Vosaltres, fa vint-i-un anys, ja éreu espectadors teatrals? Si la resposta és positiva, llavors segur que encara recordeu molt bé que, al novembre de 1996, Josep Maria Flotats –a qui cal felicitar pel seu merescut nomenament com a doctor honoris causa per part de la Universitat Autònoma- va inaugurar extraoficialment el Teatre Nacional de Catalunya, tot estrenant a la Sala Tallers del nou equipament l’obra de Tony Kushner Àngels a Amèrica. O, per ser més exactes, presentant el primer lliurament d’un díptic monumental al qual el seu autor li va posar el molt encertat títol global d’Una fantasia gai sobre temes nacionals, i que està integrat per les obres El Mil·leni s’apropa (la que es va poder veure a Barcelona) i Perestroika (la que Flotats tenia previst estrenar la temporada següent, quan ni de lluny es podia imaginar que llavors, ell ja no seria el director del teatre que tant havia contribuït a crear). I ara, no us penseu pas que l’estrena de la versió catalana d’Angels in America va estar lliure de polèmiques, ben reveladores d’altra banda de certes mancances d’amplitud de criteri cultural que segueixen sovint ensenyant el nas de forma patent o latent a casa nostra. I que en aquest cas concret, es complementaven amb certes reticències per part del poder polític dominant, a l’hora d’abordar des d’un aparador cultural tan llampant com el nou TNC temàtiques no massa afins als criteris diguem-ne que ideològicament morals d’aquest mateix poder. Obrir teatre tot presentant un text anglosaxó en lloc de fer-ho amb un de ben nostrat, i a sobre, fer-ho amb una “fantasia gai”, els hi va semblar a alguns sectors una mica massa. Quelcom que, d’alguna manera, Flotats va intentar solucionar oferint les dues inauguracions del TNC. Primer vindria aquesta, realitzada a l’espai diguem que més “alternatiu” del TNC, tot i la quantitat de noms emblemàtics (Josep Maria Pou, Francesc Orella, Sílvia Munt, Ramon Madaula, Pere Arquillué, Montserrat Carulla…) reunits a l’escenari. I després , ja vindria la inauguració oficial com Déu mana, a la Sala Gran, i amb un clàssic català tan clàssic com ara L’auca del senyor Esteve.
El dia que un mal actor es va transformar en pitjor president
I això que en teoria Flotats l’havia encertat de ple, escollint com a primer espectacle del Nacional una obra que poc abans havia guanyat el Premi Pulitzer, el Tony i el Drama Desk Award -els tres màxims guardons que pot guanyar una obra als Estats Units-, i que es disputaven tots els grans centres escènics del món. Una obra que, des del mateix moment de la seva estrena, havia estat considerada com una peça fonamental del teatre nord-americà contemporani, transformant-se alhora en un d’aquells esdeveniments culturals dels quals tothom en vol parlar. I de la qual, efectivament, tothom en parlava: els mitjans de comunicació n’anaven plens d’articles d’opinió entorn de la significació d’un text que, ja per començar (tot i que el seu abast és tan ample que de cap manera pot quedar reduït a aquest únic aspecte), situava el tema de la sida al bell mig de l’escenari en un moment en què els efectes letals de la plaga semblaven encara incontrolables, l’estigmatització social patida per les persones tocades pel virus resultava també encara aclaparadora, i –per contra- les inversions estatals per tal d’investigar els orígens de l’epidèmia i intentar posar-li fre, eren sovint pràcticament inexistents, o com a molt, clarament insuficients. Cal recordar en aquest sentit que l’acció de l’obra s’inicia l’any 1985. Per aquella època, Ronald Reagan havia iniciat el seu segon mandat com a president dels Estats Units, després d’haver obtingut una victòria encara més aclaparadora que la primera el mes de novembre de 1984. I després de fer quatre anys que atiava al màxim el conservadorisme més retrògrad de la nació nord-americana, tant des del punt de vista econòmic, com des del punt de vista cultural i social. El cas és que l’arribada de Reagan a la presidència (gener de 1981), havia gairebé vingut a coincidir amb la identificació (juny de 1981) d’un nou virus que havia començat a causar estralls entre la població homosexual. Més tard, quedaria també palesa la seva incidència en altres grups de risc, com ara els usuaris de drogues injectables o les persones que havien sigut receptores de transfusió sanguínia. I encara una mica més tard, començaria a fer-se evident que tampoc la població heterosexual que no entrava en els paràmetres dels grups de risc, n’estava lliure de patir la infecció; ben al contrari. Però inicialment, la Sida havia irromput als mitjans de comunicació identificada del tot amb la comunitat gai. I en un moment històric en el qual l’ultra conservadorisme campava pels seus aires amb el vistiplau d’un president que li era afí, no van faltar ben aviat les veus que van vincular la nova plaga amb quelcom no massa llunyà del càstig diví.
