Ara, sí: ara hem arribat al final del viatge. Un final que encara us pot resultar útil si teniu prevista una escapadeta a Londres en les pròximes setmanes, perquè els espectacles dels quals us parlaré (tots tres, ben dignes de ser visitats amb la seguretat que en sortireu molt satisfets de la seva visió) encara continuen en cartell. En el cas de High Society, fins al proper 22 d’agost al llegendari teatre Old Vic. En el cas de Bugsy Malone, al recentment i esplèndidament reformat Lyric Hammermith, fins al 5 de setembre (l’èxit ha obligat a realitzar una pròrroga). I en el cas de The Book of Mormons, al Prince of Wales fins ni se sap quan, donat que la taquilla està responent al West End amb el mateix (merescut) entusiasme amb què ho va fer i ho continua fent a Broadway. Per cert: mormons a banda (en aquest cas, es tracta d’un material original creat directament per a l’escenari), ens movem un cop més pel territori del teatre musical que té els seus orígens en la pantalla del cinema. Quelcom extensible alhora a dos muntatges dels quals us en faré també cinc cèntims, tot i que ja no els podeu trobar a la cartellera. I que comparteixen el fet de recordar-nos fins a quin punt, sovint els grans fracassos de la història del cinema o del mateix teatre musical, acaben esdevenint obres de culte que generen veneració al seu voltant.
Els perills de la tele en directe i de l’adolescència emprenyada
Aquest és sens dubte el cas de Shock Treatment, una pel·lícula filmada el 1981 que en principi semblava tenir tots els números per triomfar, tenint en compte que es tractava d’una mena de seqüela de The Rocky Horror Picture Show, l’adaptació cinematogràfica d’un espectacle de Richard O’Brian convertida alhora una de les pel·lícules de culte més cèlebres de tots els temps. No cal que us recordi (però ho faré igualment) el fenomen al qual va donar lloc (i segueix donant lloc encara ara quan algun cinema de repertori el recupera) aquell agosarat, gamberro, terrorífic i un xic alienígena divertiment transvestit. Després d’haver se estrenat l’any 1975 als cinemes convencionals amb més pena que glòria, The Rocky… va començar a trencar motlles quan el públic i un grapat d’exhibidors valents van convertir les seves projeccions nocturnes en veritables festes participatives a les quals els espectadors acudien disfressats com els personatges per tal de corejar amb ells les cançons, i representar les escenes de la pel·li en viu i en directe fent coincidir la imatge virtual amb la broma en temps real. Però lamentablement, res d’això no va passar quan O’Brien i Jim Sharman (director del film anterior) van tornar a ajuntar forces per filmar Shock Treatment. Que, sense ser exactament una seqüela, està protagonitzada per la mateixa parella a la qual havíem conegut a l’anterior proposta, posseeix el seu mateix caràcter delirant, i conté un grapat de bons temes musicals confeccionats també amb paràmetres similars. I que, curiosament, ens ofereix una visió del món de la televisió – tant la peli com l’obra transcorren al plató ple de públic en el qual s’està gravant una soap opera plantejada alhora com una mena de reality show capaç de funcionar com a teràpia de parella- que potser al públic del 1981 li va semblar poca-solta en excés. Però que avui en dia, vist el que hem vist a la tele i pressentint el que encara ens queda per veure, sembla gairebé una profecia. El cas és que aquella peli que us recomano recuperar perquè en va plena de molt sucoses bogeries argumentals, visuals i musicals, es va donar al seu moment una immensa patacada comercial. I que- i a diferència del que havia passat amb la seva germana gran- mai no va ser objecte d’una mitificació capaç de revifar la seva carrera entre el gran públic. Però això no va ser obstacle perquè, amb el temps, es creés també al seu voltant la seva bona legió de seguidors. Uns seguidors que, com us podeu imaginar, van saludar amb entusiasme la notícia que la peli anava finalment a convertir-se en un espectacle de petit format, estrenat en el no menys petit escenari del King’s Head, un pub-teatre d’allò més actiu. I el cas és que no han sigut solament els fans declarats de la pel·li, els que s’han mostrat encantats amb aquest muntatge protagonitzat per Julie Atherton, una actriu del West End a la qual potser vau tenir ocasió d’aplaudir quan Todo Musicales la va portar a Barcelona per tal d’oferir un concert a l’Auditori. Ella s’emporta sens dubte els moments més brillants d’aquest eixerit divertiment muntat amb força imaginació, molt ritme, i uns recursos escènics ben limitats. Tant se val, perquè el talent de la companya i la seva complicitat amb el públic (un públic dins del qual, i sense arribar a la disbauxa de The Rocky…, es detecta la presència dels que es coneixen les lletres de les cançons fil per randa, i es pot veure alguna tímida disfressa) compensen aquestes limitacions, i asseguren el divertiment. N’estic segur que després d’haver donat el primer pas, aquest tractament de shock arribarà en el futur a molts altres espectadors amb ganes de marxa televisiva.
