Ho confesso: no les tenia totes amb mi, aquell dia d’abril de 1995 en què vaig entrar al Poliorama, per assistir a una funció prèvia del muntatge del magistral Sweeney Todd de Sondheim que Mario Gas ens havia preparat a la seu del Centre Dramàtic de la Generalitat. Cert: el talent de Gas era cosa més que provada. I el repartiment resultava prometedor. Però, en l’ànim, pesaven molt les imatges i l’ impacte emocional provocat pocs anys abans per la fantàstica versió de l’obra que Declan Donnelland, el director de la companyia Cheek by Jowl, havia presentat al National de Londres. I també, les imatges videogràfiques de la llegendària i molt espectacular (segons el mateix Sondheim, potser, fins i tot, massa espectacular i grandiosa) producció original estrenada al Broadway de 1979, i dirigida per Harold Prince. I la infinitat d’audicions de la gravació discogràfica d’aquell muntatge que ens havien acostumat a identificar a la senyora Lovett amb la immensa Angela Lansbury: fins i tot la respectable Jessica Fletcher de S’ha escrit un crim, podia amagar un gastronòmic passat criminal.
Però, en va haver-hi prou amb que a un Poliorama encara mig buit (pocs dies després, l’espectacle començava a esgotar localitats funció darrera funció, i a convertir-se també un gran fenomen popular) comencés a sonar l’impactant Balada de Sweeney Todd, per a reconèixer el prodigi. El que Mario Gas havia fet, no era simplement una bona versió d’un musical fora de sèrie més o menys inspirada en emblemàtics muntatges aliens, sinó una excepcional versió dotada d’una colpidora atmosfera pròpia. El seu, (i de Manuel Gas; la seva labor com a director musical, resultava igualment admirable) era un espectacle en què tot encaixava; en què tots els intèrprets, funcionaven millor que bé; (i en alguns casos, millor del que mai ho havien fet) en què, no es perdia ni un sol matis tragicòmic, grotesc o emocional de l’original; en què l’humor negríssim i el patetisme del conte gòtic, victorià i criminal, t’arribava en tot moment amb tota la seva força. I en què (i això, no és un detall menor, si tenim en conte els constants problemes de mala sonorització amb els que ens trobem quan anem a gaudir d’un musical) es podia entendre fins l’última lletra de cada cançó. I una lletra de Sondheim sàviament traduïda per Roser Batalla i Roger Peña, és com per no perdre’s ni una sola síl•laba.
Aquest Sweeney Todd que, pocs mesos després, va aplaudir emocionat el seu mateix creador, semblava una mena de culminació d’una etapa, i, potser, d’inici d’una altra de nova. Gràcies a l’esforç i als bons (de vegades excel•lents) espectacles d’altres directors i companyies, (i aquí, sempre és obligatori recordar la feina feta per Dagoll Dagom) Barcelona s’havia convertit en una ciutat que havia normalitzat dins la seva programació el teatre musical, i començava a aportar al gènere una mirada pròpia. Com es va dir al seu moment, el Sweeney del Centre Dramàtic de la Generalitat, semblava la porta d’entrada a una edat madura, en què tot era possible. No va faltar, fins i tot, qui va imaginar Barcelona com una mena de capital mediterrània del teatre musical amb capacitat per convertir aquesta capitalitat en un nou atractiu turístic internacional. Seria possible, que la ciutat es convertís en una mena de Broadway o West End casolà, dotat de personalitat pròpia i catalanitat? Doncs, d’aquell miratge, n’han passat molts anys. I ara, el Sweeney Todd de Sondeheim i els germans Gas, torna a ser entre nosaltres. El que és, sens dubte, una immillorable notícia. Si en el seu moment, vau gaudir del muntatge, sobren les recomanacions. Però, si vau passar (un error, el té qualsevol) o encara, ni teníeu edat per anar al teatre, ara ja no hi ha excusa possible: la vida, no sempre t’ofereix una segona oportunitat.
