No ho puc remeiar: des que vaig tenir les primeres notícies de l’esplèndid musical que s’acaba d’estrenar al Teatre Condal -deixeu-me dir-ho ja d’entrada: una de les obres mestres que ha produït el gènere en el que portem de segle-, no puc evitar que cada cop -o gairebé- que penso, parlo o escric sobre Fun Home, em vingui al cap la magistral sèrie d’Alan Ball A dos metros bajo tierra (Six Feet Under). Que és, alhora, un dels cims de la narrativa televisiva d’aquestes darreres dècades. I això és dir molt, si tenim en compte com s’ha prodigat la creativitat televisiva al llarg dels darrers vint anys. La coneixeu? Si no és així, us recomano posar-la en un lloc prioritari dels vostres deures televisius pendents: m’ho agraireu. Crec que va ser gaudint de la sèrie (no n’estic segur del tot perquè d’això ja n’han passat uns quants anys –la sèrie es va estrenar el 2001-, però com comprendreu ara no em posaré a comprovar-ho revisant els seus 63 fantàstics episodis rematats per un dels millors finals mai vistos a una sèrie), quan vaig sentir a parlar per primer cop de les Fun Home. I quan em vaig assabentar que malgrat les aparences, aquest equívoc nom no es referia precisament a cases plenes de diversions sense fi. Per contra, les Fun Home s’omplen sempre de tristor i de plors, perquè no es tracta d’altra cosa que d’aquelles cases funeràries – heu lligat caps?: les (Fun)eral Home- tan característicament nord-americanes en les quals habitualment treballen però també hi viuen les persones encarregades de preparar els funerals, disposar d’un bonic catàleg de taüts que s’acobli a tots els gustos i possibilitats econòmiques, i deixar ben macos i ben maquillats els cadàvers, oferint serveis suplementaris d’embalsamament quan s’escau. I naturalment, aquestes persones acostumen a compartir tan peculiar llar amb les seves famílies. Famílies com ara els Fisher, els protagonistes d’aquella sèrie. O com ara els Bechdel d’aquesta altra Fun Home amb la qual el Condal dispara el tret de sortida del projecte Onyric comandat per Daniel Anglès, i destinat a convertir la sala del Paral·lel en La Casa dels Musicals. Com a mínim fins a finals del mes vinent de gener -esperem que la vostra presència faci que la cosa tingui la continuïtat que es mereix-, l’Onyric n’anirà ple a vessar de propostes relacionades amb el món del teatre musical, amb una oferta en què hi caben des dels muntatges escènics com el que ara es representa a l’escenari del teatre o concerts de grans estrelles anglosaxones (no us perdeu el que oferirà Kerry Ellis el dia 8/10!) fins als més íntims concerts que acollirà la zona de bar del teatre convertida en cabaret (al llarg de les setmanes vinents, podeu recuperar un revisat Paquito Forever i gaudir d’actuacions individuals de diversos protagonistes de la mateixa Fun Home), tot passant – entre moltes altres coses- per sessions d’improvisació en torn West Side Story, o la possibilitat de compartir un viatge a Broadway en companyia del mateix Dani Anglès. En qualsevol cas: començar aquesta engrescadora nova etapa amb un espectacle com Fun Home (una decisió que no deixa de tenir elements de risc) em sembla quelcom absolutament lloable que cal recolzar amb entusiasme!
