Permeteu-me ser una mica transgressor (poca cosa, ja ho veureu) i, per una vegada, fer-li el salt al teatre per parlar-vos amb entusiasme d’un concert. Clar que la transgressió és molt relativa, si tenim en compte que ens estem referint al concert d’un intèrpret tan teatral com ho és el sensacional Rufus Wainnuwright. A la fi, cal no oblidar que el creador de meravelles discogràfiques com ara Want (one & two) o Release the stars, el posseïdor d’aquesta veu sensacional que trobareu també a les bandes sonores de pel•lícules com Moulin Rouge o Brokeback Mountain o a les imatges d’ El aviador, és un barroc animal escènic que, ara mateix, acaba d’escriure la seva primera òpera de cambra, i que es deleix pel teatre musical. Suposo que trobar-se a Rufus estrenant un espectacle a Broadway, és només qüestió de (poc) temps. De moment, com si el podem trobar ja, és convertit en la reencarnació de la gran Judy Garland en persona. A Santa Judy (que així és com va batejar Jorge Fiestas a l’excepcional mare de Liza Minnelli des de les pàgines de Fotogrames), li ha dedicat Rufus un increïble espectacle que ben aviat podreu trobar editat en CD i DVD, i del que Canal Plus ens va oferir fa pocs dies un sucós aperitiu en forma d’especial televisiu. I Santa Judy, es va presentar davant nostre en persona, quan Rufus va decidir transvestir-se en la diva per oferir-nos un recreació de l’antològic Get Happy que cantava i ballava la Garland a la pel•lícula Summer Stock mentre jugava sensualment amb un barret, i lluïa unes cames gairebé tan esveltes com les del mateix Rufus (però no tant). Rufus Garland i els seus músics convertits en divertidíssims ballarins, van aconseguir que, per cinc minuts, l’auditori fos Hollywood.
Què us sembla? Li continuem fent el salt al teatre i, ja de pas, fem també una mica de safareig? Resulta que, ara mateix, Rufus viu tota una història d’amor amb un dels grans col•laboradors (pràcticament, la seva mà dreta) del llegendari director Robert Wilson. I resulta també que, fa poques setmanes, es va estrenar un imprescindible documental entorn a la complexa personalitat creativa del geni de Texas. És ben cert que, a Absolute Wilson, la directora Katharina Otto-Bernstein fa un acte d’admiració total en el que trobes a faltar una mica de contrast. A la fi, la revolució escènica de Wilson, la fredor radical dels seus muntatges i dels gairebé matemàtics moviments dels seus actors, la geometria colorista de les seves escenografies, o la incorporació als seus repartiments d’actors atípics (el noi mut de Deafman glance, l’autista de A letter for Queen Victoria…) han provocat sovint acalorades polèmiques. Però la pel•lícula, il•lustra excel•lentment els vincles que existeixen entre la biografia personal de Wilson i el seu inconfusible llenguatge escènic. I recupera imatges (algunes d’elles, gairebé mai vistes abans) d’espectacles que formen ja part de la història del millor teatre contemporani. Com ara aquell gegantí i mai acabat The Civil Wars en el que David Bowie anava a interpretar un paper fonamental. O com aquella magnífica òpera minimalista de Philip Glass, Einstein on the beach que Wilson va convertir en un espectacle hipnòtic. Tot i que, això si, el públic del Liceu, es va resistir a ser hipnotitzat, i va obsequiar a Wilson i Glass amb la fugida en massa i l’esbroncada monumental. Per cert; si voleu recuperar aquest cim de l’òpera contemporània, només us cal fer un viatge ràpid a Nova York, i assistir a la versió concert dirigida pel mateix Wilson que es presentarà al Carnegie Hall el proper 6 de desembre (així, aprofiteu el pont de la Constitució per fer cultureta)…
Però canviem de sala, sense sortir del cinema. I fiquem-nos en el trist pis de l’Eixample on té lloc l’acció de Barcelona (un mapa), l’adaptació cinematogràfica de l’extraordinària obra teatral de Lluïsa Cunillé Barcelona, mapa d’ombres. Us he de dir que no estic gens d’acord amb els nombrosos pals que han caigut al damunt de la nova pel•lícula de Ventura Pons. I això que, en general, el cinema de Pons em sembla gairebé sempre més ple d’ambicions que de bons resultats. Però, com va quedar demostrat a Amic / Amat (on ja trobàvem a un memorable José María Pou) o Actrius (probablement, l’obra mestra del director), Pons, sap molt bé com convertir en imatges fílmiques les obres teatrals que l’han deixat impactat. Això si; a Barcelona (un mapa), li sobren un bon grapat d’escenes exteriors i flash-backs que semblen ficats més que res, per por a que l’espectador li agafi un atac de claustrofòbia. Però quan Pons deixa la seva càmera entre les quatre parets d’aquest pis ple de misèries i secrets, i quan fica aquesta càmera a un pam del rostre de l’Espert (si hi ha justícia al món, el Goya a la millor actriu de l’any, li pertany absolutament) o enfoca els ulls de Pou (anem a per la parelleta i li donem el Goya al millor actor?) tot el dolor contingut i la capacitat per generar sorpresa i desolació del text de la Cunillé, es fan ben visibles.
