Quin gust dóna, això de sortir per una vegada del teatre amb l’alegria i l’optimisme eixelebrat ficats al cos, després d’haver donat la volta a Catalunya en 80 accents i no sé jo quants girs (això últim, ja ho entendreu un cop vist l’espectacle) i haver compartit una sardana veneciana en companyia d’un grapat de meravellosos intèrprets en absolut estat de gràcia!
Quin gran plaer, el que ens ha proporcionat Lluís Pasqual amb la seva catalanitzada (el Veneto, ha sigut substituït per un lloc inconcret del Principat) i republicana (primera part del tema; aquella república vista i no vista entre 1873 i 1874) versió de I Rusteghi de Carlo Goldoni!
Per cert, parlant de la Primera República; ja que Pasqual ens convida a consultar la Wikipedia abans de començar l’espectacle (amb prevenció, això sí; cal no fer-ne cas a totes les informacions que trobem a la súper enciclopèdia virtual … això, també ho entendreu més veient l’espectacle), busquem a veure que ens diu la wiki d’aquell efímer moment polític. Ens hi podrem trobar alguna que altra sorpresa ben reveladora de la marxa que porten les coses a la pell de brau.
Ens trobem, sense anar més lluny, un projecte de Constitució Federal en el que es contemplava una nació espanyola integrada per 17 estats (Cuba i Puerto Rico inclosos; penseu que encara ens hem de situar en plena època colonial) cadascun d’ells dotat de plena autonomia econòmica i administrativa i amb facultat de dotar-se també si volia amb la seva pròpia Constitució.
Algú pot imaginar-se als federalistes d’ara mateix, reclamant amb gosadia quelcom semblant! Què com va acabar la cosa? Doncs, com ha acabat tan (massa) sovint per aquest indrets: amb un bon pronunciament militar i la restauració de l’ordre borbònic. Tan animats com havíem començat!
Mirat amb perspectiva històrica, resulta que aquests feréstecs intolerants i bèsties als quals les dones sàvies i els joves audaços acaben fent ballar al seu ritme una sardana aperturista, d’aquí a no res tornaran a veure restaurats els seus valors més conservadors.
I com els feréstecs de qualsevol època i indret acostumen a recuperar ràpid els vells vicis, no costa gaire imaginar als feréstecs de l’obra recuperats del moment de feblesa amb renovada embranzida. I deixant clar que una flor no fa estiu, i que, un cop passat el carnestoltes republicà, el que cal és recolzar amb força la quaresma monàrquica que dura tot l’any i que torna a situar les coses al seu lloc.
Però no ens posem pessimistes, perquè la intenció de Pasqual és aquest cop precisament la contrària. Fins i tot encara que aquest moment en el que triomfa una disbauxa que, en realitat, no és altra cosa que el veritable seny (hi ha quelcom més assenyat a la vida que intentar ser el més raonablement feliços possible i, si es pot, intentar que també ho siguin els altres?), sigui un miratge teatral, el cas és que anem ben necessitats de miratges teatrals o de qualsevol altra mena.
El miratge de Goldoni (com els de tots els grans mestres de la comèdia) consisteix en fer-nos creure que els feréstecs de tota mena poden ser vençuts amb l’ajut de l’astúcia i la lògica. El miratge de Pasqual, consisteix en fer-nos creure que, per unes setmanes, el Lliure de Montjuïc s’ha transformat en una versió tècnicament més ben dotada del mític Lliure de Gràcia de fa dues dècades. I presentar-nos un espectacle joiós i magnífic que ens recorda fins a quin la funció lúdica del teatre, quan aquesta funció cau en bones mans, es transforma també en un fantàstic instrument transgressor.
I ara, em preguntareu què en té de transgressor, un espectacle com aquest. Doncs, precisament la seva capacitat per arrancar-nos de misèries quotidianes i fer-nos creure que els feréstecs de debò poden ser animals encara domesticables. I el seu talent per fer-nos gaudir de la llengua en totes les seves variacions, tant les ortodoxes, com les més saludablement heterodoxes. I el seu ingeni, per rendibilitzar al màxim els recursos tecnològics dels que disposa un teatre que va ser dissenyat precisament per fer que tota la seva arquitectura estigui al servei de la seva versatilitat escenogràfica; i que, sovint, funciona amagant una mica massa aquestes fantàstiques prestacions.
I la seva aclaparadora demostració que tenir un gran repartiment, no vol dir només tenir a l’escenari un grapat de grans noms i de grans talents; tenir un gran repartiment, significa trobar la química exacta per a que aquets grans noms i grans talents funcionin en la mateixa direcció, amb la mateixa textura interpretativa, fent ús de similars recursos, fent-nos creure que si interactuen d’aquesta manera els uns amb els altres, és perquè veritablement són veïns de tota la vida.