Tota plaga té la seva moralina
Els anys 60 havien estat els anys de la reivindicació, els anys de l’alliberament. I havien pràcticament culminat amb els aldarulls que van tenir lloc el 28 de juny de 1969 (l’endemà del funeral per la mort de Judy Garland, que va aplegar milers de gais decidits a retre un darrer tribut a qui era ja llavors una estrella icònica per a la comunitat) al Stonewall de Nova York. Ja sabeu que aquest local gai es va acabar transformant en un referent mític i un punt d’inflexió, quan, i en comptes d’adoptar la posició submisa d’altres cops, la clientela va decidir plantar-li cara a una batuda policíaca, i enfrontar-se obertament a les forces de l’ordre. Doncs bé: tal com ho veien els sectors més conservadors, ara, als anys 80, el virus venia dramàticament a posar una mica d’ordre entre tant de desordre. I a recordar-li al món que allò que s’havia volgut normalitzar no podia ser tan normal, si rebia un càstig tan brutal. I el fet que l’altre gran grup de risc estigués lligat amb la drogoaddicció, encara venia a llençar més llenya al foc. Els excessos dels 60 i dels 70, ara venien també aquí a passar factura. Ja que aviat ens ficarem dins d’una obra poblada per àngels, es podria afegir que els conservadors hi veien aquí l’acció d’una mena d’àngel exterminador decidit a recordar-li al món allò que anava pel camí d’oblidar. Parlant d’oblits: el cert és que Reagan s’havia passat quatre anys a la Casa Blanca sense esmentar ni una sola vegada als seus discursos l’existència del nou virus, com si la SIDA no existís, i no estès destruint la vida de milers dels seus conciutadans. Quelcom que va canviar també precisament aquell any 1985 en el qual va morir Rock Hudson. És ben sabut, fins a quin punt Hudson s’havia convertit en la primera imatge pública de la SIDA, el primer nom famós del qual es va tenir noticia que havia estat infectat pel virus, mentre el món descobria també bocabadat (com a mínim, aquella part del món que encara no en tenia notícies d’un dels secrets pitjor guardats de Hollywood) la molt activa homosexualitat d’un dels grans seductors heterosexuals del cinema dels anys 50 i 60. El cas és que sembla que la intervenció de Hudson (que havia estat amic seu durant l’època en la qual Reagan es guanyava la vida com a actor) va resultar decisiva, a l’hora que el president parlés per primer cop públicament del virus aquell mateix 1985.
Kushner marca les seves pautes
Aproximadament sis anys després d’aquella primera referència presidencial a la sida, s’estrenava a San Francisco Millennium Approaches, la primera part d’Angels in America, en un muntatge de l’Eureka Theatre Company dirigit per David Esbjornson. Kushner –que havia escrit l’obra comissionat pel Center Theatre Group at the Mark Taper Forum, una molt prestigiosa companyia amb seu a Los Angeles a la qual el nostre autor portava ja anys vinculat – es trobava encara treballant de ple a Perestroika quan, davant les primeres notícies sobre l’impacte que estava provocant el text, el National Theatre de Londres es va posar en contacte amb ell per presentar la peça abans fins i tot que aquesta s’estrenés a Broadway. L’obra arribava a la capital britànica el mes de gener de 1992, presentada amb una aclamada posada en escena del mestre Declan Donnellan ja sabeu, el codirector de la sensacional companya Cheek by Jowl de la qual tants cops hem parlat, perquè ens ha fet un grapat d’admirables visites), i es convertia immediatament en la gran sensació de la temporada. Cap a finals de l’any següent, el National presentava ja la versió integral de l’obra; un díptic en el repartiment del qual, per cert, t’hi podies trobar el futur James Bond Daniel Craig interpretant a Joe, el mormó addicte a Reagan i amb un prometedor futur polític com a secretari d’una Cort d’Apel·lacions acostumada a dictar sentències del tot discriminatòries envers el col·lectiu gai que –malgrat això- està disposat a compaginar el seu ideari amb la seva sortida de l’armari. ( I qui vegi la interpretació que fa ara a Londres Russell Tovey amb aquest personatge, segur que no troba a faltar a 007).
