Els fans dels musicals sovint tenim una estranya predilecció per aquells títols que anys enrere no van gaudir del favor del públic. Fracassos comercials del teatre musical (n’hi ha a cabassos!) però que el pas del temps impregna d’una pàtina entre compassiva i nostàlgica que els fa atractius per a noves generacions. Amb un CD de la banda sonora i quatre fotografies n’hi ha prou per enamorar-se d’un títol i, si ets un jove productor teatral amb empenta, intentar estrenar-ne una revisió ni que sigui en petit format.
Al West End en tenim exemples recents, des de Carrie fins a Grand Hotel o Aspects of Love, i a casa nostra una jove companyia ha volgut imitar iniciatives d’aquest tipus i s’ha atrevit amb un títol d’aquells grossos i maleïts, malgrat basar-se en la millor comèdia de la història del cinema. Sugar, la versió musical del film Some Like It Hot (Ningú no es perfecte) estrenada a Broadway l’any 1972, ocupa aquests dies el Teatre Gaudí amb més d’una quinzena d’artistes a escena i una banda de jazz en directe.
img1
Pau Doz, al capdavant de la companyia Som-hi Films, ha dirigit un musical que, en primer lloc, funciona com a comèdia d’embolics i, en segon lloc, guanya encara més amb la part musical. Ivan Labanda, Xavi Duch i Beàlia Guerra recreen a escena els mítics personatges que Billy Wilder va inmortalitzar a la gran pantalla amb l’ajuda de I. A. L. Diamond. I que ningú s’equivoqui: aquí no es tracta de recrear a escena aquell treball actoral del trio Lemmon, Curtis i Monroe que tots sabem que és irrecreable.
A Sugar, títol que pren el nom de la protagonista, trobem una comèdia musical a estones romàntica, a estones més vodevilesca, que en l’única cosa que s’emmiralla és en el fantàstic engranatge argumental i els infal·libles diàlegs. Exactament els mateixos ingredients que el pas del temps –benaurat i imprescindible pas del temps- ha ascendit el film als altars del paradigma de comèdia perfecta.
img2
Amb Some Like It Hot, Billy Wilder no només va posar contra les cordes a un Codi Hay ja de capa caiguda l’any 1959, sinó que a través de l’humor va treure a la llum temes dels que ni tan sols se’n podia parlar. Però sí riure’ns-en. El cineasta va saber aplicar l’elegància de les comèdies més clàssiques de Hollywood a uns diàlegs teatrals propis de Wilde o Coward, amb una frase final per a la que –més que probable- bona part del públic de la sala encara no estava preparat.
I doncs, com és que ni a Broadway ni al West End la versió musical de Some Like It Hot va acabar de fer el pes? La resposta immediata és que cap versió pot competir amb el film original. Aquesta va ser una de les més trillades raons que va donar la crítica després de l’estrena a l’abril del 1972. Per aquella època els crítics s’estimaven més aplaudir i premiar A Little Night Music, el musical de Sondheim basat en un film de Bergman. Així que, d’alguna manera, quedava provat que en qüestió de gustos la crítica cinematogràfica i la teatral tampoc diferien pas gaire. Als anys setanta Bergman sempre estaria per damunt de Wilder.
Però a dia d’avui us podria fer una llista de salts del cinema a l’escenari on el musical sí que ha superat la pel·lícula (aprofiteu per veure Billy Elliot ara que ha anunciat el seu comiat definiu al West End o recupereu la retransmissió que la MTV va fer de Legally Blonde). La reacció dels crítics qualificant l’espectacle de pretensiós, antiquat, amb una posada en escena matussera i amb una partitura de Jule Styne poc inspirada van rematar comercialment un projecte que va néixer ensopegant i que ha necessitat del pas del temps –benaurat de nou!- per començar a fer mèrits. Alguns aficionats considerem que la pallissa d’aleshores va ser del tot injusta. I consti que és probable que just després de Company, Grease o Jesus Christ Superstar, la proposta de Sugar fos realment massa old fashioned, una etiqueta, però, que avui dia no ha lugar, com bé ha demostrat la producció catalana del Teatre Gaudí.
Ens queda clar que si bé l’univers del teatre musical no despertava especial interès en Billy Wilder, els productors de Broadway sí que anaven al darrera dels drets d’alguns dels seus films. Així la idea de convertir Some Like It Hot en un musical no va sorgir del propi Wilder, sinó del productor David Merrick, qui als anys seixanta no només era considerat el rei de Broadway, sinó també el rei dels tripijocs i de les males pràctiques. L’Abominable Showman, li deien els actors que omplien la seva llista negra.
img3
A començaments dels seixanta Merrick havia venut a Wilder els drets del musical Irma la Dulce, que després el director va rodar eliminant pràcticament la totalitat de les cançons. El que dèiem: Wilder no era gaire aficionat als musicals. Tanmateix, aquest primer contacte va servir a Merrick per més endavant convertir les comèdies The Apartment i Some Like It Hot en espectacles musicals a Broadway sota els títols Promises, Promises, amb llibret de Neil Simon, i Sugar, amb dramatúrgia de Peter Stone.
I no és que Sugar fos un títol molt més atractiu, curt i fàcil de posar al cartell. Simplement és que la Paramount no els va autoritzar per fer servir Some Like It Hot. Després de la nit d’estrena els crítics van notar que, malgrat recollir en el títol el nom de la protagonista, el personatge de Sugar Kane apareixia en menys escenes que al film, incrementant la presència d’en Joe/Josephine i en Jerry/Daphne. Una decisió premeditada en tant que Merrick no tenia la sort de comptar amb una Marilyn Monroe com sí tenia Wilder.
