Ja ho diu Sergi Belbel: en temps de crisi, és bo oferir-li al públic obres que serveixin com a mirall més o menys metafòric de les nostres misèries però que, alhora, li donin la possibilitat de la rialla catàrtica. I, com cal predicar amb l’exemple, aquí teniu el cas del Teatre Nacional que ell mateix programa, i en què, quan venen a coincidir el moments més grotescos de la Mort de dama que es representa a la Sala Petita, amb els moments més delirants de L’inspector que es representa a la Sala Gran, fins i tot els ciments de l’edifici de Bofill, deuen petar de riure. Això sí: des de el meu punt de vista, aquest cop, l’humor mediterrani li guanya totalment la partida a l’humor rus. O, per ser més exactes, a la mediterrània i exuberant visió del rus Gógol que ens ofereixen Belbel i l’inesgotable Jordi Galcerán, empenyats en fer de l’inspector i els seus companys de corrupteles provincianes una colla de caricatures. En alguns casos, tan excessives com la que ofereix Ernest Villegas sota la pell de l’impostor Khlestakov: cal dir que, al seu costat, fins i tot Danny Kaye, que va interpretar el personatge al cinema a la pel•lícula El inspector general, sembla un model de sobrietat. I això que Kaye, en tenia ben poc, de còmic sobri. Més enllà de les seves qualitats (que les té), dels seus bons moments de diversió, i de les seves interpretacions més afortunades, cal dir que L’inspector és un muntatge en què, de vegades, dona la sensació que Belbel, es converteix en el seu propi enemic. La necessitat d’oferir el gran espectacle que esperem d’ell cada temporada, el porta a amplificar desmesuradament la sàtira que té entre mans, i convertir-la en un muntatge de tres hores no menys desmesurades, situat dins una escenografia preciosa però grandiloqüent que, a la llarga, actua contra la mateixa comicitat del text, i impedeix qualsevol intent d’intimitat (la fallida escena de la doble seducció entre la senyora alcaldessa, la seva filla i l’inspector, situada aquí com qui diu al vestíbul de la colossal construcció). La necessitat de crear un gran cop d’efecte com aquells que tan bé li han sortit en altres ocasions, el porta a deixar ben a la vista unes esquerdes decoratives que, més enllà del seu valor simbòlic, de seguida sospitem destinades a tenir el seu gran moment de protagonisme. I la necessitat d’oferir la gran comèdia de la temporada, el porta a la necessitat d’accentuar l’humor amb el traç més gruixut.
Curiosament, l’humor hiperbòlic que tan bé funciona amb la barrera dama mallorquina de Villalonga, no li escau gens ni mica a la farsa de Gógol en què, això sí, i un cop més, Lluís Soler, torna a lluir-se ben a gust. Clar que, per a lluïment, el de la Mercè Arànega que actua uns quants metres per sota del seu nivell, i en un muntatge que dirigit per Rafel Durán en què, els excessos, (que també abunden) i la caricatura gens subtil (que és la nota dominant) es converteixen en hilarants qualitats. Tampoc són subtils, però sí, ben efectives, les imatges de la Mallorca contemporània amb les que Durán tanca el seu molt divertit espectacle. Us han fet riure, aquests ridículs representants de la noblesa d’altres temps, aquestes glòries nacionals amb alè provincià, aquest retrat pintoresc d’unes forces vives de pa sucat amb oli? Doncs, rieu ara amb el paisatge urbanístic de la contemporaneïtat, amb la mediocre realitat que ha vingut a ocupar el lloc d’aquella mediocre aristocràcia. A què la cosa, ja no us fa tanta gràcia? I clar: entre les vergonyes de l’ahir, i les vergonyes de l’avui, i mentre gaudeixes d’una comèdia escrita per un autor lúcid amb el que, en qualsevol cas, probablement, haguessis acabat a bufetades si te l’haguessis trobat cara a cara, (tampoc cal dissimular; com ens recorda Un dios salvaje, ens costa ben poc, passar de l’intercanvi lliure d’idees diferents, a l’agressió pura i dura) donat el seu tarannà falangista, la temible Obdùlia, fins i tot, t’acaba resultant simpàtica. És tan poc amiga de la correcció política; té tan clar que ella, és el centre de l’univers i que, després d’ella, ja pot petar el món; sap reconèixer tan bé l’ hipocresia de tots els que donen voltes en torn al seu llit mortuori, i es mostra tan ferma, a l’hora de decidir que ja ha arribat el moment de morir (aquesta dona, fins i tot es capaç de sorprendre a la mateixa mort) que resulta inevitable que et caigui una mica bé, fins i tot, encara que et pugui semblar un esser insuportable. Clar que, en això, segur que té molt a veure la poderosa possessió del personatge realitzada per Arànega.
