. Show Boat va representar al seu moment el primer gran musical temàtic nord-americà que explicava una història dramàtica servint-se de la música i les cançons com a instrument narratiu; això, sense oblidar que més enllà dels elements sentimentals continguts a una trama que es desenvolupa al llarg de vàries dècades, l’espectacle també deixava a la vista el rerafons històric implícit a la trama. Tot plegat, segur que ho teniu molt present si per casualitat us vau deixar caure per alguna de les projeccions (aquest cop, en forma d’enregistrament realitzat fa ja uns quants mesos) de la producció de l’òpera de San Francisco que també es va poder veure en un grapat de cinemes catalans fa unes poques setmanes; darrerament, aquesta mena d’emissions de grans muntatges teatrals provinents de l’escena anglosaxona, ha començat a normalitzar-se i ens està donant moltes alegries: a veure si continua la ratxa i tots acudim massivament a aquests passis per tal que els exhibidors, no tinguin cap mena d’excusa per no programar-los. Curiosament, malgrat el que us he dit sobre l’obra, Show Boat no deixa alhora de reflectir el tipus d’espectacle que des dels dies de la guerra civil que va enfrontar a ianquis i confederats, fins ben entrada la dècada dels anys 30 del passat segle, va ocupar un lloc preferent en els gustos majoritaris del públic nord-americà. Em refereixo al vaudeville, un gènere que malgrat les concomitàncies verbals, no guarda cap mena de relació amb l’esbojarrat vodevil. Per si de cas, puntualitzem una mica més. La paraula vodevil serveix per denominar aquella mena de comèdia dominada per “l’embolica que fa fort” en què els personatges es veuen impel·lits a passar-se l’estona obrint i tancant portes per tal d’amagar-se d’algú altre o –per contra- de trobar-lo ficant la pota in fraganti. El vaudeville entès a la manera americana, per la seva banda, es refereix a aquella mena d’espectacle del tipus poti-poti en el qual cap una mica de tot. I quina diferència podia haver-hi entre un vaudeville i una d’aquelles revistes de Ziegfeld en les quals, com ja ha quedat molt clar, la barreja era també la norma, i cançons, coreografies, esquetxos còmics o escenes del far-west, s’anaven alternant sense cap mena de continuïtat? Doncs, bàsicament, el grau de sofisticació.
Entenguem- nos: pels escenaris del vaudeville hi van passar algunes de les més grans figures que ha donat el món del show bussiness, des dels germans Marx fins a Gary Grant, sense oblidar-nos de Charles Chaplin, Buster Keaton, Mae West, Jimmy Durante, Bob Hope o la mateixa Judy Garland, per dir uns pocs noms. I el teatre de vaudeville “va ser quelcom tan ampli i variat, que dins aquesta etiqueta tant hi cabien els espectacles de varietats que es realitzaven als vaixells de vapor que navegaven pel Mississippi convertits sovint en casinos flotants (precisament el món que reflecteix Show Boat) com els teatres de burlesque als quals tornarem quan ens toqui parlar de Gypsy, sense oblidar-nos d’aquells divertiments representats a escenaris de petits saloons que hem vist a tantes pel·lícules de l’oest, o fins i tot d’aquelles altres representacions orientades a un públic més familiar. Tal com diuen els experts, sense el vaudeville (hereu també en certa mesura del music hall britànic, però dotat d’unes característiques pròpies ) i sense la seva influència, fins i tot potser mai haguéssin existit aquells grans espectacles televisius de varietats tipus The Ed Sullivan Show que van sorgir a la tele de ianquilandia cap allà els anys 50, i que amb totes les “modernitzacions” que volgueu, segueixen sent una mica el mirall en el qual es continuen mirant la gran majoria de programes televisius de varietats que corren pel món. Malgrat això, i malgrat que amb els anys molts empresaris dedicats al vaudeville”van acabar construint també sales notablement ben equipades per tal d’acollir els seus espectacles, el cert és que al popular teatre de vaudeville li mancava sovint el grau de respectabilitat i els mitjans que el públic podia associar als grans escenaris que anaven proliferant a les grans capitals, amb la Great White Way (que així és com es conegut també el districte teatral situat al voltant de Broadway) com a principal punt de referència. I aquí és on entren en acció figures com el real Ziegfeld o l’imaginari Weissmann; grans productors capaços de donar-li al vaudeville una capa (o moltes) de luxe, de refinar el contingut de què es presentava al públic (i d’eliminar allò que podia resultar massa groller per a les grans audiències a les quals s’adreçaven les seves propostes) i de donar-li al conjunt un format d’elegant revista musical dotada d’aquell grau de sofisticació al qual em referia abans.
