Us heu parat a pensar que, tal i com van les coses, aquesta, es pot convertir en l’última temporada del Teatre Nacional de Catalunya? Ben aviat, uns senyors que fumen puros sota el cel d’abril, mentre aplaudeixen una “Verónica”, ens deixaran ben clar i d’una vegada per totes que l’Estatut, te un futur més negre que els toros a la Maestranza. I que Catalunya, no és pas ni de lluny cap nació. De nacions en aquest Estat, només en pot haver-hi una, gran i lliure. Cataluña, (que així, es com s’ha d’escriure) amb prou feines, si és una regió, i encara gràcies a la generositat del govern central. Així doncs, anem oblidant-nos del TNC, per rebre amb entusiasme el nou Teatro Regional de Cataluña, ubicat a la Plaza de las Artes. És clar que el canvi de nom, implicarà també un canvi d’orientació programàtica. Jo, modestament, deixo anar una idea. I, atenent a les realitats socioculturals i lingüístiques del país (perdó, vull dir del territori regional) proposo que en aquest bonic recinte, les representacions en dialecte català, quedin limitades al primer diumenge de cada mes. D’aquesta forma, i poc a poc, per fi el teatre, s’anirà apropant al model exemplar que, en temes de realitat lingüística, ens ofereix el cinema. Naturalment, el canvi, implicarà també unes despeses econòmiques. I molt em temo que el pressupost que el Senyor Sergio Belbel haurà de destinar a temes com ara el canvi del “logo” del teatre, impedirà que, de moment, seguim gaudint amb propostes que tiren la casa per la finestra a l’estil d’aquest muntatge de Nit de Reis que acaba d’estrenar en el moribund TNC el Senyor Josep Maria Mestres. En qualsevol cas, que no és preocupi el Senyor Belbel; si calen sacrificis teatrals per tal de normalitzar-nos, i ser d’una vegada els espanyols de bé que sempre, hauríem d’haver sigut, els assumirem amb resignat entusiasme.
Però de moment, i mentre esperem que la festa de la fantasia autonòmica, s’acabi d’una vegada i ens faci tocar de peus a terra amb una bona patacada, no us perdeu aquest vibrant Shakespeare amb el que Mestres, ens torna a demostrar, després dels notables encerts acumulats amb El ventall de Lady Windermere i La casa dels cors trencats, que la Sala Gran del Nacional, no té secrets per a ell. Mestres, li ha pres bé les mides a aquest espai que, per dimensions i acústica, tan problemàtic resulta de vegades per alguns directors. I l’ha transformat aquest cop en una platja plena de sorra que resulta alhora immensa i espectacular, però també, totalment íntima i acollidora. Aquí, ni quan es queda sol o sola a l’escenari un actor o una actriu, sembla perdut o perduda. Clar que també ajuda força el fet de que, per molt sol que estigui l’intèrpret, sempre l’estem veient enfrontat al seu propi reflex. De fet, el magnífic histrió Quimet Pla, que es passa tota l’obra amb unes quantes copes de més, fins i tot, té un divertit i breu cara a cara amb la seva imatge reflectida. Encerclar les dunes de sorra amb parets que son miralls i, en les que el mateix espectador que seu a l’amfiteatre, pot quedar atrapat, és una idea que, als amants de l’opera, potser els farà pensar en aquell gran mirall barroc de L’Orfeo en el que tot el Liceu, es contemplava a ell mateix. I que, als amants del musical, potser els hi recordarà el mític mirall de A Chorus line que acabava integrant la imatge del públic i la dels nois i les noies del cor.
Però, ja que som dins una obra de Shakespeare, i ja que som dins d’una comèdia excepcional en la que la disfressa i el canvi aparent de sexe, hi juga un paper fonamental, busqueu alguna imatge o algun fragment videogràfic del llegendari muntatge de Al vostre gust que Lluís Pasqual va dirigir al Teatre Lliure (ben aviat, el coneixerem com a Teatro Libre de la Ciudad Condal) fa ja a la vora tres dècades. Trobareu també allà, penjat del sostre, un mirall inclinat que reflecteix tots els equivocs que es mouen pel bosc d’Arden, totes les duplicitats emmascarades i les ambigüitats que agiten als personatges de la comèdia. Per cert, un incís; des d’aquí, felicitem de tot cor a Lluís Pasqual, que ben aviat, tindrà entre mans la difícil però apassionant tasca de dirigir aquest Teatre Lliure que ell mateix va contribuir a fundar, i fer compatible l’emblemàtic llegat amb arrels italianes que ell representa, amb el pòsit de creativitat d’alt risc a l’estil germànic que ha deixat Àlex Rigola en aquests darrers anys.
