Les xifres, tornen a ser espectaculars: a la vora el 92% d’ocupació, 202 dues funcions al llarg dels gairebé dos mesos de programació, i més de 39.000 espectadors que s’han deixat temptar en moment o altre per una oferta que sap com fer-se temptadora, perquè sap diversificar-se prou com per arribar a satisfer gustos molt diferents. Tot això, a menys de deu mesos què el Festival Temporada Alta doni el tret de sortida de la seva edició número 25, i celebri el seu primer quart de segle com manen les circumstàncies. Què us sembla, doncs, si aprofitem per fer un més o menys ràpid balanç del que ens ha ofert enguany el Festival? Si més no, d’aquelles ofertes de les quals ha pogut gaudir qui us parla, després de dos mesos d’un constant anar amunt i avall entre Barcelona, Girona i Salt.
Tres vides i una roulotte
A Claudio Tolcachir el vam conèixer a la intimitat d’una sala d’estar familiar i poc lluïda, presidida per l’inevitable sofà que forma sempre part d’aquesta mena de decorats domèstics. I que – alguna vegada ja hem parlat del tema- tanta importància va adquirir en aquell teatre argentí d’urgència nascut arran del corralito, influït en gran mesura per la forma de fer del mestre Veronese (un altre addicte a deixar la cosa reduïda a quatre mobles bàsics) i sovint assentat a espais o domicilis més o menys particulars que convidaven precisament a fer del sofà l’artefacte escènic central de tot plegat. Naturalment, la familiaritat de l’espai convidava alhora a que sovint els retrats familiars més o menys singulars es convertissin en l’eix central de bona part d’aquests espectacles. I entre totes les famílies que ens van arribar llavors de Buenos Aires, la que ens va presentar Tolcachir es va fer ràpid un lloc d’honor entre les nostres preferències.
La omisión de la familia Coleman –que, ara per ara, continua sent el seu millor espectacle- li va obrir a Tolcachir de forma molt justificada la porta de teatres d’arreu el món. I després, el creador argentí va tornar a donar-li voltes a la família, a les seves mancances i a les seves noves modalitats amb El viento en un violin o Emilia, sense oblidar-nos del seu tirant a mediocre muntatge de la també ben familiar i estupenda obra d’Arthur Miller Todos eran mis hijos, l’intens pols de la qual no va aconseguir trobar entre erràtiques interpretacions i decorats bucòlicament ensopits.
Així, fins a arribar a Dinamo, la seva més recent proposta escènica. Una proposta que en té quelcom de reinvenció personal, encara que no es pugui parlar exactament de punt de ruptura: els elements de continuïtat amb el seu teatre anterior resulten fàcils de detectar. Però – això és cert- han canviat alhora en gran mesura tant el llenguatge escènic que es fa servir, com la tipologia dels personatges, com el mateix espai de representació. Aquest cop, res de sofà. Aquest cop, l’escenari es trasllada a una d’aquestes caravanes que semblen la llar perfecte d’aquelles persones amb vocació nòmada i poques ganes de deixar créixer arrels físiques i/o emocionals disposades a canviar d’escenari vital segons bufi el vent. Però que sovint s’acaben convertint finalment en domicilis fixes situats al llindar de tot en els quals s’allotgen solituds no buscades i somnis no realitzats. Llavors, la roulotte que abans semblava la reafirmació d’un esperit lliure, pot acabar adquirint l’aparença del cau on habita la història d’un fracàs. De fet, el cinema –especialment, el cinema nord-americà- ens ha acostumat a identificar aquestes residències sobre rodes que ja no roden com a espais en els quals acostuma a refugiar-se la misèria– en el sentit més ampla de la paraula, deixant de banda les connotacions econòmiques- quan ja no sap on ficar-se. I en molts sentits, es pot dir que la propietària de la caravana on Tolcachir situa el seu espectacle (una caravana que és tot un encert escenogràfic i es troba sens dubte entre el millor de la proposta) compleix amb escreix aquestes condicions. Poc sabrem d’ella al llarg de l’hora i escaig de representació; entre altres coses, perquè aquesta dona esquerpa passa del llenguatge, trencant així el costum habitual dels personatges de Tolcachir, gairebé sempre tan xerraires com cal esperar d’un argentí com Déu mana. Però alhora, sabrem d’ella el suficient: sabrem que darrere la seva actual soledat resten els dies en els quals va semblat tenir un futur en el món de la música. I sabrem que només contemplant antics vídeos i escoltant antics enregistraments que evoquen aquest passat (és d’imaginar que tampoc molt gloriós, encara que el record el glorifiqui) se sent actualment una mica viva. En qualsevol cas, la seva existència no està feta per rebre visites inesperades, com ara la d’aquesta neboda òrfena, gairebé desconeguda, boja pel tennis i plena de pors i traumes que se li ha ficat dins la caravana amb poques perspectives de tenir intencions de fer una visita curta, i que a sobre (ella sí que encara manté els vells costums dels personatges de Tolcachir) sent fal•lera per la comunicació verbal. La que també parla molt és la tercera hoste no convidada que també s’allotja a la caravana, encara que ho faci d’amagatotis, i fent-se sempre un forat als armaris de la cuina i altres racons insospitats. El que passa és que aquesta dona arribada d’algun país europeu no identificable però es diria que ben situat a l’est de l’est, encara que parli pels colzes, ho fa en una llengua que ningú no pot entendre perquè és una llengua que s’assembla a moltes altres però no és cap d’elles. El que ens porta a què, en aquest cas, l’espectador no pugui entendre altra cosa que allò que explica la tennista, encara que entre les tres protagonistes s’acabi finalment establint-se un codi de comunicació en el qual el diccionari, no fa cap mena de falta. Quelcom que les tres excel•lents actrius saben transmetre molt bé.
