La veritat sigui dita: aquest curs arribem exhausts als exàmens de juny. El pessimisme general campa pels seus aires i ho envaeix tot. Les retallades no paren de mutilar la nostra cada cop més paupèrrima vida quotidiana. La justificada indignació dels indignats i l’injustificable comportament d’alguns indignes ocupa els carrers. La cultura, recula en tots els àmbits i es va transformant en quelcom cada cop més anecdòtic i residual mentre el pensament mediocre imposa i generalitza la seva llei. I, per acabar-ho d’adobar, als polítics que més presumeixen de catalanitat, els hi manca temps a l’hora de signar pactes contra natura. I de deixar mig país en mans del partit que s’ha passat anys i més anys recollint per tot l’Estat firmes i odi per tal de tombar les lleis catalanes aprovades pel poble català i les seves institucions. Així les coses, no és estrany que Jordi Casanovas asseguri que cada cop té menys clar que significa això de ser català. I tampoc és estrany que donat el panorama actual ens vingui de gust viatjar cap a èpoques passades en les que, si més no, encara ens podíem mirar les coses amb una mica de il•lusa il•lusió. Encara que sigui per descobrir que potser en aquelles il•lusions es trobava ja l’origen d’alguns dels nostres mals.
FEM PAÍS, MENTRE EL PAÍS S’ENFONSA!
Probablement, la paraula que més s’ha repetit aquests dies a l’hora de parlar d’Una història catalana, sigui la paraula “ambiciosa”. Fa no res Casanovas era encara un noi que es mirava el món mitjançant els seus videojocs preferits. I que s’apropava a la realitat (una realitat, això sí, farcida en el seu cas d’elements fantàstics i irreals que feien sobtades aparicions) des d’interiors domèstics habitats per joves protagonistes amb aparença del tot quotidiana. És a partir d’aquestes constants que Casanovas ha anat elaborant un llenguatge teatral i una estètica escènica del tot personals i recognoscibles.
Això, fins que ha arribat el Projecte T-6 del Nacional, i ha posat en les seves mans els recursos i l’equip necessaris per tal de donar un èpic salt quantitatiu, que té també molt de gran desafiament qualitatiu. Casanovas parteix del “western” fronterer per explicar-nos no una sinó dues històries catalanes que al llarg d’aquells anys 80 i 90 en els quals els somnis olímpics van esdevenir realitats de ciment i formigó corrien en paral•lel. I que, finalment, venen a confluir en el que per dir-ho amb el títol d’una obra mestra de Sam Peckinpah ve a ser una mena de Duel a l’Alta Serra amb el Pallars com escenari.
Casanovas, al llarg de la primera part del seu espectacle, ens fa anar constantment del barri de La Mina d’on es originari el Cal (un “quinqui” que sembla sortit d’una pel•lícula de José Antonio de la Loma i que aviat ens mostrarà les seves ganes de transformar-se en un pijoaparte al millor estil de Joan Marsé) a les perdudes terres lleidatanes en les que les dones de la família Farràs prefereixen semblar bruixes que vendre les seves terres per construir estacions d’esquí: el Rei s’haurà de conformar amb Baqueira Beret. Ficades en un espai escènic rigorosament sobri i negre (i tot i així, absolutament eficaç i clarificador) aquestes dues histories ofereixen un modèlic ús contrastat del llenguatge mostren un equilibri del tot mesurat entre el drama i l’apunt de comèdia i il•lustren de forma molt notable dues formes del tot diferents de fer país i viure la catalanitat: això té alguna cosa de gran fresc teatral sobre les contradiccions de la Catalunya post–dictatorial, lliurada ja de ple a l’eclosió immobiliària que (tot sigui dit) tantes bombolles acabaria produint arreu del món uns pocs anys més tard. Arribat a aquest punt, Casanovas no pot evitar la temptació de regalar-nos amb una sorpresa teatral que pot semblar brillant i aclaparadora. Però que, a la curta, resulta també molt traïdora. Casanovas i els seus personatges conviden al públic a aixecar-se dels seients des dels que han estat contemplant els esdeveniments fins aquell moment, fer un viatge cap els Pirineus i integrar-se en la festa major rural en la que, finalment, vindran a coincidir les dues histories: i perdoneu-me pel “spoiler”, justificat en aquest cas pel fet que l’espectacle ja no és a la cartellera.
