Matar quelcom altre pot esdevenir quelcom ben complicat. I no ho dic pas pensant en problemes ètics o altres menudeses: aquest seria un altre tema. Ho dic pensant només en qüestions purament logístiques: quan et trobes amb algú que es resisteix a la fatalitat amb ungles i dents i/o et fallen els mecanismes letals que pensaves aplicar, matar algú altre pot suposar una bona feinada. Ja que esteu llegint una secció anomenada “Teló esquinçat”, només us cal recordar la pel·lícula de Hitchcock que portava gairebé el mateix títol, aquella Cortina rasgada (Torn Curtain) que van protagonitzar Julie Andrews i Paul Newman i en la qual aquest últim –en el paper d’un científic que es fa passar per desertor, per tal de convertir-se en espia un cop travessat el teló d’acer- suava el que no us podeu ni imaginar (si no heu vist la pel·li) a l’hora d’escanyar un enemic, i ficar-li el cap al forn amb les poc amistoses intencions d’ofegar-lo amb gas. Deia Hitchcock a propòsit d’aquesta cèlebre i bestial escena que amb ella, havia intentat mostrar precisament “fins a quin punt matar algú pot resultar difícil, penós i molt llarg. Quelcom que habitualment no es veu a les pel·lícules; a les pel·lícules, normalment un assassinat és una cosa ràpida que es resol amb una ganivetada o un tret. Sovint, l’assassí ni es molesta en comprovar si la víctima és realment morta”. El cas és que aquesta potent imatge filmada per Hitchcock amb tota la genial mala intenció de la qual era capaç una ment criminal com la seva, em va venir al cap mentre gaudia (i molt) del memorable muntatge de Sweeney Todd servit a taula – i això, com veureu, no és pas cap metàfora- per la companyia Tooting Arts Club. I estrenat a finals de l’any passat entre les parets del Harrington’s Pie and Mash, un molt petit però molt històric establiment situat ben lluny del West End (al barri de Tooting) que pot presumir de ser actualment la botiga de venda i degustació de pastissos de carn –com sabeu molt bé, una de les grans especialitats de la sovint injuriada gastronomia anglesa– més antiga de Londres: les seves portes van obrir l’any 1908, en plena època victoriana. I si recentment les seves portes s’han tancat, no és pas perquè l’establiment s’hagi convertit en una víctima més d’aquesta tendència al genocidi d’establiments històrics que pateixen les nostres ciutats (jo, encara vesso cada dia una llàgrima pensant en Vinçon) sinó perquè està sent objecte d’una remodelació a fons que ha arribat en el moment més oportú: em jugo el que vulgueu que després d’aquest espectacle, molts aficionats al teatre musical i gairebé tots els “sondhemians” que es trobin de visita a Londres, tindran la temptació de fer-li una visita al local, i atipar-se amb els seus saborosos (us ho puc garantir, els he provat) pastissets acompanyats de bon puré. Per cert que el mateix Sondheim es va deixar caure sense avisar pel local el dia en què el muntatge realitzava la seva última representació a la Harrington’s. I del seu entusiasme davant del que va veure, del que va mostrar també l’actor James Franco o del que ha expressat més recentment Angela Lansbury (ni més ni menys que la primera senyora Lovett ) en resten unes imatges compartides amb la companya que a través de les xarxes, han donat la volta al món. Vet aquí com, de cop i volta, una petita companya de l’extraradi de Londres que no té local propi per a representar els seus espectacles perquè sempre els estrena en espais urbans no específicament teatrals, s’ha convertit en tot un referent, gràcies a una proposta no ja de petit format sinó de format mínim que ha cridat l’atenció de les més consagrades celebritats escèniques.
Prova aquests saborosos pastissets: estan farcits d’aut’ntica i saborosa carn d’espectador!!