I ara si, ara anem d’una vegada cap al teatre, tot fent una paradeta a un Casino de Las Vegas: no he vist encara The Rat Pack, però aquesta vetllada compartida amb Frank Sinatra, Dean Martin i Sammy Davis Jr., que tant a agradat al públic britànic (cal no oblidar que l’espectacle s’ha representat durant anys al West End de Londres) promet ser ben distreta. I a més a més, no tots els dies tens ocasió d’escoltar a un escenari temes com I’ve got you under my skin (diria que la gravació original que va fer Sinatra d’aquest tema per a Capitol, és el cim absolut de la seva sensacional carrera) o Mr. Bojangles (quin showman més extraordinari era, aquest Sammy Davis Jr!). Fins i tot, encara que al Palau Sant Jordi, hi manqui la direcció musical de l’insuperable Nelson Riddle, aquell geni del swing a qui Ella Fitzgerald tenia que agrair-li també algunes de les millors gravacions de la seva carrera (sinó heu escoltat mai The Gershwin Songbook, no sabeu el que us esteu perdent).
Per cert, parlant de swing: recordeu també que aquests dies, passa pel Festival de Jazz Harry Connick Jr. que, a més de ser un excel•lent cantant, és també un excel•lent actor de musicals, com va demostrar fa ben poc protagonitzant a Broadway The pajama game. De fet, Connick fins i tot s’ha atrevit a convertir en musical la cèlebre novel•la de Zola Thérèse Raquin, tot i que, en aquest cas, la sort i el públic, li han girat l’esquena.
I sí, és cert, ho ha tornat a fer: seguim sense haver entrat encara a cap teatre. De fet, de vegades, el millor teatre, te’ls pots trobar fins i tot als salons d’un casino convertit en residència familiar d’una nissaga ben tronada i ben donada a convertir les seves picabaralles , el marro de la seva vida privada, i es ofecs de la seva economia, en fulletó sortit de mare. Estic parlant dels protagonistes de l’obra de Ricardo Bartís De mal en peor, una petita meravella programada dins la setmana argentina del Festival Temporada Alta. La mateixa setmana que ens ha permès conèixer també a la família de Javier Daulte, tan i com l’autor i director la dibuixa a Nunca estuviste tan adorable, un espectacle que, malgrat les aportacions autobiogràfiques, ni es mou en el terreny de l’evocació plena de simpatia i melangia, ni fuig de posar en evidència les disfuncions del grup familiar, ni renuncia a la coneguda capacitat de Daulte per jugar amb el temps i amb els gèneres teatrals.
Ja que hem començat amb Judy, acabem amb els homenatges al musical i al glamour de Hollywood que s’escolen per aquest brillantíssim muntatge que, d’aquí uns mesos Daulte estrenarà en versió catalana. I recordem també que l’argentí, els hi ha proporcionat a les actrius de T de Teatre el seu millor espectacle en molt de temps, aquest Com pot ser que t’estimi tantç en el que, de pas, Jon Berrondo ens recorda també que és un dels millors escenògrafs d’aquest país.