Us dibuixaré la meva infantesa
A la fictícia Fun Home que els Fisher d’A dos metros bajo tierra regenten a un barri de Los Angeles s’hi poden trobar situacions radicalment tragicòmiques, grans secrets familiars, o personatges que fa massa temps que estan tancats a l’armari i encarant-se al fantasma del pare com si fossin el príncep Hamlet: no deu ser cap casualitat (més aviat, un “tribut” dels guionistes) que Michael C. Hall, l’actor que a la sèrie se les ha de veure amb el fantasma patern, sigui qui va interpretar anys més tard a l’assassí Dexter, acostumat també ell a mantenir intenses converses amb el difunt que havia ocupat un rol patern a la seva existència. Però el cas és que a la no tan fictícia Fun Home dels Bechdel també hi ha lloc per a la tragicomèdia, per als secrets a veus, per a les sortides d’armari voluntàries i les sortides d’armari traumàtiques forçades per circumstàncies dramàtiques, i per als fantasmes paterns que tornen un cop i un altre perquè el diàleg truncat amb la persona que van ser abans de morir ha deixat massa preguntes sense resposta, i massa necessitats d’afecte sense mostres de tornada. Tantes, que quan l’Allison Bechdel – la més gran dels tres fills que va tenir el matrimoni format per l’Augusta i el Bruce Bechdel – s’havia convertit ja en una prestigiosa autora de còmics especialment cèlebre en els cercles feministes i dins la comunitat LGTB, va tenir la necessitat de convertir la seva biografia en una novel·la gràfica. Doncs aquella novel·la gràfica, titulada (a veure si ho endevineu?) Fun Home, es va publicar el 2006, i va esdevenir tot seguit un gran èxit de vendes recolzat per crítiques unànimement entusiastes dels més prestigiosos mitjans i nominacions i premis rebuts des d’àmbits literaris no estrictament limitats al món del còmic; per fer-vos una idea, l’obra va quedar finalista en els guardons que el National Book Criticis Circle Award concedeix en la categoria de memòries i autobiografies. I les raons de tant enrenou les podeu trobar ara al vestíbul del Condal, perquè aquest magnífic volum forma part del petit marxandatge sobre l’obra que està a la venda al teatre.
Els premis se segueixen acumulant
Només tres anys després de l’aparició d’aquest llibre de memòries dibuixat, el musical Fun Home començava a prendre forma mitjançant lectures i presentacions al públic del work in progress que finalment s’acabaria transformant en l’espectacle dirigit per Sam Gold estrenat al Public Theater de l’Off – Broadway (el mateix espai del qual poc temps després sortiria Hamilton) el setembre de 2013. Un any i mig més tard, l’obra – que ja havia guanyat un grapat de premis quan es representava a l’Off – feia el salt cap a Broadway que li permetria afegir 5 Tony a la llista de guardons. Darrere aquesta reconversió escènica s’hi trobava l’autora teatral Lisa Kron, ella mateixa ben acostumada també fins llavors a transformar la seva autobiografia familiar en material escènic. De fet, aquest va ser el primer cop que Kron va adaptar una obra aliena que no partia dels seus propis records i vivències; uns records i vivències que l’han portat a escriure comèdies en les quals com ella mateixa diu conviuen l’horror i l’humor, perquè la seva família jueva va viure en carn viva la tragèdia de l’holocaust.
Qui sí ja tenia una llarga experiència en el terreny del teatre musical abans de ficar les seves partitures a la funerària dels Bechdel era la compositora Jeanine Tesori. Ben aviat us tornaré a parlar d’ella, perquè ben aviat (el mes vinent de desembre) tindré ocasió de comentar-vos el muntatge londinenc de Caroline, or Change, la primera obra mestra creada per Tesori comptant amb un llibret del mateix Tony Kushner d’Àngels a America. I que ningú cregui que la compositora de Violet – una altra obra aclamada per la crítica en la qual hi tenia especial protagonisme el tema de la lluita pels drets civils de la població afroamericana als anys 60- no pot posar-se frívola quan vol: aquí teniu com a exemple la molt divertida Millie que adaptava al teatre una popular pel·lícula interpretada al seu moment per Julie Andrews o el treball que va fer posant-li música als rots del simpàtic gegant verd Shrek (que al cap i a la fi no deixa d’explicar-nos també una història d’amor entre éssers marginats, com la mateixa Violet). En qualsevol cas: si fins ara el nom de Tesori no us deia res, a partir de Fun Home us cal tenir molt present que som davant d’un dels talents més notables i més innovadores amb què compta el teatre musical d’ara mateix. I el seu admirable treball a l’obra que es representa al Condal, n’és la prova definitiva.
