DEIXEU QUE US ENTETINGUI…MENTRE EL VESTIT EM CAU A TERRA DESCUIDADAMENT
I ara, sortim de les Follies. Però no ens oblidem pas del vaudeville, i de les seves variades derivacions. Heu sentit a parlar de Gypsy Rose Lee? Nascuda l’any 1911, Gypsy es deia en realitat Rose Louise Hovick, i era la filla de Rose Elizabeth Thompson i d’un senyor anomenat John Olaf Hovick que com qui diu no ve al cas, perquè, malgrat la seva participació en termes biològics, no hi pinta res en aquesta història. A diferència de la mare Rose, que ho pinta tot, i que va abocar en les filles tots els seus somnis d’èxit, fama i reconeixement. Mama Rose va ser l’encarnació crua i pelada del típic personatge de la mare de l’artista portat fins al seu extrem. Divorciada d’aquest marit amb orígens noruecs quan la Louise havia complert els 4 anys i la seva germana June tot just en tenia 3, mama Rose va decidir dedicar tots els seus esforços en convertir les filles en grans estrelles del vaudeville. Que, com us deia a l’anterior Teló , era un tipus d’espectacle amb tantes bifurcacions, que en ell també hi cabien els numerets protagonitzats per criatures més o menys gracioses amb certa habilitat per posar-se a cantar i a ballar. I en aquest sentit, Mama Rose no tenia cap dubte: June, havia nascut per enlluernar el món amb els seus dots artístics. La pobrissona Louise, per contra, s’hauria de conformar amb els personatges secundaris, i amb formar part de la troupe com a comparsa: brillar amb llum pròpia semblava fora del seu abast. Però el cas és que les nenes es van anar fent grans. I que quan tenia 15 anys, June va decidir que ja n’havia prou d’estar sempre subjecta a aquesta mare omnipresent que controlava cadascuna de les passes que donaven les seves filles. I va fugir amb un jove ballarí de la companyia, per tal d’emprendre una carrera en solitari que –la veritat sigui dita- va acabar resultant més aviat oblidable. El cert és que Mama Rose s’havia quedat ara amb l’aneguet lleig de talent més aviat dubtós. Però com la paraula «rendició» no entrava al seu vocabulari, va decidir llavors invertir les seves esperances en aquesta altra nena que fins aquell moment semblava més aviat negada en termes artístics.
Arrossegant-se sense massa èxit de teatre en teatre, Louise i la mama van acabar anant a parar allà on mai havien imaginat fer-ho: als teatres de burlesque que representaven una categoria a banda en el món del vaudeville. La categoria més baixa i més moralment reprovada, perquè aquests eren els teatres destinats a un públic gairebé sempre exclusivament masculí ansiós de veure un grapat de noies traient-se la roba com més aviat millor: un escenari gens adient per aquesta Mama Rose que havia somiat amb teatres de primera categoria i contractes de Hollywood per a la seva June. Però el cas és que va ser en aquests escenaris, on la Louise que despertava fins llavors una certa indiferència, es va transformar en Gypsy Rose Lee, la dona que va re-inventar als Estats Units l’art del striptease, li va atorgar un nou estil ple de classe, i va trencar l’estigma que marcava la seva professió, convertint-se en una respectada figura pública cridada per Hollywood que va arribar a disposar fins i tot del seu propi show televisiu. I no pas a hores prohibides, sinó en un horari matinal del tot accessible als petits de la casa. Cert: en aquests programes, Gypsy no es treia ni una peça de roba. Però la seva simple presència ja contribuïa a fer caure uns quants tabús.