Quina ruïna de funció!
Follies va arribar a l’escenari del teatre Winter Garden de Nova York el mes d’abril de 1971, mitjançant una producció dirigida per Harold Prince tan llegendària com econòmicament ruïnosa: els costos d’aixecar el teló cada nit eren tals (cal pensar que estem parlant d’un dels muntatges més cars mai estrenes a Broadway fins llavors) que fins i tot tenint el teatre ple de gom a gom –cosa que no sempre passava- l’espectacle resultava deficitari. L’obra no va arribar a Londres fins 16 anys més tard, en una versió que presentava notables canvis respecte a l’original tant pel que fa al llibret com pel que es refereix al mateix apartat musical, i que suavitzava una mica les arestes de l’original, i l’amargor sense massa lloc per a l’esperança del seu final. El que no va canviar, és el capítol destinat a les despeses: el muntatge presentat al Teatre Shaftesbury llançava també la casa per la finestra. I un cop més, i malgrat que aquesta ha estat la vegada que Follies ha romàs més temps seguit a la cartellera d’una sala, quan van finalitzar les representacions es van imposar els números vermells. I és que fins i tot reduint al màxim la sumptuositat a la qual es presta l’obra (cas de la versió presentada a Broadway el 2011 amb Bernadette Peters al repartiment, que tampoc va produir cap mena de beneficis), Follies exigeix uns costos tirant a astronòmics. Encara que només sigui per la quantitat d’intèrprets que reuneix a l’escenari, i pel fet que si es vol produir l’espectacle amb una mica de cara i ulls, cal que entre aquests intèrprets es trobin veritables grans figures del món de l’espectacle amb un passat mínimament gloriós capaces d’evocar la passada glòria dels personatges que interpreten. Això, sense comptar amb els seus dobles juvenils, les noies del cor vestides amb totes les plomes com requereix l’ocasió, i les exigències escenogràfiques marcades per una obra que passa de moure’s entre les parets d’un gran teatre en runes al llarg del primer acte, a ficar-se quan comença el segon acte a una Loveland que, per molt abstracta que la volem imaginar , a la força ha de recordar-nos les llampants escenografies de les grans revistes musicals.
Quan s’esfumen els límits entre el concert i el teatre
Així les coses, i malgrat que el rumor sobre una possible nova gran producció britànica de Follies corri des de fa temps, no és estrany que, de moment, s’hagi imposat la fórmula del gran concert amb caràcter únic. Encara que –com acostuma a passar en aquests casos quan del món de l’espectacle anglosaxó es tracta- aquest gran concert sigui objecte d’un molt notable treball d’escenificació que l’aproxima d’allò més a la pura representació teatral. Heu vist la versió concert enregistrada al Lincoln Center de Nova York del Sweeney Todd interpretat per Emma Thompson i Bryn Terfel que precisament aquests mateixos dies s’ha representat també a l’English National Opera de Londres? L’espectacle arrenca amb una escena sensacional en la qual els molt seriosos intèrprets es situen davant el seu faristol amb el llibret i la partitura a la mà, com teòricament està manat en aquesta mena d’esdeveniments. I tot seguit, envien faristol i partitura a fer punyetes amb ferocitat, fantàstics recursos interpretatius, i – naturalment- sabent-se de memòria l’obra que es disposen a interpretat.
