El cartell, inspirat en la pel·lícula, no pot ser més explicit: una dona està sent escanyada!!!
Serà la casualitat, però el cert és que l’estrena de la versió teatral d’ “Estranys en un tren”, no podia arribar en un millor moment. I és que aquesta adaptació escènica de la primera novel·la de Patricia Highsmith ,signada per l’autor britànic Craig Warner, se’ns presenta al Teatre del Raval tot coincidint amb la publicació per part d’Editorial Anagrama dels “Diarios y cuadernos (1941-1955)” de l’autora. Convertit en un dels esdeveniments literaris d’aquest inici de temporada, el llibre permet ficar el nas a partir de les seves pròpies observacions en la complexa personalitat de la creadora de Tom Ripley, alhora un dels assassins més fascinantment complexos d’entre tots els que s’acumulen per les nostres biblioteques criminals… i el més cèlebre personatge creat per l’autora, que el va convertir en protagonista de cinc dels seus llibres. I alhora, les intimitats transformades en escriptura troben el seu complement perfecte en les imatges del documental “Amando a Highsmith” , que podeu trobar a Filmin des del passat mes d’agost, i que ha estat dirigit per Eva Vitija-Scheidegger.
Tal i com ens mostra el documental, estimar Highsmith no sempre era una tasca fàcil
La pel·lícula ens permet aproximar-nos especialment a la vida amorosa de qui va ser i continua sent una figura emblemàtica de la cultura “queer” , i l’autora de la primera novel·la nord-americana que no solament es centrava en una relació lèsbica, sinó que es permetia el luxe d’oferir-li a aquesta relació un final esperançadorament feliç, en una època en la qual la majoria d’històries de ficció protagonitzades per personatges gai, estaven condemnades a acabar tan malament com la moral del moment ho exigia. La novel·la , esplèndida, es va publicar l’any 1951 amb el títol d’ “El preu de la sal”, i firmada amb pseudònim per una tal Claire Morgan: malgrat la llibertat amb la qual vivia la seva sexualitat, Highsmith no es va sentir prou lliure com per a adjudicar-se públicament l’autoria del text. No ho va fer fins que aquest va ser reeditat l’any 1989 , i ja amb el títol de “Carol”, que és també el títol amb el qual es va presentar la no menys esplèndida adaptació cinematogràfica de l’obra dirigida per Todd Haynes i protagonitzada per Cate Blanchett i Rooney Mara. I val a dir que, malgrat haver estat estrenada en ple 2015 i haver sigut rebuda amb entusiasme, la pel·lícula no se’n va poder escapar del tot de ser objecte de censura per part de determinats sectors i mitjans conservadors.
Blanchet i Mara es comencen a enamorar a uns grans magatzems plens d’esperit nadalenc
Tot el que porto dit, més enllà de celebrar la triple coincidència que permetrà a qui ho vulgui fer una bona immersió en el sempre sagnant inquietant i apassionant univers de la Highsmith, ve també a aportar-li informació addicional al “background “ d’un espectacle que ve a consolidar encara més la vocació criminal exhibida pel Teatre del Raval: de la mà d’Empar López, cap altra escenari barceloní acumula una crònica negra tan aclaparadora com aquest. Aquí, l’assassinatestà a l’ordre del dia. I per cert que la Highsmith no estava massa d’acord amb que se la qualifiques com a una gran autora de novel·la negra ; tal i com ella ho veia, el que ella feia era escriure històries en les quals la narració acabava conduint inevitablement cap al crim. Però aquest, no era el detonant del relat: era la conseqüència derivada de les incidències argumentals acumulades, i del propi caràcter dels personatges.
