Que difícil és mantenir la salut mental una mica sencera, amb els temps que corren! Només cal prendre com exemple el que et pot passar si escoltes qualsevol programa informatiu o llegeixes qualsevol diari virtual o real. Les pàgines d’economia i crònica política et condueixen directament cap a la depressió. I les pàgines dedicades al món de la cultura i de l’espectacle t’aboquen cap a l’esquizofrènia.
A un costat -i per posar només un parell d’exemples- et trobes el Liceu o el Lliure retallant a dojo les seves temporades i deixant obertes angoixoses preguntes sobre el seu futur. Però a l’altre costat, ve Adetca i t’informa que mai el teatre havia tingut a Barcelona tants espectadors i havia recaptat tants diners com al llarg de l’any 2011.
De fet, els números que exhibeix Adetca van camí de convertir-se no ja en la millor noticia imaginable des del punt de vista de la nostra activitat escènica, sinó en l’única bona noticia que ens ha deparat l’actualitat en general en molt de temps.
En qualsevol cas, sembla ser que per molt que ens haguem d’estrènyer el cinturó, encara tenim ganes de reservar una part del nostre pressupost per gaudir d’un bon espectacle. I ja que avui toca veure el got mig ple, fem una mica de comèdia.
LA COMÈDIA DE LA RUTINA
Es diria que, per poder afirmar que Res no tornarà a ser com abans, Carol López ha volgut tenir molt present com eren les coses abans. I en aquest cas, quan parlem d’abans parlem de l’abans d’ahir d’un parell de parelles enfrontades, com qualsevol altre parella, a això del desgast diari provocat per la convivència i la quotidianitat que pot espantar una mica (molt) quan no es veu cap altre futur a l’horitzó.
Veient la nova obra de Carol López, me’n vaig recordar força d’aquella altra excel•lent V.O.S. que l’autora i directora va estrenar al Lliure fa ara set anys. Va ser després d’haver vist l’actual espectacle quan em vaig assabentar que la mateixa Carol havia remarcat el vincle evident que existeix entre els dos textos i entre les dues parelles que protagonitzaven aquella peça tan plena de referents cinèfils i influències “allenianes” i les que protagonitzen aquesta altra tan impregnada també per l’esperit del l’amic Woody.
Què és el que ha passat entre una obra i l’altre? Doncs com ja he dit, han passat set anys. Mira tu si és casual: com és ben sabut, existeixen estudis segons els quals un gran nombre de parelles entren en crisi justament quan la seva relació porta al voltant dels set anys d’existència. I ara no es tracta aquí de donar-li a la xifra cap valor esotèric: els referits estudis argumenten amb bones raons per què el setè any pot transformar-se en un any crític. El cas és que, més enllà de la teoria (que, per cert, es troba també en l’origen del títol i l’argument de The seven year ich, aquella comèdia coneguda a casa nostra com La tentación vive arriba a la que tant profit cinematogràfic li van saber treure Billy Wilder i Marilyn Monroe) els set anys transcorreguts entre un text i un altre marquen la diferència de to entre els dos espectacles.
Les parelles de llavors s’enfrontaven al compromís, a l’amistat, a les temptacions de la carn, al futur laboral o a la paternitat amb la força de la joventut i els records de l’adolescència encara ben vius. Les parelles d’ara s’enfronten exactament a les mateixes coses. Però ho fan sota l’ombra de l’edat madura que es va apropant i amb la por al desencís ficada al cos.
És cert que, pel camí, potser el mateix teatre de Carol López pot donar la sensació d’haver perdut una mica la frescor i la capacitat de sorpresa d’altres temps. I és cert també que el seu nou espectacle sembla una mica menys ambiciós que els anteriors, una mica més proper al retrat generacional estereotipat. Però és que resulta que si els estereotips arriben a ser-ho, és precisament perquè reflecteixen comportaments i caràcters ben identificables a la realitat.
Del que es tracta, és de saber dibuixar el personatge estereotipat fent-lo alhora creïble, divertit, quan qual commovedor i sempre únic: una cosa és seguir un model i l’altra no tenir personalitat pròpia. I de dibuixar personatges així, la Carol en continua sabent molt.