I ja que us acabo de presentar un dels personatges fonamentals de l’obra, cal dir que si es segueixen fil per randa les instruccions de Kushner (quelcom que, per cert, no acabava de passar al nostre Nacional), tots aquests personatges -un bon grapat, si tenim en compte les nombroses aparicions secundàries ) han d’estar interpretats per vuit únics intèrprets. Potser recordeu l’estupenda versió televisiva de l’obra produïda per l’HBO que l’any 2003 es va emportar l’Emmy i el Globus d’Or, i que va ser rodada per Mike Nichols: ni més ni menys que el mateix director de l’adaptació cinematogràfica de Qui té por de Virginia Woolf? de la qual us parlava precisament a un Teló anterior; a Nichols li devem doncs dues de les millors reconversions fílmiques de grans peces teatrals que mai s’han realitzat. Doncs bé: si recordeu aquella excel·lent peça televisiva, recordareu també que Meryl Streep se’ns presentava alhora com l’Hanna Pitt (la no menys mormona mare d’en Joe que acabarà fent també a la seva manera una rotunda sortida d’armari emocional i ideològica), com a Ethel Rosenberg (executada juntament amb el marit Julius l’any 1953, després d’haver estat tots dos acusats de ser espies comunistes al servei de la Unió Soviètica), com a àngel d’Austràlia (en l’al·lucinat fragment de l’obra en el qual assistirem a una mena de reunió plenària dels àngels que vetllen per nosaltres a tots els continents, i als quals ens trobarem en estat de notable desorientació), i com al venerable rabí Isidor Chemelwitz a qui li correspon obrir l’obra amb un discurs funerari que ens recorda els orígens migratoris de la nació nord-americana, i que introdueix alhora la primera referència a la cultura jueva d’aquesta obra escrita per un jueu que tendeix a marcar moltes distàncies envers el judaisme més o menys ortodoxa (sota els trets d’aquest rabí amb sobtats cops d’humor, sí que costava molt reconèixer a la Streep). En qualsevol cas, si tant ella com Emma Thompson com Jeffrey Wright (l’únic membre del repartiment de Broadway que sortia a la minisèrie) es multiplicaven en diversos personatges, no era pas ni per divisme, ni perquè la productora s’hagués volgut estalviar uns quants calerons a l’hora de contractar intèrprets: era per apropar-se el màxim possible al concepte original de l’autor, que amb aquest repartiment de rols, volia saltar-se també de pas les barreres del gènere.
Fem-li cas a Brecht
Seguint amb les indicacions marcades per Kushner, l’autor sempre ha dit que la millor manera de representar la seva obra és fer-ho en un espai escènic diàfan, gairebé transparent, marcat per un minimalisme bàsicament evocatiu. Un espai, per cert, molt semblant al que feia servir recentment Ivo van Hove (us heu adonat que tard o d’hora, sempre acabem parlant d’ell?), i força allunyat de l’omnipresent cementiri jueu en el qual es desenvolupava el muntatge de Flotats. Kushner recomana també que els canvis d’escena (i al llarg de les a la vora set hores i mitja de representació requerides pel seu text, els canvis d’escena són constants) siguin molt ràpids. I evitin completament aquells fosos de llum que deixen l’escenari a les fosques mentre els actors -aquest és per exemple el moment en el qual veus com aquell intèrpret que feia de cadàver, s’aixeca a corre-cuita– es mouen a tota velocitat per tal de situar-se a la propera escena; una mena de canvis escènics que ell detesta. I haig de dir-vos – ara ja, confidencialment- que jo mateix sento cada cop més aversió envers aquests fosos tan anti-climàtics que, o bé estic mal fixat, o bé els espectacles amb factura britànica saben per regla general evitar amb més elegància. Però que ningú cregui que quan Kushner diu això, ho fa buscant una identificació entre intèrpret