El problema és que un cop superat el factor sorpresa i re situats en aquest nou espai tan espectacular i vistós, però tan nefast pel que fa a la correcta audició del que diuen els actors, Casanovas sembla que no sàpiga ja massa bé que fer amb el seu text.
Just quan la seva obra s’apropa més de debò a l’estructura i l’ambient d’un western, el text s’estanca, apareix a l’escenari un nou personatge (el de Pep Cruz) molt pobrament perfilat i l’acció es fa reiterativa i una mica confosa (i no em refereixo només a les moltes paraules que no s’entenen per culpa de l’acústica de l’espai).
Això fins que, i després de fer passar per l’escenari d’aquesta Festa Major una gran cançó de Depeche Mode (Personal Jesus) que aquí, no hi pinta res de res, Casanovas ens ofereix un epíleg de vertigen: mentre els protagonistes pugen i pugen cada cop més amunt per la muntanya, el text cau i cau en picat cap a un abisme ple de simbolismes. Que lluny queda aquest fragment, de l’esplèndid to col•loquial amb el que els actors trenquen la quarta part i la convenció dels personatges al llarg del primer tram de l’espectacle! Un primer tram que, en qualsevol cas, resulta més que suficient per situar l’obra entre les propostes més estimulants que ens ha ofert mai el T6. però que, alhora, ve a recordar-nos que això de ser ambiciós, està molt bé… sempre que no et deixis arrossegar per l’excés. I, de vegades, quan tens entre les mans recursos que no has tingut mai la temptació de jugar a ser excessiu et pot portar a donar un mal pas.
CARTA OBERTA SOBRE UNA CARTA BLANCA
Cal dir-ho un cop més: l’etapa Rigola del Teatre Lliure, aquests vuit anys de direcció artística que ara han arribat al seu punt i final ha estat marcada per l’excel•lència, el talent i la capacitat de risc. Dit això, cal dir també que les propostes amb les que s’han acomiadat de nosaltres tant l’autora Lluïsa Cunillé, com el mateix Rigola, no han estat al nivell de tan brillant trajectòria. Això, sí: Cunillé s’ho ha muntat prou bé com per mantenir fins l’últim moment el secret sobre la seva Carta Oberta i fer que el públic arribés a les representacions sense tenir ni la més mínima idea del que anava a veure.
Llàstima que després el que ha vist no hagi estat ni de lluny a l’alçada de tant misteri. I que el resultat final sembli més una carta blanca a Xavier Albertí (d’altra banda, director musical de la proposta) que a la mateixa Cunillé. En aquests darrers temps, el director de Vida Privada ha transformat el seu conegut interès pel cuplet i pel mític Paral•lel d’altres èpoques en una veritable (tot i que saludable) obsessió: una obsessió de la que sembla haver-se contagiat Cunillé, com ens ve a demostrar aquest espectacle amb format de cabaret, farcit de cuplets llegendaris i guarnint amb uns textos que deixen anar un humor gamberro i desmitificador també molt albertià.
Cal dir que la carta blanca de Cunillé-Albertí serveix per damunt de cap altra consideració per fer-li un merescut favor a la soprano Maria Hinojosa: les seves brillants interpretacions i la seva picardia de cupletista un pel des estructurada són de lluny el millor de la proposta. Però, tornem al principi; d’una autora com Cunillé cal esperar quelcom més que un recull de cançons presentades amb una esquemàtica dramatúrgia que tampoc no ajuda massa a redimensionar aquestes musiquetes. I és que, per molt que els vells cuplets siguin agradables d’escoltar, el perill de la saturació existeix sinó se li treu del tot la pols a aquests temes: aquí tenim com exemple el molt ensopit muntatge dedicat a Raquel Meller que va passar fa unes setmanes per l’Arteria Paral•lel.