Diuen que el secret de l’èxit de Gypsy, com passa tantes altres vegades, va tenir una mica a veure amb la pura casualitat: probablement atacada dels nervis, Gypsy va començar el seu primer striptease parlant molt amb el públic i resistint-se a despullar-se, fins que la poca roba que portava encara a sobre li va caure a terra gairebé sense voler. Però el cas és que Gypsy va acabar fent d’aquest diàleg alhora provocatiu i ingenu i d’aquesta descuidada forma d’anar perdent peces de roba com qui no vol la cosa el seu tret definitori. I aquest tret li va atorgar fins i tot un cert toc un punt intel·lectual que va contribuir a fer d’ella una figura també força popular entre les grans celebritats de l’època. Perquè us feu una idea, només cal tenir en compte que a les parets de casa seva penjaven quadres de Picasso, Miró o Chagall obsequiats a la reina del burlesque pels seus mateixos autors. Detall per a cinèfils i aficionats a les sucoses tafaneries de les revistes del cor: cal afegir que dins l’extens historial amorós de Gypsy hi va ocupar un lloc molt destacat el cèlebre productor Michael Todd, convertir més tard en el tercer marit d’Elizabeth Taylor. I que la reina del burlesque va mantenir també un intens idil·li amb el gran director Otto Preminger (conegut tant pel seu talent com per la seva capacitat per amargar-li la vida als seus actors i – especialment- a les seves actrius com a conseqüència del caràcter despòtic que mostrava als rodatges) del qual en va néixer un nen que durant molt de temps, va ser presentat a l’opinió pública com el fill de qui en aquell moment era el marit de la stripper.
ARA, LI TOCA EL TORN A ROSE
El 1957, tres anys després de la mort d’aquesta mare que, amb el temps, va acabar regentant un establiment hostaler – una pensió per a dones – i veient-se involucrada en el cas de l’assassinat d’una clienta que era alhora la seva amant (aquest vessant més tèrbol del personatge, queda totalment exclosa de l’espectacle del qual us vaig a parlar) , Gypsy va voler fer un ajustament de comptes literari amb el seu passat, mitjançant un llibre de memòries que va captar immediatament l’atenció del cèlebre productor de Broadway David Merrick i de l’encara més cèlebre actriu de teatre musical Ethel Merman, figura mítica dotada d’una veu tan potent que, segons asseguren les cròniques, cada paraula cantada per ella a tot volum era perfectament comprensible des de la butaca del teatre més allunyada de l’escenari, en una època en la qual encara ni s’havia sentit a parlar del so amplificat en una representació escènica: ni que els actors, fossin estrelles de rock!!! Un altre gran mite de la dansa i el teatre nord-americans, el coreògraf i director Jerome Robbins (un altre geni amb fama de tenir un caràcter tan difícil i cruel amb els seus companys de treball com el del mateix Preminger del qual us acabo de parlar), va mostrar també tot seguit el seu interès a involucrar-se en l’espectacle, i tot seguit es van afegir al projecte el llibretista Arthur Laurents i el lletrista Stephen Sondheim. Uns personatges que, per fer-vos una idea de la mena de talents dels quals estem parlant, formaven part de l’equip que havia estrenat feia ben poc amb immillorables crítiques un espectacle considerat llavors revolucionari i anomenat West Side Story que probablement us sona d’alguna cosa. El jove i ambiciós Sondheim, que feia temps que intentava fer el salt i presentar-se d’una vegada davant del públic com un compositor de teatre musical complet capaç d’escriure alhora les lletres i la música dels seus temes, va veure com se li obrien les portes quan Cole Porter i Irving Berlin van rebutjar fer-se càrrec de la partitura de l’obra: aquesta era la seva! Però amb el que no havia comptat Sondheim era amb l’oposició de la diva Merman, que va considerar que una estrella com ella no es podia posar en mans d’un nou vingut com ara el futur creador de Follies o Sweeney Todd i va proposar el nom del músic Jule Styne, un altre gran de Broadway, aquest sí ja del tot consagrat. Un rebuig que Sondheim encara ara no ha acabat de pair, i que el va portar a voler abandonar del tot l’espectacle. Però per sort, no ho va fer. I de ben segur que la primera persona que hauria d’estar-li eternament agraïda per no haver-ho fet, devia ser la mateixa Ethel Merman, perquè Sondheim va escriure per a ella (això, sense descuidar a la resta de personatges de l’obra, naturalment) unes lletres plenes d’intel·ligència, d’ironia, de brillant humor i de sagaç capacitat per definir en una cançó totes les complexitats d’un caràcter com ara el de mama Rose. Si voleu tres exemples insuperables del que us dic, només us cal agafar algun dels enregistraments existents de l’obra (després de Merman, s’han posat sota la pell de mama Rose figures com ara Tyne Daly, Bernadette Petters, Patti LuPone o Angela Lansbury) i escoltar Some People Everything’s Coming up Roses o el memorable Rose’s Turn amb el qual el personatge realitza el seu definitiu striptease vital tot just abans del final de l’obra: amb aquestes tres electritzants cançons n’hi ha prou per entendre tota la psicologia de Rose, tots els seus somnis i egoismes, tots els seus intents de sublimar les seves frustracions fent que les filles visquin encara que sigui a la força la vida que ella hagués volgut viure, totes les seves mancances emocionals.