i espectador a l’estil Actor’s Studio. Ben al contrari: l’autor és partidari de convertir els actors en tramoistes, i mostrar com ells mateixos manipulen els elements escènics creant així una mena de distanciament digne del més ortodox Bertolt Brecht, un dels ídols de Kushner. Recordar-li al públic que es troba en un teatre i no pas en una mena d’església en la qual es crea quelcom semblant a una comunió mística entre espectador i intèrpret, forma també part dels seus preceptes. Això sí: quan arriba l’hora que els àngels es manifestin en tot la seva esplendor, llavors cal no ser tímids. Llavors, cal que el cel del teatre s’obri de bat a bat, i els efectes especials (visuals i /o sonors) tinguin un punt de mega producció de Hollywood: trobar-te cara a cara amb un àngel com ara li passarà al Pryor (que ha estat abandonat per un Louis –segons el mateix autor, el personatge que més s’assembla a ell- incapaç d’enfrontar-se així com així a la realitat de la malaltia i la possibilitat de la mort de la seva parella) no és quelcom que passi cada dia. I encara menys, quan l’àngel en qüestió (un àngel femení capaç de provocar-li al gens heterosexual Pryor unes ereccions que en l’estat en el qual es troba, en tenen quelcom de regal de Déu), et vol convèncer que ets el profeta del nou mil·lenni. I també, que en les teves mans es troba no solament com qui diu la salvació del món, sinó també la redempció d’uns àngels als quals Déu té ben abandonats d’un temps ençà. Cal dir que, en qualsevol cas, també pel que fa als àngels i a les escenes delirantment oníriques (allà on no arriba la divinitat, arriben els psicofàrmacs) en les quals fan irrupció mentre t’anuncien que el paradís ve a ser quelcom una mica semblant a la ciutat de San Francisco després d’haver estat devastada pel terratrèmol), Kushner opta per l’ingredient brechtià. És a dir: la cosa pot ser tan espectacular com calgui, però alhora, millor si es veu el truc, la tramoia, el fals decorat, l’attrezzo que acompanya l’apocalipsi casolà que s’ha instal·lat al cap de Pryor.
I del drama en farem també moments de gran comèdia
Heu detectat un cert humor (en realitat, considerables dosis d’aquest element) en tot el que us porto explicat, malgrat la dramàtica seriositat – això, també ho deveu haver percebut- dels temes que van passant per l’escenari? Doncs l’humor no és cosa meva, sinó cosa del mateix Kushner, que no dubta a fer-lo servir a dojo al llarg de la seva èpica fantasia gai, ara gloriosament recuperada pel mateix National Theatre que la va estrenar per primer cop fa just un quart de segle. I segons sembla, tot apunta que aquest muntatge al voltant del qual es va generar una gran expectació des del mateix moment en què es va començar a parlar d’ell, i que va esgotar entrades a una velocitat comparable a la que es van vendre les localitats per assistir al concert dels Rolling Stones a Barcelona, té el seu destí ben marcat: la seva pròxima parada, es troba a Broadway. Però de moment, no anem tan lluny. Fins al pròxim 19 d’agost, les dues parts del text se segueixen representant al National (els dijous i els dissabtes, es pot assistir a l’integral), i si sou matiners i teniu paciència, cada dia es posen a la venda un petit grapat d’entrades alliberades. D’altra banda, el pròxim 20 de juliol s’emet la retransmissió en directe de l’espectacle a diverses sales cinematogràfiques d’arreu el món. I encara que de moment cap d’elles es trobi al nostre territori, tot apunta al fet que els àngels acabaran volant més tard o més d’hora pels cinemes Icària Yelmo: acostumeu-vos a seguir – no em canso de recomanar-vos aquestes sessions imprescindibles- la seva programació de teatre passat a la pantalla, que es reprendrà passat l’estiu.