Com continua també sabent molt bé com fer que els seus actors es vegin totalment implicats pels personatges que els hi toca interpretar i se’ls facin del tot seus. I com continua tenint una habilitat especial com a directora per crear una atmosfera escènica plena de ritme, impregnar les situacions d’una molt calculada sensació d’espontaneïtat i dotar els seus muntatges d’una intel•ligent comicitat que els converteix també gairebé en infalibles bombes comercials.
Per cert, una curiositat que apunta també als canvis de gustos generacionals: aquest cop la molt cinèfila Carol no se’n pot estar tampoc de fer alguna que altre picada d’ull televisiva i d’omplir l’escenari amb la presència sonora de la família Soprano. Ja posats, les confessions davant la camara que fan els protagonistes, tot i tenir el seu puntet Allen, també tenen el seu puntet de “docudrama” a l’estil Modern Family.
LA COMÈDIA DE LA PARELLA
La sorpresa més estimulant que ens ha proporcionat la cartellera en molt de temps cal anar a buscar-la a La Seca. O, per ser més exactes, a un espai de La Seca que veurem transformat en el piset en el que viu el Simó i del que es nega a sortir des que es va separar de la seva xicota, la Béré.
El Simó i la Béré són la (ex) parella que protagonitza Sé de un lugar, l’obra amb la que l’actor i guionista Ivan Morales s’ha estrenat com a autor teatral. Morales ha definit aquest espectacle -que abans d’arribar a l’escenari ha tingut una llarga gestació a les xarxes socials- com una mena de bogeria entre amics. Però ja voldrien totes les bogeries escèniques fetes entre amics poder oferir la qualitat, l’originalitat i la complicitat amb l’espectador-visitant, que ofereix l’espectacle de Morales.
I ja voldrien també tenir una parella protagonista tan creïble, tan propera, tan divertida i tan commovedora (quan les coses es posen més amargues) com la que formen Xavier Sáez i Ana Alarcón.
Passejant-se entre el mobles d’aquesta llar seva que, per una estona, és també la nostra, aquests dos sensacionals intèrprets creen amb nosaltres una peculiar intimitat que no té res a veure amb els exercicis de participació forçada i d’excessos de simpatia amb la que es presenten altres espectacles teòricament nascuts amb ganes de saltar-se la quarta paret.
Aquí no cal saltar-se cap paret senzillament perquè no existeix; ni a nivell físic, ni a nivell arquitectònic, ni a nivell psicològic. Un cop eliminades les barreres, no queda altra que gaudir de les trobades i els desencontres de la Béré i el Simó, i compartir amb ells una dilatada història d’amor i/o amistat que no se’ns explica tant des de les grans emocions, com des de les coses aparentment més trivials i quotidianes que, en realitat, són les que millor poden transmetre les grans emocions: si no entens, posem pel cas, per què una cançó de Triana m’arriba fins el moll de l’os, potser és que no entens res de mi. I
em jugo el que vulgueu que la venda de discos de Triana i la descarrega (legal, és clar) de les seves cançons es dispararà entre els visitants d’aquest espectacle imprescindible.
LA COMÈDIA TRÀGICA DEL JUEU ERRANT
És a dir: la tragicomèdia d’un Mercader, El Mercader de Venècia, que tal i com ens el presenta Rafel Duran no acaba de trobar mai el seu mercat més adient. Ja sabem que la crisi en la que estem immersos és molta crisi. I que, per això mateix, ara la volem veure a tot arreu i creiem que tot ens parla d’ella. Però de vegades, la paranoia a la que ens està conduïnt ens porta a veure miratges. I crec que Rafel Duran cau en el miratge quan afirma que el seu muntatge està marcat conscientment pel panorama actual i “ens situa sense complexes en un context de recessió econòmica”.
La veritat és que, per molt que Duran comenci l’espectacle amb un (innecessari) pròleg amb indignats i màscares V incloses, i per molt que els gràfics de la borsa envaeixin freqüentment l’aparatosa escenografia, jo no veig que aquest muntatge transmeti de forma especial l’actual recessió econòmica.