IMELDA, LA VERITABLE REINA DEL ‘VAUDEVILLE’
Però deixem-nos d’enregistraments: ara (i fins a novembre; la molt limitada temporada prevista per a l’espectacle ha prorrogat funcions!) teniu la gran oportunitat de comprovar tot això assistint a les memorables representacions de l’obra que tenen lloc al magnífic Savoy de Londres, una meravella de teatre associat per sempre més a les operetes de Gilbert i Sullivan. Tot i que el seu brillant aspecte actual (l’aspecte que presenta després d’haver sigut destruït per un incendi i reconstruït fidelment a principis dels anys 90) no respongui a l’interiorisme típic de l’època dels creadors del Mikado, perquè a finals de la dècada dels 20, la sala va ser objecte d’una esplèndida reforma al més pur estil Art Déco. Ja posats, si teniu una estona lliure, no us fa por ser acusats de pertànyer a «la casta», i us voleu permetre un molt britànic petit luxe a l’abast de tothom, no us perdeu l’ocasió de visitar els esplèndids salons Art Déco del veí (exactament, la porta del costat) i mític –la quantitat de celebritats que han passat per aquestes sales, resulta innumerable – Hotel Savoy, i prendre un clàssic té amb pastes. Fins i tot, encara que no lligui massa amb la forma de vida dels artistes de vaudeville tan ben dibuixats en aquesta gran obra mestra del musical clàssic que és Gypsy.
Una obra mestra que ho és des del mateix moment en què l’orquestra ataca els primers acords d’una obertura que es troba sens dubte entre les millors (hi ha qui fins i tot la situa en primera posició ) de la història del gènere. I aquí és on, i malgrat tota la meva coneguda admiració pel mestre Sondheim, no me’n puc estar de reconèixer que difícilment hagués pogut superar el magistral treball fet per Jule Styne: possiblement, aquesta sigui també la partitura més rodona del creador de Funny Girl. Evidentment, n’hi ha prou amb una obertura com aquesta executada a la perfecció mentre tot l’arc escènic del Savoy s’omple de llums de vaudeville que evoquen alhora les clàssiques marquesines del grans teatres de Broadway, perquè sentis ja el primer calfred d’emoció de la vetllada. Però no us emocioneu massa, perquè encara no heu vist res. D’aquí a uns moments farà la seva aparició l’huracà Imelda Staunton. I a partir de llavors, no parareu d’emocionar-vos davant de la que és sens dubte una de les interpretacions més admirables que mai no hagueu tingut l’oportunitat de contemplar dins un musical. Amb la complicitat de Jonathan Kent – el mateix brillant director que ja la va dirigir fa tres temporades a un no menys memorable muntatge de Sweeney Todd– Imelda crea una mama Rose d’antologia. Ens mostra en cada gest, en cada mirada i en cada entonació de veu la fragilitat manipuladora de Rose i la seva obsessiva voluntat de triomf. Sap en tot moment com divertir-nos sense perdre mai de vista la necessitat de transmetre’n alhora entre la diversió el patètic drama del seu personatge. Com ser torrencial sense deixar de ser fràgil. Com mostrar-se cruel sense negar-li tampoc del tot al seu personatge la capacitat per sentir amor, encara que aquest amor estigui més aviat mal canalitzat. Sap com fer que el seu menut cos que a l’escenari pren proporcions gegantines transmeti de forma aclaparadora allò que transmeten les lletres de Sondheim i la música de Styne: aquesta dona en té alhora quelcom de metàfora sobre la capacitat de sublimar que ens transmet el món de l’espectacle, i sobre la trampa que pot arribar a suposar quedar enxampats per la sublimació.