Els àngels, doncs, són de tornada: tant de bo, també a casa nostra algú es decidís a acabar allò que Flotats va iniciar, muntant ara el díptic complet. El moment no pot ser més oportú, tenint en compte l’entusiasme que ha despertat el muntatge londinenc, i el més que possible aterratge a Nova York de l’espectacle. I el cert és que si algú tenia cap dubte sobre l’oportunitat d’aquest retorn, qualsevol dubte ha quedat esvaït tot comprovant tant la radical vigència i connexió amb l’ara mateix que segueix presentant el text, com la no menys radical creativitat d’una peça magistral que s’endinsa constantment amb gran talent, enginy, imaginació i sagacitat per territoris aclaparadorament sorprenents. Uns territoris en els quals hi cap l’èpica i l’intimisme, la tragèdia i l’humor, l’aguda reflexió sobre les estructures ideològiques que dominen el Sistema, i la no menys aguda escapada cap als cels plens de més o menys falsos profetes que ens prometen paradisos impossibles a canvi de tremendes renúncies vitals, i de més o menys falsos déus que et deixen plantat com més necessitat tens d’ells. I sempre, seguint el ritme d’un autor amb prou saviesa teatral per a saber que una cosa tan gran com aquesta, cal presentar-la a cops d’escenes addictives que passen per l’escenari a un ritme que no permet ni la més petita vacil·lació, ni la més lleugera pèrdua d’interès: tan ben tramat està el text, tan ben modulats resulten els seus salts d’un espai cap a l’altre (i aquí parlo tant d’espais físics, com d’espais mentals, com d’espais genèrics), que les a la vora set hores i mitja de representació passen en un sospir. I si em demaneu molt, et deixen encara amb ganes de més: tant de bo a l’epíleg de l’obra el seguís un altre epíleg que ens permetés seguir una estona més amb aquests personatges. Però ben mirat, segur que m’equivoco: Tony Kushner, igual com sap molt bé de quina forma ens pot mantenir enganxats a ells al llarg de tanta estona, segur que sap igual de bé quan ha arribat el moment d’allunyar-nos d’ells deixant-los xerrant al voltant de la famosa font de l’àngel del Central Park novaiorquès que fins i tot si mai no heu estat a Nova York, heu vist a centenars de pel·lícules, i que Pryor defineix com el seu lloc preferit del món.
Acabo d’inventar la postveritat!!
Tornem a l’actualitat de l’obra. Cert: ara, la sida, sense haver deixat mai d’estar un problema encara no resolt, sortosament ja ha perdut (si més no, en el nostre primer món occidental; pel tercer món el panorama resulta força més desolador) aquell caràcter de plaga letal que presentava fa un quart de segle. Cert també: ara ja ni recordem el que va significar aquella Perestroika que serveix per posar-li títol a la segona part del díptic, aquella esperança de canvi i democratització dels règims comunistes que no va ser altra cosa que l’avantsala de la caiguda definitiva d’aquells règims (i en alguns casos, de la seva transformació en una altra cosa teòricament molt diferent que, en el fons, ha heretat bona part dels seus pitjors trets, i potser se n’ha oblidat dels millors.)
Però deixant de banda aquestes circumstàncies, el món que reflecteix Angels in America és un món massa semblant al món que tenim ara mateix com perquè ens passin desapercebuts els paral·lelismes. De fet, fins i tot diria que Kushner, sense saber-ho ni ell, es va avançar vint-i-cinc anys al “descobriment” d’això que ara està tan de moda, que practiquen tants polítics i tantes polítiques del més variat color ideològic, i que coneixem amb el nom de la “postveritat”. I la primera evidència aclaparadora d’aquestes coincidències, la trobem en el fet que la cadira presidencial ocupada durant l’acció de l’obra pel nefast Ronald Reagan, ara l’ocupa un Donald Trump es diria que ben capaç de superar amb escreix les pitjors fites del seu antecessor. Per cert, un incís al marge: us recomano calorosament la lectura d’Eso no puede pasar aquí (ignoro si existeix traducció catalana), una brillant i divertida anti-utopia escrita per Sinclair Lewis als anys 30 que especula sobre l’arribada a la presidència d’un líder populista proper al feixisme, que va fer molt de soroll a la seva època, i de la qual ara se’n torna a parlar força als Estats Units per raons més que obvies i paral·lelismes evidents. I fixeu-vos bé: moltes de les frases que diu i de les actituds que pren el presidenciable d’aquesta història, resulten gairebé idèntiques no ja a les que adopta l’actual president, sinó també a les que podeu trobar reflectides en líders populistes de casa nostra que, en teoria, es troben a l’altra cara de l’espectre ideològic.