I n’estic també segur que després del molt bon espectacle estrenat al Southwark Playhouse, Carrie ha pogut guanyar-se ja d’una vegada la reputació de la qual mai havia gaudit del tot fins ara. Què de quina Carrie parlo? Doncs d’aquella adolescent amb perillosos poders telequinètics i sotmesa a la pressió d’un brutal bullyng i d’una mare atacada de puritanisme i fervor religiós que primer va protagonitzar un best seller de Stephen King, i després una molt taquillera pel·lícula de Brian de Palma plena a vessar de sang i d’ensurts sorpresa. El que potser no sabeu és que l’any 1988 la Royal Shakespeare Company va tenir la bona idea –en realitat, una idea nefasta- de muntar una gran superproducció musical inspirada en la novel·la de King, i nascuda per tal de ser estrenada directament a Broadway després de passar breument per la seu de la formació, el teatre que la RSC té a Strattford-upon-Avon, la localitat natal del gran Willy. Dels desastres associats a aquell muntatge gairebé des del primer moment en què el projecte es va posar en marxa, de les tensions i accidents escenogràfics que van tenir lloc durant el procés d’assajos (i que van provocar la retirada del projecte de Barbara Cook, la llegenda de Broadway que interpretava a la mare de Carrie i a la qual encara podeu veure a la filmació pirata de l’obra que corre per youtube) i de les crítiques terribles i terriblement burletes que van originar les primeres representacions i que van provocar que els inversors es retiressin en massa de la producció tot just aquesta va arribar a Broadway (malgrat que la venda de localitats estava anant força bé, les inversions van preveure que la caiguda seria ben aviat fulminant) en podeu trobar bona informació al llibre Not Since Carrie: Forty Years of Broadway Musical Flops. I que l’autor Ken Mandelbaum agafés el cas de Carrie com si Carrie fos la mare dels més grans desastres comercials de la història del gènere, ja dóna idea de la magnitud del desgavell.
Però malgrat tot, Carrie no va quedar pas morta i enterrada. Ben al contrari: un cop més, com més temps passava des de la seva estrena més passions i més culte originava al seu voltant. I això ha acabat portant al seu retorn als escenaris, mitjançant produccions evidentment més modestes que l’original, però sens dubte, més dotades també de sentit del ridícul. Així doncs, i després d’haver despertat força simpaties al seu pas pel Off Broadway, Carrie ha arribat finalment a Londres, en un viatge que té quelcom de retorn als orígens. I ho ha fet mitjançant un espectacle força recolzat en la intensa interpretació de Rebeca Hawkes (que sap com transmetre tota la ferida vulnerabilitat del personatge, i visualitzar la forma com aquesta vulnerabilitat acaba derivant cap a la brutal venjança) i de Kim Criswell (que, en el paper de la mare de la criatura, ens recorda perquè fa un parell de dècades aquesta dona amb registres vocals al més pur estil Ethel Merman va ser considerada com una de les grans estrelles del West End). Un espectacle excel·lentment dirigit que sap rendibilitzar al màxim els seus mitjans (modestos però molt efectius), ofereix potents coreografies que (i a diferència del que passava amb les vistoses però força fora de lloc coreografies de l’original; busqueu el vídeo) s’acoblen sense problemes amb el rerefons angoixant de la història, i crea una atmosfera tensa que potència les qualitats de la partitura de Michael Gora. Si tenim en compte que l’espectacle ha vingut a coincidir temporalment amb l’aclamada estrena del nou muntatge de l’obra presentat a Los Angeles, només ens queda cridar allò de Llarga vida a Carrie!. La noia ha patit (i ha fet patir) molt, però, segons sembla, finalment ha trobat el seu lloc. Si no a la vida, sí com a mínim als escenaris.