De vegades, el meu pare semblava gaudir de tenir fills…
Però molt més sovint, semblava com si els fills li resultessin quelcom una mica accessori…quelcom – en qualsevol cas- es diria que menys important per a ell (o potser només menys susceptible de provocar-li intenses emocions) que la seva casa amb alguna cosa de museu d’antiguitats de segona amuntegades per tots els racons; aquesta casa tan plena a vessar de cadàvers a punt de sepultura rebent un últim homenatge, com d’objectes i més objectes dels que fan les delícies dels visitants habituals de les fires de brocanters. Així ho explica tot just començar l’obra aquesta Allison adulta que ens anirà dibuixant el mapa de la seva infància i adolescència (Maps és precisament el títol d’un dels fragments musicals de l’obra) en companyia, doncs, de l’Allison nena, i de l’Allison joveneta acabada de sortir de l’adolescència i desitjosa també de sortir de l’armari: cal no oblidar que Fun Home té l’honor de ser el primer musical de Broadway protagonitzat per una dona lesbiana. I és l’Allison adulta la que, necessitada com us deia abans de posar ordre a records, informacions i sentiments, ens diu tot just iniciada la novel·la gràfica que ara pren forma musical (perill: arriba un spoiler!): “El meu pare era gai; jo també. El meu pare es va suïcidar; jo dibuixo còmics”.
Tornem al talent de Jeanine Tesori, perquè si voleu buscar en el teatre musical contemporani aquells noms que entenen que el pentagrama ha de ser quelcom del tot integrat al progrés narratiu de l’obra, el seu nom ha d’ocupar un lloc molt destacat. I aquí cal remarcar un cop més (tard o d’hora, havia de sortir) la influència que exerceix el mestre Sondheim, palpable en la construcció de tota l’obra, i clarament visible en unes notes finals que semblen directament connectades amb el final de Sunday in the Park with George: no per res el protagonista d’aquella peça és un pintor (Seurat) intentant posar-li ordre, composició i harmonia al seu art, i la protagonista d’aquesta altra és una autora de còmics intentant explicar-se a ella mateixa i explicar la figura del pare a través del seu treball artístic. En el cas de Fun Home, tanta és aquesta integració entre el guió de l’obra i els temes cantants que quan l’obra es va començar a representar, i a diferència del que és costum al món anglosaxó, al programa de mà no hi sortia cap mena de llistat amb els títols de les cançons que s’interpretaven a l’escenari. Només quan es va realitzar l’enregistrament discogràfic de l’obra es va passar a batejar els temes. Però qui esperi un més o menys convencional encadenament de cançons, es trobarà quelcom ben diferent. Tesori es mou en tot moment seguint la respiració de la dramatúrgia. Creant sovint apunts que en tenen molt més d’atmosfera apuntalada amb un grapat de notes que li donen estructura a les paraules, que de cançó en sentit estricte. Remarcant amb la partitura el dramatisme d’un monòleg. Oferint, per contra, un parell de numerets familiars d’alegre aparença i un xic desolador rerefons (el derivat de l’anunci publicitari sobre la funerària que s’inventen els nens de la casa, i aquell altre que introdueix el model funcional de família perfecte que divulguen les sitcoms televisives en el marc de la tirant a disfuncional família Bechdel). Convertint la definitiva sortida de l’armari de l’Allison en un esclat de sensualitat i sentiment. O, en un moment d’admirable subtilesa, fent que una nena entengui quina és la clau que obra el seu propi futur quan, a una cafeteria, la seva mirada es creua amb una desconeguda carregada de claus que tothom menys ella es mira amb recança burleta, però la bellesa i la solitud de la qual ella capta amb un sol esguard: n’hi hauria prou amb un tema com aquest Ring of Keys, per acreditar la força creativa del treball de Tesori i Kron. I n’hi hauria prou amb un tema com el Days and Days que canta la mare de l’Allison, per entendre l’infern quotidià en el qual es transforma l’existència d’algú que conviu amb algú altre que ha estat incapaç d’assumir la seva pròpia realitat i s’ha tancat en un món ple de mentides defensives i objectes encobridors. Quant de mal fan -a la mateixa persona, i a totes les que són al seu voltant- aquesta mena d’encobriments, de vides en fals! Quantes preguntes sense resposta i de malentesos deixen al seu pas! Encara sort si, que com a mínim, serveixen de vegades per donar origen a obres com aquesta.