Sweeney, ens arriba aquest cop gràcies a una producció del Teatro Español de Madrid. I amb el rostre de Joan Crosas que, cal recordar-ho, havia ofert una poderosa interpretació del personatge quan Constantino Romero, el va deixar de banda. I qui ens resultaria impossible imaginar amb una altra cara que no fos la de Vicky Peña, és a la senyora Lovett. I cal dir que, encara que aquest no fos l’espectacle excepcional que és, seria igualment un espectacle imprescindible gràcies a ella. Que Vicki, és la nostra millor actriu de teatre musical (quan fa teatre de text, tampoc queda massa lluny d’aquesta qualificació) és quelcom que ningú no pot dubtar, un cop l’ha vist fent barbaritats a la seva cuina, mentre continua somniant romànticament amb el seu “dolç” Sweeney, i s’omple el cap amb fantasies de felicitat petita burgesa d’allò més tradicional. Però, la nova visita de Sweeney, té també aquest lleuger tarannà agredolç que apuntava abans. Sí, és cert: la cartellera, en va força plena, d’espectacles musicals. I tots ells, mereixen ocupar en ella el seu lloc, com ho fan a altres escenaris internacionals. No és tracta de renegar de cap model. Però resulta evident que, en aquest anys, s’han rebaixat expectatives. De vegades, fins i tot nivells artístics que ja semblaven del tot assolits.
Resulta evident que, vosaltres mateixos, el públic que va omplir de gom a gom les representacions de Sweeney Todd, (es a dir, d’un format musical adult, que pot ser popular sense necessitat de ser populista, i que no necessita per triomfar ni de franquícies, ni de temes por recalentats) ja no va omplir ni de lluny tant, quan el mateix equip creatiu, ens va oferir la també magnífica A little night music. I que, per no sortir-nos de Sondheim, tampoc li van donar al Boscos Endins que ens va proposar Dagoll Dagom la resposta que calia, malgrat les qualitats d’un muntatge pensat per arribar a un ampli sector d’espectadors. Resulta evident que, ara mateix, les possibilitats de que un Teatre Nacional com el nostre, programi obres mestres del gènere com ara la també sondheimiana Sunday in the park with George, o el Parade de Jason Robert Brown, resulten també ben escassos. I recordeu que aquest Sweeney, no hagués existit mai, sense l’esforç del teatre públic (no deu ser cap casualitat que ara, sigui també un teatre públic, el que ha fet possible aquest retorn).
En qualsevol cas: si aquesta meravella de muntatge, us deixa amb ganes de més Sondheim, només us cal fer una escapada ràpida cap a Londres, on la reposició de A little night music dirigida per Trevor Nunn, s’ha convertit en un èxit absolut. Tant que, després d’haver finalitzat la temporada prevista a la Menier Chocolate Factory, el petit espai d’on estan sortint últimament alguns dels millors espectacles que es poden veure per Londres, ara el muntatge es presenta al Teatre Garrick del West End (on, no hi trobareu a Tricicle, i a on, fins fa no res, el Zorro donava salts coreografiats per Rafael Amargo). Trevor Nunn (el director de Cats o Les misérables, per posar dos exemples ben coneguts per tothom) es va donar la gran batacada l’estiu passat tot dirigint un èpic muntatge d’Allò que vent s’endugué en versió musical, que, malgrat la inversió milionària, va passar per la cartellera, en un vist i no vist. Calia, fer una cura d’humilitat, i ficar-se en terrenys més intimistes. El resultat? Una fantàstica versió d’aquest gran clàssic de Sondheim en què Nunn, opta més obertament que altres directors per l’humor, la comèdia i la sensualitat. En aquest sentit, i ja que ens ve a mà acabar de parlar d’ella, es podrien senyalar les subtils (aquí, no es tracta de grans canvis radicals) diferències que podríem detectar entre un muntatge com aquest, i el que ens va oferir Mario Gas, remarcant el to melancòlic que es mou sempre darrera l’aparent lleugeresa, i la presència anunciada de la mort que, al final de l’obra, fa una discreta però rotunda aparició. I de l’elegant i discreta escenografia plena de porticons de fusta d’aquest espectacle, podem passar tranquil•lament a la pràcticament nul•la (un ben simple Skyline de Manhattan vist des de Brooklyn) de Saturday