Imagino que ja heu llegit les declaracions que va fer Salvador Sunyer el passat 15 de desembre, el dia que tocava fer balanç de l’edició d’enguany del festival que ell dirigeix. Habitualment, la roda de premsa amb la qual se li posa un punt i final valoratiu a cada edició del Temporada Alta, acostuma a ser un bon moment per constatar un cop més la molt alta temperatura creativa que es respira sempre al festival, i la no menys alta implicació amb què els espectadors reben la seva sempre suggestiva i ben variada programació. No em cansaré mai de dir-ho: sense el Temporada Alta, la vida teatral catalana seria ben bé una altra cosa, i no precisament millor. Edició darrera edició, aquest festival s’ha anat consolidant, d’una banda, com aquella mena d’oasi en el qual poder contactar amb bona part de la millor creativitat escènica internacional; quelcom que fins i tot va seguir passant quan la crisi queia amb més força damunt la resta dels nostres escenaris, convertint-los en aquest sentit en veritables deserts sense obertura a l’exterior. I d’altra banda, el Temporada Alta ha esdevingut també mitjançant la producció i coproducció en un dels motors fonamentals que garanteixen la bona marxa de la creació local, proposant-se alhora com un magnífic aparador per tal que aquesta creació local arribi a ulls d’aquells programadors d’altres indrets que, de no existir el festival, difícilment tindrien notícia de bona part de les propostes que el festival li ofereix per a la seva consideració. I tot això, el Temporada Alta no ho ha aconseguit pas a cops de talonari: el seu pressupost sempre s’ha ajustat a unes realitats econòmiques que, pel que fa a temes culturals, no ofereixen masses alegries ni quan es viuen temps de vaques grosses. Tot això, el Temporada Alta ho ha aconseguit gràcies a l’empenta de l’equip dirigit per un Salvador Sunyer que sempre ha tingut molt clar cap a on i de quina manera s’havia de moure el festival, i quins objectius calia marcar en cadascuna de les seves etapes per tal de fer-lo créixer, i de convertir-lo en aquell motor essencial de la nostra vida teatral del qual us parlava abans. I que ha sabut fer-ho creant complicitats nacionals i internacionals que no es paguen amb talonari, i aconseguint fins i tot “rebaixes” de grans mestres escènics universals que, abans de conèixer el Temporada Alta, potser ni havien sentit a parlar de Girona i Salt (i, no ens enganyem, potser ni sabien localitzar exactament on es trobava Catalunya, en aquells temps en els qual el món encara no havia sentit tampoc a parlar del “ procés“) i que ara ja no es volen perdre per res una nova cita amb tan prestigiós festival.
Doncs bé: tot això, ara, està en l’aire. O, per dir-ho amb paraules del mateix Sunyer, tot això ara “s’aguanta per un fil”. I aquest fil està tensionat pels 1.4 milions d’euros que Hisenda reclama al festival en concepte d’IVA. Un IVA aplicat a subvencions a la cultura que, fins ara, es consideraven exemptes de tributar en aquest concepte, i només obligades a justificar fil per randa en què s’invertien tots els diners rebuts. Un IVA –recordem-ho- que també se li està reclamant a altres institucions bàsiques per a la supervivència de la nostra vida cultural , com ara el mateix Teatre Lliure. Un IVA aplicat a la cultura que, com afirmava Marta Madrenas, l’alcaldessa de Girona ,“grava directament els fonaments del país i les llibertats. I un IVA que Bitó, la productora que es troba darrera l’existència del festival, no pot pagar, perquè, com deia també Sunyer, “no només no té aquests diners, sinó que ni tan sols pot aconseguir avals per aquesta quantitat, que és la condició indispensable per poder acudir als tribunals”.
Així doncs, tot queda en mans de la viabilitat que tingui reclamar una concessió d’exempció de l’aval, al·legant que ha canviat el criteri d’interpretació pel que fa a com han de tributar les subvencions. Només la possibilitat que aquest recurs tiri cap en davant, o la possibilitat que alguna fundació es faci càrrec del tema, garantirien la continuïtat del Temporada Alta. I el dubte sobre aquesta continuïtat, ve a ser una nova espasa de Damocles penjada sobre aquesta vida cultural nostra que no para de rebre males notícies i constants cops de puny, sense que la gravetat del tema provoqui tampoc massa (més aviat cap) escarafalls entre la nostra classe política. I lamentablement, i com ja he comentat alguna vegada, acostumar-nos a prescindir de béns culturals imprescindibles, és quelcom que fem amb una facilitat descoratjadora. Ben aviat, ja ni recordem que abans en gaudíem, d’aquests béns. Ben aviat, acceptem com si res el nou empobriment –un més- que ens fa encara una mica més limitats, com si això no impliqués fer de nosaltres persones més petites, més tancades intel·lectualment, més privades del dret a gaudir dels plaers associat a la cultura.
