Si heu passat aquests dies per la Plaça Margarida Xirgu potser us heu trobat un grapat de persones anant d’una banda a l’altra d’aquest espai, aturant-se de cop i volta i posant-se en moviment sense cap sentit aparent i lluint estranys uniformes de diferents coloraines. Els més escèptics sobre el comportament de l’espècie humana probablement heu pensat ràpid que teníeu davant vostre una de tantes colles de grillats com corren pel món. Però, els que sempre l’hi busquen un sentit i una lògica a l’acció mes inversemblant, us haureu fixat en el fet que el Teatre Lliure, acollia aquest dies el cicle Radicals Lliure. Això no podia ser altra cosa que una proposta escènica d’algun d’aquests radicals. I, si sou observadors, haureu vist també que aquest grup de gent tan moguda portava a les orelles uns bons auriculars des dels que rebia les indicacions que provocaven el seu moviment tan aparentment sense cap sentit. Aquesta gent, no eren altra cosa que els espectadors de Domini Públic, una proposta de Roger Bernat en la que, si els actors brillen per alguna cosa, és precisament per la seva absoluta absència. Aquí tot t’ho fas tu mateix amb l’ajut d’una veu que no para de fer-te preguntes i més preguntes, i que t’indica cap a on tens que anar segons la resposta que et donis a tu mateix enfront aquestes preguntes. Es curiós com el que comença gairebé com un d’aquests jocs participatius que conviden al somriure, es va convertint poc a poc en un estimulant exercici d’introspecció. A poc que t’hi fiquis només una mica, et trobaràs cara a cara amb aquella pregunta (en realitat, un bon grapat d’elles) que et deixa tocat, que t’arrossega cap a un record personal mot concret, que et fa pensar en aquells dies teòricament perduts de la teva infància que, malgrat la seva aparent llunyania, continuen marcant el teu camí i retornen amb força inesperada cada cop que algú troba la forma d’evocar-los amb intensitat. Tant se val que Bernat, potser allargui en excés l’esplèndida acció que té lloc a la Plaça Margarida Xirgú, (a l’epíleg que té lloc dins el teatre, no li sobra ni una paraula) o que alguna pregunta es repeteixi massa amb lleugeres variants. El que importa, és que Bernat t’arrossega cap a terrenys molt íntims des del més extern joc de participació. I que ho fa, prescindint per complet d’aquell actor que et mira amb complicitat poètica i introspectiva a l’estil Teatro de los Sentidos, o d’aquell altre que et sacseja amb aires intimidadors, a l’estil La Fura dels Baus. Es curiós, com el radical Bernat, ha radicalitzat fins a les últimes conseqüències l’estil de La Cubana. Qui ens anava a dir que un dia, reconeixeríem alguna cosa cubana fins i tot en l’antic director general de la Companyia General Elèctrica.
I és curiós com, ja que hi som, i posant-hi una mica de conya a un tema que convida tan poc a la gresca com ara el tema del terrorisme, fins i tot el nou espectacle de la Fura del Baus, té alguna cosa d’adaptació “furera” dels principis “cubaneros”. Qui tingui prou anys o un bon vídeo per recordar La tempesta, recordarà també com anaven les coses en aquell espectacle en el que s’havia de representar una obra estra de Shakespeare, però en el que la representació quedava ben aviat interrompuda per culpa d’una terrible tempesta real que s’estava apropant al teatre. Calia que el públic comencés a moure’s. Al muntatge de La Fura, l’obra que no podrem veure sencera, serà el Boris Godunov de Pushkin. Això sí: les circumstàncies que ho impediran no seran aquest cop meteorològiques. Com probablement ja sabeu, del que es tracta aquí es d’evocar un esdeveniment tan tràgic i tan real com ara el de l’assalt terrorista al Teatre Dubrovka de Moscou, i la massacre posterior originada per les forces especials russes encarregades de l’alliberació dels ostatges. Això si: a diferència del que feien els “cubaneros”, i a diferència del que han fet ells mateixos al seu estil i des de els seus orígens, els “fureros” no volen aquest cop fer-nos