Que no pari la festa, i que corri alegrement el xampany!
Quan arribes a un lloc sempre és bo que et presentis organitzant una bona festa. Però quan t’acomiades d’un lloc en el qual has viscut molts bons moments, la festa de comiat resulta encara més necessària. I així ho deu haver entès Kevin Spacey, que després d’haver-se passat més d’una dècada exercint com a director artístic del teatre Old Vic i d’haver aconseguit que els recels inicials despertats per aquesta designació que posava a l’actor nord-americà al capdavant d’una de les més venerables institucions teatrals britàniques es transformessin en aprovació general, ha decidit dir adéu de la forma més festiva possible. I ho ha fet tot recuperant un musical basat en una pel·lícula que, malgrat no haver estat mai especialment valorada, sí que va ser al seu moment molt estimada pel gran públic. I com una cosa porta a l’altra, aquell gran èxit popular va acabar fent que Alta societat acabés sent vista com una mena de clàssic, tot i no posseir potser l’entitat dels grans clàssics. Curiosament, podríem dir que Alta Societat té en contra seva la qualitat del material del qual parteix. I que té a favor seu l’element afegit del qual no disposava precisament aquell material original. Dit d’una altra forma: la pel·lícula de Charles Walters estrenada l’any 1956 no resisteix la comparació amb l’estupenda comèdia Històries de Filadelfia en la qual es basa. Una obra de Philip Barry que George Cukor va portar a la pantalla magistralment explicat amb tres intèrprets en estat de gràcia: Katharine Hepburn (el personatge de Tracy que ella mateixa va interpretar a Broadway havia estat especialment escrit per a ella), Cary Grant i James Stewart; tampoc Grace Kelly, Bing Crosby i Frank Sinatra, malgrat el seu indubtable carisma, podien fer-li ombra al trio de la pel·li de Cukor. Però encara que la versió de Walters no li acabés de fer justícia al maliciós enginy, els notables diàlegs i jocs de paraules i la suau però brillant ironia sobre els bons i els mals costums de l’alta societat criada entre cotons que presenta l’obra de Barry, en compensació disposava d’un grapat de memorables cançons del gran Cole Porter. I ningú no em negarà que a l’hora de posar-li lletra i música a aquesta alta societat acostumada a anar de festa en festa i de fer-ho amb humor, sofisticada ambigüitat i un punt d’intel·ligent romanticisme, Cole Porter resulta incomparable.
I així ho han entès també sempre els diversos muntatges als quals han donat origen les dues versions teatrals (la primera es va presentar el 1987; l’espectacle que ara es pot veure al Old Vic parteix de la versió de l’obra estrenada a Broadway el 1997) que s’han fet de la pel·lícula, i que han incorporat també sempre molta més música de Porter de la que sonava al cinema. Això, fins a arribar a l’actual proposta dirigida per Maria Friedman, estupenda cantant i actriu a la qual cal considerar una de les més grans intèrprets de teatre musical de l’escena mundial. I les qualitats de la qual són ben conegudes a casa nostra, si tenim en compte que ha ofert memorables concerts al festival Temporada Alta i al Palau de la Música. El cas és que fa un parell de temporades, Friedman es va decidir a fer el salt a la direcció. I ho va fer dirigint un admirable muntatge del musical de Stephen Sondheim Merrily We Roll Along rebut amb entusiasme general. Després d’aquella gratificant experiència, estava cantat que Friedman seria ben aviat reclamada per repetir com a directora.