Tant és així, que fins i tot sap greu començar a dir noms en aquestes circumstàncies. Però com, al cap i a la fi, qui ho acaba manegant tot en aquesta peça tan coral és la Victòria de Laura Conejero, posem-la a ella com exemple: quina fantàstica composició, la que ens ofereix la Laura! Com pot ser, que ens passem temporades tan llargues sense veure-la als escenaris? Doncs, ara que Conejero ha tornat a Goldoni, disset anys després de ser al Grec la seductora Mirandolina de L’hostalera en mans de Sergi Belbel, és cosa de no deixar-la escapar. I també és cosa que cap de vosaltres deixeu escapar aquesta gran festa escènica: segur que fins i tot els més feréstecs sortireu amb un somriure als llavis i amb ganes de comprar-vos una màscara de carnaval, saltar-vos les vostres pròpies normes i començar a fer el ruc amb alegre frivolitat.
EL DIMONI, VA AL TEATRE (I NO LI AGRADA EL QUE VEU)
Anem a un altre espectacle que perd el paisatge original de l’obra d’origen, per tal de visitar les catalanes terres. El dimoni, en aquet cas, no és altre que aquell diabòlic Voland que Bulgàkov feia viatjar cap a la Moscou estalinista a la seva extraordinària novel•la El Mestre i Margarita. I que Pep Tosar, en la seva tan estimulant com irregular adaptació escènica de l’obra, fa viatjar cap a la Barcelona teatral i turística d’ara mateix observada amb prisma satíric i plena de personalitats escèniques i culturals amb noms només lleugerament deformats, darrera dels quals, resulta ben fàcil reconèixer els noms reals als quals se’ls està donant canya.
Pep Tosar, que ja havia adoptat les formes demoníaques de Voland a l’excel•lent muntatge de l’obra que es va poder veure al Teatre Lliure fa una dècada, assumeix també ara la personificació d’aquest diable elegant, eternament cínic i amb feblesa per practicar la màgia negra als escenaris. I, és clar: així encara es fa més evident fins a quin punt Tosar comparteix del tot les opinions d’un Voland que, ja per començar, s’apunta al bàndol dels que veuen la capital catalana com la ciutat que va aprofitar la febre post olímpica per vendre`s al turisme low cost a canvi d’un plat de mongetes, al preu de perdre en gran mesura els seus veritables signes d’identitat.
Però, com ja us hem dit, aquest dimoni que pot presumir d’haver conegut en persona a Ponç Pilat i al seu més cèlebre reu de mort, sent una certa dèria pel món de l’espectacle.
Així doncs, encara que el tema del turisme li molesti, el que veritablement el treu de polleguera és la comprovació que aquesta ciutat, culturalment i teatralment parlant, s’ha convertit en el feu d’una colla de patums institucionalitzades i al servei del poder que tenen segrestada la creativitat no estrictament oficial. Quan de teatre es parla, queda clar que la seu central d’aquestes patums es troba situada a un gran edifici amb enormes columnes dòriques dignes d’un aeroport: l’edifici on està ubicat el CNT, una sigla que no correspon pas a cap cau anarquista, sinó al il•lustre Centre Nacional de Teatre.
Quan Voland es posa a parlar d’aquesta ciutat venuda al turisme, i d’aquesta cultura venuda als luxes de l’alta cultureta vestida de qualité, es diria que Voland deixa de ser Voland per transformar-se gairebé en l’alter ego catalanitzat de Thomas Bernhard. Tot i que, la veritat sigui dita, al dimoni de pas per Barcelona del muntatge de Tosar potser li manca una mica d’aquella demolidora capacitat per traspassar la pell amb un escalpel de sarcasme i arribar a mostrar les clavegueres de la cultura austríaca que tan bé dominava Bernhard.
A l’hora de passar comptes amb els seus col•legues de professió, Tosar tendeix a una caricaturització una mica fàcil. Eficaç a l’hora de buscar el somriure (o la rialla) còmplice de l’espectador que gaudeix, pescant a l’escenari una referència a les creadores del Projecte Vaca, reconeixent de qui s’està parlant realment quan es parla de Toni Solteres o Sergi Campanes, o comprovant la perplexitat amb la que el tal Campanes rep això de ser substituït per un tal Xavier Albertí.
