Ho deia The New York Times, parlant precisament d’ Im Herzen der Gewalt (al cor de la violència), el sensacional espectacle amb el qual el director Thomas Ostermeier ha tornat a demostrar la seva fidelitat al festival Temporada Alta, tancant de pas el molt notable (tan notable com acostuma a ser-ho sempre) apartat internacional de l’edició d’enguany. Com venia a dir el Times, l’espectacle que Ostermeier ha construït basant-se en el llibre –tot un èxit de vendes aclamat alhora per la crítica- que Èdouard Louis va escriure partint d’una terrible experiència personal, gira també -entre altres coses- al voltant de la manera com la narració i l’art ens poden fer un gran servei quan es tracta d’enfrontar-nos a una gran adversitat. És clar que també hi ha qui, i a diferència de Louis –que va convertir en relat la seva pròpia violació-, opta per veure’s a si mateix com un personatge de ficció, i crea ficcions en les quals resulta difícil saber fins a quin punt la realitat de qui les escriu no s’ha escolat del tot en el relat. Em direu que això és més o menys el que li passa a tot escriptor: recordant la cèlebre afirmació de Flaubert, tots i totes poden dir en algun o altre moment allò de “Madame Bovary sóc jo”, referint-se a les seves criatures fictícies. Però les coses agafen un altre tarannà quan el personatge fictici porta el teu mateix nom, té la teva mateixa edat i els teus mateixos orígens, i comparteix amb tu un bon grapat d’experiències vitals. I aquest és el cas de Sergio Blanco. En un Teló anterior, ja parlàvem d’ell arran de l’estrena de Kassandra. Però ara toca tornar-hi, després del pas pel mateix Temporada Alta de la seva més recent autoficció, en la qual, posat a imaginar-se coses, fins i tot s’imagina la mort del pare.
Im Herzen der Gewalt / Autor: C_Arno Declair
Al cor de la violència ens hi trobem l’horror després del desig
El nou muntatge d’Ostermeier arrenca i finalitza amb una escena en la qual veiem els intèrprets de l’obra enfundats en aquests asèptics vestits una mica espacials que es posen els investigadors de “la científica” (qui, no ha vist una sèrie o una pel·li amb polis de per mig que no faci referència a “la científica”?) quan han d’examinar l’escena d’un crim intentant no contaminar-la en absolut. I ja de pas, intentant no ser contaminats per ella: la vestimenta seria la mateixa si es tractés d’un grup de científics ficats en un laboratori treballant amb materials susceptibles de ser altament contaminants. El cert és que aquesta irreal vestimenta (per un cas com el de Louis, de ben segur que cap policia es vestiria així) serveix ja d’entrada i remarca a la sortida quelcom que les paraules de Louis deixen ben explícit: per molta lupa sofisticada que fiquem de per mig, l’observació científica i aparentment objectiva dels fets (gairebé, de qualsevol fet), mai no ens dóna una idea precisa de totes les emocions, implicacions socials, polítiques, culturals… que es mouen de per mig en aquests fets. I moltes vegades –aquest, n’és el cas- funcionen de forma patent o latent per encobrir idees preconcebudes darrere de les quals s’amaga allò que no és altra cosa que homofòbia, racisme o classisme. És per això mateix pel que el Louis escènic, en un apartat i dirigint-se només a nosaltres, ens comenta el moment en el qual, mentre està fent la seva declaració a la policia sobre la brutal agressió de què ha estat objecte, li ve al cap aquell altre moment anterior a la violència en el qual va quedar fascinat per la bellesa que mostrava el cos del futur agressor, il·luminat a franges per la llum blava i nocturna arribada del carrer que s’escolava per la persiana.
Com no quedar tacat per la culpabilitat, quan qui t’interroga et remarca l’irracional perill implícit que suposa haver-te emportat a casa un desconegut i haver-te ficat al llit amb ell, només pel fet d’haver-lo trobat tan bell i entremaliadament seductor com per arribar a creure que aquesta aparença i aquesta empatia sensual ja et donen prou seguretat? Com no sentir-te culpable, quan l’interrogador et pregunta si aquestes coses les fas habitualment? Com no detectar la càrrega racista, quan el policia de torn qualifica ràpidament com a “àrabs” els trets facials d’aquell cos que tu has intentat descriure sense atorgar-li cap identitat ètnica? Però això no és tot: surts de comissaria, te’n tornes per una temporada a la teva llunyana llar natal pel fet que necessites trobar aixopluc a algun lloc -encara que sigui al lloc del qual vas fugir per evitar el bullying constant que es movia al teu voltant, el lloc en el qual el Front Nacional, la versió francesa de VOX, s’emporta el 60% dels vots-, i et trobes escoltant la conversa que té la teva germana amb el seu marit, i en la qual ve a dir el mateix que diu la policia. A qui se li acudeix ficar-se a casa seva a les quatre de la matinada la nit de Nadal un desconegut entabanador, per molt irresistiblement atractiu que sigui? Està clar que allò que el Louis no podria verbalitzar mai davant aquest policia que quan pregunta ja deixa anar judicis (amb això passa com amb les presons preventives que en realitat semblen estar exercint ja la funció de compliment d’una sentència condemnatòria) o davant aquesta mateixa germana amb la qual manté una relació tant plena d’amor encobert com de prejudici al descobert, és aquell moment de desig tant ple de sexualitat com de tendresa que va precedir a la violació amb amenaça de mort inclosa. Verbalitzar aquest desig previ implica estar ja també tu condemnat. I això, lamentablement, ens ho trobem constantment en els processos judicials relacionats amb violacions i/o agressions sexuals que ens assalten des de la més urgent realitat. Només us he de dir que escric aquestes paraules minuts després d’escoltar la més recent sentència judicial sobre el cas de La Manada.