Els plaers de l’edició més difícil
En qualsevol cas, i encara que per aquestes i altres circumstàncies que tots teniu al cap, aquesta hagi estat l’edició més difícil del festival segons definició del mateix Sunyer, ara toca seguir donant-li (recordeu que a Telons anteriors, ja van escolar comentaris sobre alguns dels espectacles vistos allà) una ràpida mirada a la programació que el Temporada Alta ens ha ofert enguany. Una programació que va començar de la millor manera imaginable, compartint una gran Nit de Reis amb el geni de Declan Donnellan i la seva colla de fantàstics actors russos . I que ha acabat també d’allò més bé, gràcies a la molt singular celebració del centenari de la Revolució Russa que ens proposa Mario Pensotti a Arde brillante en los bosques de la noche.
Com ja sabeu –us ho he comentat en diverses ocasions- Declan Donnellan no en tenia prou amb la seva extraordinària companyia britànica Cheek by Jowl, que va fundar el 1981 en companyia del seu company i extraordinari escenògraf Nick Ormerod, i amb la qual ha contribuït decisivament al llarg de les darreres dècades a oferir una mirada diferent del teatre de Shakespeare. I fa uns anys, ell i Ormerod van crear també la filial russa del Cheek by Jowl, que, variació idiomàtica a banda, imprimeix un caràcter latentment més eslau als seus muntatges (un quelcom difícil de definir). Però que es mou a nivells similars als assolits per la companya original (és a dir, nivells estratosfèrics) pel que fa a la qualitat. I que aquest cop -i aprofitant que la meravellosa formació Propeller dirigida per Edward Hall que tantes alegries li havia donat també al Temporada Alta, i que estava integrada només per actors, ha deixat d’existir- ens proposa tornar a aquells temps isabelins en els quals els nois de la casa feien també els papers de noia. Per ser justos, cal dir que abans de la Propeller, ja el mateix Donnellan s’havia endinsat per aquest territori. De fet, Donnellan va començar a ser un nom conegut en la nostra vida teatral arrel de la presentació al Mercat de les Flors del seu muntatge de’Al vostre gust en el qual darrera el més femení dels personatges s’amagava sempre una presencia masculina. I no és cap casualitat, que Donnellan prengui també aquesta opció per oferir-nos la seva visió de Nit de Reis, si tenim en compte que l’ambigüitat sexual introduïda pel joc de disfresses que ens proposa la comèdia, agafa aquí un protagonisme radical. Precisament, un dels elements que se li escapaven a l’agradable però també agradablement atacada d’un excés de superficialitat versió de l’obra que va dirigir al Lliure Pau Carrió fa uns pocs mesos.
Donnellan i Ormerod recorren un cop més al que ha estat des de sempre una marca de fàbrica a la majoria dels seus espectacles: l’aparent simplicitat nua d’un espai escènic en el qual sovint només la llum (un altre prodigi) suggereix àmbits i espais. Només uns senzills panells que – mira per on- poden recordar una mica els arbres del bosc d’Arden d’aquell ja esmentat As You Like It, puntuen el buit d’un espai que, malgrat tot, s’acaba revelant com esplèndidament versàtil. I és que aquesta caixa buida es convertieix de seguida en magnífic contenidor d’una comèdia portada a ritme magistral que no vol amagar tampoc els seus racons foscos. En aquest sentit, resulta admirable la forma com Donnellan assenyala la crueltat amb la qual és tractat el personatge de Malvolio; un ésser que enlloc de ser el ridícul cridaner que veiem al Lliure, ens mostra aquí la forma com el seu patètic amor objecte de burla, és el mirall en el qual es reflecteix la mesquinesa dels altres. Ben cert: això ja estava a Shakespeare, i també ho podíem veure clarament al muntatge que la Propeller ens va oferir d’aquest mateix text. Però deixeu-me assenyalar un petit detall, un simple gest, que no es troba anotat al text de Shakespeare, i que Donnellan introdueix amb admirable subtilesa; de vegades, és en aquests petits detalls i simples gestos, en els que hi pots veure en tota la seva dimensió la grandesa d’un director. A una escena de l’obra, dos personatges que formen part de “la cort” de la comtessa Olivia (el seu bufó i el seu oncle), arriben a casa de la mestressa a altes hores de la matinada, i en una situació etílica ben deplorable. Llavors, la criada de la casa surt per tal de tallar l’escàndol que estan muntant, i els dos borratxos la agredeixen físicament amb la intenció d’estomacar-la. La pobre dona acaba per terra i amb un bon ensurt. Però els dos borratxos la conviden a compartir beguda amb ells. I ben aviat la criada s’apunta també a la festa. Donnellan, com qui no vol la cosa, ens ha fet presenciar una escena terrible de veritable violència domèstica. I ens ha mostrat després de quina forma la víctima oblida la seva condició com a tal i la por que li han fet passar, només amb l’ajut d’una mica d’alcohol. Sense canviar ni una lletra de l’obra, Donnellan ens mostra el subtext de l’escena, ens recorda de quina forma aquesta mena d’agressivitat forma massa sovint part de la quotidianitat, i crea un vincle clar entre la violència i l’alcoholisme d’aquests personatges que sempre s’acostumen a presentar com babaus decididament simpàtics. Veritablement, detalls com aquest i actors com aquests, són els que fan que una nit de teatre es converteixi en un gran nit de reis: quin regal!
