Aparegut al mercat discogràfic el setembre de 2004, l’àlbum American Idiot li va proporcionar a la molt notable banda de rock Green Day (amb orígens punk i una trajectòria al llarg de la qual ha anat incorporant moltes altres variables musicals, encara que la formació afirmi que el punk segueix corrent sempre per les seves venes) un dels èxits més rutilants de la seva reeixida carrera -estem parlant d’un grup que porta venuts 75 milions d’exemplars- , crítiques entusiastes i un grapat de premis, inclòs el Grammy al millor àlbum de rock de l’any. Amb American Idiot, els Green Day recuperaven l’esperit i l’estructura d’aquells discos conceptuals presentats com a “òperes rock” que havien fet furor tres dècades abans, i entre els quals el llegendari Tommy de The Who sortit al mercat l’any 1969 constitueix un referent es podria dir que fundacional. En aquest sentit, cal recordar que també els dos primers grans èxits professionals del tàndem format per Andrew Lloyd Webber i Tim Rice – Jesus Christ Superstar i Evita– van néixer com a àlbums conceptuals d’òpera rock, abans de passar a convertir-se en matèria escènica.
Els mateixos Green Day van afirmar al seu moment que a l’hora de posar-se a crear la seva obra, li havien donat un bon repàs a la majoria d’aquests títols, així com a altres obres imponents com ara el Ziggy Stardust de Bowie (que, per cert, debuta aquests mateixos dies en el terreny del teatre musical i estrena a Nova York Lazarus, un espectacle dirigit pel gran Ivo Van Hove) o el The Wall de Pink Floyd. Encara que de totes les obres conceptuals amb quelcom d’òperes rock existents, aquella amb què més es van identificar va ser amb Quadrophenia, una altra peça magistral de The Who publicada l’any 1973 que, centrant-se en la violenta rivalitat entre Mods i Rockers que va esclatar a l’Anglaterra d’inicis dels 60, acabava dibuixant el buit existencial de tota una generació. Quelcom que, indubtablement, també entrava en els objectius de Green Day. En el seu cas, donant-li protagonisme a aquella altra generació de nord-americans que havia passat de l’adolescència a la joventut mentre contemplava estupefacta la caiguda de les Torres Bessones de Nova York. Una generació bombardejada pels missatges patriòtics de la súper potència lliurada a la voràgine bèl·lica, i pels missatges subliminals sobre la necessitat de lliurar-se al triomf individual continguda a concursos com ara el cèlebre American Idol amb el qual juga el títol de l’obra de Green Day. I una generació sovint lliurada al fàstic que provoca la rutina convencional, a la temptació amb trets auto destructius que es presenta disfressada d’hedonisme, i a l’angoixa abúlica que suposa contemplar un horitzó en el qual sovint també no semblen existir altres perspectives que les d’anar sobrevivint mentre s’esborren desitjos i somnis.
Més enllà del rock i el punk
En qualsevol cas, Green Day no es va limitar a escoltar grans clàssics de l’òpera rock, abans de donar-li forma a aquest American Idiot amb una portada tan potent com els temes continguts dins l’obra: la mà ensangonada que agafa amb força una granada de mà amb forma de cor, i què l’artista Chris Bilheimer va concebre tot inspirant-se en les cèlebres imatges gràfiques que el genial Saul Bass havia creat per a les pel·lícules d’Otto Preminger L’home del braç d’or i Èxode, forma ja part de les portades més emblemàtiques de la història del rock. El cas és que la banda, a més a més de ficar als seus aparells reproductors de música temes de hip-hop o raps de Kanye West o Eminem, va tenir també molt present els Original Broadway Cast de musicals com ara West Side Story, The Rocky Horror Picture Show o la mateixa Grease, per esmentar un títol que sembla situar-se als antípodes de l’estil Green Day. I amb això, es diria que el grup s’ensumava ja (i convidava a qui volgués a finançar i dirigir l’operació) la possibilitat que la seva obra seguís les mateixes passes que havien seguit aquells admirats precedents anteriors, i acabés convertida en espectacle teatral. Cosa que efectivament va acabar passant el 2009, quan el musical basat en el disc es va estrenar al Teatre de Repertori de Berkeley abans de fer el salt cap al St. James Theatre de Broadway l’any següent. Dirigia la proposta Michael Mayer, que poc temps abans ja s’havia emportat un Tony i havia enlluernat el públic amb el seu extraordinari muntatge de Spring Awakening, un musical també molt influït pel rock que adaptava al gènere la cèlebre obra de Wedekind Despertar de la primavera. I cal recordar que aquest text escrit a finals del segle XIX, està alhora protagonitzat per un grup d’adolescents que s’enfronten als conflictes derivats pel xoc que es produeix entre els desitjos que han començat a reconèixer dins seu, i la realitat coercitiva que sovint intenta reprimir-los: qui vulgui buscar associacions entre dues obres separades per més d’un segle, que ho faci lliurement, perquè de ben segur que el mateix director dels dos espectacles, les va fer. I qui vulgui fer-se una idea de l’imponent muntatge ple de monitors de televisió d’ American Idiot que va dirigir Mayer i escoltar els membres de Green Day parlant de l’espectacle, que no es perdi l’impagable documental Broadway Idiot, estrenat el 2013 (Canal Plus el va emetre), i tan imprescindible per als seguidors de la banda com per a qui no la conegui de res, però vulgui ficar-se en les interioritats d’una proposta que, tot i semblar atípica, no deixa de complir les expectatives del que s’espera d’un gran show de Broadway.