Però aquesta caricaturització resulta també per moments lleugerament banal i òbvia en excés. I malgrat això, i malgrat els moments de comicitat cridanera (l’escena protagonitzada per les secretaries del TNT a la recerca del seu cap perdut per terres andaluses, posem pel cas), Tosar ofereix un espectacle per moments molt notable, que suposa també una modèlica demostració de com un text monumental ple d’escenaris, de personatges, de canvis d’època, de canvis d’estil i, fins i tot, de diabòlics efectes especials, pot ser transformat en un molt brillant espectacle minimalista.
I això que, molts de nosaltres, encara tenim molt marcats els efectes hipnòtics provocats l’estiu passat pel sensacional i visualment exuberant muntatge de l’obra de Bulgàkov presentat al Lliure per Complicitè. Tosar comença la seva proposta amb tant encert que no trobes a faltar per res el luxe de recursos. Precisament, un dels aspectes més ben resolts del muntatge és la seva excel•lent utilització d’un espai escènic que mai no sembla massa petit, gràcies a l’habilitat amb la que s’utilitza el vídeo, als atmosfèrics canvis d’il•luminació, al bon partit que Tosar li treu a un simple teló de tul, o a la molt eficaç idea de ficar un petit escenari suplementari dins de l’escenari general. Aquí, en la forma de fer servir aquets recursos, es pot reconèixer fàcilment la marca Tosar. I comprovar que aquesta marca que tan bons resultats ha donat amb propostes més intimistes, s’adapta sense problemes a una proposta que exigeix una logística narrativa molt més complexa.
El que de vegades se li escapa una mica de les mans a Tosar és el ritme del conjunt. La constant transició entre l’episodi burleta, l’escena de cabaret, el debat metafísic entre Pilat i el seu profeta, la història d’amor desesperat que mantenen el Mestre i Margarita, el malson fantàstic o la lúdica reflexió intel•lectual, dóna lloc a un muntatge en el que abunden els segments captivadors, però es fan també evidents els desajustos.
A diferència del que passa a les pàgines del llibre (o del que passava també, espectacularitat a banda, al muntatge de Complicité) aquí, el pas de la sàtira sagnant a l’exaltació romàntica amb elements fantàstics, els salts de Jerusalem a Barcelona i el joc entre el retrat irònic i la reflexió sobre el poder humà del Cèsar i el poder diví emanat més de l’ètica que de Déu, no sempre acaben de quallar i no sempre es produeix sense que al canvi de tonalitat resulti massa abrupta. Tampoc no sempre, el bon repartiment està a la mateixa homogènia alçada.
I malgrat tot, aquest arriscat muntatge de Tosar suposa tota una demostració del talent del seu creador, de la seva capacitat de risc i del rigor amb el que ha anat construint al llarg d’aquest darrers anys la programació del Círcol Maldà. Sàtires fàcils a banda, resulta del tot just deixar en evidència la ceguesa cultural d’una ciutat que és a punt de perdre un equipament escènic com aquest, sense intentar posar-hi remei al desgavell.
UNA MALETA, DUES MALETES, TRES MALETES…
I així, fins arribar a les 9 maletes carregades d’indiscrecions epistolars, reunides en un sol espectacle: l’espectacle que serveix per tornar a ajuntar al mateix escenari a la sempre estupenda actriu Mercè Sampietro i al virtuós músic Eduard Iniesta, després d’aquelles molt agradables Sensualitats que ens van obsequiar fa un parell de temporades.
I l’espectacle que serveix també per a que Joaquim Oristrell s’estreni com a director escènic i dramaturg, encara que, un aquest terreny, el popular guionista i director cinematogràfic tingués ja la seva discreta experiència. I, és clar: tan acostumat està el guionista i director de Dieta mediterrània o Inconscientes al món del cinema, que s’acaba muntant la seva pròpia pel•lícula.
I acaba ordint per a aquest espectacle un guió de pel•lícula tan ple de xarades, girs argumentals, humor, romanticisme i paisatges genuïnament novaiorquesos, que un té la sensació que funcionaria molt millor visualitzat en una pantalla que convertit en narració teatral, pel molt bé que Mercè Sampietro ens expliqui aquesta història.
L’altra sensació que acabes tenint mentre veus 9 maletes és que la reunió de cartes i més cartes que es produeix a l’escenari, més enllà de l’interès que sempre provoca escoltar el que escrivien en forma de cartes personals aquestes celebritats a les que tant admirem o odiem (penseu que entre els remitents, s’hi troben des de Marilyn Monroe a Eva Braun, passant per James Joyce o el general Franco) resulta un xic artificiosa.