Benvinguts a la nostra ‘Fun home’!
“Benvinguts a la nostra casa de Maple Avenue”, ens canten els Bechdel en una de les primeres escenes de l’obra. I en el nostre cas, Maple Avenue està situada a l’avinguda Paral·lel. A diferència del que passava a Londres o a Nova York (després us ho explico una mica) a l’escenari del Condal la un xic mortuòria residència dels Bechdel se’ns mostra en tot el seu caòtic i decadent esplendor gairebé des del començament de l’espectacle dirigit per Anglès amb el pols i la sensibilitat que aquest material precisa. Davant nostre tenim una mena de gran paret que visualitza molt encertadament aquell amuntegament de relíquies del passat potser no sempre del tot autèntiques (el mateix text fa referència al paper pintat a l’estil William Morris que no és realment un William Morris) del qual us parlava abans. Aquesta paret que amaga algunes sorpreses escenogràfiques és el decorat que s’ha construït i en el qual voldria viure el pare de família de la nostra història, aquest Bruce Bechdel interpretat per un emperrucat Anglès. I el mateix desordre de l’espai vertical al costat del qual ens hi trobem l’ombra allargada dels xiprers del jardí (un arbre potser massa mediterrani pel context nord-americà en el qual es mou l’obra; però alhora un arbre ple també de connotacions mortuòries dins el nostre context cultural) sembla transmetre també visualment el desordre personal que en Bruce intenta encobrir amb el seu decorat vital. L’altre element escenogràfic bàsic de l’espectacle –i aquest no pot faltar a cap muntatge que es faci de l’obra- és, naturalment, la molt mòbil (tant com els records que es van dibuixant damunt ella) taula de dibuix de l’Alison adulta, interpretada per Mariona Castillo amb una intensitat que reafirma fins a quin punt l’actriu és ara mateix un dels nostres puntals, pel que fa a teatre musical. De la mateixa manera que el seu personatge és el que pren la paraula i estructura l’obra, la seva actuació emergeix com la més notable de tot el repartiment, seguida de prop pel seu jo rejovenit encarnat brillantment per Clara Solé. Al molt digne treball interpretatiu de Daniel Anglès li manca encara un xic d’aquella força interior capaç de transmetre tota la complexitat per la qual es mou en Bruce; la seva és una bona interpretació lleugerament epidèrmica a la que no acaba d’ajudar un treball de caracterització externa decididament millorable. I per la seva banda Pilar Capellades ofereix una molt eficaç versió d’Any darrer any, el gran tema de la Helen, la dona d’en Bruce. Per contra, i enfront del bon nivell dels adults de la casa, són els petits de la casa els que encara que es guanyin al públic per això mateix de ser petits i per resultar simpàtics i graciosos, semblen necessitats de més assajos, més afinació, i potser una major comprensió del sentit d’allò que estan cantant. Ho dic especialment pensant en el moment en el qual l’Allison petita ens canta el seu ja esmentat encontre amb la dona del clauer, un moment essencial de l’obra que aquí queda massa diluït. Són, en qualsevol cas, lleugeres objeccions d’aquelles que posem els crítics que sempre filem molt prim. I que en cap cas ens poden fer oblidar que som davant d’un espectacle molt notable, i d’una obra decididament imprescindible. Una magnífica mostra del millor que pot oferir el teatre musical contemporani, servida amb excel·lents recursos i una clara voluntat de voler oferir-li al nostre públic noves perspectives d’aquest gènere. Si us plau, no em falleu ni us falleu: no deixeu de visitar la Fun Home. En sortireu convençut que en aquesta funerària el teatre musical no solament és ben viu, sinó que ens mostra els molts territoris que pot seguir explorant en el futur. No per res, quan l’obra es va estrenar aquest estiu al Young Vic de Londres, The Stage va arribar a dir d’ella que era “un increïblement radical espectacle que revoluciona la forma del teatre musical” mentre The Guardian (per posar només un parell d’exemples) afirmava que “condueix el musical cap a noves direccions”.