Us presento el mestre de Mr Trump
Curiosament, Mr. Trump presenta una connexió directa amb un dels protagonistes centrals –i en aquest cas, no ficticis- del text de Kushner; un personatge del qual encara no n’hem dit res: el terrible Roy Cohn que al Nacional, interpretava (estupendament, per cert) Pou , que a la televisió va ser encarnat per Al Pacino, i que al National de Londres es presenta amb els trets del fantàstic Nathan Lane, gran estrella del teatre musical (recordeu que ell va estrenar The Producers) que aquí realitza una veritable creació posat en un territori interpretatiu ben diferent d’aquell al qual ens té més acostumats. Roy Cohn va ser un molt poderós advocat que es va arribar a convertir en la mà dreta d’aquell no menys terrible senador Joseph McCarthy, l’artífex màxim d’una cacera de bruixes comunistes els efectes devastadors de la qual són ben coneguts per tots vosaltres; aquella cacera que, entre altres àmbits, va destruir o marcar de per vida la carrera d’un bon grapat de talents de Hollywood i Broadway, es troba entre les pàgines més negres de la democràcia nord-americana. Doncs mira tu si és casualitat, Roy Cohn va ser també als inicis dels anys 70 el veritable mentor d’un llavors molt jove Donald Trump; l’home que, segons l’editor de The Washington Post Marc Fischer, li va ensenyar al futur president com cal donar cops (sovint, ben bruts) que deixin KO al teu contrincant. Segons sembla, l’amistat entre Trump i Cohn es va refredar dràsticament just per la mateixa època al llarg de la qual ens el presenta l’obra de Kushner. És a dir: l’època en la qual Cohn va deixar de ser un triomfador acostumat a sortir-se’n sempre de qualsevol situació malgrat la seva tendència natural al joc brut. L’època en la qual va ser privat del seu dret d’exercir l’advocacia donades les irregularitats delictives que s’havien detectat en la seca pràctica, mentre d’altra banda agonitzava per culpa de la sida. I ara, no aneu pas a pensar malament: Cohn no era pas homosexual. Era només un home que tenia sexe amb altres homes. Fixeu-vos en la diferència, perquè en ella es troba una de les claus de l’obra de Kushner, i l’evidència que Cohn actua- tal com us deia abans- com un profeta de la postveritat. Cohn, quan el seu metge li plantifica a la cara que està infectat pel VIH i que el virus s’ha materialitzat ja en malaltia, li llença una amenaça tremenda al bon doctor: pobre d’ell, si té la gosadia d’afirmar que Cohn ha agafat la sida. “La sida – afirma llavors Cohn- és allò que tenen els homosexuals. Jo, tinc càncer de fetge”. I les raons per les quals cal imposar el fals diagnòstic al diagnòstic real, són també obvies, i ens les explica també seguidament el mateix Cohn. Els gais són uns perdedors. Ser gai, en l’estructura social, política i ideològica dins de la qual es mou Cohn, suposa ser un fracassat, no tenir accés al poder. Entenguem-nos: que les estructures de poder n’estiguin plenes de gais, és un altre tema. Però en el discurs que articula Cohn, aquests gais no són gais, com no ho és ell mateix: són senzillament homes que quan tenen ganes de sexe busquen a altres homes, i que fins i tot potser poden arribar a desenvolupar una mena de relació afectiva amorosa i latent amb altres homes, i que sovint (com li passava al mateix Cohn) s’envolten a la seva feina d’altres homes “no gais” que només se’n van al llit amb homes. El que marca la diferència és la paraula, no l’acte. Si no m’identifico amb la paraula, no pertanyo al grup, encara que les meves conductes semblin pròpies d’aquest grup. Un triomfador mai no pot ser membre d’una minoria que ha estat relegada i condemnada; una minoria marginada que com a col·lectiu, ha estat associada a la idea de fracàs. La sida és cosa de gais. I els gais, per a Cohn, són una imatge del fracàs. Els gais, de fet, han estat perseguits per lleis que el mateix Cohn ha ajudat a implantar, perquè ell menysprea aquesta minoria a la qual no pertany encara que exerceixi les seves mateixes pràctiques sexuals. No em negareu que el discurs de Cohn, no és una peça mestra de postveritat. I com us deia, funciona també com un dels punts essencials d’aquest text fantàstic que ara ha caigut en les millors mans imaginables: les de la directora Marianne Elliot, que en aquests darrers anys ha signat també dos muntatges tan memorables com ara els de War Horse i El curiós incident del gos a mitjanit.