El que sí veig és que, mentre dóna constants salts entre la sobrietat gris d’una Venècia en la que tot és negoci i la fantàstica i colorista Belmont en la que Porcia rep als seus pretendents sense deixar mai d’estar molt atenta al glamour i a la moda, Duran perd el pols del delicat equilibri entre la comèdia i el drama present a l’original. I que pel camí, se li escapa sovint tant la lleugeresa aparent dels moments de diversió (cal no oblidar que també el futur casori de Pòrcia, ha de passar per unes proves i unes normes paternes que no deixen de tenir un sub-text ben dramàtic) com el dramatisme patent de tot el que
envolta la figura del prestamista jueu Shylock.
Cal dir que Ramon Madaula interpreta aquest sempre polèmic personatge que en tants moments ha servit per fer des de l’escenari caricatura antisemita amb sobrietat, dignitat i intel•ligència. Tot i que el director no sempre li facilita les coses. Això, ja es fa perceptible a la cèlebre escena en la que Shylock deixa anar el seu admirable monòleg reivindicatiu, aquell en el que li obre els ulls a qualsevol que ho vulgui veure, i ens recorda que tots -pertanyem al grup ètnic, la religió, la cultura o la raça a la que pertanyem- compartim les
mateixes fragilitats, els mateixos dolors i les mateixes alegries.
Aquest Shylock tan menyspreat, ens acaba de donar una bona lliçó de tolerància que a l’espectacle del TNC passa una mica desapercebuda; Duran està per moments tan pendent dels elements accessoris que ha introduït, que se li passa per alt algun dels elements essencials del text. Duran tampoc li fa cap favor al Shylock de Madaula quan, a l’escena del judici, ens el mostra esmolant amb fal•lera el ganivet amb que pensa tallar la lliura de carn del cos d’Antonio que li correspon per contracte.
I quan el senyor jutge finalment dicta sentència (una sentència que, alhora, no deixa de ser la farsa judicial que ha organitzat una bona noia cristiana com ara Porcia), Duran tampoc ens permet entreveure en la mirada i les paraules de Shylock (inclús la dicció de Madaula resulta aquí massa tímida) el grau d’humiliació personal i col•lectiva que implica el veredicte.
La darrera imatge videogràfica de l’espectacle, -aquella que ens mostra a Shylock convertit en una trista ombra amb aspectes de jueu errant– ve en aquest sentit a intentar remeiar una mica aquesta mancança. Però potser llavors, és ja massa tard.
Duran es mostra també sorprenentment tímid i del tot contradictori pel que fa als vincles existents entre Antonio i Bassano. Mentre una gran part dels muntatges actuals de l’obra (i també la seva més recent adaptació cinematogràfica) no dubta en fer patent la latent historia d’amor d’aquests dos (o en qualsevol cas, els intensos sentiments que Bassano li desperta a Antonio i dels quals potser se n’ha aprofitat en més d’una ocasió) Duran ens presenta la primera trobada entre els dos personatges amb freda neutralitat emocional. La qual cosa, podia ser una opció tan respectable com qualsevol altra si la resta del muntatge seguis la mateixa lògica.
Però quan, en ple judici, Antonio i Bassano sorprenen als assistents amb un intens petó als morros el més sorprès és l’espectador que, en molts casos, deixa anar una rialla del tot contraproduent pel clímax de l’escenari. I és que també aquest petó arriba massa tard i no guarda massa lògica amb tot el que portes vist.
Això sí: un cop produïda la sortida de l’armari Duran ja va a per totes i ens regala al tram final amb una mena de festa queer tan fora de lloc i tan evidentment ficada amb calçador per allò de voler jugar a ser modernet que no la pot salvar ni la prodigiosa veu d’Amy Winehouse cantant el sublim Back to black.
I és que fins i tot en els seus millors moments (l’espectacle en té uns quants de moments bons, molts d’ells protagonitzats per una brillant Anna Ycobalzeta) no deixa de produir el muntatge la sensació de treball dispers. Un treball de factura més o menys vistosa que s’esforça per apropar-se a models aliens de modernització visual d’un clàssic, però que es limita a intentar reproduir la superfície d’aquests models amb correcció, bona factura i actors eficaços. Sense excessos d’imaginació, i sense un punt de vista del text ben definit; més preocupat perquè brilli l’epidermis que per fer brillar el que amaga sota seu.