I la trucada va arribar aquest cop de Spacey, que va posar a la seva disposició un Old Vic notablement allunyat de la seva imatge tradicional. La sala havia funcionat sempre com a tradicional teatre a la italiana fins que aquesta temporada, i arran de les exigències escenogràfiques que semblava reclamar un dels espectacles programats, el director artístic la va transformar provisionalment en un espai circular en el qual una part del públic es troba ubicat al mateix escenari. Això, d’entrada, pot donar una falsa imatge del que estàs a punt de veure, i fer-te creure que Friedman t’ha preparat una versió de l’obra escenogràficament mig nua. Quelcom que comença a ser desmentit un cop seus a la butaca, i et fixes en les dues grans balconades amb tocs art déco en les quals es troba ubicada l’orquestra; tot un excés. I que ve a desmentir encara una mica més la quantitat d’elegants (cal recordar que la seductora i capritxosa Tracy Lord pertany a la més aristocràtica de l’alta societat ianqui) mobles i artefactes decoratius de tota mena que comencen a pujar a l’escenari un cop comença l’acció. I que queda ja definitivament desmentit de forma aclaparadora quan arriba l’antològica gran festa de comiat de solteria del segon acte, una party progressivament embogida en la qual els fanalets de colors s’acaben transformant en focs artificials. I al llarg del qual, i per si no ens havia quedat prou clar que aquí els recursos sobren, fins i tot brolla del sòl un segon gran piano de cua per a tal que dos pianistes talentosos puguin establir un duel a tecles, mentre els convidats es lliuren amb frenesí a l’esplèndida coreografia de Let’s Misbehave que ens proposa Nathan M. Wright, i es porten tan “malament” com suggereix el tema de Porter i com convida a fer-ho portar al cos unes (moltes) copes de xampany de més. I és que tal com ve a dir la lletra d’una altra cançó cèlebre que no és de Porter i que pertany a una altra pel·lícula (Gigi), la nit que es va inventar el xampany, la humanitat la va encertar de ple.
Aquesta gloriosa festa en la qual per moments es diria que músics i actors han decidit passar ja de tot, lliurar-se per complet a la gresca i el frenesí, i oblidar-se fins i tot de la comèdia que estaven representant com si aquesta no fos altra cosa que l’excusa que calia per arribar fins aquest punt, constitueix sens dubte el cim total del muntatge de Friedman. Però l’esperit festiu, l’idea que som tots plegats a una celebració compartida en la qual es tracta de gaudir en companya de Porter, de Tracy Lord (sense cap parentesc amb la cèlebre actriu porno Traci Lords que evidentment li va robar el nom), de la seva família, dels seus enamorats i fins i tot dels criats de la casa –que juguen un paper molt actiu i un xic irònic al llarg de la representació- comença abans que comenci la mateixa obra. I comença precisament amb un piano, aquest cop en solitari. Davant d’ell seu Joe Stilgoe , que té ganes de parlar amb aquest públic que l’envolta per tots els costats, i de demanar-li quins temes musicals voldria que interpretés. D’aquest diàleg amb cançons sol·licitades de per mig, neix un mix sensacional en el qual Porter conviu amb el tema o els temes que els espectadors han demanat; en el cas de la representació a la qual vaig assistir, amb les notes de Chitty Chitty Bang Bang una altra melodia amb ADN cinematogràfic. Però per damunt de tot, el que neix és aquest esperit festiu gràcies al qual, Friedman ja s’ha guanyat l’espectador quan els personatges de l’obra encara ni han començat a parlar o a cantar. Sens dubte un intel·ligent truc, propi d’una directora que, lluny de portar-se com la nou vinguda a l’ofici que encara és, es porta com l’actriu experta que coneix totes les claus del gènere al qual s’ha dedicat des de sempre. Dit això, de ben segur que tots us apunteu a la festa.