Però sortim del Nacional, sense deixar de riure o, com a mínim, de somriure, amb temes i situacions que ens podrien deixar ben neguitosos explicats amb un altre estil. Ja ha sortit per aquí el títol de la nova obra de Yasmina Reza que, ara mateix, opta a un Premi Laurence Olivier, i que, com s’estrena d’aquí no res a Broadway, segur que aspirarà també al Tony d’enguany. És evident que, encara que mai més reprodueixi el fenomen Arte (per alguna cosa, un fenomen, és un fenomen; si el poguéssim repetir sempre que volguéssim, deixaria de ser-ho, no us sembla?) Yasmina Reza, ha trobat una bona fórmula per oferir-li al públic un tipus de comèdia aparentment burgesa amb elements ben comercials, i ben llaminera per a les grans figueres del món de la interpretació, que serveix, alhora una càustica ració de dinamita, i una ben pessimista visió de les relacions humanes i els seus paranys. De fet, i sense entrar en detalls, el final de Un dios salvatge, resulta encara més negre que el final de Arte. Els tres amics enfadats d’aquella història, encara podien acabar jugant a fer veure que havien recuperat un cert equilibri. I a que, encara que la seva amistat, mai més pogués tornar a ser el que semblava havia estat, (però, realment, no havia estat; el conflicte provocat per quadre blanc; no feia més que evidenciar la fragilitat i les mentides sobre les que es recolzava la seva relació) es podien rescatar uns mínims de convivència. Però les dues parelles d’aquest espectacle al que, ja posats, potser li sobra un puntet d’histrionisme còmic, (es diria que, darrerament, tot el que toca Galcerán, que és també el responsable d’aquesta versió, cau en el mateix problema) però que, en conjunt, funciona millor que bé; acaben de reconèixer que han viscut el pitjor dia de la seva vida. Segur, que demà, podran tornar a actuar amb un cert dissimul. Però l’enfonsament dels seus precaris miratges de pseudofelicitat civilitzada, els ha conduit cap a un camí sense tornada. Totes i cadascuna de les seves seguretats (la parella, la seva condició com a pares, mares, fills o filles, els seu treball, les seves creences ideològiques potser no exemptes d’un cert tarannà elitista…) han quedat greument tocades… I quan nosaltres, ens acomiadem d’ells amb una última rialla, la veritat és que els deixem en una situació gens còmoda. Clar que, com deixa caure Reza com qui no vol la cosa, tampoc ens costaria massa, veure’ns reflectits en algun d’aquests personatges o, a estones, potser fins i tot, amb tots ells. En qualsevol cas, i com ja ha quedat apuntat, la no massa engrescadores (però probablement, sí força encertades) perspectives que ofereix Reza en torn la nostra conducta, queden suavitzades per la sensació generalitzada de divertiment, i la gran eficàcia del molt equilibrat quartet protagonista. Cadascú dels seus populars integrants, té ocasió de demostrar la seva vis còmica i la seva ràbia interna que, poc a poc, tranquil•la, però sense pausa, va fent camí cap a l’exterior. Tot i que, posats a assenyalar, tant el text com (i molt especialment) la direcció, posen potser massa en evidència els trets antipàtics del personatge interpretat per Pere Ponce, i remarquen també massa la simpatia inevitable que fàcilment pot provocar el personatge de Antonio Molero. I, mentre Aitana defensa amb intel•ligència i algun que altre crit de més a la Verònica, Maribel Verdú, acaba protagonitzant (de vegades, al llinda