Im Herzen der Gewalt/ Autor: C_Arno Declair
Com t’agrada ensenyar la tapa dels llibres!
Però no siguem injustos amb aquesta germana que, en molts segments tant del llibre com de l’espectacle al qual ha donat origen, agafa la veu protagonista. Ella, com el seu germà, ha nascut i s’ha criat en l’entorn d’una família del nord de França, aquest nord les condicions econòmiques i socials del qual fins i tot han estat un xic ridiculitzades en una molt popular pel·lícula que no sé jo si els hi va fer massa gràcia als habitants del nord. I la família en la qual van créixer els dos germans està ben acostumada a conviure amb la pobresa, l’alcoholisme i la violència domèstica. Ell, a més a més, va haver de patir l’assetjament al qual va donar lloc la seva identitat sexual des de la mateixa infància: un assetjament que constitueix l’eix central de la no menys biogràfica i també ben reeixida primera novel·la d’en Louis, Adéu a l’Eddy Bellegueule. Però ell, se’n va anar cap a París. Es va reinventar. Va estudiar, es va convertir en una persona culta i tirant a sofisticada. Una persona d’aquelles (a veure: qui de nosaltres no ho ha fet alguna vegada?) li agrada anar pel carrer deixant ben a la vista els títols de les novel·les i els noms dels autors prestigiosos que llegeix. Això, ho sap també la germana que no ha escapat mai de l’entorn en el qual va néixer. Permeteu-li que, de tant en tant, en deixi anar alguna contra la suposada pedanteria del germanet, contra la seva tendència a voler remarcar com ha sabut crear-se una mena de nova identitat ben allunyada d’aquella que tant l’oprimia.
De fet, la mateixa nit en la qual es van produir els fets, en Louis, un cop acabat el sopar de Nadal amb un grup d’amics, se n’anava cap a casa de matinada mostrant a qui ho volgués que sota el braç portava dos volums ben reveladors del seu nivell intel·lectual. I això, tot això, també pot haver tingut un paper significatiu en el que va passar després. Tal com explica el mateix autor i com mostra el muntatge d’Ostermeier, la imatge que Èdouard Louis transmetia aquella nit de Nadal del 2012 –ell, tenia llavors vint anys-era la imatge d’un molt jove estudiant intel·lectual de classe mitjana tirant potser a mitja alta; una classe que en realitat no tenia res a veure amb la seva. I això és el que devia captar en Reda quan el va abordar a la plaça de la República a les quatre de la matinada. Això, i allò altre que no està escrit als llibres que porta sota el braç, però que es pot deduir quan un jove molt jove camina sol cap a casa una nit d’aquelles en les quals tothom sembla voler compartir coses amb algú altre: el desig de companyia, i el desig de sexualitat. I en Reda, sabia molt bé com convertir-se en objecte de desig. Ara bé: sabia també com gestionar el seu propi desig? Aquest és un dels punts bàsics al voltant dels quals gira l’obra. En Reda, tant o encara més condemnat que el mateix Louis pels seus orígens socials i culturals a no sentir aquesta mena de desig homosexual, probablement utilitzava el robatori i l’agressió física com a tapa encobridora de la seva pròpia sexualitat: fins a això pot portar la culpabilitat inferida per l’entorn. Quelcom que, evidentment, no justifica ni minimitza en absolut la gravetat dels seus actes: aquí no es tracta de practicar aquella mena de bonisme eixelebrat que, paradoxalment, tant de mal és capaç de provocar. Però quelcom que tampoc no es pot obviar, sí que es tracta d’examinar i analitzar tots els condicionants, tots els elements que vénen a confluir a l’escena del crim.