Disparant nata letal pels carrers del vell Chicago
A diferència del que passa amb els personatges de l’alta societat, als gàngsters que feien estralls a l’època de la prohibició no te’ls imagines tant bevent xampany com donant-li amb ganes al whisky. Però als gàngsters de Bugsy Malone no te’ls pot imaginar bevent cap mena d’alcohol, per la senzilla raó que aquests gàngsters són menors d’edat. El 1976, el cèlebre director Alan Parker (dit de pas, una de les meves bèsties negres; una gran part de la seva famosa filmografia em sembla tirant a detestable) va imaginar una pel·li de gàngsters en la qual vinguessin a coincidir bona part dels temes i dels tòpics que havien alimentat el cinema de gàngsters clàssic del Hollywood de l’edat d’or. Però en la qual els personatges prototípics (els caps de bandes rivals lliurats a una guerra sense quarter, el promotor de boxa a la recerca de boxejador per promocionar, la dona fatal que canta a un cabaret, la noia de províncies arribada a la gran capital amb el desig de triomfar …) estiguessin interpretats per nens. I les metralletes, en lloc de disparar bales, disparessin nata i altres productes de rebosteria amb efectes similarment destructors: un tret de natilles que encerti de ple una zona vital, et deixa en aquest cas tan fora de circulació com qualsevol bala.
D’aquella idea en va acabar sortint una força premiada pel·lícula potser més notable per la seva originalitat que per les seves qualitats fílmiques (tot i això, menys tramposes que les d’altres grans èxits de la filmografia de Parker) que, en qualsevol cas, passarà a engrossir ben aviat la llista de pel·lícules de culte de la dècada dels 70. I que anys més tard va donar origen a una adaptació teatral que –com és fàcil d’imaginar- per les seves característiques ben aviat es va transformar en un títol especialment apte per a representacions escolars. Tantes versions professionals i no professionals es van arribar a fer del tema, que sembla que el mateix Parker va quedar sobre saturat de Malone, i va deixar clar que no tenia cap mena d’interès en el retorn als grans escenaris del personatge. Quelcom que els responsables del Lyric Hammersmith han sabut canviar, tot proposant-li a Parker un muntatge de l’obra amb tantes garanties de qualitat que al director no li va quedar altra que mostrar-se flexible. I de ben segur que no se’n deu haver penedit perquè l’espectacle dirigit per Sean Holmes que ha servit per re obrir aquest magnífic teatre després d’unes molt costoses obres que han obligat a mantenir-lo tancat durant un llarg temps, no solament li fa justícia a la pel·li, sinó que la supera de bon tros. Fins i tot encara que no pugui acabar de resoldre els problemes que presenta el personatge de Roxy Robinson, gàngster tirant a grassonet i donat a parlar pels descosits que em resulta gairebé tan carregós a l’escenari com m’ho resultava a la pantalla. Sens dubte un problema exclusivament meu, perquè la gent riu molt amb ell, i li dispensa al final els més càlids aplaudiments. Però deixant de banda els meus puntuals problemes amb Roxy, el cert és que l’espectacle de Holmes, situat a un potentíssim espai escènic que amb pocs elements i una acurada il·luminació transmet tota l’atmosfera del millor cinema negre, ple d’enèrgiques coreografies (especialment memorable aquella que té lloc al llarg d’una sessió d’entrenament de boxa), moments corals excel·lentment orquestrats, brillants intervencions solistes i humor ben dosificat, provoca un enorme plaer. I provoca també l’enveja habitual que tens sempre quan veus a Londres un d’aquests espectacles en els quals els nens (tot i que en aquest, cal reconèixer que entre els més petits hi trobareu també barrejats alguns actors més crescudets que ja han superat l’adolescència) hi tenen un especial protagonisme: d’on surt, tanta criatura amb talent? La resposta és fàcil: aquestes criatures surten d’unes escoles d’interpretació que es prenen molt seriosament el nivell professional que han de mostrar a l’escenari. Entre altres coses, perquè s’enfronten a l’escrutini d’un públic que no les vol aplaudir per ser criatures, sinó per actuar amb gran professionalitat. Quelcom que de vegades oblidem a casa nostra, quan l’empatia per la criatura (allò de “que bufó!”, “pobret, que simpàtic!”) ens porta a l’excés de condescendència. Aquí (com quan vas a veure Matilda, o Billy Elliot o Charlie i la fàbrica de xocolata, no et costa gens imaginar com aquests rostres infantils, ben aviat poden convertir-se en els rostres adults que protagonitzen grans èxits del West End i que et trobes a pel·lícules o sèries de prestigi.