La marca Elliot
Val a dir que si recuperem les “instruccions” que Kushner dóna sobre com cal muntar la seva obra, Elliot sap ser alhora fidel a la filosofia de l’autor, però infidel als seus preceptes. I això vol dir, d’una banda, que lluny de la resolució minimalista reclamada per Elliot, ens trobem davant un espectacle evidentment aixecat amb molts mitjans de per mig, i evidentment tocat també d’aquell sofisticat poder visual de les anteriors propostes d’Elliot. Prenem com a exemple l’aparició de l’àngel d’Amèrica disposat a fer-li la guitza a aquest Pryor portentosament interpretat per un Andrew Garfield que sap com transmetre’t tant l’irònic glamour amb un punt de ploma del seu personatge, com tota la por i fragilitat d’un ésser enfrontat alhora a la fallida del cos, l’abandonament de la persona estimada, i les reclamacions angelicals que el volen convertir en quelcom semblant a Moisès conduint el poble cap a la terra promesa. I la comparació no és exagerada, si tenim en compte que Kushner indica que al tram final de l’obra Pryor hauria de lluir una túnica semblant a la que exhibia el Charlton Heston d’Els deu manaments. Potser Garlfied, tot i haver deixat molt en darrere el paper que el va fer famós, està trobant aquests dies a faltar alguna vegada la seva disfressa de Spiderman, si tenim en compte que Elliot, en lloc de fer baixar de les altures un àngel d’aspecte més o menys convencional, li fica a l’habitació un àngel amenaçador que sembla més aviat sortit d’aquell cau d’àngels caiguts que són les calderes de Pere Botero, i que es desplaça amb l’ajut d’unes sinistres ales articulades mogudes des de les ombres per un grup d’intèrprets (també ells ho són, a la seva manera) enfundats en negres robes. I aquí es fa evident que Elliot, a l’hora de donar-li vida al seu àngel, ha tingut molt presents els cavalls-titelles i la resta de la fauna de War Horse. De la mateixa manera que quan arriba la fantasia extrema del tram final desenvolupada sota una cúpula que evoca la de l’ajuntament de San Francisco (la cinquena cúpula més gran del món), la directora ha tingut també present l’univers irreal i high tech pel qual deambula el Christopher de The Curious Incident of the Dog in the Nightime. Elliot és una directora amb estil marcat. I aquest estil es fa evident al llarg d’un espectacle que estilísticament parlant, manté sempre la necessària continuïtat. Però que alhora (i com passa una mica al mateix text), sap també com donar-li un bon tomb a l’escenari un cop l’àngel ha desplegat les seves ales. Fins aquell moment, l’acció salta àgilment d’un espai a l’altre mitjançant uns vistosos mòduls mòbils que es desplacen en la foscor, i que creen àmbits visuals ben compartimentats. Però a partir de la irrupció de l’àngel –és a dir, a partir del moment en el qual aquella irrealitat que s’anunciava a punt d’esclatar, ja ha esclatat del tot- aquells mateixos manipuladors d’ales vestits de negre dels quals us parlava abans, es converteixen en una mena d’esperits que mouen tots els elements de l’escenografia com si estiguessin movent també el destí dels personatges. I a tots aquests personatges els hi atorga Kushner un bon grapat de moments tan estel·lars com ara aquells que protagonitza la Harper, la dona d’en Joe (meravellosa Denise Gough), tan al·lucinada com el mateix Pryor gràcies a les generoses dosis de Valium i de solitud que li permeten viatjar cap a l’Antàrtida com qui diu només obrint la porta del seu frigorífic. Harper, per cert, té a càrrec seu el sensacional monòleg que ens deixa anar des d’un avió (aquest cop un de debò, no pas un mitjà de transport al·lucinat) just abans de la memorable, commovedora escena final. I aquesta escena final, és una bona mostra de com Elliot, en el fons, li segueix sent fidel a Kushner i les seves indicacions. L’escenari, ensenya ara totes les seves trampes i costures, tots els seus artificis. I malgrat tot, quanta veritat escènica es respira al llarg de l’extraordinari fragment que li ve a posar punt final a tan extraordinari espectacle!