Doncs bé: a la versió concert deFollies presentada al Royal Albert Hall, els llibrets i els faristols ni tan sols fan acte de presència simbòlica. Això, naturalment, deixant de banda els que fan servir els 38 músics de la City of London Philarmonic dirigits de forma grandiosa per Gareth Valentine. I encara que l’immens cercle d’aquest tan victorià espai no s’ompli d’escenografies, els quatre enormes marcs de miralls teatrals mòbils (ja m’enteneu; aquells miralls envoltats de bombetes que associem sempre als camerinos dels teatres, i que en aquest cas concret són miralls gegants de cos sencer) utilitzats pel director Craig Revel Horwood demostren ser enormement versàtils, tant a l’hora de suggerir el món de les Follies, com a l’hora de dibuixar espais que marquen –de vegades, de forma opressiva – la distancia i/o la proximitat entre els personatges que són a l’escenari. Això, per no parlar del seu valor simbòlic: en aquests miralls sense mirall real perquè no són altra cosa que grans marcs potser es busca la imatge de la joventut perdura, però inevitablement el que s’acaba veient és la imatge del rostre actual marcat pel pas del temps i pel desencís. Quelcom admirablement plasmat al tema Who’s that woman? en el qual Stella, una de les convidades, mirant-se precisament al mirall es pregunta qui és aquesta dona que viu la vida com si visqués a un carrusel, que veu l’amor com una moda sempre passatgera, i que presenta un aspecte tan intel·ligent però alhora sempre tan trist, per arribar a la conclusió que “Senyor, Senyor, Senyor… aquesta dona sóc jo!”. I el que arriba a continuació, és un moment musical del tot electritzant en què els cossos de les antigues coristes es marquen un bon claqué al costat dels cossos en què ara s’han transformat. I que al Royal Albert Hall, va donar lloc al primer show stopping de la nit, gràcies a la portentosa interpretació d’Anita Dobson, que no és precisament cap gran figura del teatre musical, però que a Anglaterra és tot un ídol gràcies a la molt popular (de fet, es tracta ja gairebé d’una institució nacional) sèrie televisiva EastEnders.
Dobson a banda, aquesta vetllada no exempta de les seves petites dificultats tècniques –al tram inicial de la funció de nit es van fer evidents alguns problemes de sonorització que pel que sembla a la funció de tarda van resultar encara més notables, i certes petites descoordinacions deixaven entreveure que les hores d’assaigs havien sigut un xic curtes-, va resultar del tot memorable. Entre altres coses, perquè aquest espectacle esplèndidament coreografiat per Andrew Wright va oferir de forma molt potent aquella connexió entre el caràcter llegendari dels personatges que surten a escena i el caràcter llegendari dels mateixos actors i actrius que els interpreten que l’obra de Sondheim precisa, i que acaba de donar-li tot el seu sentit quan la veus representada. I amb això vull dir que no es tracta solsament de reunir a l’escenari a una colla de grans intèrprets –cosa de per si ja gens fàcil- sinó de crear de forma conscient o inconscient una mena de connexió entre el mateix historial d’aquests intèrprets i el dels personatges que els hi han correspost. En aquest sentit, m’apunto del tot al que va dir fa uns dies The Telegraph parlant de la commovedora interpretació de la sensacional Broadway Baby que ens va oferir Lorna Luft. I ara, molts de vosaltres (com a mínim, els que no sou fanàtics del tema) us estareu preguntant qui deu ser aquesta senyora. Si ara us pregunto jo qui és la filla de Judy Garland, segur que ningú dubte en pronunciar el nom de Liza Minnelli. Però Judy, va tenir una altra filla que resulta que també és una excel·lent cantant, i que s’ha passat tota la vida actuant als escenaris i sortint a un munt de programes televisius, rebent sovint molt bones crítiques. I qui és, aquesta altra filla? Doncs Lorna Luft, evidentment. El cas és que Broadway