Sigui com sigui, el cas és que la primera novel·la de la Highsmith ja dona prou incidís dels camins que seguirà la seva obra literària. I en aquest sentit, no és estrany que Alfred Hitchcock s’afanyés a l’hora de comprar els drets per tal de realitzar la versió cinematogràfica del llibre: no costa gaire trobar punts de contacte i mirades complementaries ,entre les obsessions que recorren tota la filmografia hitchcockniana , i les que travessen tot el cos literari de la Highsmith. La dualitat, la presència del doble que exerceix d’alter ego de les pròpies pulsions, els falsos culpables que acaben assumint la seva culpabilitat latent perquè saben ( coses de la cultura judeocristiana? ) que, en el fons ningú no és innocent mentre no es demostri el contrari, la sexualitat que transita per territoris subterranis sota les plàcides aparences, la mala maror que s’acumula en els més acollidors paisatges i que surt a la superfície només rascant una mica….tot això, forma part inseparable del cos creatiu d’aquestes dues grans ments criminals, d’altra banda, dotades cadascuna d’elles d’un inconfusible món propi ben diferenciat de l’altra. Hitchcock parlava sempre del Macguffin , el fet argumental que posa en marxa el mecanisme del relat… però que en realitat només ve a ser aquella mena d’encobridora excusa narrativa, la funció de la qual consisteix en acabar deixant ben a la vista allò que intentava no ser vist. En aquest sentit , poc , o més aviat poc, importen les versemblances o inversemblances argumentals; poc importa el tarannà característic de les histories de detectius que intenten analitzar des de la lògica els fets per tal de lligar caps i explicar fil per randa tots els passos i totes les deduccions que s’han han seguit. Com passa també al cinema de Hitchcock, a la literatura de Higshmith la versemblança ocupa sovint un lloc secundari; i una recent lectura de “La màscara de Ripley”, m’ho ha evidenciat encara més. Del que es tracta, és de posar de manifest allò que estava latent… i si cal, convidar l’espectador o el lector a preguntar-se una mica sobre les seves pròpies latències, sobre els seus propis impulsos reprimits, siguin o no aquests més o menys criminals.
Aquí s’està tramant un doble crim del tot perfecte… o potser, no tant?
Qui sap : potser qualsevol de nosaltres es pot trobar un bon dia mantenint una conversa amb un desconegut amb el qual compartim vagó de tren. Una conversa afable que es va omplint d’insospitades complicitats. I que , com una cosa porta cap a una altra, acaba derivant mig en broma (però no; no és cap broma) cap a una proposició veritablement “indecent” que agafa trets de pacte signat amb sang invisible, i obliga a un intercanvi de cadàvers amb quelcom de doble crim amb pretensions de ser el doble crim perfecte. Aquest és el punt de partida de la novel·la, de la pel·lícula, i també de l’obra teatral. Tot i que , un cop baixats del tren, aquesta última prengui un camí de retorn cap a l’original literari, i s’allunyi notablement d’aquell altre ofert per un guió cinematogràfic que va passar alhora per moltes malts i molts diferents tractaments, abans d’agafar la forma que ens presenta la pel·lícula. Una pel·lícula que va ser un èxit de taquilla immediat, i que amb el temps ( les primeres opinions, van estar un xic dividides) ha acabat esdevenint un clàssic inqüestionable . Al film , i decisions creatives a banda, el límits marcats per la censura ( o per l’autocensura que ja t’indica fins on pots arribar) van obligar a introduir algun que altre suavitzador canvi argumental fonamental. Però tornant a allò de fer patent el contingut latent: Hitchcock , a banda de exhibir el seu portentós talent visual a escenes tan emblemàtiques com ara aquelles que tenen lloc a un par d’atraccions pràcticament invisible a la novel·la, sap com transmetre tota l’estona la culpable ambigüitat de qui no vol fer allò que es veu obligat a fer. I sap com suggerir també ( de fet, un dels guions no utilitzats anava molt en aquest sentit ) aquella altra mena d’ambigüitat amb components homoeròtics que el text de Warner, deixa ja ben a la vista.