Això si: a l’hora de fer la degustació cal deixar-se de manies i perilloses associacions que poden tallar la digestió. Imagino que tots i totes vosaltres, sabeu ja molt bé a hores d’ara de quin tipus de carn estan farcits els pastissos de la senyora Lovett, perquè imagino també que la majoria de vosaltres heu vist alguna vegada Sweney Todd, ja sigui gràcies al llegendari muntatge que Mario Gas va dirigir a casa nostra de la cèlebre obra mestra de Stephen Sondheim, ja sigui gràcies a la pel·li de Tim Burton, o ja sigui en algun viatge a altres escenaris del món. Però el que us puc assegurar és que mai heu vist un “Sweeney” tant ple de perillosa proximitat com el que presenta la Tooting. Un “Sweeney” que el productor Cameron Mackintosh (com ja deveu saber, el veritable rei sense corona del West End), aprofitant el tancament provisional de la botiga original, s’ha portat cap a l’avinguda Shaftesbury, tot reproduint fil per randa l’interior de la Harrington’s en un local buit -per poc temps; l’endemà de finalitzades les representacions ja han començat les obres per obrir una botiga nova- situat al costat del Queens Theatre. I un “Sweeney” que curiosament i molt il·lustrativament, ha vingut a coincidir amb la majestuosa versió concert semi escenificada protagonitzada per dues estrelles de la magnitud d’Emma Thompson i Bryn Terfel que l’ENO ha presentat al Coliseum a tota orquestra. Una bona mostra de com poden conviure a la mateixa ciutat dues formes radicalment diferents –tant per dimensions com per concepte- de presentar un mateix material; aquella destinada a omplir un dels grans teatres de la ciutat comptant amb les més rutilants estrelles, i aquella altra presentada per una companya pràcticament desconeguda pel públic que viu fora del barri on actua habitualment, i destinada a omplir el mínim espai (amb prou feines quaranta comensals) de la zona de restauració organitzada amb taules col·lectives d’una factoria de pastissos de carn (o en aquest cas, de la seva reproducció exacta).
El que, ja de pas, em porta a pensar un cop més en l’enorme versatilitat que pot presentar una obra mestra com ara aquesta quan cau en mans agosaradament creatives, fins i tot encara que teòricament es tracti d’obres nascudes amb uns referents culturals i estètics que semblen immodificables. Per cenyir-nos a aquest cas: Sweeney Todd explica una història de venjança, crim i terror amb tocs de sagnant humor i elements de grotesc grand guignol genuïnament victoriana. Des que sona el primer xiscle/xiulet de la partitura fins que s’arriba el tremebund clímax final, tot a l’escenari evoca la llarga ombra de la reina imperial, projectada damunt els més foscos carrers d’un Londres ple de boira i de ciutadans acostumats a viure o a sobreviure al marge de les glòries de l’imperi. El Londres de Sweeney és en molts sentits el mateix Londres de Dickens, encara que en el món de Sweeney i de la senyora Lovett tot (fins i tot els somnis pseudo-romàntics i petit burgesos de la Lovett, aspirant a convertir-se en la botiguera/pastissera de l’any i a gaudir de plàcids estiuejos a la vora del mar) estigui dominat per la destrucció embogida, i no hi tingui cabuda el bàlsam sentimental que Dickens introduïa sempre sàviament entre la misèria i la depravació. Però llavors arriba un director com Jonathan Kent – responsable del magnífic muntatge de l’obra interpretat fa tres anys per Imelda Staunton i Michael Ball-, ubica aquest material tan genuïnament i es diria que intocablement victorià a un lloc imprecís del Londres d’entre guerres del segle XX, i no solament no passa res, sinó que queda del tot clar de quina manera el canvi de referents no ha alterat en absolut la potència tant de l’obra com del seu possible subtext, i l’ha fet del tot extensible a altres contextos històrics. És el que passa en un altre sentit amb el no menys excepcional muntatge del musical que va proposar John Doyle fa una dècada, en aquell cas, situant tota l’obra dins el manicomi al qual va a parar el pobre Tobias un cop li talla el coll a Sweeney, i convertint l’acció en una mena de flashbackno sabem si massa terapèutic (sospito que no) però, en qualsevol cas, adreçat als metges i altres membres del personal sanitari de la institució en què està reclòs.