Baby, és un tema que a l’obra ens arriba cantat per una ja molt madura actriu que s’ha passat la vida anant de càsting en càsting, buscant entre l’ombra del pati de butaques la figura d’aquell productor capaç de fer d’ella l’estrella que sempre ha somiat ser, i tornant sola cada nit amb un nou fracàs entre les mans al petit pis en què només l’espera una trista cadira solitària, i un probablement també ben trist gat mig adormit. No; Lorna, no ha sigut mai exactament una Broadway Baby gairebé anònima com la que acabo de definir. Però tampoc se n’ha pogut sortir mai de la llarga ombra projectada per la mare (de fet ara mateix es troba realitzant una gira per teatres d’Anglaterra en la qual el lloc que ocupa Judy als posters publicitaris és més gran que la seva pròpia imatge), ni ha pogut establir un duel comparatiu amb la popularitat de què segueix gaudint la germaneta. De la mateixa manera, existeix una mena de connexió lògica en el fet que el glamour sexagenari de la Solange que ens canta Ah, París! caigui en mans del glamour sexagenari passat per quiròfan de Stefanie Powers, oblidada estrella televisiva de la sèrie Hart and Hart que va compartir vida amb una llegenda de Hollywood com ara William Holden, i que ha protagonitzat també durant anys les gires de musicals d’aquests que sempre es queden pel camí, i mai no arriben a Broadway. Per contra, resulta també del tot lògic que el personatge de Phyllis –que, més enllà de l’evidència del seu fracàs matrimonial, és vist per tothom com la dona sofisticada i brillant es diria que condemnada a l’èxit social- recaigui en algú com ara la fantàstica Christine Baransky, una actriu que acabeu de veure interpretant a la madrastra de la Ventafocs a la versió cinematogràfica d’Into the Woods”, i que triomfa televisivament gràcies al seu paper a The Good Wife, una de les sèries més aclamades dels darrers anys. Baransky realitza una veritable creació, quan aborda The Story of Lucy and Jessie: en aquest cas, ni les selfies compartides amb un membre del públic en tenen res de frivolitat a la moda; per contra, tant aquest gest com el d’agafar la batuta per posar-se ella mateixa a dirigir l’orquestra, són trets que vénen a remarcar la segura personalitat que mostra la Jessie enfront de la permanent inseguretat de la qual dóna mostres la Lucy… Tenint en compte que tant l’una com l’altra no són en realitat altra cosa que les dues cares d’una única dona que se sent profundament infeliç. I evidentment, un tema de supervivència tenyit d’ironia com ara l’excepcional I’m still here (ho lamento, Massiel) només es pot entendre en tota la seva intensitat quan ens l’interpreta algú que de ben segur, i com el mateix personatge de l’obra, ha begut el millor champagne francès i la pitjor cervesa calenta: algú com ara la meravellosa Betty Buckley, que va passar de triomfar interpretant un paper fonamental (el de la mestra) a la versió cinematogràfica de Carrie a fracassar interpretant un paper encara més fonamental (el de la mare) a la versió musical de Carrie, un espectacle que, per cert ,es pot veure també ara a la cartellera londinenca (ja tornarem a ell). Això, sense oblidar-nos de la desconcertada emotivitat de la Sally de Ruthie Henshall, de l’aparentment frívol patetisme del Buddy de Peter Polycarpou, o de la nerviosa distància del Ben d’Alexander Hanson, aparent triomfador amb peus de fang sempre situat al límit d’aquest trencament emocional que esclatarà en els darrers moments de la representació. Cert: com us deia al principi, aquest espectacle resulta del tot irrecuperable. Però si llegint això, us han vingut ganes de recuperar l’antològic concert Follies que va tenir lloc al Carnegie Hall de Nova York l’any 1985 (i que sí està editat en DVD), recuperar algun dels enregistraments discogràfics de l’obra o posar-vos a escarbar en el curriculum dels participants en aquest concert, ja em dono per satisfet.