La trucada de Déu, aquest cop ha de ser atesa!
I acabo, explicant-vos breument quina pot ser la forma més divina d’acabar un viatge a Londres com aquest. I ja que de Déu es tracta vull ser sincer i fer una confessió: abans de veure The Book of Mormon, mai de la vida m’hagués passat pel cap obrir-li la porta a un membre de l’església dels Sants dels Últims Dies per tal de sotmetre’m al seu proselitisme. Però un cop vist aquest fantàstic divertiment musical interpretat en veritable estat de gràcia sigui quin sigui el Déu que il·lumina aquesta colla de mormons, no ho dubtaria ni un moment; si són capaços de transmetre’m a domicili tanta gresca com la que em van transmetre des d’un escenari, els mormons seran sempre ben rebuts a la meva humil llar. Precisament, així comença la cosa a l’espectacle: amb el tema “Hello!”, cantat pels entranyables mormons de l’obra mentre van porta a porta, trucant tots el timbres a la recerca d’ànimes disposades a ser salvades. I com més ànimes aconsegueixis guanyar per la causa, més probabilitats tens que els teus caps de Salt Lake City t’enviïn com a missioner al teu destí preferit. Per exemple a Orlando (Florida), la seu de Disneyworld, i el paradís somiat del mormó més presumptuós de la colla. Orlando queda una mica lluny d’Uganda. Però a una Uganda maltractada per la SIDA, els més temibles senyors de la guerra i la més quotidiana misèria (això, ni l’humor ho passa per alt) serà precisament on aniran a parar els protagonistes d’aquesta disbauxa darrera de la qual ens hi trobem als creadors de South Park i als compositors d’ Avenue Q, un altre divertiment irresistible.
Val a dir que malgrat l’aposta declarada per la incorrecció política amb tarannà poc respectuós, els mormons tampoc no surten tan malparats de la història com us podríeu imaginar: en el fons, la majoria d’ells, encara que una mica babaus, resulten ser alhora força benintencionats. I val a dir també que malgrat el seu aire transgressor i el seu llenguatge descarat, sovint alegrement escatològic i ple de dobles sentits sexuals, la transgressió està aquí prou sàviament mesurada com per no ferir altres susceptibilitats que aquelles que es fereixen amb no res. I aquest equilibri, és una mostra més de la intel·ligència amb què s’ha fabricat aquest espectacle guanyador d’un grapat de Tony (entre ells, el corresponent al millor musical) que es troba sens dubte entre les propostes més divertides i originals que el gènere ha ofert en els darrers anys. Feu-li un forat als mormons, si passeu per Londres. I de ben segur que a partir d’ara quan us creueu amb ells pels carrers de Barcelona, ho fareu amb un somriure. Ells, probablement no el saben interpretar. Però vosaltres tindreu molt clar que la causa del somriure, es troba en la impagable bona estona que us haurà fet passar aquesta gent.