moure del seient, ni obligar-nos a altra participació que la de convertir-nos en els seus ostatges sense dret a rèplica. A la fi, ja se sap el que passa amb aquestes coses; com ja estem fets a tot, sovint el que es presenta com una acció intimidadora destinada a posar nerviós a l’espectador, el que acaba fent, és provocar-li alguna que altra rialla ben fora de lloc. La sobrietat elegida per La Fura a l’hora de presentar un muntatge que convidava precisament als excessos, és molt d’agrair. O, ho seria si, a canvi, la companya hagués pogut substituir l’acció impactant, per la tensió escènica i la reflexió buida de tòpics. Es curiós: Àlex Ollé ve a suggerir que si el terrorisme està menys present als escenaris teatrals que a les pantalles del cinema, és perquè la proximitat del teatre converteix la representació de l’acte terrorista en quelcom força més insuportable per a l’espectador. Però, malgrat aquesta proximitat, la càrrega emocional i la capacitat per a crear-nos neguit i, alhora, fer-nos pensar d’aquest Boris Godunov, es revela com infinitament inferior a l’assolida per pel•lícules com Paradis Now, posem pel cas. El pitjor que es pot dir d’aquest espectacle tan correcte en molts sentits, tan cuidat des de el punt de vista visual o escenogràfic, és que, al final, acaba semblant un espectacle molt convencional, d’aquells que es fan perquè cal fer-los, perquè són allò que se’n diu “necessaris” però que et deixen amb una sensació d’indiferència que és gairebé l’antítesi dels seus objectius previstos.
No pas indiferència, sinó més aviat, una clara irritació, és el que em va provocar la performer Angèlica Liddell amb el seu El año de Ricardo inclòs al cicle Radicals Lliure. Potser, pel fet que es tracta d’una proposta radicalment pretensiosa i radicalment avorrida (ho lamento, Angèlica, però és que feia temps que un o una representant de la modernitat no em treia de polleguera de manera tan radical). No passa res si una cosa divertida resulta alhora banal. O si una cosa experimental t’avorreix una mica. No passa res, si una idea innovadora es presenta sota formes convencionals. O, fins i tot, si sota una forma trencadora es presenta una idea no tan innovadora com pugui semblar. El que no pots fer es avorrir i, alhora, fer-ho utilitzant quatre idees obvies que potser pots compartir, però que te les saps ja millor que bé. I utilitzant un format d’espectacle-perfomance que, a hores d’ara, ja no pot sorprendre a ningú. Que Angèlica s’escarrassi fins el paroxisme histriònic a l’hora d’interpretar el seu invent no ve a justificar l’elitisme pedant d’aquest invent.
Que lluny, es troba la performer de l’originalitat, l’humor i la capacitat de sorpresa que ens han proporcionat Stefan Kaegi i un parell de camioners búlgars (tampoc aquí, fan cap falta els actors) amb el seu Cargo Sofia-Barcelona. Recórrer amb ells les carreteres de mitja Europa, (i ara que ningú em vingui a dir que el seu camió, en realitat no anava més enllà de Mercabarna; quan fas un viatge tan ben organitzat, no hi pots posar portes a la imaginació) conèixer una mica millor el dia a dia d’un camioner, penetrar en els misteris logístics de la Zona Franca, comprovar com cada frontera, té la seva banda sonora, i com allà on menys t’ho imagines, t’està esperant una cantant per alegrar-te el trajecte amb una bona cançó, ha estat un veritable plaer. I ens ha tret una mica el gust a la boca d’unes quantes decepcions recents.
Com ara, la que ens ha proporcionat la Cia. Dei Furbi amb els seus Homes de Shakespeare. Aquest cop, els bons recursos que ens havia demostrat en altres ocasions la formació dirigida per Gemma Beltran, aquella fresca utilització de les tècniques de la Commedia dell’Arte adobades amb molta música i molta gresca contemporània que tanta gràcia ens havien fet a Scherzo o Tocata i fuga, no funcionen. I no funciona, l’intent de fer anar plegats Shakespeare, Beckett, i la Commedia dell’Arte. Ni saps ben bé quin criteri s’ha seguit per selec