PER UN GRAPAT DE NARCO – DÒLARS
El western que tant li agrada a Casanovas ha sigut també el gènere que ha triat Àlex Rigola per acomiadar-se de nosaltres amb una bona broma teatral. Bé: potser la broma no ha sigut tan bona, si tenim en compte les febleses de tota mena que ataquen The End, l’espectacle fi de curs (així és com l’ha definit el mateix Rigola) que ha permès reunir a l’escenari del Lliure una bona part de l’equip d’actors i actrius que ha donat la cara al llarg d’aquesta etapa. I que, (cal afegir) ho ha fet sempre amb resultats molt notables: aquí hi ha talent interpretatiu a dojo. Rigola situa el seu pseudo -narco – western del tot marcià a un altre territori fronterer, aquest sí ben clàssic: el que es troba situat entre Mèxic i els Estats Units; un territori proper al Rio Grande en el que resulta tan fàcil trobar-te “espaldas mojadas” a la recerca del paradís impossible, com narcotraficants disposats a oferir-li a qui vulgui sobredosis de paradisos artificials.
I ara, que ningú intenti buscar-li interpretacions d’altra mena a la broma de Rigola, perquè del que es tracta aquí, mentre sona la llegendària música d’Ennio Morricone, (quin gust, que els cinemes Verdi, ens permetin aquest estiu recuperar a una pantalla de debò la mítica Trilogia del dòlar) és de riure una mica gràcies a un grapat de gamberrades.
Unes gamberrades que, això sí, adopten sovint un clar to auto–paròdic, amb el que Rigola es permet el luxe de ridiculitzar el narcisisme dels directors teatrals mentre posa en escena el seu propi narcisisme. I unes gamberrades que, això també, tenen molt d’irònic acudit sobre el teatre i tota la mística (sovint una mística de pa sucat amb oli) que l’envolta. El cas és que Rigola juga a l’escenari amb uns elements que li haguessin permès posar-se fellinià si hagués volgut: com li va passar al mateix Marcos Ordoñez, jo també em vaig recordar molt de 8 i ½, veient aquest espectacle. La llàstima és que a Rigola li han mancat aquest cop assajos. I li han mancat ganes de no quedar-se en el pur acudit ple de bromes privades i picades d’ullet a la professió. Això hagués pogut ser una gamberrada àcida de debò amb una mica més d’esforç. Per cert: a una gamberrada de debò un monòleg conscienciat com el que ofereix Marc Rodríguez “Rigola” no hi tindria res a fer. Aquí ensenya el nas un apunt de transcendència i bona consciència amb acusacions d’auto–culpabilitat, que no li escau gens a la disbauxa general que vol oferir tot plegat.
GREC 2011: LA FLAUTA, NO SONA PAS PER CASUALITAT
Com portem el Grec? Déu ni do el grapat de propostes estimulants que ens ha preparat Ricardo Szwarcer per tal de finalitzar els seus anys de gestió del festival amb una sorollosa i espectacular traca final. De moment, aquests primers dies de gresca escènica ens han permès ja retrobar-nos amb un vell mestre per a qui sembla que no passin els anys. I és que Peter Brook pertany a la categoria dels genis que es poden permetre el luxe de ser del tot fidels a un estil propi cultivat des de fa molt de temps i seguir deixant-te embadalit i sorprès amb cadascuna de les seves genialitats. Unes genialitats que, d’altre banda, són en aquests temps de crisi el somni de qualsevol empresari teatral o institució pública dedicada a les arts escèniques: amb Brook, el mític “més és menys” es fa realitat palpable.
Com ens acaba de tornar a demostrar amb la seva magistral Una flûte enchantéè, Brook no necessita altra cosa que unes quantes canyes de bambú llançades a terra per visualitzar la caiguda de la Reina de la Nit i els seus sinistres col•laboradors. No necessita altra cosa que un piano per fer-nos sentir tota la grandesa de l’extraordinària partitura de Mozart amb la que tan lliurament està jugant.
No necessita més que un grapat de joves i gairebé desconeguts cantants-actors per provocar emocions escèniques i musicals a l’altura de les que transmeten els divos mes consagrats. Ja posats, Brook, no necessita tampoc les interpretacions simbòliques i els missatges maçònics amb els quals estava guarnit l’original. El mestre porta masses anys capficat per demostrar que no hi ha res més profund que la senzillesa (només cal recordar l’humor contagiós amb el que servia al Beckett de Fragments o el to lleuger amb el que presentava els sonets amorosos de Shakespeare a Love is my sin) com per voler ara entrar en aquesta mena de territoris.