I fins aquí, portem ja identificades les millors qualitats de Dinamo. És a dir, la seva voluntat de buscar una dramatúrgia diferent de la utilitzada fins ara pel seu director, la seva esplèndida escenografia que acaba esdevenint un espai domèstic fins i tot acollidor, els talents de les seves actrius, i la capacitat per dibuixar al tram final de la proposta els vincles que s’acaben creant entre tan insòlit trio. Però alhora, aquestes qualitats són incapaces de dissimular les limitacions que presenta la dramatúrgia de l’espectacle. Superat l’interès del punt d’arrencada, Tolcachir i els seus personatges s’encallen massa aviat en escenes reiteratives de les quals inicialment esperes que et portin fins a algun lloc nou, fins que te n’adones que no t’acaben portant a cap altre lloc que no sigui aquell en el qual ja estava situat el muntatge. Les expectatives, es van frustrant lleugerament a mesura que comencem a conèixer fil per randa l’interior de la caravana . I no es recuperen fins que Tolcachir torna a guanyar força quan el temps se l’hi acaba i s’apropa el final. El resultat, t’acaba deixant la sensació que deixen les propostes estimulants que es queden a mig fer, com si les bones idees amb les que van ser plantejades haguessin estat suficients per cobrir l’expedient. I no; no han estat del tot.
Explorar el meu cap, és com volar per valls tan plenes de grates sorpreses com de terribles ensurts
Je suis un phenomène. Aquest era el títol que portava l’espectacle que Peter Book li va dedicar fa uns anys a les investigacions d’Alexandre Luria; el segon seu en el qual el mestre escènic es posava a explorar les possibilitats teatrals de la neurologia, després d’aquell altre L’homme qui en què partia del treball del molt popular i recentment desaparegut Oliver Sacks. Jo sóc un fenomen. Això és precisament el que descobreix la Sammy (l’estupenda actriu Kathryn Hunter, dotada d’una personalitat escènica veritablement subjugant) gairebé al principi d’aquest espectacle amb el qual Brook torna a oferir una lliçó – una lliçó si voleu menor, però que no per això deixa de ser una lliçó magistral- de màxima senzillesa aplicada amb el màxim talent. La Sammy ha trigat 44 anys a descobrir que és un fenomen: fins ara, la seva capacitat per recordar-ho absolutament tot sense fer el més mínim esforç, era quelcom tan incorporat a la seva normalitat quotidiana que ni tan sols li prestava massa atenció. Però quan resulta que algú altre descobreix allò que tu preferies no descobrir, t’assenyala amb el dit, i et diu que ets un fenomen, ja has begut oli. Llavors, ja ets del tot conscient de la teva “raresa “, de com ha canviat la mirada dels altres envers tu, de com ha canviat la teva pròpia mirada envers el que ets tu i envers el que has de ser a partir d’ara de cara als altres. De vegades, tenir una explicació científica sobre allò que portaves gairebé en secret perquè et feia por la forma com ho podien interpretar els altres, pot resultar un alleujament: aquest és el cas d’un altre dels casos que passa per l’espectacle, el del pintor que veu colors quan escolta música perquè està afectat de sinestèsia: un diagnòstic que Brook il•lustra també amb unes quantes boniques notes de color canviant que constitueixen gairebé l’únic moment de la seva proposta en el qual es permet de forma molt justificada trencar l’austeritat formal del seu muntatge.
Però de vegades, i encara que sembli una paradoxa, tenir l’explicació científica no fa altra cosa que contribuir encara més a convertir-te en un fenomen de fira. Que és justament el que li acaba passant a la Sammy, acomiadada del seu treball a un diari perquè ara tothom sap que la seva prodigiosa memòria no es mereix una tasca tan humil com la que ella exercia al món de la premsa, i obligada a actuar a teatres en companya d’un mag amb el qual Brook es permet una altra llicència i organitza un relaxant moment de participació amb el públic. El problema és que ara la Sammy no solament ha de carregar amb la seva pròpia memòria partint dels seus propis records: ara ha de trobar imatges pels records dels altres, dels espectadors que la posen a prova amb les seves preguntes. I com s’ho munta una persona per esborrar aquesta muntanya creixent de records, quan posseeix el “do” (potser és una maledicció?) de la Sammy? Mentre la resta de la humanitat, per regla general, busca la forma de millorar la seva memòria i s’angoixa molt quan comprova que aquesta ja no és el que era, la Sammy l’únic que busca ara és algú que li expliqui com anar eliminant memòria com qui esborra una pissarra. Però resulta que la ciència no està preparada per assumir aquest repte, tal com reconeixen els mateixos científics de l’obra. Cert: Brook i la Sammy acaben trobant una solució pactada per tal que el descobriment que pesa com una llosa damunt aquesta dona des que ha descobert el que ha descobert sobre la seva peculiaritat, acabi resultant suportable, i fins i tot útil per a altres persones en el seu mateix cas. Però mentrestant, ja ens han deixat ben clar com travessar les valls astoradores de la nostra ment resulta un exercici fascinant, però no exempt de vertiginosos perills.