The Beauty That Drives Men Mad por ShermanSwanson
Si es decideix fer un musical a partir d’una pel·lícula sembla obvi que, a priori, és perquè el públic vol veure a escena exactament allò que ha vist a la pantalla. I amb aquesta consideració Merrick no només va controlar tot el procés de reescriptura, evitant qualsevol temptació de desviar el focus cap a altres personatges o situacions, sinó també tota la resta de la producció, des de l’escenografia, que es va redissenyar sencera durant les funcions prèvies abans d’arribar a Broadway, fins les cançons. Diuen els cronistes exagerats que de cada cançó que Styne aconseguia col·locar al llibret, dues anaven directament a la paperera. Així va ser com al personatge de Sugar, el rol que dóna títol al musical, només li va quedar un únic solo, aquell on fantasieja en convertir-se en Sugar Shell.
Els canvis de darrera hora van suposar un increment de 250.000 dòlars en el pressupost inicial de 750.000 amb que comptava l’espectacle. Sense dubte, un dels pressupostos més alts per als estàndards d’una comèdia musical a principis dels setanta, tenint en compte xifres com els 800.000 dòlars que tot just acabaven de costar altres grans musicals com Follies (1971). Som davant, per tant, d’un gran –grandiós- espectacle de Broadway que malgrat tot va haver d’abaixar el teló discretament després de només 505 funcions.
img4
En el panorama escènic anglosaxó tothom donava Sugar per enterrat fins que l’any 1992 va resorgir per sorpresa al West End de la mà de Tommy Steele, qui a més d’encarnar a Joe/Josephine va dirigir el muntatge que, aquest cop sí, es va estrenar sota el títol Some Like It Hot, per evitar qualsevol confusió, i amb un seguit de canvis, escenes retallades, personatges eliminats i números afegits que convertien la funció en un one-man show a mida per al lluïment d’Steele. De res va servir l’esforç perquè la “maledicció” es va repetir i l’espectacle tancar tan sols quatre mesos després de l’estrena.
img5
I quan tot semblava indicar que, ara sí i de forma definitiva, el projecte de ressuscitar el musical de Some Like It Hot desapareixia per sempre més del calaix de qualsevol productor, l’any 2002 dos nouvinguts en això del món de l’espectacle decideixen muntar una versió de gira ni més ni menys que amb un gairebé octogenari Tony Curtis en el rol d’Osgood, que pràcticament debutava en això d’actuar damunt d’un escenari.
El guió es va revisar de nou per tal que el iaio multimilionari tingués més presència aprofitant la tirada de Curtis -per a alguns crítics una presència del tot insuficient tenint en compte la mida del seu nom al cartell-, i en la barreja de versions es va recórrer al guió original de la pel·lícula per afegir algun diàleg perdut i el tema Running Wild.
Va ser en aquella quan època quan a casa nostra el director Ricard Reguant –que cada nit exhauria entrades amb el seu Siete Novias Para Siete Hermanos– va estar contemplant l’opció de muntar una producció espanyola de Sugar, més propera a la que estava girant Tony Curtis pels Estats Units que no pas a l’original. No hagués estat pas el primer cop que Sugar hauria visitat Madrid, ja que la parella Enrique Guzmán i Manolo Otero van protagonitzar als anys vuitanta la versió castissa del musical mantenint la nefasta tradició a taquilla.
Sembla ser que Reguant tenia clara una protagonista, Marlene Morreau, però era la parella còmica la que se li resistia. Des dels despatxos de producció exigien dos noms potents, dos actors mediàtics –tal i com a Buenos Aires van comptar amb un jove Ricardo Darín que tot just saltava a la fama- però que finalment aquí no van trobar. La proposta mai va arribar a port i Reguant es va acabar desfent dels drets.
Hem hagut d’esperar fins al 2015 per poder veure a Barcelona una versió per primer cop en català d’aquest Sugar amb una parella masculina protagonista que ara per ara són del millor que té el teatre musical a casa nostra. Al llarg dels anys hem vist créixer la solvència d’Ivan Labanda, no només a l’hora de cantar, sinó de catapultar tota la seva vis còmica a un públic que domina des del primer minut, però aquí també és Xavi Duch qui es guanya el seu merescut espai com a protagonista.
Com hem dit abans el musical juga a favor dels personatges Joe/Josephine i Jerry/Daphne i són ells dos els qui carreguen els neulers de la comèdia. Cal saber conservar la brillantor dels diàlegs en les escenes de transvestisme sense caure en el sainet barroer i no hi ha moment més satisfactori que el d’un actor a escena esperant a que el públic deixi d’aplaudir per poder continuar amb les rèpliques. I la nit d’estrena en vam viure uns quants.
Seria injust comparar Beàlia Guerra amb Marilyn Monroe com seria injust no valorar l’encertat posat càndid del seu personatge, el seu únic i magnfíc solo (excel·lent traducció de Roser Batalla jugant amb “Petxina” i “Shell”) o la seva traça a l’hora de moure’s en les formidables coreografies corals amb les que Laura Olivella impregna l’ambient d’un Broadway clàssic impecable. Segurament tota la part dels gàngsters, a la cerca i captura dels protagonistes, necessita una revisió de ritme, però això no treu que aquesta producció de Sugar sigui ara per ara un dels encerts de la temporada, fins al punt de preguntar-nos: què coi va passar a Broadway i al West End? Com dirien els mestres: “Fools give you reasons, wise men never try”.
Fe d’errates: Els protagonistes de la producció madrilenya de Sugar van ser Enrique Guzmán i Manolo Otero, i no Jesús Guzmán i Vicente Parra com s’havia publicat en aquest article.