A Brook, el que l’interessa és presentar una Flauta… en la que no hi ha cap altre camí iniciàtic que aquell que té a veure amb l’amor i l’amistat. I en el que les proves mes dures (superades pel director amb recursos escènics d’una simplicitat del tot excepcional i amb una il•luminació del tot prodigiosa) no serveixen per penetrar en els misteris de cap ordre universal, sinó per intentar aprendre una mica com funcionen els grans misteris que tenen a veure amb els afectes i els desitjos humans. Brook va ser capaç al seu moment de transformar els dubtes metafísics i existencials del príncep Hamlet en quelcom semblant a un conte de Les mil i una nits explicat per Shakespeare damunt una catifa. I ara és capaç de transformar el conte maçònic de Mozart en una faula cantada al mig d’un bosc mòbil de canyes de bambú. I en el que una mena de sensacional mestre de cerimònies que Brook, s’ha tret de la màniga, ens demostra amb simpàtica ironia que tota la vida, té quelcom d’imaginària fantasia en la que només la nostra voluntat fa aparèixer flautes màgiques. I en la que una òpera memorable pot finalitzar mentre els personatges abandonen l’escena en un moment de prodigiós silenci tan revelador i colpidor com la mateixa música. En qualsevol cas, aquest Grec al que li donarem un bon repàs d’aquí unes setmanes, ha fet ja el cim tot just començar gràcies a Brook. I ens ha deixat també a la cartellera una molt notable versió de Luces de Bohemia del tot brookiana.
LA BIBLIOTECA, SE’NS POSA ESPERPÈNTICA
Cal recordar que Oriol Broggi sempre ha volgut ser de gran el Peter Brook català. I això l’ha portat a crear una sèrie de notables espectacles que, com els del director del Mahabharata, optimitzen les possibilitats de l’espai buit o pràcticament buit. I (com és aquest cas) ens venen a demostrar que els bons actors, quan ho són de debò, són capaços de multiplicar-se i posar-se sota la pell de diversos personatges en un mateix espectacle sense provocar cap mena de confusió o malentès. És ben sabut que, temes de censura a banda, una de les raons per les quals Luces de Bohemia, malgrat ser l’obra mestra de Valle–Inclán i, probablement, el millor text teatral escrit en castellà del segle XX, s’ha representat relativament poc és perquè es tracta d’una obra monumental per la que passen infinitat de personatges i d’escenaris. Un cop més, Broggi dona una lliçó de com fer gran teatre en temps de crisi, presentant un muntatge que redueix als mínims tant el seu nombre d’intèrprets com la seva complexitat escenogràfica. I malgrat això ofereix un Valle de gran nivell. Un muntatge en el que caldria polir algú que altre accent català que trenca una mica l’atmosfera intensament madrilenya de tot plegat. I al qual i seguint amb el tema lingüístic se li podria retreure la catalanització de l’escena del cementiri, notablement desvirtuada per culpa d’aquest afegit idiomàtic força accessori.
I al que se li podria qüestionar alguna que altra elecció musical una mica forçada: sense anar més lluny, l’esperpent i el Lou Reed de Walk in the wilde side, encara que ofereixen visions distorsionades de la realitat, ho fan amb perspectives del tot diferents. Però, més enllà dels petits detalls, en queda un gran espectacle presidit per la potent presència de Lluis Soler (tot i que Jordi Martínez, Manuel Dueso i Màrcia Cisteró es mouen gairebé al seu mateix nivell) i ple de denses atmosferes molt ben suggerides gràcies a la llum, la sorra, uns pocs elements escenogràfics i una taberna madrilenya reciclada del pub irlandès de La Presa. Un espectacle que, d’alguna manera, sembla remarcar per moments els aspectes més propers a la comèdia tràgica presents al text. Però que, a la fi, acaba dibuixant una Espanya esperpèntica tan reconeixible a la nostra realitat que et posa els pels de punta.