I és que Warner , en aquest sentit, arriba més lluny del que ho feia la mateixa Highsmith. I opta per fer molt obvia l’obvietat, per tal que a ningú se li pugui escapar. Warner permet també que el personatge de Guy Haines, l’objecte de la molt criminal proposició indecent que li fa Charles Bruno , recuperi la seva arquitectònica professió i vocació original , i es deixi d’intentar emular Rafa Nadal o ( posem-nos al dia) aquest altre Carlos Alcaraz convertit en el nou amo de les pistes. M’explico, per si de cas teniu molt oblidada o no heu vist mai la pel·lícula. Al film , Guy Haines és un tennista d’èxit , mentre que a les pagines de la Highsmith i a l’escenari del Teatre del Raval , és un molt prometedor arquitecte que pot recordar una mica per les seves ambicions professionals i el seu rigor ètic aquell altre Howard Roark (inspirat alhora en l’emblemàtica personalitat arquitectònica de Frank Lloyd Wright) al qual Ayn Rand convertia en protagonista de la seva novel·la “La deu (The Fountainhead)”, publicada el 1943 . I ara no és el moment d’entrar en les polèmiques ideològiques que es poden originar al voltant de la Rand , una escriptora que avui en dia pot semblar un xic oblidada, malgrat que Ivo van Hove li atorgués recentment un renovat protagonisme amb l’adaptació escènica d’aquesta mateixa novel·la presentada també al Teatre Lliure. I malgrat que els seus llibres que van generar vendes milionàries segueixen venent-se encara força bé. I malgrat que els seus postulats filosòfics segueixen sent vistos per bona part de la societat com una exaltació del capitalisme neoliberal que situa l’individualisme en un lloc proper al supremacisme, i segueixen originant defenses i odis ben exaltats, segons el costat de l’espectre polític en el qual es situï cadascú .Doncs, ben pensat, potser sí que aquest també sigui un bon moment per connectar el relat de la Highsmith amb el llibre de la Rand. I és que cal recordar que el protagonista de “La deu” (acusat alhora de ser un violador per alguns sectors del feminisme, mentre que des d’altres perspectives la cèlebre escena de sexe del llibre és vista com un acte d’alliberació de la sexualitat reprimida d’una dona) és definit sovint com una figura amb components nietzschenians que fan d’ell una mena de superhome en potència. Tot i que, curiosament, a la novel·la de la Highsmith i a la versió escènica de Warner , aquest paper no li correspondria a l’arquitecte Guy, sinó a aquesta mena d’amoral milionari bon vivant amb trets de fals playboy i marcat a foc per les molt edípiques grapes de la mare ( això, ho remarca molt la versió teatral) que és en Charles Bruno. Per cert que la Highsmith , que amb el temps va matissar una mica la seva inicialment molt positiva opinió sobre la pel·lícula, mai va deixar de trobar que el bruno fílmic interpretat per Robert Walker s’ajustava per complert a la imatge del personatge que ella mateixa volia transmetre. I ningú no pot dubtar alhora que Bruno en té quelcom d’esborrany d’aquell encara més nietzschenià , amoral , i tirant a encisadorament sociòpata que és el talentós Mr. Tom Ripley , la primera aparició del qual té lloc a la novel·la “El talent de Mr. Ripley” .
El Ripley de Delon, una bella amenaça prenent el sol
El 1960, cinc anys després de la seva publicació, Ripley va adoptar el rostre de qui llavors era sovint qualificat per bons motius com “l’home més bell del món”; i qui pot negar que quan un assassí es presenta amb el rostre de l’Alain Delon d’inicis dels seixanta, resulta gairebé impossible no acabar enxampat per les seves arts de seducció. Això és el que li passava al Maurice Ronet d’ “A ple sol” , l’excel·lent primera aparició cinematogràfica un personatge que, a la pantalla, se’ns ha presentat també ficat en el cos de Matt Damon (a la també excel·lent nova versió de la mateixa novel·la), John Malkovich ( “El joc de Ripley”), Barry Pepper ( a la pràcticament desconeguda “Mr. Ripley al regresso”) o Dennis Hopper ( a la sensacional “L’amic americà” de Wim Wenders). I qui hagi vist aquesta última, podrà també establir cert paral·lelisme entre el vincle que s’estableix entre Ripley , i el personatge amb una malaltia terminal al qual interpreta Bruno Ganz, alhora (posats a buscar connexions) un llunyà antecedent del Walter White de la sèrie “Breaking Bad”: com ell, també serà el desig de deixar la seva família en una bona posició econòmica abans de morir, el detonant que el portarà a acceptar l’assassinat que li proposa Ripley.
Però tornem al tennis i a l’arquitectura, les dues especialitats a les quals es dedica en Guy, segons si es tracta de la seva encarnació literària i teatral , o de la seva aparició cinematogràfica. Hitchcock , transformant sempre les idees en imatges , sap extreure-li un magistral partit cinètic a un match de tennis, i convertir-lo en un altra gran moment de suspens i tensió psicològica. I Woody Allen s’emmiralla alhora en aquest exemple i en aquestes possibilitats a “Match Point”, una pel·lícula que , d’una banda, s’inspira lliurament en l’emblemàtica novel·la de Thedore Dresiser “Una tragèdia americana”, en la qual el protagonista es veu abocat al crim tot perseguint l’impossible petjada del Somni Americà: els cinèfils recordaran tant la primera adaptació del llibre filmada per Sternberg , com aquella altra mítica “A place in the Sun” amb Elizabeth Taylor i Monty Clifft que George Stevens va dirigir amb molt d’estil, tot i que supeditant els aspectes socials i més dolorosos del relat al seu component romàntic. Però Allen també té molt present a Tom Rpley i a Charles Bruno, a l’hora de dibuixar la personalitat del personatge de Chris Wilton interpretat per Jonathan Rhys Meyers.
