Who’s afraid of Virginia Woolf? Jugant amb les visites
Ho sabíeu vosaltres que, cap a finals dels anys 60 (és a dir, no massa després de l’estrena de la memorable adaptació cinematogràfica de l’obra), va haver-hi el projecte de presentar als escenaris un muntatge de Qui té por de Virginia Woolf? interpretat per Henry Fonda, Richard Burton (a qui li tocava repetir el paper de George, posant a Fonda en el lloc que a la pantalla havia ocupat la seva dona Elizabeth Taylor), Warren Beatty i Jon Voight? No: no es tractava pas de cap operació eixelebrada, proposada per quatre actors cèlebres amb ganes de gresca. La idea d’aquell muntatge que mai no va ser possible perquè l’autor de l’obra –el gran Edward Albee- s’hi va oposar radicalment, era deixar a la vista allò que una part de la crítica, dels estudiosos de l’obra del seu creador i dels coneixedors de la seva biogràfica personal, havien assenyalat des del mateix moment en el qual Virginia Woolf? va arribar als escenaris de Broadway, convertint-se immediatament no solament en la gran bomba teatral del 1962, sinó en allò que se’n diu un clàssic instantani. L’estrena de Virginia Woolf– una estrena que va encetar no poques polèmiques, i que va desafiar els límits del que es podia dir a un escenari, utilitzant un llenguatge mai abans escoltat a Broadway- va consagrar immediatament l’obra com la dissecció més brutal mai vista a un teatre sobre les misèries del matrimoni convertit en infern etílic de convivència. I evidentment, en aquest cas , estem parlant d’un matrimoni heterosexual: el matrimoni format per aquests dos formidables personatges que són la Martha i el George. Però, i si resultés que, en realitat, darrere aquesta parella heterosexual s’hi trobava el dibuix d’una parella homosexual? Per exemple, i sense anar més lluny, el retrat de la parella que van formar durant un grapat de tumultuosos anys el mateix Albee i el compositor William Flanagan. Com en el cas de la Martha i en George, també la convivència entre l’Edward i en William havia estat marcada per les intenses discussions públiques i privades, sovint precedides i/o seguides de no menys intenses borratxeres: amb els anys, Albee acabaria culpant Flanagan de l’alcoholisme que el va acompanyar bona part de la seva vida.
La meva obra no va d’això
Certament, a Edward Albee no li haguera agradat gens que us comencés a parlar de la sensacional reposició de la seva obra que és a punt de finalitzar representacions a Londres (però que, com us deia a l’anterior Teló, amb una mica de sort, potser podeu recuperar als cinemes un dia d’aquests) comentant-vos el que ell consideraria com un tema anecdòtic sense veritable relació amb el seu text. Qui sap: potser ara que Albee és mort –l’autor ens va deixar amb 88 anys el mes de setembre de l’any passat-, algú tingui la gosadia de saltar-se la voluntat del creador de Història d’un zoo (el seu primer gran èxit), Un fràgil equilibri (la vau veure al Lliure, amb una esplèndida Rosa Novell?), Tres dones altes (el seu tercer Premi Pulitzer) o La cabra, o qui és Sílvia? (com us deia també a l’anterior ‘Teló’, un altre gran èxit d’aquesta primavera londinenca), i n’ofereixi allò que Fonda, Burton, Beatty i Voight no ens van poder oferir. Val a dir que alguns dels crítics més conservadors del Nova York de l’època –crítics que sovint deixaven anar uns quants dards enverinat quan es tractava d’analitzar les obres d’autors gai-, van utilitzar de forma més o menys subliminar aquest argument per tal de desactivar la càrrega explosiva contra les misèries del matrimoni que l’obra semblava albergar dins seu: evidentment, només un autor gai podria entrar a sac en tan venerable institució.
Però el cert és que Albee, que mai no va necessitar sortir de l’armari perquè mai no va amagar la seva condició gai, sempre es va oposar a ser considerat un autor de teatre gai: aquesta etiqueta no estava feta per a ell, i tampoc la possibilitat de posar la creativitat al servei de la militància. I el cert és que la Martha i en George (i també la Honey i el Nick, els joves convidats que estan a punt de rebre a casa quan l’obra comença), formen una parella heterosexual dolorosament creïble, la complexitat de la qual seria alhora també dolorosament creïble si es tractés d’una parella homosexual. I el cert és també que, tal com va dir Albee, i per escàndol d’aquells que només es van voler quedar amb la bilis que corre al llarg de l’obra cada cop que la Martha i en George es llancen de cap a algun dels seus combats dialèctics que de vegades traspassen la frontera de l’agressió física, entre aquests dos, hi ha molt d’amor: un amor terrible i sagnant fins a dir prou, però per això mateix, molt més intens del que sovint amaguen les paraules tendres convertides en hàbit buit. Albee deia literalment: “Crec que en George i la Martha, s’estimen moltíssim. Evidentment, mantenen un munt de combats. Però gaudeixen de l’habilitat per combatre de l’altre. I crec també que un cop s’han deslliurat de les il·lusions, poden ser capaços de construir una relació sensible”. Quelcom que de fet no calia que Albee hagués dit, perquè queda ben explícit al llarg de la seva obra, encara que algú es pugui perdre la veritable natura de la seva relació entre tantes paraules esfereïdores pronunciades entre constants glops de whisky i sarcasme.
