Hi ha un moment en la representació de El castigo sin venganza en el que un personatge li espeta a un altre un redundant ¿Qué me dices, qué me cuentas?, demostrant així que, quan cal buscar una rima per a què tot encaixi, fins i tot els mestres es permeten alguna que altra llicència. I ben fet que feia Lope de Vega, si amb això salvava amb dignitat els versets d’una escena, veriat?. El que no impedeix que, contemplant les seves obres amb uns quants segles de distància (fins i tot les millors, cas de la que s’ha estrenat al TNC), de vegades un tingui la sensació de que en el cas de Lope, la mètrica li pot a l’emoció. I l’èmfasi, als sentiments presentats en carn viva. Serà per això que, per molt que tornem a ell, el seu teatre ple d’excel-lències, està molt lluny d’arribar al moll de l’os com si ho fa el de Shakespeare? Deixem-ho córrer. I tornem a l’espectacle del Nacional, que el director Eduardo Vasco ha situat (i aquest és un dels encerts més clars del seu muntatge) en plena edat d’or del feixisme. Fixeu-vos només amb com li ha quedat el personatge del Duc: pastadet a Mussolini en tots els sentits. A la fi, ja se sap que el Duc era tot un actor i tot un histrió. Per partida doble: per la seva condició de polític, i pel seu origen italià. Qui va dir que els italians eren els millors actors nats del món? El cas és que la imatge d’aquest dictador escènic, em fa pensar en quins deurien ser els sentiments reals de Lope envers aquest personatge que ara ens sembla tan mesquí. Cal recordar que, quan Lope el va escriure, gairebé amb 70 anys, quedaven ja endarrera uns dies de joventut no massa diferents en qüestions amoroses (allò de passar-se la vida anant de llit en llit) als del mateix Duc. I que, com ell, també Lope havia arribat a un moment de crisi en el que havia decidit fer bondat i transformar-se en un home de profit. Lope, portant les coses més lluny, fins i tot s’havia vestit els hàbits, encara que només fos per caure després un altre cop i encara amb més força en els pecats de la carn. Pensar que Lope sent simpatia pels dos amants transgressors de l’obra, seria exagerar una mica les coses. Lope compren el seu neguit, i, per identificació, potser fins i tot, li fan una mica de llàstima. Però no els justifica. I pot observar amb repugnància la forma com el duc trama aquestes coses, cal mirar-se-les cara a cara, i amb el cap ben alt, que, quan de l’honor es tracta, a can Lope no hi ha excuses que justifiquin els desgavells. Si voleu que us digui la veritat, jo n’estic convençut de que Lope, si fos al divà del psicoanalista, acabaria reconeixent que es sent més proper al poderós amb ganes de reformar-se, que a aquest parell de jovenets que es deixen portar per les calentures del moment, oblidant posició i bons costums. Com, al no oblidar-ho, el Lope de Fuente Ovejuna es sent molt més proper al poder absolut dels reis que al rampell revolucionari del poble encara que se’l miri amb tolerància.