És a dir: les cartes, podrien ser aquestes o unes altres. Els seus autors, aquests o uns altres. L’ordre amb el que s’agrupen, aquest o un altre. A la dramatúrgia li manca aquell punt de cohesió que vingui a crear el vincle entre totes les cartes o el vincle entre tots els remitents.
Aquest punt de cohesió, s’intenta buscar en aquest argument fictici que té lloc més enllà de les cartes, en les claus ocultes que contenen i que han de servir per resoldre un misteri. Però en aquest aspecte, el guió està una mica descuidat. I la millor mostra del que dic la trobem en aquests rètols amb la paraula oculta de cada carta que sovint es pengen a l’escenari de forma descoordinada amb la lectura de les cartes.
Així no hi ha forma de sostenir la part de divertiment amb elements de thriller (dona fatal inclosa) que se li vol donar a tot plegat! Però, ben mirat, potser aquest no deixa de ser l’element secundari de l’espectacle, encara que es presenti com el seu aglutinador element central.
Al cap i a la fi, el que importa aquí és el fragment d’intimitat amb signatura cèlebre del que ens fa partícips el muntatge. I la bona química entre Sampietro i Iniesta. I la classe amb la que llegeix Sampietro aquestes cartes i el bon gust amb el que Iniesta interpreta les seves composicions musicals. Aquest és sens dubte un espectacle agraït, molt hàbil a l’hora de connectar amb el públic, i molt ben tramat, pel que fa a la seva capacitat per mantenir-nos atents, sempre a l’espera que la carta que vindrà després sigui tant o més interessant que la carta anterior. I això acaba pesant més que les febleses de la dramatúrgia,i l’artifici dels seus misteris servits amb humor i un toc de sensualitat.
ADIÓS, ‘MANITO’, Y QUE TE VAYA BONITO!
Ja que hem començat amb una festa, acabem amb una altra festa. Però aquesta, teòricament, de debò. Que vaya bonito, ens convida a dir-li adéu a un vell conegut / gran amic o familiar llunyà (en aquestes mena de festes, totes les possibilitats estan incloses ) que se’n va a viure a Mèxic.
La festa, ben casolana, tindrà lloc al pis en el que el viatger va compartir infància amb els seu germà, la seva germana i els seus pares. I a la festa, com està manat (sinó fos així, ja em direu quina mena de festa seria aquesta!) podrem veure sangria, menjar ganxitos i practicar la ballaruca, si el cos ens ho demana. Tot, això si, en dosi potser més discretes del que caldria esperar d’una proposta com aquesta que va guanyar el Premi Moritz de FiraTàrrega 2012. Una proposta que parteix d’una bona idea potser després massa tímidament desenvolupada.
La bona idea és la de crear aquest ambient de festa privada entre amics, i acabar derivant (com passa també de vegades en aquesta mena de festes) cap al psicodrama familiar amb tocs de comèdia grotesca; un psicodrama que es comença a insinuar de manera suau (allò de dir una cosa i estar alhora verbalitzant la cosa latent que amaga dins seu) i, a mesura que la sangria va entrant a dojo, es desferma més i més, fins arribar als moments de catarsi cridanera als que conviden aquesta mena de situacions.
El problema és que l’espectacle de Teatro de CERCA mostra massa ràpidament el seu truc, la seva estructura. I que un cop l’ha mostrat, ja no troba la manera de trencar amb la convenció. És a dir: per molt que et trobis a la sala d’estar o a la terrassa on es celebra la festa, un cop els tres germans es comencen a ficar en el seu psicodrama, et podries trobar igualment en qualsevol sala teatral, veient a l’escenari el que ells escenifiquen aquí.
Més enllà d’alguna mirada puntual o d’alguna petita brometa, el que estàs veient no deixa de ser una representació teatral en la que tu, et limites a fer d’espectador. Cosa que tampoc no seria cap problema, si els petits drames familiars d’aquests tres germans no ens sonessin una mica massa previsibles i plens de llocs comuns. Evidentment, que els llocs comuns, si ho són, és perquè formen part de la vida de tots. Però a l’hora de transformar-los en matèria escènica, cal saber fer-los arribar amb prou força com per a que aquests llocs comuns no ho semblin gens ni mica.
I ja posats, potser cal no tenir por a l’hora de mostrar el caràcter irreversible que poden tenir algunes situacions. En aquesta agradable festa, i malgrat les grans diferències estilístiques, tot acaba tenint una mica l’aspecte d’aquelles pel•lícules amb bon rotllo en les que les famílies es llancen una estona els plats al cap, per acabar finalment ben abraçats, i llançant al cel globus plens d’esperança. I això últim (ja ho veureu) no és pas cap metàfora, a la festa – espectacle de la que us parlo.