Arde brillante en los bosques de la noche: la revolució fa titelles, va al teatre i es fica dins d’una pel·li
Anem a veure, revolucionaris i revolucionàries: ja heu celebrat com cal el centenari de la Revolució Russa? Ben cert que les nostres autoritats culturals no us han posat les coses fàcils, perquè –i a diferència del que ha passat en altres indrets en els quals l’efemèride ha donat lloc a grans exposicions i uns quants intensos debats- aquí l’aniversari d’aquella Revolució d’Octubre que en realitat es celebra al novembre per allò dels calendaris desincronitzats, ha passat gairebé desapercebuda. Tret- tot cal dir-ho- del notable cicle que la Filmoteca li ha dedicat al tema, ningú diria que estem parlant d’uns fets que, en altres moments de la nostra Història recent, eren encara qualificats com l’esdeveniment més important del segle XX. Serà per mandra? Serà perquè l’afany per mirar sempre cap el futur ha anul·lat ja la nostra capacitat de dedicar-li encara que siguin cinc minuts a revisar un passat que, malgrat tot, potser encara està molt present en el present? Serà perquè costa encara enfrontar-se a algunes de les feixugues realitats a les quals va donar lloc aquella tempesta que havia de canviar el món, i a la sensació de fracàs que se’n pugui derivar d’algunes de les seves conseqüències?
Sigui pel que sigui, a nosaltres això de la revolució que va tenir lloc fa cent anys sembla que ens ha relliscat força. Però no pas a Mariano Pensotti, aquest ben talentós creador escènic argentí que fa quatre anys em va sorprendre i captivar amb Cineastas, que l’any passat em va deixar lleugerament decebut amb Cuando vuelva a casa voy a ser otro, i que enguany ha clausurat el Temporada Alta oferint un dels millors espectacles de la programació del festival.
Pensotti no en té prou amb la gran revolució del marxisme-leninisme: a la seva proposta també ha volgut recordar-nos que el moviment feminista ha estat l’altre gran revolució del segle XX. I per això al seu espectacle hi té una important presència la figura d’Alexandra Kolontái, que va arribar a ocupar un alt càrrec governamental durant els primers anys de la Rússia soviètica. I que alhora va ser una lluitadora ferotge a l’hora de defensar els drets de la dona i exigir la igualtat total entre homes i dones tant en l’àmbit privat com en l’àmbit públic: el seu impuls va resultar decisiu a l’hora d’aprovar lleis sobre temes sempre tan polèmics com ara el divorci o el dret a l’avortament. Tot i així, passada la primera febrada revolucionària – aquella en la qual les utopies semblen a tocar- , quan les coses es van començar a burocratitzar amb trets dictatorials, l’Alexandra va ser discretament deixada de banda en un segon pla. I això no deixa de ser un significatiu símptoma –un més- de com es van anar torçant les coses pel que fa al context revolucionari.