El Ripley de Hopper llueix barret de cowboy mentre fica Bruno Ganz en el seu joc letal
El Guy que ens trobem al Teatre del Raval , com us deia, torna a ser aquell arquitecte imaginat per Highsmith; un arquitecte que (anticipant-se a Calatrava) aspira a poder construir un dia un pont impecablement blanc que en té quelcom de metàfora del rigor i la integritat intel·lectual amb la qual pensa exercir el seu ofici. Però com ell no en té res de superhome nietschenià , i, per contra, té un sentit de la culpabilitat que seria inimaginable en Bruno o en Ripley , un cop sent que ha traït els seus propis principis ètics, es sent alhora indigne de seguir desenvolupant el seu treball arquitectònic amb els paràmetres dels quals partia. Ara, dedicar-se a construir un pont blanc com aquell carregat de simbolisme que tenia al cap, ja ha perdut el seu sentit; ara, fer això, significaria intentar enganyar-se a ell mateix i intentar enganyar als altres. Ara, ja ha descobert els racons més foscos de la seca ànima.
Cal dir que l’obra teatral que Craig Warner va estrenar al West End londinenc l’any 2013, i que ara s’instal·la al Teatre del Raval amb la decidida voluntat de repetir el mateix èxit que han aconseguit altres intrigues criminals que han passat per aquest escenari ( i amb suficients al·licients com per a aconseguir-ho) , mostra la seva habilitat a l’hora d’intentar aprofundir en el caràcter dels seus dos protagonistes centrals, encara que es mostri més superficial pel que fa als seus acompanyants secundaris. Com deia abans , Warner remarca allò que ara sembla obvi i que en altres temps es quedava amagat a l’armari, tot i que potser de vegades l’obvietat jugui un xic a la contra del perfil que li atribuïm als protagonistes. En aquest sentit, l’espectacle corre el perill en el seu tram final ( alerta!!! , aquí s’escola quelcom semblant a un petit spoiler!!!) de convertir el desig de possessió i control manifestat de forma constant per Bruno en quelcom massa semblant a un enamorament romàntic. Cal dir també que Empar López, realitza de nou un treball de direcció molt honest i força valuós , Però que de vegades , no pot evitar deixar a la vista les seves limitacions. Ja per començar, al molt correcte nivell interpretatiu de la companyia li manca una mica d’empenta , a l’hora d’extreure-li als personatges i a les situacions que passen per l’escenari tota la maliciosa ambigüitat de la que són capaces. Crec en aquest sentit que la visceralitat amb la qual Xavi Carreras s’apropa a Bruno , constitueix el punt més fort de l’apartat interpretatiu, mentre que, per contra, es troba a faltar una mica més de química ( i si ho voleu, de física sublimada) en les seves escenes compartides amb el Guy de José Barón; les escenes al voltant de les quals es vertebra tota la representació. I crec també que l’apartat escenogràfic de la proposta constitueix el seu punt més feble. Com es troben a faltar aquí aquelles projeccions de les quals van tan excessivament sobrats altres espectacles! En aquest cas, per contra, aniria d’allò més bé ,trobar-te una imatge que et pugues fer creure que estàs contemplant un paisatge a vista de vagó de tren, o una fotografia que et fes sentir l’atrafegat ambient d’una concorreguda estació de tren! I , projeccions a banda, com aniria de bé que desapareguessin de l’escenari uns neutres plafons impersonals que no remeten a res, i , potser amb un simple joc de llums, ens trobéssim un clarobscur més suggerent que cap panel mancat de vida! Malgrat tot, cap d’aquestes mancances impedeix gaudir d’una bona vetllada teatral que s’apropa amb molta dignitat a una novel·la emblemàtica… i ens revela tot allò que es callava la mítica pel·lícula a la qual va doanr origen.
Carreras i Barón són el Bruno i el Guy d’aquest espectacle