Ionesco, ho té claríssim: els éssers humans parlem molt, però comuniquem molt poc. En realitat, el nostre millor interlocutor, aquell amb qui podem mantenir debats més interessants i discussions més acalorades sense perdre mai el control ni quedar excessivament en evidència, som nosaltres mateixos. Un magnífic muntatge de La cantant calba dirigit per Joan Ollé, resulta en aquest sentit exemplar. Els personatges, asseguts entorn a una gran taula feta de taules més petites (les que trobarem a La cantant calba al McDonald’s, una estona després), parlen com si no s’adrecessin a ningú. Fins i tot quan miren a la cara de algú altre que seu al seu costat o davant seu, és com si, en realitat, ni se n’adonessin de que existeix. Com queda en evidència en un dels moments més memorables del text, que aquesta persona amb la que parles, resulti que viu a la teva mateixa ciutat, al teu mateix carrer, al teu mateix pis, i es fica al teu mateix llit, nomé respon a una sèrie de curioses casualitats. De fet, aquests dos personatges, acaben decidint que potser resulta que les coincidències venen a demostrar que són marit i muller des de fa un munt d’anys, i un tercer personatge vindrà a resoldre l’embolic: aquests dos, s’enganyen, han confós la casualitat i les suposades evidències amb una demostració empírica. Quan la cantant de Ionesco es reinventa en mans de Lluïsa Cunillé i es planta a un McDonald’s de Londres contemporani en el que totes les Big Mac estan cuinades al millor estil de l’autora de Barcelona, mapa d’ombres, no fa altra cosa que recordar-nos aquesta constant fractura entre el llenguatge i allò que, teòricament, vol expressar. Cunillé (que porta ja uns quants anys demostrant ser una fora de sèrie, tot i que el seu nom no tingui la popularitat i el reconeixement d’altres noms més mediàtics) torna a donar aquí una lliçó magistral del que constitueix el tret més característic del seu estil: el talent per mostrar allò d’inquietant, inexplicable i fascinantment amenaçador que s’amaga sota l’aparença més quotidiana o el diàleg més banal.
I ja que estem amb Cunillé, aprofito per recomanar-vos aquesta Crónica Sentimental de Espanya que ha dirigit Xavier Albertí, còmplice habitual de l’autora. Després d’haver-li tret molt profit a un Manolo Escobar jugant a l’hora a ser un mite, i a ser la imatge irònica d’aquest mateix mite, Albertí s’apropa aquest cop a una memòria musical “a la espanyola” que comença en els dies de la postguerra i arriba fins els temps de la aznaridad, que, aquest era, precisament, el títol d’un dels últims llibres de Manolo Vázquez Montalbán. Albertí, es serveix dels textos de Montalbán, però en cap moment intenta utilitzar-les com a suport intel•lectual d’un espectacle ordenat des de la lògica i l’esperit crític. Precisament, el millor d’aquesta Crónica…, és la seva llibertat absoluta enfront els textos, les cançons o la imatge emblemàtica dels intèrprets que les van cantar al seu moment. Albertí i els seus fabulosos actors, no juguen a la imitació paròdica, sinó que reinventen els temps, i els personatges que els van fer cèlebres, creant a l’escenari autèntiques metàfores vives dels noms evocats. Fins i tot en el moment en el que l’espectacle s’apropa més a la imitació (l’extraordinari fragment en el que Xavier Pujolràs salta damunt un piano al millor estil Raphael) ho fa des de la més radical originalitat, i sense que això faci decaure la diversió, que en aquest cas, és molta i molt intel•ligent. Del muntatge d’Albertí, cal dir que el seu pitjor defecte, és també una de les seves més insòlites qualitats: són tants els temes, els personatges i els textos que s’han quedat fora, que l’espectacle es fa massa curt, i et quedes amb ganes de més. Què tal, una Crónica sentimental. 2º episodio?
Breu, eficaç i ben bonic, resulta també aquest Tranuites Circus que pot complaure per igual als seguidors de Lluís Llach (que ja comencen a plorar la seva anunciada i propera absència dels escenaris) del teatre visual, (Lluís Danés domina el tema, i ofereix un muntatge en el que les llums, les ombres i els efectes escenogràfics, estan molt ben calculats) del circ (potser les interpretacions en aquest apartat, no siguin extraordinàries, però si resulten prou brillants com per a produir un convincent efecte global) i de la dansa contemporània: un cop més, la meva admirada Marta Carrasco marca decididament, no ja el moviment dels personatges, sinó les seves actituds, la seva forma de viure, les seves frustracions i il•lusions. Més difícil encara: fins i tot, si portes anys sense seguir-li els passos al compositor d’Itaca, (com és el meu cas) no costa gaire reconèixer a l’escenari la qualitat de la seva música, i l’intel•ligent forma com aquesta s’adapta a l’atmosfera de l’espectacle, i no posa l’espectacle al seu servei.
Juntament amb aquesta agradable sorpresa, el Nacional ens tenia guardada una no tant agradable constatació: Comediants, segueix sense aixecar cap. De fet, amb la col•laboració inestimable d’Albert Espinosa, El gran secret es presenta com el pitjor muntatge de la companyia, aquell en el que la imaginació visual ha volat més baix, les interpretacions, han resultat més irregulars, el humor, més cansí, la tendresa, més forçada. Més encara: no hi ha cosa pitjor per a un espectacle teòricament tan elemental com aquest, que el fet de que el públic, de vegades ni sàpiga de què va la pel•lícula. Que (com va passar el dia que jo era al teatre) després de la representació, dos espectadores comentin que no han entès res del que volien dir Comediants en el fragment surrealista de la seva comèdia amorosa, és quelcom que hauria de fer recapacitar a Joan Font sinó s’imposa renovar a fons idees i conceptes estètics.
Qui tampoc està per a renovacions, és la Liliana Cavani de Manon Lescaut. Qui ho anava a dir: amb les ganes de semblar descarada que exhibia la Cavani en altres temps (els temps de Porter de nit, Más allá del bien y del mal o La Piel), ara se’ns ha tornat una tímida academicista. La veritat, i ara que no ens està escoltant, tampoc és que la Cavani dels anys escandalosos, acostumés a anar mes enllà del efectisme epidèrmic. I no em malinterpreteu; si la seva versió de la fabulosa òpera de Puccini, resulta tan poqueta cosa, no és per culpa del seu classicisme, sinó per la seva manca de personalitat, perquè no es mulla, perquè no intenta donar-nos una visió (la que sigui, però una) d’uns personatges tan apassionats que estan també demanant a crits un tractament apassionat. Això si: els aclaparadors luxes escenogràfics, són dignes de la Maria Antonieta que Sofia Coppola, aquesta magnífica crònica pop de la buidor existencial famèlica de vida i calçada per Manolo Blahnik que tants injustos enemics està guanyant. Tampoc és New Orleans, però una mica de marxa a l’estil Coppola, li hagués anat d’allò més bé a aquesta coetània de la reina decapitada que respon al nom de Manon, i a la que el Liceu dedica enguany tota la seva atenció revisant 5 versions operístiques de la seva història.
Per cert, parlant de diferents versions d’un mateix tema: ara que David Campos recupera la seva particular visió de El Trencanous, busqueu a on sigui el DVD del fantàstic muntatge del ballet dirigit per Matthern Bovianés. Quina feta plena d’imaginació, sorpreses, ballarins extraordinaris, ritme i humor.