Im Herzen der Gewalt/ Autor: Arno Declair
Ostermeier ho fa servint-se de quatre intèrprets magnífics, un escenari blanc dominat per la gran pantalla en la qual les imatges projectades sovint ens arriben des dels iPhones dels mateixos personatges, un acurat i sovint tens acompanyament musical en directe a càrrec de Thomas Witte, uns apunts coreogràfics potser no sempre imprescindibles però sí molt ben ubicats, i una estructura narrativa que pel que sembla és molt propera a la del mateix text de Louis (que no he llegit, però que he situat ja al meu llistat de futures prioritats literàries). Ostermeier i l’excel·lent actor Christoph Gawenda (que transmet de forma admirable la vulnerabilitat d’en Louis, però també el seu punt d’agosarada sensualitat) comencen com ja he indicat fent referència visual i verbal a la nit dels fets i a la seva repercussió immediatament posterior. Però posterguen l’escena de la violació fins ben tard; fins que hem compartit també la intensa intimitat que ens transmeten en Louis, i aquest Reda que Renato Dchuch visualitza de forma magnètica: la seva capacitat de seducció es fa tan palesa com la contradictòria ambigüitat de les seves terribles accions. Louis, quan es refereix a aquells fets, ho expressa molt clarament: “no; no oblido que hi ha un agressor i un agredit. Però després d’haver trobat aquest noi amb el qual va haver-hi instants d’amor i després un intent d’assassinat, vaig pensar que la seva infància i la meva tenien molts punts en comú. Detesto a aquest tipus. Però això no m’impedeix fer un esforç per comprendre’l, perquè comprendre no equival ni a estimar ni a sentir empatia”. I això és també el que assoleix Ostermeier amb el seu muntatge, tocat d’una intensitat totalment exempta d’efectisme, servit amb uns mitjans tan equilibrats com exuberantment efectius, i farcit d’una gran capacitat de reflexió que no exclou mai alhora la capacitat d’emoció.
El bramido de Düsseldorf, he matat el pare!
Això és el que acaba de fer Sergio Blanco. Però abans que algú quedi aterrit per la notícia o pensi a presentar una denúncia, vull aclarir que Blanco ha matat al pare només a aquell nivell simbòlic del qual parlava el doctor Freud; un nivell transformat en el seu cas en material dramatúrgic. A hores d’ara el pare real de Blanco està ben viu i gaudeix de bona salut,encara que Blanco el mati una nit darrera l’altra, cada cop que es representa el seu espectacle El bramido de Düsseldorf. I és que, efectivament, Düsseldorf és la ciutat que ha triat Sergio per matar el seu progenitor, fent que aquest pateixi durant un viatge a la ciutat alemanya un fulminant infart que el portarà de cap a l’hospital on acabarà passant els seus últims dies. I si sou bons cinèfils o si sou perversos seguidors dels més temibles serial killers de tots els temps,de ben segur que el nom de Düsseldorf està per a vosaltres carregat de connotacions. Allà va viure, efectivament, Peter Kürten, que va ser guillotinat l’any 1931 després d’haver estat considerat culpable d’haver comès 9 assassinats, 7 intents frustrats, i 80 agressions sexuals. I aquell mateix any el gran mestre Fritz Lang (Metròpolis) estrenava la seva pel·lícula M, el vampir de Düsseldorf, inspirada lliurement en tan cèlebre cas criminal. De fet, a la seva autoficció escènica, Blanco ha viatjat fins a Düsseldorf perquè ha rebut l’encàrrec d’escriure els textos que acompanyaran les imatges i els objectes d’una exposició dedicada a Peter Kürten. I Blanco inclou també part de l’esplèndid monòleg que Peter Lorre pronuncia a la sensacional obra de Lang; aquell en el qual un M acorralat revela no tenir cap consciència dels seus assassinats, que obeeixen a una mena de veu interior que el priva de la seva voluntat.