Què potser us estic avorrint, amb tanta informació? Doncs res, canviem d’escenari. O canviem de pantalla. O fem les dues coses una darrera l’altra, i canviem ja de pas de continent. Que és precisament el que fa Pensotti. Potser us havíeu pensat que amb tanta revolució i amb tant feminisme, Pensotti ens anava a oferir un espectacle feixuc , d’aquells que presenten alta densitat teòrica, però escassa densitat lúdica? Doncs no podíeu estar més equivocats: Pensotti no té aquest tarannà. Ell té molt clar que si vols parlar de La Revolució o Les Revolucions (en majúscula ) que ens han canviat o que , com a mínim, intentaven canviar-nos la vida, ho has de fer des de les petites revolucions (en minúscula ) a peu de carrer que xoquen a cada pas amb la realitat. I ho has de fer amb ironia punyent. I amb capacitat de sorpresa; quelcom que sempre té un puntet revolucionari. I amb aquella lucidesa que es situa més enllà de la demagògia, i aquella inventiva teatral que es situa més enllà del discurs.
Pensotti comença el seu espectacle seguint-li les passes a una teòrica de la revolució; una acadèmica marxista-leninista que s’ha passat la vida intentant fer entendre que una cosa és el corpus ideològic, i una altra ben diferent, el mal us que en fan sovint els polítics, humans del tot subjectes a passions, febleses i tics autoritaris (a casa nostra, en tenim un grapat que responen a aquest model). I durant aquest primer tram de l’espectacle, tant la revolucionària que no entén el desviacionisme ideològic de la societat que l’envolta (fins i tot la seva nena s’ha deixat temptat pels miratges del capitalisme depredador que comercia amb el desig carnal!), com la resta de personatges que l’envolten, es presenten en companyia d’un titella idèntic a ells i ells, vestit igual que ells i elles, i manipulat per ells i elles. Això fins que li arriba a la nostra gran coneixedora dels misteris del marxisme-leninisme el moment de relaxar-se i de prendre’s les coses amb una mica de calma (al cap i a la fi, de per mig fins i tot ha hagut una temptativa de suïcidi), i anar a veure una obra de teatre situada a Alemanya, i protagonitzada per una dona que va ser capaç d’abandonar família i al Sistema, per tal d’anar a lluitar a la selva al costat dels més desvalguts. Quin exemple més gloriós li va donar aquesta dona al proletariat universal! És digna que algú li dediqui un musical, com ara aquest que la seva germana interpreta en honor seu! És clar que això de haver deixat la selva per tornar als paranys de la civilització depredadora, també pot provocar moltes tensions. Què tal, si avui anem a veure una pel·lícula alemanya filmada per terres sud-americanes: de la mateixa manera que als sud-americans els hi encanta fer obres teatrals que passen a Alemanya, als alemanys els encanta filmar pel·lícules que mostren com s’identifiquen amb la problemàtica dels pobles sud-americans.
Doncs, dit i fet: ara, els actors que havien deixat les seves titelles convertides en espectadores teatrals, es transformen alhora en espectadors d’una pel·lícula en la qual hi caben des de fastuoses imatges de les cataractes de Iguaçu, fins a tòrrides escenes eròtiques protagonitzades per fornits strippers, sorprenentment connectats amb el món del tràfic de persones destinades a ser laboralment explotades. I és que –ens ve a dir Pensotti- en aquest món post revolucionari orfe d’ideologies capaces de crear miratges de solidaritat universal, tot està connectat per una dinàmica interna més implacable del que l’aparent caos narratiu pugui fer creure. Per això, en aquest espectacle tan brillant en el qual, com passa amb les nines russes (no; no ens hem oblidat de la Revolució) , cada cop que s’obre una narrativa n’apareix una altra, hi tenen cabuda els strippers que potser ni saben qui va ser Marx però si saben com conduir l’eròtica cap el romanticisme. I les filles del marxisme que saben com moure el cul a la tele per aconseguir un bon contracte. I les orfes del marxisme condemnades a que els hi posin les banyes sense ni poder patir un atac de banyes que no resultaria políticament correcte. I els dramaturgs del con sud del nou continent que creuen saber-ho tot sobre els vicis del vell continent, compartint protagonisme intel·lectual amb els cineastes del vell continent que creuen saber-ho tot sobre les penúries del nou continent. Certament: això de la revolució, no va anar ben bé com calia esperar. Pitjor encara: potser estem condemnats a que mai, no hi pugui anar. Però com a mínim ens queda el consol de saber el profit que li saben treure a aquest fracàs (o no fracàs?) creadors com Pensotti, capaços de demostrar-nos que allà on no hi poden arribar les grans revolucions, potser sí hi tenen accés les petites revolucions escèniques que – gràcies també a un grapat d’intèrprets ben implicats en el joc- trastoquen l’ordre narratiu amb enorme imaginació.