L’altra cara del west end
Unes expectatives (les de la grandiositat escenogràfica) que cal deixar de banda a l’hora de ficar-se al Els Arts Theatre, l’espai relativament íntim (350 butaques) i situat a quatre passes de Leicester Square que acull aquests dies el muntatge britànic de l’obra. Per contra, es diria que la també relativa estretor de l’escenari -un escenari que transmet una molt encertada sensació d’opressió i brutícia- no fa altra cosa que remarcar una mica més la claustrofòbia vital dels tres protagonistes de la història, tres nois de suburbi que, farts de passar-se el dia entre les quatre parets del 7-eleven del barri o davant la pantalla d’un televisor que no fa altra cosa que vomitar propaganda paralitzant, prenen la sobtada decisió de deixar-ho tot i emigrar cap a la gran ciutat. Un d’ells, en Will, veurà avortats els seus plans de canvi de vida abans fins i tot d’haver omplert la motxilla, quan la seva noia li comunica que està embarassada. L’altre, en Tunny, després de sentir que la sensació de buidor que experimentava al suburbi segueix sent igual d’intensa pels carrers d’una gran ciutat en la qual tampoc no encaixa, acabarà sentint-se seduït per l’exèrcit i buscant aixopluc entre els uniformes i pels destructors camps de batalla. I el tercer, el Johnny , serà enxampat per un dealer que en realitat no és cap altre que ell mateix, i perdrà entre xut i xut –de fet, l’excel·lent actor que interpreta aquest personatge que actua com a fil conductor de tot l’espectacle (Aaron Sidwell; un nom a tenir en compte) protagonitza un dels xuts més creïbles que he vist mai a un escenari- la possibilitat de retenir l’amor de la seva vida.
Amb la música a tota pastilla i amb el so també brut que caldria esperar d’un concert post punk, van desfilant per l’escenari una col·lecció de temes de Green Day (a més a més de tots els que formaven part del disc que dóna nom a l’espectacle, hi trobareu també esplèndides composicions que pertanyen bàsicament a 21 St. Century Breakdown, un treball discogràfic posterior del grup) tan emblemàtics com Jesus of Suburbia, Boulevard of Broken Dreams, 21 Guns o When September Ends. I aquests temes oferts amb irresistible potència per un companya de qualitat compacta que interpreta cada cançó com si s’estigués deixant els budells en l’intent, acaben donant lloc a un espectacle ple d’allò que, de forma molt encertada, The Telegraph ha definit com “un caos ininterromput“. Un caos ple alhora de desolació i energia en el qual la ràbia conviu també amb la malenconiosa tristor que transmeten les notables balades que s’alternen amb les descàrregues de rock adrenalínic. I un caos molt ben orquestrat, i recolzat en una dramatúrgia que encara que presenti alguns llocs comuns potser inevitables amb altres propostes nascudes amb la mateixa voluntat de tenir quelcom de crònica generacional, mostra també una notable solidesa: som davant d’un excel·lent exemple de com el millor rock es pot convertir en brillant teatre musical sense recórrer a la formula del Juke Box, ni caure en la temptació de la pura banalitat a l’estil Rock of Ages.