El Bramido de Düsseldorf/ Autor: Nari Aharonian
No és estrany que donat l’any de rodatge de la pel·lícula, tant aquesta com el mateix monòleg hagin estat vistos sovint com una premonició del malson nazi que estava ja a punt de trucar a la porta. I no és estrany tampoc que el mateix Blanco faci que la petjada del nazisme i l’ombra de l’antisemitisme s’escolin també per l’escenari d’aquest brillant muntatge en el qual el joc que Blanco manté entre la seva realitat i la seva biografia inventada es fa extensible al joc que els actors mantenen a l’escenari entre la seva pròpia identitat i la dels personatges que encarnen. Però és que a l’hora d’escolar possibilitats, Blanco sempre es guarda diversos asos a la màniga. Com ara, el de tornar a presentar-se com a guionista de cinema porno, com ja ho havia fet també en aquella més o menys falsa conferència auto ficcional sobre Joan Brossa que amb el títol de Cartografia de una desaparición va presentar fa unes setmanes al mateix TNC on ja l’havia estrenat fa un parell de temporades. I només cal assistir a aquesta conferència brossiana dividida en capítols i pronunciada pel mateix Blanco assegut davant una taula en què s’amunteguen un grapat de folis mentre darrere seu es projecta ininterrompudament una imatge del mar, per adonar-se’n del gran talent d’aquest autor: barrejant la seva biografia falsejada amb la seva admiració per la poètica brossiana, Blanco ens ofereix tant una apassionant i visceral classe magistral sobre el nostre agosarat creador, com una emotiva ficció personalitzada sobre si mateix en la qual, per cert, també hi cap la mort del pare. I ja posats, cal recordar que recentment també s’ha vist a Barcelona el muntatge madrileny de Tebas Land, magistral peça en la qual Blanco es presenta com un autor que està fent una obra de teatre sobre un molt jove parricida (recordeu: Tebas és la terra natal d’Èdip!!) al qual entrevista a la presó. Veritablement, si el pare de Blanco ha sobreviscut a tot això, vol dir que és gairebé invulnerable.
Tebas Land: jo i el meu doble
Va ser a la Temporada Alta de fa quatre anys, on vaig descobrir per primer cop aquest Tebas Land dirigit llavors pel seu mateix autor, i vaig quedar aclaparat amb la força colpidora, la intel·ligència expositiva, l’entramat emocional i la forma de connectar el nostre avui amb els mites tràgics i clàssics que marquen la nostra cultura que ens presenta el text. Un text en el qual, com us deia abans, S -autor teatral que es disposa a estrenar una peça escènica inspirada en el cas d’un jove parricida disposat a col·laborar en el procés creatiu de l’espectacle i fins i tot a interpretar-se a ell mateix a l’escenari– se n’encarregarà de narrar la història. I gairebé al principi de tot, S es fa (ens fa) de forma explícita les dues preguntes que articulen tota l’obra: com es comença a escriure un text? Com es comença a gestar un parricidi? Aquestes dues preguntes obren alhora un munt més d’altres preguntes implícites que aniran sorgint al llarg de l’obra. Què en resta de veritat en una representació artística quan aquesta vol transmetre uns fets reals utilitzant paraules fictícies pronunciades per actors que alhora es fan passar per persones reals? Quina diferència existeix entre una imitació i una interpretació? Quin és el punt en el qual la distorsió de la realitat (per exemple, la substitució d’un rosari de gessamí per un rosari de pètals de rosa; si veieu o llegiu l’obra entendreu del que parlo) dóna més informació sobre ella que la mateixa realitat? És un parricida aquell que mata al pare sense saber que és el pare, com li passa al mateix Èdip, rei de Tebas? Tenim tots el nostre moment Tebas Land encara que sigui metafòric o sublimat, tal com defensava el Dr. Freud quan deia allò que cal matar al pare? Quan mirem als ulls d’algú que ha comès un crim, ens fa por reconèixer en aquests ulls la nostra pròpia mirada?
Tebas Land/ Autor: Vanesa Rábade
Cert: probablement algunes d’aquestes preguntes les heu trobat ja formulades a altres creacions artístiques. Però mai com les formula Blanco al llarg d’aquesta sèrie de trobades entre S i el seu parricida dostoievskià (tractant-se del tema que es tracta resultava inevitable que també Els germans Karamàzov fessin una punyent aparició) i S i l’actor que finalment ha d’interpretar el paper de l’assassí, i que (també el tema del doble és molt de Dostoievski) acaba portant les mateixes ulleres i les mateixes esportives que l’assassí, encara que en un cas es tracti d’originals i en l’altre de productes adquirits al top manta. Blanco situa aquestes trobades entre les reixes d’una presó/pista de bàsquet estrictament vigilada per unes càmeres de vídeo destinades també a tenir un paper important, tant al memorable muntatge original dirigit pel mateix autor, com al també força notable que ara ens presenta Natalia Menéndez. Però en aquest cas, cap càmera pot enregistrar tota la subtil gamma d’emocions, vulnerabilitats, intensos rampells de tendresa, i mirades impregnades de latent desig que es detecten a l’escenari. I, malgrat les vacil·lacions inicials d’un Pablo Gómez-Pando una mica insegur, el cert és que tant ell com un potent Pablo Espinosa que es desdobla amb molt ajustat equilibri, acaben generant aquell corrent d’emoció que Blanco sap també com anar introduint de forma diria que magistral. Voleu conèixer d’una vegada el teatre de Blanco? Doncs no us perdeu per res el volum de textos seus que Arola Editors i el TNC acaben de publicar: us podeu tornar addictes!