MÉS ENLLÀ DE MAMA ROSE
Creieu-me: només per Imelda, ja valdria la pena fer el viatge. Però insisteixo: en aquest cas, la creació d’Imelda no ve a tapar les mancances d’un espectacle, sinó a fer que encara llueixin més les seves altres qualitats. Més enllà d’Imelda (meravellosament secundada per Laura Pulver; la seva transformació quan arriba el moment definitiu del striptease resulta memorable, fins i tot encara que hagi de lluitar contra una malla massa evident i massa tímida que s’acaba convertint en l’únic punt negre del muntatge), Gypsy és també un fantàstic homenatge a aquest món del vaudeville que tant ha fascinat sempre al mateix Sondheim. A l’anterior Teló, us parlava de Follies. Però cal recordar que fins i tot el seu més recent espectacle Road Show, malgrat haver sofert al llarg de les seves diferents re encarnacions un grapat de canvis (l’obra va canviar al llarg dels anys diverses vegades de títol, de llibret i de concepte, i ni així ha rebut encara el reconeixement que es mereix), va ser plantejat inicialment per ser representat com si es tractés d’un vell muntatge de vaudeville. Però Gypsy – i això, al Broadway de finals dels 50 tenia encara un punt de gosadia- resulta ser també un gran homenatge al món del burlesque, i a aquestes artistes que s’han passat la vida (fins que les carns caigudes no han donat ja més de sí) de teatret en teatret, intentant treure’s la roba amb prou imaginació per a seguir provocant la fantasia de l’audiència. Elles, les strippers ja una mica entrades en anys que acaben oferint els seus numerets amb més humor que sensualitat i que saben transformar en diversió la sordidesa, s’emporten un dels millors moments de la vetllada, el fantàstic tema You Gotta Get a Gimmick interpretat per tres veteranes del ram. Més encara: a l’obra, tant el compositor com el lletrista remarquen de quina forma aquest món del vaudeville més o menys ben acceptat per la societat té les mateixes arrels i segueix en gran part els mateixos mecanismes que aquest món del burlesque rebutjat per la moral i la gent de bons costums. I ho fan de forma ben intel·ligent, utilitzant la mateixa música i la mateixa lletra tant quan es tracti dels numerets infantils o juvenils que la petita June ofereix a un públic familiar, com quan l’adulta Gypsy Rose Lee s’adreça a l’espectador adult suposadament ple d’intencions libidinoses. Tot i canviar els arranjaments, tant en un cas com en una altra sona la mateixa partitura. I tot i canviar la intenció, tant en un cas com en l’altre sonen les mateixes paraules: «Deixeu que us entretingui. El meu nom és June (o Gypsy Rose Lee, tant se val). Quin és el teu?». D’això es tracta: d’entretenir, de crear un moment de fantasia i equívoc, de buscar una complicitat. Els objectius, són els mateixos. Només les circumstàncies del context, són unes altres.
Per descomptat, la gent del vaudeville i la gent del burlesque comparteixen un altre tret en comú: la seva existència és un permanent anar d’escenari en escenari, sempre amb les maletes a punt, sempre d’hotelet en hotelet. I el muntatge de Jonathan Kent visualitza aquest caràcter nòmada, aquesta transició constant, de manera esplèndida. Com visualitza també amb total encert (en aquest sentit, ve a coincidir amb el muntatge de l’obra que Sam Mendes va presentar a Broadway) la forma com per aquests personatges, no existeix altra vida real que la vida del teatre, i fins i tot els seus moments de teòrica intimitat, tenen sempre lloc damunt d’un escenari. A la Gypsy de Kent, la tramoia té una presència constant, l’artifici és l’única realitat verificable, i els llums escènics són els únics llums que poden il·luminar una mica la vida. I tal com ens recorda l’obra, al teatre fins i tot es pot fer veure per una estona que el temps cronològic no corre: June segueix sent una nena encara que els seus dies d’infància hagin quedat endarrere, només perquè segueix actuant amb els tirabuixons d’una nena, la seva mare vol que sigui una nena, i el públic està disposat a creure’s la ficció. I Louise Rose no es transforma en una dona adulta fins que es mira amb gust al mirall vestida per primer cop com a dona adulta, i fins quan surt a fer el seu strip-tease, i la mirada dels adults que la contemplen des de la foscor, en lloc de despullar-la, la investeix d’una fins llavors desconeguda seguretat. Curiosament, el desig d’aquesta mirada, en lloc de fer d’ella una dona objecte, fa d’ella una alliberada dona subjecte, ara ja capaç de tallar el pesant cordó umbilical. A Mama Rose no li queda ja altra que improvisar el seu propi strip-tease a Rose’s Turn. I a nosaltres, no es queda altra que restar embadalits, contemplant com Imelda despulla del tot al seu personatge. Per poc que podeu, no us ho perdeu: deixeu que Imelda us entretingui.