La Marta i en George, veïns habituals de la nostra cartellera
Per sort, Virginia Woolf és una obra que no necessita massa presentacions entre nosaltres, perquè hem tingut ocasió de veure-la representada als nostres escenaris en diverses ocasions. Potser algú d’entre vosaltres recordi el seu llunyà pas pel Teatreneu, amb una insòlita Amparo Moreno compartint baralles amb Hermann Bonnin. O el (més aviat lamentable) muntatge del text presentat al Teatre de l’Eixample. O aquell luxós i fallit espectacle que Alfredo Marsillach va dirigir poc abans de la seva mort, i en el qual compartia escenari amb Núria Espert. I de ben segur que tenia encara present l’excel·lent versió amb Emma Vilarasau i Pere Arquillué dirigida al Romea per Daniel Veronese; de totes les que us he dit, l’única que va saber apropar-se al joc proposat per Albee. Tot i que, a l’hora de pensar en Virginia Woolf (un text que, com sabeu molt bé, no guarda cap relació amb l’estupenda escriptora britànica esmentada en el títol; també això, forma part del joc), a mi, inevitablement, el cap sempre se me’n va cap a la fantàstica adaptació cinematogràfica dirigida per Mike Nichols. Sóc dels que pensen que aquell film gràcies al qual Elizabeth Taylor va guanyar el seu molt merescut segon Oscar (llàstima que l’antològica creació del marit, Richard Burton, es va quedar sense la també merescuda recompensa), i en el qual brillaven també intensament Sandy Dennis (Oscar a la millor actriu de repartiment) i George Segal, es troba entre les millors versions d’una obra teatral que mai s’han filmat.
I diria que alguna cosa de l’esperit de la pel·lícula de Nichols, es pot detectar també al nou muntatge de l’obra que James Macdonald ha dirigit al Teatre Harold Pinter -i quin gust dóna, veure una obra com aquesta al mateix escenari que va acollir tantes peces del mestre Pinter!- amb Imelda Staunton (recordeu el que us vaig dir d’ella arran de la seva sublim interpretació a Gypsy, de la qual ara ja podeu gaudir tots després de l’edició en DVD de l’espectacle?) i Conleth Hill (que, per si no heu caigut, és ni més ni menys que el cèlebre eunuc de Joc de Trons al qual ben aviat tornarem a tenir entre nosaltres). Abans, us esmentava el muntatge de l’obra signat per Adolfo Marsillach. I si el vau veure, segur que teniu present la pulcra elegància amb què se’ns presentaven en George i la Martha, i que transmetia també la seva residència. Quelcom que era exactament tot el contrari del que cal esperar trobar-se a la llar de la nostra parella; una llar tan dominada pel desordre caòtic com l’existència d’aquests dos. La cèlebre primera frase que s’escolta a l’obra és precisament aquella What’s a dump! (Quina cort de porcs!) que la Martha deixa anar tot just encendre els llums de casa seva, tornat a altes hores de la nit i ja ben carregada de copes (tant com el marit) de la festa que hi ha hagut a la Universitat dirigida pel pare. I la primera frase dóna tot seguit lloc al primer joc: la Martha li demana al George a quina pel·lícula, Bette Davis pronunciava aquesta mateixa frase. Per cert: no us trenqueu el cap com el George i la Martha. Ara que la gran Bette torna a estar de rabiosa actualitat gràcies a Feud, la imprescindible sèrie que ens explica la seva rabiosa i eterna enemistat amb Joan Crawford (Susan Sarandon i Jessica Lange, respectivament), us diré que Miss Davis pronunciava aquestes paraules a Beyond the Forest (Més enllà del bosc), una pel·lícula detestada per l’actriu i no massa ben rebuda al seu moment (1949) que amb el temps, ha acabat esdevenint pel·lícula de culte. En gran mesura, gràcies a (o per culpa de) el paper que juga en la primera escena de l’obra d’Albee.