Per viatjar en el temps cap al terror, només cal una espelma
El “Sweeney” de la Tooting, en aquest sentit, no solament suposa un retorn a les arrels gòticament victorianes de l’original, sinó que encara les accentua una mica més amb efectismes dignes d’una representació no pas d’un d’aquells teatres de l’època de la reina emperadriu dedicats al “grand guignol” en els quals es recorria a la més sofisticada tecnologia del moment per donar-li alguns ensurts al públic (que d’altra banda, els estava esperant amb ànsia) sinó més aviat de barracó de fira de l’era victoriana. Amb la diferència que aquí, en lloc del barracó ens hi trobem un grapat de senzilles i allargades taules en les quals és convenient no deixar-te cap pastis ni cap beguda perquè els intèrprets no paren de pujar-se a elles sense cap mena de contemplacions, un taulell no menys senzill que exhibeix darrere seu el llistat de preus de les consumicions, i una escala que a la botiga original deu complir un paper purament funcional, però que aquí adquireix sinistres connotacions. Això és tot. Això,i els tres músics que tenen la difícil tasca d’encarar-se des del minimalisme dels seus recursos a una partitura d’enorme complexitat (i que se n’en surten a la perfecció del desafiament) i els vuit actors als quals els hi toca assumir tots els papers de l’obra, i que et fan canviar el concepte sobre què significa actuar a la vora del públic. A partir d’ara, quan senti un actor o una actriu parlant de la màgia però també de l’enorme dificultat especial que suposa interpretar un personatge en una sala de petit format i a tocar de la primera fila, pensaré que aquest actor o aquesta actriu encara no ha superat la prova de foc: encara no sap el que significa actuar a pocs centímetres de la cara d’un espectador i mirant-lo fixament als ulls de foraa tant amenaçant que, si no fos per l’escalfor del pastisset que t’acabes d’empassar, t’entraria un calfred. I si algú necessita rebre lliçons del que significa actuar així, que demani el telèfon de Jeremy Secomb, el Sweeney d’aquesta proposta.
Ja de pas – i tornant al principi- Jeremy li podrà explicar també com resulta de difícil matar una persona. Especialment, si es tracta de la teva primera víctima (després, quan li agafes el truc, tallar colls ja s’acaba tornat una rutina com qualsevol altra) i has de liquidar-la entre públic, taules i taulells. I aquí és on l’espectador s’ha de mostrar una mica col·laborador: si veus que Sweeney està intentant escanyar a Pirelli i no li fas lloc a la taula per tal que pugui enllestir la feina amb certa comoditat, t’arrisques a què el barber demoníac de Fleet Street et cridi enfurismat: “Aparta’t ja d’una vegada!”. I el crit, tot i arrencar bones rialles, no deixa de ser una inquietant mostra de la singularitat de l’espectacle, de la seva gosadia. No per res el mateix Sondheim ha dit que aquesta possiblement és la versió més terrorífica que ha vist fins ara de la seva obra. I aquesta accentuació de l’aspecte terrorífic ja ben present a l’original, no prové solament de la brillant utilització de la llum de les espelmes que es poden apagar de cop i volta i dels altres savis efectismes d’esperit victorià als quals ja em referia abans. Prové essencialment de la proximitat, de l’assassinat practicat damunt la taula al voltant de la qual seus, del gest grandiloqüent del futur cadàver que s’està ofegant al teu costat entre reneres i violents moviments de cames, de la sang que brolla ben a prop de la teva cervesa. El conte gòtic s’aproxima així una mica més a l’essència de tots els contes de terror explicats a la vora una llar de foc o fantasmagòricament il·luminats per la llum d’una espelma que projecti ombres perilloses. Però amb la diferència que la gent de la Tooting –amb tant de talent que és capaç de crear-te la ficció d’un viatge a l’interior d’un cotxe de cavalls sense mostrar-te ni cavall ni cotxe ni res que se li pugui semblar- et serveix a taula una representació de la mort tan propera que ni l’humor salvatge et pot fer oblidar del tot el neguit que provoca tot plegat. Tots els fanàtics de Sweeney hem sentit a parlar de les reaccions amb exclamacions en veu alta incloses que va provocar al Broadway de 1979, quan es va estrenar el muntatge original dirigit per Harold Prince joiosament editat en DVD, la navalla de Sweeney fent vessar sang com qui diu en cadena. Ja sé que des de llavors, ha corregut molta sang escènica i molta pel·lícula de sang i fetge, i que tots plegats estem més curats d’espants que llavors. Però fins i tot així: veient aquest “Sweeney”, em van venir també al cap aquells espectadors. I me’ls vaig imaginar fent un viatge en els temps, asseguts de cop en aquests comunitaris seients de fusta, tastant a un pam de la seva boca el sabor de l’assassinat practicat a distàncies curtes:pobrissons; crec que molts d’ells no haguessin pogut superar la prova! Però vosaltres si que podeu. I encara que les representacions d’aquest espectacle estiguin ja finalitzades (i que, com us podeu imaginar, les escasses localitats disponibles donat l’aforament, volessin a tota velocitat), n’estic segur que el muntatge de la Tooning no trigarà massa a tornar a fer acte de presència, ja sigui al reformat local on va néixer, ja sigui buscant un forat on hi càpiga la seva reproducció. I si això passa, no ho dubteu pas: l’experiència us resultarà saborosament irrepetible.