Però tornem a la platja d’Il•líria on, com assenyala Mestres, tothom, -fins i tot governants com aquest duc Orsino a qui els afers d’estat, no semblen preocupar-li gens ni mica- viu exclusivament pendent de l’amor, el bon vi i/o la festa. I constatem l’alegria amb la que aquí, es diu el vers. Com si res. Com si no costés gens ni mica, fer que la rima, resulti col•loquial, i que la lleugeresa amb la que son pronunciades, no deixi escapar mai la bellesa, o l’ironia, o la metàfora amb la que juguen les paraules. I constatem també, com de ben integrada en el conjunt queda la música de Lluís Vidal, i de quina forma, aquesta col•labora, a l’hora d’obtenir l’equilibri entre lírica i humor que tant buscava Mestres. I l’encant, amb el que el director, ha reunit a l’escenari un d’aquells repartiments miraculosament equilibrats en els que ningú, no desentona, i tothom, sembla estar gaudint d’allò més del vestit que li ha tocat vestir. Clar que, malgrat l’equilibri, també seria injust, no assenyalar uns quants cims interpretatius. Com ara, la complexitat subtil i plena de matisos amb la que l’esplèndida Silvia Bel, es transvesteix en el servent Cesàrio. O el joc entre dol i seducció amb el que es presenta la molt desitjada comtessa Olivia d’Ana Ycobalzeta. O la coreogràfica transformació en escocès amb kilt amb la que ens regala l’infalible Carles Martínez. O les cançons que ens ofereix Pep Antón Muñoz sota la pell de Feste, bufó melancòlic tocat d’una lucidesa colpidora.
Per cert, aquest magnífic espectacle, em porta a constatar un cop més (ho tinc clar des de fa molt de temps, però no sempre, tinc la gosadia de reconèixer-ho en veu alta) que, on estigui un bon Shakespeare (de vegades, fins i tot, un de regular) un bon Lope de Vega, sempre, em sembla poc. Espero que ningú, em consideri per això un mal patriota, però no puc fer-hi més, si una bona part (sempre hi han excepcions) de teatre del Segle d’Or, per molt interessant que em pugui semblar a nivell de l’historia i l’arqueologia escènica, em deixa més aviat fred, tant pel que fa a la temàtica, (aquests drames tràgics en els que, a tothom se l’hi omple la boca amb la paraula “honor”, i està sempre disposat a morir i a matar en nom del concepte) com pel que es refereix a l’entitat d’uns personatges, que, molt sovint, tenen una forma d’actuar més aviat monolítica; ben bé, com si tinguessin tan clar l’ideari a seguir, que això, de les contradiccions i ambigüitats que ens ataquen a tots, no fessin per a ells. Pronunciada l’heretgia, cal constatar que potser, el problema, és que aquests clàssics del Segle d’Or, se’ns presenten gairebé sempre, com si res no hagués canviat. És a dir: se’ns presenten sota la forma de muntatges funcionals i convencionals, construïts amb solidesa i recursos, recolzats en actors competents, però mancats de la més mínima rauxa, capacitat de risc, ganes d’experimentar, o esperit transgressor. Muntatges com els que s’han convertit en la marca de fàbrica d’una Compañia Nacional de Teatro Clásico que, al seu moment, semblava que volia tirar per un camí ben diferent al que ha acabat per imposar-se a la formació. No hi ha dubte que, en el moment en el que aquesta formació va començar a oferir els seus primers muntatges, recolzada per l’empenta d’Adolfo Marsillach, la intenció era crear per al teatre del Segle d’Or una llar similar a que la Comédie Française va crear per acollir als seus clàssics, o la Royal Shakespeare Company, per oferir les obres del Mestre en les millors condicions, i amb els millors repartiments imaginables. Cal dir que, de fet, tant la Comédie com la RSC, malgrat el seu inqüestionable prestigi, han sigut institucions puntualment qüestionades, quan han caigut en períodes dominats per un academicisme luxós, però menys creatiu del desitjable.
