img4
“Desafiaria fins i tot al mateix Sherlock Holmes a que em descobrís alguna cosa més banal, sense sentit, ximple i avorrida que la majoria de comèdies musicals”. Aquest repte el llençava un crític teatral als anys vint, tot referint-se a les més de 50 produccions anuals que omplien els teatres de Broadway d’un entreteniment artísticament fàcil, prefabricat i d’immediat resultat econòmic.
Eren espectacles que aquí en diríem “de varietats”, una successió de números musicals d’encomanadisses melodies en compàs 3/4 i esquetxos còmics sense fil argumental. Aquests vaudevilles que convivien amb les operetes de tall europeu, van ser, tanmateix, alguna cosa més que un foc d’encenalls a punt d’estingir-se amb l’aparició del jazz i el ragtime. Cal considerar-los més pel que van suposar que no pas pel que realment eren.
Ja érem a punt d’entrar als bojos anys vint i el musical americà tot just es trobava en l’adolescència, sense saber ben bé per on tirar. Per sort allà mateix ja hi eren noms com Irving Berlin, Rodgers i Hart, Cole Porter o Gershwim disposats a fer créixer el gènere i convertir-lo en alguna cosa més que divertiment barat.
Convertir el teatre musical americà en un fenomen cultural va ser l’objectiu del compositor Jerome Kern, disposat a demostrar que el llibret i la història han ser els pal de paller. És a dir, de fer que el teatre musical sigui “teatre” per davant de tot en un nou gènere que no és ni òpera, ni opereta, ni comèdia musical, ni tan sols “obra de teatre amb cançons”.
img2
El major èxit de Kern, i el primer exponent del que hem dit fins ara, va ser Show Boat, al 1927. Per primer cop una novel·la, escrita per Edna Ferner, es convertia en material per a un musical popular sense perdre la profunditat temàtica ni els valors humans de l’argument original. Ni tan sols era obligatori fer un final feliç.
Oscar Hammerstein II faria llibret i lletres, i la producció aniria a càrrec del “gran” Florenz Ziegfield, que segurament va acceptar perquè no era gaire conscient del que aquest parell tenien entre mans. El geni de les follies i encarregat d’instaurar els estàndards de bellesa de la dona americana, s’embrancava ara en un arriscat projecte que fugiria de la frivolitat amb l’objectiu de posicionar-se a la mateixa alçada que el millor teatre de text seriós, una aspiració que feia anys que es perseguia. Fins i tot es va crear una escenografia única –la coberta d’un vaixell que navega pel Missippi- i es van deixar enrere els telons pintats i els bucòlics paisatges europeus retallats en cartró tan característics de les operetes.
El ja desaparegut Ziegfield Theatre de la Sisena Avinguda es va construir expressament per a Show Boat, malgrat que les demores en la producció de l’espectacle van fer que s’acabés inaugurant amb una opereta de tall clàssic, Rio Rita. Després de les funcions prèvies de rigor a Philladelphia, Kern i Hammerstein van estrenar el seu musical a Broadway el 27 de desembre de 1927.
Malgrat anar a contracorrent dels gustos del públic, el resultat va ser tant aclaparador, sòlid i modern que fins i tot el New York Times anunciava que Broadway per fi tenia el prototip del musical americà seriós. A Show Boat les melodies genuïnament americanes s’integren al diàleg en una història que sempre avança progressivament al llarg de la funció i temes com Ol’ Man River, Can’t Help Lovin’ dat Man o Make Believe mostren una maduresa inèdita sempre al servei de la història, farcida de temes humans, socials i morals. No oblidem que per primer cop els cantants negres deixaven de ser apallassats i simpàtics personatges de revista. D’acord que també hi ha números còmics, i fins i tot slapstick, però intercalats amb d’altres que mostren misèria, dures condicions de treball i lluita per la dignitat.
img3
Show Boat va estar dos anys en cartell, el musical de més durada de tots els que ha fet Jerome Kern. Al llarg de la història s’ha produït fins a en set ocasions només a Nova York, s’han vist quatre muntatges al West End i se n’han fet fins a tres adaptacions cinematogràfiques.
La reposició més sonada va ser l’any 1994 a Broadway, produïda per Harold Prince, amb l’objectiu de crear un “nou show” a partir de l’original. Es va reescriure el llibret per tal d’evitar tòpics, es van reordenar alguns números musicals i es van mantenir les grans dimensions de la producció original: un repartiment de 71 cantants, actors i ballarins, una orquestra integrada per 31 músics i fins a 500 vestits. “Mai s’havia produït així Show Boat des de Ziegfield!”, va dir el productor Garth Drabinsky.
img1
L’Òpera de San Francisco aquesta temporada n’ha estrenat una nova coproducció amb les òperes de Chicago, Washington i Houston que podrem veure als cinemes de Barcelona diumenge 22 de març (sales Grup Balañá) i dijous 27 de març (sales Cinesa). Una cita ineludible pels aficionats al musical, que podran comprovar en pantalla gran i primer pla la força i l’emoció que han destacat les crítiques d’aquest muntatge: “Can’t Help Lovin’ Dat Man sonarà a les vostres oïdes durant molt temps després que caigui el teló”. Per cert, un teatre d’òpera produint un musical? Però aquesta, és una altra història.
El punt i apart que amb Show Boat Jerome Kern va marcar entre el passat i el futur del teatre musical va ser irrepetible al llarg de la seva trajectòria, que inclou títols com The Cat and the Fiddle, Music in the Air o Roberta, musicals tots ells que no passaran a la història. Tanmateix, Richard Rodgers va deixar escrit en la seva biografia: “No importa allò que he aconseguit per mi mateix, sempre tindré la sensació d’haver seguit construint el mateix teatre musical que Kern va ajudar a crear”. El relleu de Kern quedava, precisament, en mans de Rodgers i Hammerstein.