El desordre de la vida i les regles del joc
El cas és que quan la magnífica Elizabeth Taylor de la pel·lícula filmada per Nichols el 1965 encenia els llums de casa, et trobaves davant el desordre d’una casa plena d’objectes fora de lloc, gots de whisky oblidats a l’espai més inversemblant, i piles de llibres (al cap i a la fi, som a la llar d’un professor universitari d’Història) apilats a qualsevol racó, tot plegat dins d’una casa decorada sense cap afany decoratiu molt a l’estil del moment en el qual l’obra va ser escrita. I el cas és que quan la inconmensurable Imelda Staunton fa el mateix al Harold Pinter Theatre, en trobes dins un saló amb gran llar de foc inclosa que conserva aquestes mateixes característiques absents a altres muntatges de l’obra. Unes característiques que jo, particularment , agraeixo. No solament pel lloc mític que la pel·lícula ocupa a la meva memòria de cinèfil. També, perquè crec que tot i tractar-se de personatges atemporals ficats en una obra mestra també absolutament atemporal, a la Martha i el George també els hi escau força representar una determinada imatge d’una determinada vida universitària de curtes mires molt vinculada a la Nord-amèrica d’un determinat moment. Dit això, cal tornar al joc. No sé quantes vegades dec haver ja escrit aquesta paraula. Però és que – encara que de vegades s’oblidi- Virginia Woolf és també una obra orquestrada al voltant del joc. Tant, que el seu autor li va posar al primer acte del text el títol de Fun and games. Entre la Martha i el George, més enllà de les ferides obertes per les paraules que remeten a records insuperables, més enllà de les infidelitats (de la Martha) que, de fet, també formen part del joc, més enllà dels fracassos compartits, hi ha sempre establerta la dinàmica del joc. Ells, juguen fins i tot quan s’insulten dient-se les coses més terribles; fins i tot quan toquen el moll de l’os de l’abisme. El que importa, no és la contundència -sovint plena de terrible humor; aquesta, és també una comèdia extraordinària quan no és un drama colpidor– del que es diu, sinó que el que es diu, es mogui sempre dins les regles del joc; dins dels límits que la Martha i en George s’han atorgat l’un a l’altre per poder seguir vivint junts, sabent alhora que mai no podrien deixar de viure junts. Els únics moments en els quals el seu vincle entra en terrenys perillosos, són aquells moments en els quals el fragor de la batalla, els pot portar a oblidar-se de les pròpies regles. Quant això no passa, encara que els espectadors estupefactes (nosaltres mateixos, però també els seus convidats, incapaços d’entendre la naturalesa del seu joc, i també incapaços d’entendre que el seu propi vincle, es troba a anys llum del que tenen els seus amfitrions), creguin que s’ha depassat el límit, tot continua mantenint-se dins del descontrolat control pactat pel tàndem. I això, la complexa natura d’aquest joc que sembla desmesurat però que no fa altra cosa que recordar-nos que qualsevol convivència es recolza en la comprensió del joc i de les seves regles, constitueix la columna vertebral d’una obra que va molt més enllà de qui només veu en ella una pura lluita de destrucció entre dos éssers destruïts abans que s’aixequi el teló. Per això mateix, el muntatge de Macdonald resulta modèlic: perquè demostra una modèlica comprensió de tots els elements que entren en joc en el joc de la Martha i en George. Perquè entén de forma admirable l’equilibri requerit per les tres apassionants hores de representació que ofereix el text; aquest equilibri entre l’humor i l’horror, l’odi aparent i l’amor sempre latent i sovint ben latent que ens converteixen a tots i cadascun dels espectadors en convidats, ficats en aquesta llar de la qual podríem sentir tota l’estona la necessitat de fugir, però de la qual – alhora- no voldríem sortir-nos per res del món. I és que ningú que visqui el teatre com si fos la seva pròpia llar, voldria sortir mai d’una casa habitada pel talent d’un actor com Conleth Hill, capaç de modelar admirablement cadascuna dels vertiginosos girs que el George dóna entre l’animal ferit que converteix en narració aliena la seva pròpia terrible història, el gran manipulador de la paraula que sap com, des de la seva aparent posició de vençut, pot en realitat donar-li tota la volta al joc, i portar-lo cap a un carrer sense sortida. I, per damunt de tot, ningú voldria perdre’s ni per un segon cap inflexió de la veu, cada mirada ferotge, cada rèplica demolidora de les que Imelda ens ofereix ficada sota la pell de la Martha com poques vegades he vist a un actor o a una actriu ficats sota la pell d’un personatge. El que passa al llarg de la representació, i el que es desencadena en el seu tram final, resulta difícilment definible. Pertany al terreny reservat per aquella mena d’animals escènics que ens fan mirar a l’abisme, i ens situen just al seu llindar. Quan Imelda/Martha, desposseïda ja de qualsevol tret d’arrogància i seducció i convertida ja en la dona enfrontada a una solitud que només pot compartir amb en George, mira cap al buit del pati de butaques, i baixa fins al xiuxiueig el seu to de veu per tal que el silenci es pugui tallar amb un ganivet, passa allò que només pot passar quan el teatre arriba a la seva essència mitjançant l’actor i l’actriu que s’ha transformat ja en una mena de mèdium. Si algú no sabes el que significa actuar, i tingués a la meva disposició fer-li sentir el que jo vaig sentir en aquestes escenes finals de l’obra, em limitaria a fer-lo seure a la butaca de la sala en aquell mateix moment. Sobren les explicacions.