Sense el bagatge de les seves il•lustres predecessores, la CNTC, compleix competentment la seva labor la difusió, i el seu rol didàctic. Però es queda una mica més curta, a l’hora de produir emocions; a l’hora de fer-te sentir (i això, és precisament el que t’han de fer sentir els clàssics, quan se’t presenten en les millors condicions) que, més enllà de les distàncies temporals, aquests personatges i les seves circumstàncies, et resulten ben propers. Dit això, cal afegir que la representació d’aquest agradable entreteniment menor de Lope que és ¿De cuándo acá nos vino?, resulta prou entretinguda, i el joc dels intèrprets, força eixerit, malgrat que la pobresa i la lletjor de l’escenografia mínima que els envolta, no els ajudi massa. Però, quan la diversió s’acaba, et queda igualment la sensació de que, fins i tot un petit entreteniment com aquest (estem lluny de la complexitat estructurat i de la riquesa psicològica de posem pel cas, Nit de Reis), es mereixia una mica més d’esperit gamberro i d’imaginació. A la fi, els embolics amorosos en els que estan ficades la mare i la filla d’aquesta història, mentre persegueixen al mateix objecte amorós, estan al llindar del triangle amb connotacions incestuoses.
Sorprèn que, amb un material així, a l’escenari, tot resulti tan innocent. Innocent, malgrat la seva saludable intenció de recuperar aquell esperit gamberro i contracultural del que van donar bona mostra els signants del Manifest Groc, m’ha semblat també l’espectacle que Teatre Kaddish ha construït tot prenent com a punt de partida aquell manifest. Costa poc, compartir amb la companya les ganes de posar en evidència les eternes estratagemes de la cultura oficial i el poder, per tal de desactivar tota manifestació cultural que qüestioni el seu control absolut de la situació. Però el problema, quan es tracta de reivindicar una acció avantguardista, es fer-ho amb instruments escènics que han deixat de ser avantguardistes i que altres companyies (en aquest cas, formacions com ara La Carnicería, o La General Elèctrica de Roger Bernat) ja han utilitzat molts cops amb una capacitat transgressora molt més punyent.
Innocent, i (francament) tirant a avorrit, m’ha semblat també el Zwdu d’Albert Mestres. Això, malgrat l’esforç de dos actors que es deixen la pell per transmetre una mica la diversió càustica i l’angoixa existencial que intenta transmetre’t la dramatúrgia. Tot, mentre aquests dos protagonistes muts units indissolublement per una barba que lliga més que un cordó umbilical (i que, per cert, després es tallen com si res, en una escena que ve a contradir tot el que has vist abans) es mouen per un espai solitari i des ubicat en la més pura tradició de Samuel Beckett.
El que ja no m’ha semblat tan innocent, és l’itinerant recorregut per la Dictadura – Transició – Democràcia que ens ha proposat realitzar el Teatre Lliure. I en el que, cal dir-ho, els més joves de la casa (Nao Albet i Marcel Borràs) li donen una lliçó teatral als més veterans . Potser, malgrat la diversió caricaturesca que genera i el recorregut pels tòpics nacionals que ens proporciona, el fragment dictatorial situat a una pensió de l’Eixample que ens proposen Albertí i Cunillé, pot semblar que es queda reduït a una broma massa curta. Potser, el concert de Raimon que Roger Bernat reconstrueix amb evocadora malicia, resulti més atmosfèric que colpidor. I, sens dubte, la simpàtica intervenció d’Els Pecos, es converteix en el més destacable d’aquest plató televisiu on Jordi Casanovas, situa el seu puntualment divertit, però molt irregular fragment. Però Albet i Borràs, tenen l’encert d’aprofitar cadascun dels vint minuts que l’espectacle els ofereix. I la gosadia de canviar de registre quatre cops, tot començant la seva historia amb una nota d’humor gastronòmic, per continuar amb una vibrant escena d’amor entre discussions dialèctiques sobre compromís polític i compromís artístic, donar la campanada amb una sobtada irrupció de les més repressores forces de seguritat de l’estat, i acabar-ho tot amb una dansa macabra plena d’emoció.
El cert, és que de forma més o menys voluntària, i a partir de resolucions escèniques ben diferents, els creadors d’aquest estimulant muntatge, t’acaben transmetent un irònic pessimisme. Una sensació que lamentablement, no fa altre cosa que créixer, quan surts del teatre, i comences a comprovar la deriva que han pres, aquelles utopies de democràcia viscudes quan els somnis de la transició, semblaven trencar el malson de la dictadura.
Serà que el Lampedusa de El Guepard tenia raó i que, un cop més, queda demostrat que cal que tot canvií, per a que tot, resti igual.