Un director reinventant el seu propi treball
Deixeu-me doncs que acabi comentant-vos una mica com era l’espectacle que es va estar representat al Young Vic fins el passat 1 de setembre. Entre d’altres coses, perquè si el muntatge del Condal us deixa amb ganes de més Fun Home, heu de saber que l’èxit aclaparador del muntatge londinenc ha portat al fet que s’hagi anunciat ja que aquest es podrà recuperar ben aviat a un teatre del West End encara no concretat. I el que us trobareu allà, és un espectacle dirigit pel mateix Sam Gold que ja havia dirigit l’obra a l’Off i a Broadway, però repensat ben a fons, sense canviar el concepte de l’espectacle ni la forma de conduir la direcció d’actors , però reformulant el seu disseny escenogràfic . Busqueu per youtube – i si busqueu bé, fins i tot us podeu trobar penjat l’espectacle complet en pla pirata- imatges del muntatge original. Veureu que en ell els mobles de la casa dels Bechdel i totes les seves relíquies de col·leccionista (aquestes que a Barcelona veiem majoritàriament penjades de la paret) es trobaven ubicats en petites plataformes que emergien des del terra o s’enfonsaven en ell deixant llavors només el traç d’una forma geomètrica buida; gairebé com si estiguessin visualitzant la futilitat intangible d’aquests records que venen i se’n van sense poder enxampar del tot el seu significat. L’aparent senzillesa d’aquella escenografia es trobava doncs plena de complexitat.
Però un cop arribat al Young Vic, Gold ha creat mitjançant l’escenografia una mena de divisió en tres falsos actes de l’espectacle que enriqueix encara més el concepte de l’obra. Al seu primer tram (i ara sí que inevitablement deixaré anar algun que altre spoiler argumental; esteu avisats) el que veiem és un escenari gairebé buit al fons del qual ens hi trobem la característica paret de maons pintada de negre que es troba al fons de qualsevol escenari, i que tants espectacles integren a la mateixa escenografia. Durant aquest primer tram els objectes venen i van sobre rodes, substituint amb aquest moviment les aparicions i desaparicions que feien a Broadway. Però arribat aquell moment en el qual Bruce li confessa a la seva filla que ha d’anar a fer tractament psiquiàtric a un hospital i la realitat de la vida oculta del pare pren per primera vegada forma dramàticament tangible, Gold fa caure al mig de l’escenari una paret blanca que s’assembla molt als fulls en blanc en els quals l’Alison va recreant la seva pròpia història. I aquesta paret que divideix l’escena resta fins al moment en el qual l’Alison universitària torna a la llar en companyia de la seva xicota. Llavors, ens adonem que la paret de maons del fons, era una falsa paret. I quan aquesta desapareix, ens trobem la residència dels Bechdel amb tots els seus ets i uts, mostrada al complet tal com en Bruce l’ha anat farcit. Per primera vegada, a través els ulls embadalits de la invitada externa, contemplem la casa tal com en Bruce voldria que la veies tothom, i tal com per contra no la poden acabar de veure els que viuen dins d’ella amb tot el que això implica. No es tracta simplement d’un moment enlluernador des del punt de vista escenogràfic; es tracta d’una d’aquelles magistrals idees de direcció que vénen a enriquir el que passa a l’escenari atorgant-li nous significats. Decididament, quan hi ha tant de talent de per mig, fins i tot a una funerària s’hi pot estar molt bé.