Serà perquè ens trobem ficats en les celebracions del 150è aniversari del naixement de Sigmund Freud? El cas és que, a les darreres setmanes, la cartellera en va ben plena d’espectacles en els que hi podríem buscar reinterpretacions psicoanalítiques sense gaire esforç. Que me’n dieu, sense anar més lluny, de les marionetes en que han quedat convertits els personatges d’Ariodante, a la singular versió de l’òpera de Händel dirigida per Achim Freyer? D’una banda, estan els seus petits cossos de titella, intentant representar el rol que els hi pertoca a la comèdia de la vida. En aquest cas, a l’òpera barroca en la que han caigut. De l’altre, estan els seus desitjos més nobles i/o més ruins, que travessen aquests ninots que els representen, de la mateixa manera que l’inconscient ens travessa a tots plegats. A aquest brillantíssim espectacle, fins i tot ens trobem a una princesa condemnada a una dualitat que pot fer desenvolupar els símptomes més intranquil•litzadors. Acusada falsament de desvergonyida, la princesa es desdobla en duess marionetes que ja no tornaran a unificar-se mai més: alguna cosa s’ha trencat ben a dins, i la melangia destructora que ha posseït al ninot, estarà ja per sempre a l’aguait, com una amenaça latent. D’altra banda, aquestes marionetes que ben bé podrien ser carn de divà, permeten al seu director reinterpretar molt imaginativament les claus habituals de la gran òpera barroca, en la que l’efecte escenogràfic i la música colpejaven sensorialment a l’espectador, però els intèrprets no expressaven altre emoció dramàtica que la que transmetien el seu maquillatge i el seu vestuari. Heu sentit a dir que aquest és un muntatge estàtic, i gairebé proper a una versió concert de l’obra? Doncs, us han enganyat. Espereu a veure per TV3 l’enregistrament de l’obra, i comprovareu com aquests titelles que volen pels aires, i als que se’ls hi va l’ànima i els hi creixen els braços desmesuradament mentre es mouen per un escenari llampantment lluminós pel que desfilen dracs meravellosos i cavallers enfrontats en singular torneig, no en tenen més d’estàtics.
I ara, imagineu que, enlloc d’anar a parar al Liceu, les marionetes haguessin caigut en mans de la cèlebre psicoanalista Melanie Klein: segur que les hagués convertit en material de joc integrat a les sessions de psicoanàlisi dels seus pacients infantils. Responsable de polèmiques incendiàries dins el món de la psicoanàlisi que han arribat fins els nostres dies, La senyora Klein és també la gran protagonista d’un espectacle molt recomanable. Un espectacle que aconsello especialment a tots aquells de vosaltres als que les dramatúrgies modernetes i trencadores, esgoten una mica. I a més, que dimonis: de tant en tant, ve molt de gust una bona ració de teatre de text com el de tota la vida. Estrenada al National de Londres a finals dels anys 80, l’obra de Wright sap molt bé com funcionen aquestes coses. S’ha de començar amb tranquil•litat, exposant clarament de que van els personatges, però deixant la porta oberta a que ens sorprenguin més endavant. S’ha de seguir amb diàlegs àgils, rèpliques ràpides en les que s’escola la ironia i un punt de misteri no resolt. S’ha d’arribar al cim amb confessions fortes i traumes finalment verbalitzats. I deixar pel final una resolució no del tot previsible. L’obra està també feta a mida per a que tres bones actrius es puguin lluir. I molt especialment, per a que una gran dama de l’escena es guanyi l’aplaudiment més efusiu. En aquest cas, per a que Maife Gil rebi un reconeixement al seu talent, potser no tan conegut pel públic com caldria. Això sí: si teniu un amic o amiga kleinià, aquesta obra pot ferir d’allò més la seva sensibilitat. Està clar que, a l’autor Nicholas Wright, aquesta bona senyora més gèlida que el mateix gel, no li mereix cap simpatia.
Ni Jacques Lacan, hagués sigut tan dur amb ella, o potser si? Shakespearià convençut que no va deixar tampoc d’especular entorn als traumes edípics de la família de Hamlet, seguir que Freud s’ho hagués passat d’allò més bé veient Rosencrantz i Guildestern són morts. Quin tros de gran comèdia, l’escrita per Tom Stoppard fa ja gairebé quatre dècades! Al seu costat, fins i tot el guió de Shakespeare in love gràcies al que l’autor va guanyar l’Òscar, sembla més aviat poqueta cosa. També els dos secundaris de Hamlet als qui Stoppard dóna protagonisme absolut, tenen alguna cosa de marionetes. En el seu cas, perquè han anat a parar a una tragèdia, de la que desconeixen els fils que la mouen. Manipulats pels uns i pels altres, aquest parell s’ha ficat ben bé de peus a la galleda d’un drama del que no entenen res, i intentaran aclarir una mica amb l’ajut d’un parell d’actors. Aquells mateixos, recordeu-los, als qui el Príncep va fer representar l’assassinat del seu pare, enfront la mirada de l’oncle convertit en rei assassí. Dit d’una altra manera: els actors, no saben de què va la pel•lícula, interpreten els seus papers ignorant les implicacions i conseqüències del seu acte. I Rosencrantz i Guildenstern són tan als núvols, compleixen tan a la perfecció el seu destí d’actors perduts a l’obra d’un altre, que fins i tot es converteixen en missatgers de la seva pròpia sentència de mort. Oriol Broggi, que signa aquest muntatge commovedor, i tant brillant com els millors seus, estableix també un paral•lelisme entre la perplexitat d’aquests éssers beckettians, i la dels immigrants. També ells, intenten desxifrar els codis socials, que els envolten. I també ells, poden quedar atrapats per un autoengany: si, qui ha creat les regles del joc, no vol que tu les coneguis, perquè no vol que tu juguis en les mateixes condicions, ja has begut oli; et pots estalviar esforços inútils. Clar que hi ha una altra manera de veure l’obra d’Stoppard; una manera més complementària que alternativa. Rosencrantz i Guildernstern s’han ficat en allò que podríem definir com terrenys molt sinistres des d’un punt de vista freudià. A la fi, aquesta obra tan divertida per moments, no deixa de parlar de dos personatges que són ja morts, o als que, en el millor dels casos, la mort els està esperant a la propera escena del text. Ells, com nosaltres, no són més que titelles d’aquest destí inexorable.